El dossier

Evolucionant cap a la capitalització

Els estats s’emmirallen en Suècia, on les cotitzacions van a un compte individual que el jubilat va recuperant amb una pensió que es calcula en funció de la seva esperança de vida

PRIVATITZACIÓ
PRIVATITZACIÓ
Al Regne Unit és obligatori invertir una part del sou en plans de pensions

Cada estat té el seu model, combinació de tres pilars: un primer nivell bàsic que cobreix tota la població, independentment que hagi aportat cotitzacions o no a una cobertura de prestacions, a càrrec d’impostos generals; un segon nivell a partir de les aportacions obligatòries d’empresa i treballadors (amb gestió pública o privada), i un tercer en què lliurement s’inverteix o no en plans privats.

Sud d’Europa.
A Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal, gairebé la totalitat de les prestacions depenen del sector públic, a través d’un sistema de repartiment.

Nord d’Europa.
En països com Dinamarca, Finlàndia, Holanda, la Gran Bretanya, Irlanda i Suècia, es tendeix a substituir el sistema de repartiment (model espanyol), pel de capitalització, que relaciona més els imports de les pensions amb les quantitats pagades.

En el sistema suec, que es basa en un model de comptes nocionals, cada treballador té un compte fictici en què es van anotant les cotitzacions que fa, un 18,5% del salari. En el moment de jubilar-se, la pensió es calcula directament a partir del saldo acumulat. Els treballadors es poden jubilar en qualsevol moment a partir dels 61 anys d’edat, sabent que la seva pensió serà el resultat de dividir el saldo del seu compte entre l’esperança de vida que se li consideri en el moment de retirar-se.

Al Regne Unit, a més de les pensions pel sistema de repartiment (per a les quals es cotitza el 8% del salari), és obligatori que les empreses posin als treballadors en un pla de pensions (3% del sou el pagador i 4% el treballador, tot i que l’empleat en pot sortir). Els treballadors sense fons d’empresa són adjudicats automàticament a un pla d’estalvi estatal.

Centre d’Europa.
Se situa en un terreny intermedi entre el nord i l’est d’Europa (on predomina la capitalització) i el sud (on predomina el repartiment). Així succeeix a Alemanya, amb un fort desenvolupament de les reserves de les empreses per a compromisos de pensions i una capitalització parcial del sistema públic amb gestió privada. A França i Bèlgica, part del sistema obligatori de repartiment és de gestió privada.

Fa enveja veure com els sindicats francesos estan rebotats perquè el seu govern pretén apujar l’edat de jubilació legal dels 62 als 64 anys, quan aquí ha començat el compte enrere cap als 67. Com es poden jubilar tan aviat? La clau està en la diferència de sous. L’any 2018, el cost brut d’un treballador mitjà francès era de 55.158 euros, dels quals l’empresa pagava 16.576 euros de cotitzacions socials, l’empleat en pagava 9.161 de cotitzacions i 2.715 en l’impost de la renda i n’hi quedaven 26.706 per viure i pagar la resta d’impostos. El treballador espanyol mitjà tenia un cost per a la seva empresa de 34.469 euros, dels quals 7.934 corresponien a cotitzacions empresarials, 1.685 a cotitzacions del treballador, 1.685 a l’IRPF i 20.973 al sou net. La bretxa fiscal francesa, la major del món, supera el 50%, mentre que l’espanyola és del 40%.

 Els Estats Units i el Canadà.

Es cobreixen només els supòsits de necessitat, i la resta correspon a la iniciativa privada (o bé per les empreses o bé per les aportacions individuals a sistemes de pensions).

La Xina.
El sistema de seguretat social és com l’espanyol i estipula que un 20% del salari pagat per un empresari va a parar a les pensions, mentre que cada treballador hi aporta un 8%. També té un fons de reserva (630.000 milions d’euros el 2017).

L’Amèrica Central i del Sud.
El 1981, Xile va eliminar totalment l’esquema públic de prestacions basat en el sistema de repartiment i el va transformar en privat, obligatori i de comptes individuals de capitalització. Altres països iberoamericans, com Costa Rica, Colòmbia, Mèxic, el Perú, la República Dominicana i l’Uruguai van seguir aquest model amb més o menys variacions, i és el que s’està implantant a la resta de tota aquesta àrea, excepte al Brasil, on el sistema de capitalització és voluntari.

Europa de l’Est.
Basant-se en l’experiència de Xile, s’ha substituït el repartiment per la capitalització.

Joan Poyano

jpoyano@lrp.cat

.

POCA PÈRDUA D’INGRESSOS A ESPANYA

La pensió mitjana a Espanya representa prop del 70% del salari mitjà percebut pel treballador durant la seva carrera laboral. És el tercer país de la UE que té més alta el que s’anomena taxa de prestació. Només la tenen més alta Grècia i Xipre.

La taxa de substitució neta (pensió en relació amb l’últim sou cobrat) és d’un 82,1% per a un treballador mitjà, és a dir que supera en més de deu punts la mitjana de la UE, que està en el 71%, i en gairebé 20 punts la de l’OCDE, que és del 63%.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor