El dossier

75 ANYS D'HIROSHIMA I NAGASAKI

Horror inconcebible

L’agost del 1945 l’holocaust nuclear va devastar Hiroshima i Nagasaki. Ens pocs segons desenes de milers de persones es van evaporar. Encara ara els Estats Units no han demanat perdó

Com va ser possible? Aquesta és la gran pregunta que ens fem coincidint amb el 75è aniversari del llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima (el 6 d’agost) i Nagasaki (el dia 9). Era realment necessària aquella brutalitat per posar fi a la II Guerra Mundial, tal com va argumentar el govern dels Estats Units? O en realitat va ser una demostració de força dirigida a deixar les coses clares a Stalin en previsió del nou ordre mundial que enfrontaria els Estats Units i l’URSS durant la guerra freda? Hi ha opinions diverses entre els historiadors, però en qualsevol cas, per molt que fem l’exercici de traslladar-nos a la situació bèl·lica que es vivia en aquell moment, no es pot justificar l’injustificable.

La història de la pitjor arma utilitzada mai per la humanitat va començar l’any 1933 per mitjà del físic hongarès Leó Szilárd. De família jueva i nascut a Budapest el 1898, es va traslladar a Berlín per estudiar física i allà va establir una bona amistat amb Albert Einstein, que amb la seva famosa teoria de la relativitat havia posat uns anys abans la llavor de l’era nuclear. Szilárd i Einstein van col·laborar en diverses investigacions, entre aquestes la d’un potent refrigerador que no van aconseguir comercialitzar però que després es va utilitzar en la fabricació de la bomba atòmica.

Quan Hitler va començar a acaparar poder, tots dos van deixar Alemanya. Einstein va marxar als Estats Units el 1932 i Szilárd es va establir a Londres el 1933. Aquell mateix any va se capaç de desenvolupar les bases teòriques d’una reacció nuclear que es pogués transformar en una arma. Va arribar a patentar aquesta idea, sembla que per impedir-ne l’ús militar, ja que havia patit molt durant la I Guerra Mundial i tota la vida es va declarar pacifista. Ara bé, en ple auge del nazisme, el 1938, el científic alemany Otto Hahn va començar a experimentar amb la fissió nuclear. Ho va fer gràcies a les aportacions d’una científica, també d’origen jueu, Lise Meitner, que llavors estava refugiada a Suècia i amb qui mantenia contacte de manera clandestina. Anys després Hahn guanyaria el premi Nobel de química sense fer cap referència a Meitner, en una de les mostres més clares de com el món acadèmic ha ignorat tradicionalment el paper de les dones científiques.

En qualsevol cas, els experiments de Hahn van despertar algunes alarmes i Leó Szilárd, veient amb preocupació el que estava fent Hitler gràcies als contactes que tenia al continent, va decidir visitar el seu amic Einstein als Estats Units per mirar-lo de convèncer que calia fer alguna cosa. Així, van fer arribar una carta al president nord-americà Franklin D. Roosevelt advertint del perill que Alemanya pogués fabricar una bomba atòmica i suggerint que els Estats Units comencessin el seu propi programa nuclear.

Segons els historiadors, sempre més es van penedir d’haver-ho fet, sobretot Szilárd, que va participar directament en el projecte Manhattan, tot i defensar que una bomba atòmica no s’havia d’utilitzar mai i que només tenia lògica fabricar-la com a mesura dissuasiva.

penediment científic

“Si ho hagués sabut, mai hauria escrit aquella carta”, va escriure Einstein a un amic el 1953. Szilárd, per la seva banda, es va passar la resta de la seva vida fent campanyes en contra de les armes nuclears i no va dubtar a qualificar els atacs contra el Japó de “crims de guerra”.

En una entrevista publicada el 1960 a la revista US News ho va deixar clar: “Suposem que Alemanya hagués desenvolupat dues bombes abans que nosaltres. I suposem que Alemanya les hagués llançat, per exemple, l’una sobre Rochester i l’altra sobre Buffalo, i que després d’haver-se quedat sense bombes hagués perdut la guerra. Algú pot dubtar que hauríem definit l’ús de les bombes com a crim de guerra i que en els judicis de Nuremberg hauríem sentenciat a mort els responsables d’aquest crim? Però no em malinterpretin. L’única conclusió que hi podem afegir és que els governs que actuen en una crisi ho fan per qüestions de conveniència, les consideracions morals tenen molt poc pes, i els Estats Units no són diferents de la resta.”

Szilárd va ser molt sincer en una època en què encara no es qüestionava l’argument que llançar les bombes havia permès acabar amb rapidesa la guerra del Pacífic, evitant una quantitat encara més gran de baixes.

L’ESCENARI

La primavera del 1945, la capitulació d’Alemanya davant dels aliats forçava un nou règim mundial, amb la divisió del país com a preludi del que seria l’hegemonia dels dos blocs –l’occidental i el soviètic– en les dècades següents. Mentre Europa intentava refer-se, la guerra del Pacífic continuava amb duresa i amb una crueltat extrema per les dues bandes.

L’expansionisme japonès que havia començat amb la invasió de la Xina el 1937 va prendre empenta el 1941, amb l’atac inesperat a Pearl Harbor, que va portar els Estats Units a entrar en guerra. Fins al 1942 l’armada de l’emperador Hirohito va conquerir les Filipines, Malàisia, Birmània, les Índies Orientals Neerlandeses i Hong Kong. Però arran de la batalla de Midway, on la intel·ligència americana va fer possible una gran victòria, els japonesos es van haver d’anar replegant cap a les seves illes, completament aïllades pel bloqueig naval. Sense recursos naturals i sense marina mercant, els civils japonesos van començar a passar gana, però el país continuava sense mostrar símptomes de debilitat. Per contra, a mida que el Japó es veia cada cop més acorralat, augmentaven les actituds fanàtiques. A finals del 1944 es van començar a llançar avions kamikaze contra els vaixells nord-americans (després s’ha sabut que molts joves pilots eren obligats a fer-ho). Era un acte desesperat que pretenia desmoralitzar les tropes enemigues, que assumien ràpidament que l’emperador –considerat un déu pels seus súbdits– mai es rendiria. Es calcula que en aquests atacs kamikaze van morir més de 10.000 soldats americans.

el bombardeig de tòquio

El punt d’inflexió es va produir quan els Estats Units van recuperar les illes Marianes. Des d’allà es podien establir bases prou properes al Japó per bombardejar amb seguretat algunes de les seves principals ciutats. Inicialment els bombardejos es van centrar en zones amb fàbriques d’armament, però després es va canviar d’estratègia i es van començar a bombardejar ciutats de nit. Així, la nit del 9 al 10 de març del 1945, més de 300 avions B-29 van llançar sobre Tòquio l’equivalent a 1.700 bombes incendiàries. La major part dels edificis de la ciutat eren de fusta i es va provocar un gran incendi que va arrasar 41 quilòmetres quadrats i va matar unes 100.000 persones, fins i tot més que les víctimes inicials d’Hiroshima.

Aquest episodi funest de la guerra va quedar oblidat darrere la magnitud del que va passar després, però llavors va servir d’excusa moral per als militars que volien llançar la bomba atòmica perquè la consideraven una arma com qualsevol altra. Si ja s’havia destruït de manera massiva una ciutat japonesa, per què no es podia utilitzar una bomba més potent per forçar una rendició ràpida?

L’any 1942 el president Roosevelt havia autoritzat el projecte Manhattan gràcies al qual es van fabricar les primeres bombes atòmiques. Científics de diverses procedències van treballar contra rellotge dirigits per Robert Oppenheimer en instal·lacions secretes de Los Alamos, a Nou Mèxic, sota estricta supervisió militar. També es van fer diferents experiments relacionats amb l’energia nuclear en altres parts del país, com ara Chicago, on es va crear el primer reactor nuclear. Tot i que havia començat de manera modesta, el projecte va arribar a tenir 130.000 treballadors i va costar l’equivalent a uns 70.000 milions de dòlars actuals.

Roosevelt va morir l’abril del 1945, sense veure els resultats d’aquesta impressionant inversió. El 16 de juliol, ja sota mandat del president Harry Truman, es va dur a terme el test Trinity, que es va fer en un indret anomenat Alamogordo, també a Nou Mèxic. La bomba va demostrar tenir una potència equivalent a 19.000 tones de TNT, i la seva ona expansiva es va notar a 160 quilòmetres de distància.

Els Estats Units disposaven de l’arma més mortífera creada mai. Però no tothom estava a favor d’utilitzar-la. De fet, alguns historiadors consideren que, si Roosevelt no hagués mort, les bombes probablement no s’haurien utilitzat i s’hauria seguit l’estratègia que li proposava el seu cap de l’estat major, l’almirall William Leahy. Aquest era partidari de continuar el bloqueig naval i els bombardejos fins a col·lapsar completament l’economia japonesa i forçar la rendició.

El gabinet de Truman, però, li va aconsellar utilitzar la bomba argumentant que l’alternativa era una invasió del Japó amb un gran cost humà per als dos bàndols. Asseguraven que l’exèrcit japonès, com havia demostrat a Iwo Jima, lluitaria fins al final i mai es rendiria. Es va calcular que per ocupar l’illa més gran del sud del Japó serien necessaris 770.000 soldats. S’hauria de dur a terme un desembarcament que empetitiria el dia D i el nombre de baixes seria terrible. Aquestes són les explicacions que el govern nord-americà continua utilitzant ara: el 2016 Barack Obama es va convertir en el primer president a visitar Hiroshima i, tot i fer un discurs pacifista, en cap moment va demanar perdó.

Tornant al 1945, la prova Trinity es va fer sols un dia abans que comencés la conferència de Postdam, en la qual els aliats i els soviètics es van repartir la seva influència al continent europeu. Els Estat Units van mantenir en secret la seva nova arma i Truman va demanar a Stalin que l’ajudés contra els japonesos, però el líder soviètic va anar donant allargues i aviat van ser evidents les discrepàncies entre els uns i els altres. D’aquí es dedueix que en realitat Truman va optar per fer llançar les bombes com una advertència a la Unió Soviètica. Una hipòtesi que pren força sabent que, al mateix temps que es provava la bomba, el ministre japonès d’Exteriors demanava a l’ambaixador a Moscou que fes gestions perquè l’URSS actués d’intermediària en les negociacions de la rendició. Ara bé, els militars japonesos, que controlaven el país amb mà de ferro, no volien cedir. A finals de juliol, quan Little Boy i Fat Man ja havien estat fabricades, el govern nipó es va negar a acceptar els termes de la rendició proposada a Postdam. Llavors el president americà ja va advertir d’una “ràpida i total destrucció”. Però la idea de llançar la bomba ja estava clara abans. Durant els bombardejos anteriors amb armes convencionals es va decidir no atacar diverses ciutats –entre aquestes Hiroshima i Nagasaki– per poder valorar millor els danys de l’arma atòmica. Finalment, quan la meteorologia ho va permetre, es va autoritzar el llançament, el 6 d’agost. A les 8.14 h del matí, l’Enola Gay va llançar la bomba, que va trigar uns segons a explotar. A les 8.15 h, més de 70.000 persones havien estat aniquilades de cop (la xifra exacta no se sabrà mai). El desconcert era total i a la resta del país ningú s’ho acabava de creure. Els dos dies següents diversos bombarders americans van llançar fulls de propaganda alertant de nous atacs nuclears si no es produïa la rendició. Els de Nagasaki van ser confiscats per la policia. El 9 d’agost s’hi va repetir l’horror i en aquesta ocasió van morir més de 40.000 persones de cop. Al final les víctimes serien moltes més. El Japó es va rendir oficialment sis dies més tard.

Herois i botxins

Fins als anys setanta no es van emetre a les televisions nord-americanes les primeres imatges de les conseqüències dels bombardejos, amb enregistraments de l’atenció mèdica a homes, dones i nens desfigurats per les cremades i les radiacions. Acabada la guerra, es va voler girar full d’aquell holocaust nuclear (la foto grossa és de l’explosió a Nagasaki). Les tripulacions dels bombarders (a la foto petita, la de l’‘Enola Gay’) van rebre tímids reconeixements. La majoria es van llicenciar poc després. Els que van continuar a l’exèrcit mai se’n van penedir. D’altres, sí. Alguns van dur vides complicades, d’altres es van tornar pacifistes. L’últim supervivent d’entre aquells joves va morir el 2018 després de deixar dit: “Totes les guerres són un infern.”

Les ombres del record

La bomba d’Hiroshima va cremar a 3.900 graus centígrads, amb vents de foc de més de 1.000 quilòmetres per hora. L’explosió va blanquejar algunes zones asfaltades, on es van marcar les ombres de les persones que hi havia, com aquest home que esperava a les escales d’un banc.

Component racista

S’ha dit que els Estats Units van fer al Japó el que no s’haurien atrevit a fer a Alemanya. Els aliats es referien als japonesos com a bèsties i animals. A la inversa passava el mateix: els nipons es consideraven superiors i veien els occidentals com a decadents i dèbils. Una deshumanització que va comportar brutalitats terribles en els dos bàndols.

El poder per destruir-ho tot

Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki van obrir l’era nuclear, que va portar una acumulació inimaginable d’armes atòmiques per part de les dues superpotències durant la guerra freda. Caps nuclears comptats per desenes de milers i amb la capacitat de destruir completament la humanitat –i la majoria d’éssers vius– diverses vegades.

Amb un arsenal més petit però no menys sinistre, la Gran Bretanya, França i la Xina es van anar afegint a la cursa fins que el 1968 es va signar el Tractat de No-proliferació Nuclear, per evitar que nous països accedissin a aquest tipus d’armament. L’Índia, el Pakistan i Israel, però, no l’han signat mai i se sap que han desenvolupat armes atòmiques. Corea del Nord va renunciar al tractat el 2003 i també en té.

Malgrat els esforços de desmantellament –es va passar de 69.000 caps nuclears el 1986 a prop de 14.000 l’any passat–, la despesa continua sent enorme. Segons les dades de l’ICAN (la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears), l’any passat aquests nou països es van gastar uns 73.000 milions de dòlars en desenvolupar i mantenir armes nuclears. Les principals despeses, les van fer els Estats Units i la Xina, si bé són els americans i els russos els que continuen tenint gairebé el 90% de les armes nuclears operatives.

“Ja fa molts anys, pràcticament des de la fi de la guerra freda, que el tema nuclear sembla haver desaparegut de les preocupacions dels ciutadans. Però és un perill que continua existint. No només ens toca tenir present el que va passar a Hiroshima i Nagasaki, sinó recordar també que tenim un problema ara mateix i que cal abordar-lo”, explica Jordi Armadans, director de FundiPau , una entitat que treballa per promoure la cultura de la pau i la no-violència i que forma part de l’ICAN.

En opinió d’Armadans, veient que s’ha bloquejat l’entesa històrica dels últims 30 anys entre els Estats Units i Rússia sobre els acords de desarmament, estem en una situació realment inquietant. “Un altre factor que també preocupa molt –hi afegeix– és que les cinc potències nuclears oficials i els quatre països que també ho són estan immersos en un procés de sofisticació dels seus arsenals. Per tant, encara que el nombre de caps nuclears s’hagi reduït, la seva capacitat destructiva és més gran i cada cop té més importància en les estratègies de defensa.”

Després de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, la comunitat internacional es va centrar a intentar evitar una nova guerra mundial que pogués comportar bombardejos atòmics. De fet, les Nacions Unides, des del seu naixement, indiquen que un dels seus objectius és evitar la guerra nuclear. La consciència del risc ja hi era llavors, però el problema és que el perill objectiu de les armes nuclears és la seva pròpia existència. El Tractat de No-proliferació d’Armes Nuclears del 1968 establia d’una banda que cap més país accedís a aquesta tecnologia i des de llavors només ho han fet quatre, de manera que es pot considerar un èxit relatiu. Però d’altra banda també insistia en la necessitat del desarmament nuclear, i aquí no s’ha avançat ni de bon tros. “Moltes persones donen per fet que mai s’utilitzarien aquestes armes en una guerra o en un conflicte regional, però veient els líders mundials actuals no sé si podem estar tan tranquils. A més, no es pot obviar que els errors humans o tècnics poden passar. Si hi ha hagut centrals nuclears que no havien d’explotar i han explotat... Si es poden produir catàstrofes naturals... L’existència d’armes nuclears emmagatzemades és un perill constant. En les últimes dècades hi ha hagut, que sapiguem, 33 incidents en què, sense tenir-ne la voluntat, ha estat a punt d’explotar una arma nuclear”, explica Armadans.

Ja el 1950, una avió B-29 que duia una bomba atòmica desarmada es va estavellar per problemes mecànics en una muntanya de Nou Mèxic i va estar a punt de provocar una explosió nuclear. Als anys cinquanta i seixanta també es van produir errors humans en les detonacions de proves que es van fer en diversos llocs del Pacífic, contaminant amb radiacions poblacions d’illes que no havien estat evacuades i que mai van rebre compensacions per part dels Estats Units. Hi ha una llarga llista de bombes atòmiques desaparegudes mentre eren transportades, desaparicions atribuïdes també a accidents de diferents tipus. I l’exèrcit nord-americà ha reconegut diversos casos en què avions amb problemes es van haver de desfer de les armes que duien fent-les esclatar a una determinada altura. Amb la cursa armamentística, els errors van anar en augment. Ben a prop nostre tenim l’exemple de les bombes que van caure a Palomares (Almeria) en un altre accident aeri, el 1966. Dues van esclatar a l’aire i van escampar material radioactiu, la tercera va caure a terra però no va detonar i la quarta va caure al mar i va obligar a dur a terme una complicada tasca de recuperació. El secretisme sobre aquells fets dura encara ara i segons grups ecologistes la radiació a la zona va en augment i arribarà al seu pic el 2040.

Als anys vuitanta alguns submarins nuclears soviètics també van tenir accidents greus i es van acabar enfonsant al fons dels oceans, mentre que als anys noranta els perills més greus van venir amb la caiguda de la Unió Soviètica i el desgavell en el control del seu propi arsenal.

“El que va passar a Hiroshima i Nagasaki va ser terrible, qualsevol persona que vegi les imatges ho podrà entendre. Doncs hem de ser conscients que una arma nuclear mitjana de l’actualitat és molt més potent i destructiva que aquelles bombes, de les quals sí que vam veure els efectes”, insisteix Armadans. I hi afegeix que, en un context com la pandèmia actual, quan hem vist que no hi ha prou recursos per a una bona atenció sanitària ni per dur a terme investigació i recerca, s’ha de tenir present que la despesa que suposa mantenir l’arsenal nuclear és un malbaratament enorme.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)