‘La lluita a l’exili’ Carles Puigdemont, amb Xevi Xirgo

Anit, després de vint­i­quatre hores de conducció ininterrompuda, finalment van poder canviar de cotxe a Estocolm i el particular que els havia ajudat a sortir de Finlàndia va poder tornar a casa seva. La comitiva del president ja fa hores que és un altre cop a la carretera.

Després d’Estocolm han passat per Malmö i han entrat a Dinamarca per Kolding. A la frontera danesa no hi havia pràcticament cap policia i han respirat alleujats.

—Bé, ja som a Alemanya. A veure què passa —diu el president.

Ja porten 2.054 quilòmetres de carretera sense parar. Són les onze i dinou del matí del diumenge 25 de març. Acaben d’entrar al país per l’autopista A­7, pel municipi de Schuby, al land de Schleswig-Holstein.

—President, un cotxe de policia que hi havia en una àrea de servei acaba d’arrencar just quan hem passat nosaltres —diu un dels mossos que l’acompanyen.

“Ja hi som —pensa—. Si el mosso em diu això és que ja està, que ens aturaran. Ells coneixen les tàctiques policials, i si m’ho diuen és perquè també s’ho veuen a venir.”

—¿Ens segueixen a nosaltres?

—Sí, creiem que sí —li respon el conductor.

Han fet un parell de quilòmetres amb el cotxe de la policia al darrere. Els segueix de lluny, sense sirena i circulant a uns tres­cents metres de distància. Però ara acaben d’aparèixer davant seu dos cotxes policials més que devien estar aturats en alguna àrea de descans. Han reduït la velocitat per esperar a tenir just al darrere el cotxe del president, que ara va, com es diria en argot policial, encapsulat.

El president aprofita per trucar als seus advocats, Paul Bekaert i Gonzalo Boye.

—Em sembla, Paul, que em detindran d’aquí a un moment. ¿Què he de fer?

El cotxe de policia que tenen al davant ha activat el rètol que diu follow me i un dels agents els fa senyals perquè abandonin l’autopista a la propera sortida, que ja és a la vista.

Encara té temps de trucar a Gonzalo Boye abans d’aturar­se del tot. Són les 11.21 hores.

—¿Cómo estás?— li pregunta Boye.

—Bé, crec que estic bé. Res greu, però estic a pocs quilòmetres de la frontera amb Dinamarca amb uns senyors policies alemanys.

—Pero ¿cómo vas a estar bien, si están a punto de detenerte? ¿Recuerdas el primer documento que te envié?

—Sí, esclar.

—¿Recuerdas que te decía que Alemania estaba entre los cinco países que te recomendaba?

—Sí, esclar, ho tinc molt present.

—Pues no te preocupes. Verás que el documento tenía razón.

—D’acord, però ara t’he de penjar perquè m’estan fent sortir del cotxe.

Però, en comptes de penjar el telèfon, simplement deixa de parlar i baixa del vehicle.

Els agents li demanen el passaport o el DNI i ell els l’ensenya.

—Suposo que sap, senyor Puigdemont, que hi ha una ordre de detenció internacional contra vostè. Ens hauria d’acompanyar. ¿Li sembla bé?

—Sí, cap problema.

Encara té el telèfon a la mà. Boye continua a l’altre costat de la línia i ho ha sentit tot.

—Oye. Pregúntale al policía si le importaría hablar conmigo —li demana quan ja està a punt de penjar.

L’agent, per a sorpresa tant de Puigdemont com de Boye, ho accepta.

Policia i advocat parlen uns minuts en alemany, un idioma que Boye domina perfectament. El temps necessari perquè l’agent l’informi amablement d’on són i a quina comissaria el porten. Gràcies a aquesta informació, Boye té temps d’avisar el qui serà l’advocat alemany del president, el prestigiós Wolfgang Schomburg.

El dia abans, en previsió que es pogués reactivar l’euroordre, Boye havia fet una consulta al seu advocat i amic Wolfgang Kaleck, secretari general del Centre Europeu de Drets Constitucionals i Humans (ECCHR). Li va demanar amb qui podrien parlar a Alemanya en cas que hi hagués cap problema. “Amb Wolfgang Schomburg”, li va respondre Kaleck. I li va assegurar que era el millor. Ell i el seu fill, Sören Schomburg, que comparteixen despatx, s’encarregaran de la defensa del president a Alemanya.

La comissaria on duen Puigdemont és en un local petitíssim a tocar de la mateixa autopista. Els atén un agent que sembla sorprès de la detenció.

“Estan incòmodes”, pensa el president.

La seva intuïció queda corroborada quan l’agent li diu:

—Miri, ja em sap greu, però ha d’entendre que nosaltres fem la nostra feina...

—Esclar, ho entenc perfectament.

“No m’han llegit els drets ni m’han obert cap fitxa policial. És una detenció ben estranya. Quan ens van detenir a Bèlgica ens van fer omplir una fitxa, ens van fer fotos, ens van llegir els drets... Aquí no. Això és una prova més que ni els mateixos agents saben del tot què han de fer.”

Li han ofert cafè.

Al cap d’un parell d’hores ja hi ha un núvol de fotògrafs que envolten la comissaria.

Ell s’ho ha agafat amb calma. Ha demanat un paper i un bolígraf i, per si de cas, ha començat a escriure un missatge adreçat als catalans:

“25 de març de 2018. Diumenge de Rams, Comissaria de la Policia de Frontera.

Benvolguts compatriotes,

Com a conseqüència de l’ordre d’arrest europea dictada per l’Estat espanyol contra els membres del govern a l’exili, la policia alemanya ha practicat aquest matí de diumenge la meva detenció. Ha estat tot just entrar a Alemanya per la frontera danesa, on havia arribat després d’un llarg viatge començat a Hèlsinki divendres a la tarda.

La policia alemanya ha complert el seu deure, i ho ha fet tal com s’espera d’una policia: amb professionalitat i correcció. Ara serà la justícia alemanya a qui pertocarà decidir si accepta l’ordre d’extradició.

En qualsevol cas, l’únic culpable d’aquesta anomalia democràtica que porta a presons, exili i detencions legítims representants escollits democràticament és un Estat espanyol cada dia més autoritari, cada dia més lluny dels drets humans i cada dia més lluny dels ciutadans, a qui hauria d’escoltar en lloc d’empresonar.

Passi el que passi, Catalunya no es pot rendir. Sota cap concepte, tampoc el de la repressió i l’ús de la violència policial extrema. Defensaré els meus drets fins al final per assegurar que puc continuar lluitant pels drets col·lectius i per defensar la legitimitat del govern que presideixo, injustament silenciat.

Toca defensar la república davant d’un estat i dels seus còmplices, que no acceptaran mai la democràcia, el diàleg i l’acord. Ens volen liquidar com a poble, i no ho hem de permetre mai.

Visca Catalunya lliure!”

Ha acabat d’escriure el text i se l’ha guardat a la butxaca. Ara ja han passat unes quantes hores des de la seva detenció a l’autopista.

Entra un policia i li explica la situació:

—Escolti’m. A vostè li ha de prendre declaració la jutgessa, però ho farà demà. A les dependències on som no hi ha cel·les, i l’haurem de dur a una presó de Neumünster que encara no sabem.

—El que vostès diguin.

Abans de sortir, encara té temps de parlar per telèfon un altre cop amb l’advocat.

—Y entonces ¿no te han leído tus derechos? ¿No te han abierto una ficha policial? ¿No te han comunicado nada? En realidad, pues, esto es una retención y no una detención. Si lo consideran una detención, está llena de irregularidades, que, si es necesario, nos irán muy bien de cara al juicio —assegura l’advocat—. ¿Y ahora qué? ¿Qué te han dicho?

—Que m’envien a la presó, a passar­hi la nit.

“M’envien a la presó; a la presó —es repeteix per dins—. És com si fos en una pel·lícula, com si no m’estigués passant a mi. Potser és el periodista que porto a dins, que s’ho mira tot com si fos a través d’una càmera. Però, sí, m’està passant a mi. M’estan dient que entro a la presó, i ho veig com si no fos jo.”

Les primeres instruccions que rep són les que donen a tots els presos. Li han fet una enquesta de salut —una bateria de preguntes entre les quals n’hi ha una sobre si tens tendència al suïcidi—, l’han fet despullar i li han donat la mateixa roba de color verd que porten tots els presos.

El funcionari que l’atén li dona les instruccions sobre els horaris i li explica el funcionament de l’economat —només poden gastar­hi fins a dos­cents cinquanta euros al mes— i el règim de trucades telefòniques. L’informen que han guardat la seva roba i que els diners en efectiu que duia a sobre han estat ingressats en un compte que li servirà per carregar la targeta de prepagament imprescindible per fer les trucades telefòniques permeses a partir d’ara.

Finament, ara sí, l’acompanyen cap a la que serà la seva cel·la.

Continua mirant­s’ho com si el protagonista dels fets fos una altra persona. Repassa l’habitació: un llit, un lavabo, un armari petit, un taula petita per escriure i una tele. Hi ha molt de silenci i la calefacció està engegada: no passarà fred.

“És com si hagués tornat al Collell. Hi estaré bé.”

Li han permès tenir paper i bolígraf, i, tal com va fer aquells dies d’octubre de l’any passat a Palau, decideix escriure el que li passa.

“25 de març de 2018. A la cel·la 127 de la presó de Neumünster, casa A, planta baixa,

La cel·la on m’han posat és individual i senzilla, estàndard. És una presó antiga però força al dia quant a condicions mínimes. M’ha sorprès, tanmateix, que m’hagin obligat a canviar­me i a posar­me la roba de la presó, que és com un uniforme de color verd. Tot ha de ser d’ells: calçotets, mitjons i sabates inclosos!

És una roba barata i lletja, molt usada però confortable. Les sabates les estreno, això sí. Encara duen l’etiqueta, com m’ha fet notar un vigilant d’origen portuguès en la seva preciosa llengua materna.

Amb molta rapidesa m’han despatxat un sac de roba que hauré d’usar, inclosa la roba de llit, els estris de menjar (coberts senzills, un plat de ceràmica, un bol gran de plàstic i una tassa) i els estris per a la higiene personal.

A la cel·la, planta baixa i amb vistes al pati, on hi ha alguns aparells de gimnàstica, i amb una finestra normal que es pot obrir totalment (hi ha reixes a la part de fora, tanmateix), hi he trobat el menjar que hauria de ser el sopar: dos ous bullits, un paquet de margarina i tres racions individuals de melmelada de préssec. Cap rastre de pa ni d’aigua, que és el que la tradició situa com a menjar habitual dels presoners...

Demà he de passar davant del jutge, que decidirà què farà amb mi.”

Com que s’ha llevat molt d’hora, ha tornat a escriure.

“He passat la nit quasi com sempre: sense dormir gaire i sense poder desconnectar el cap. Però he pogut descansar físicament una mica. A quarts de set ens han servit una galleda de cafè i algunes llesques de pa, tot francament dolent. Com sempre, però, no menjo mai res al matí. Espero poder dutxar­me i afaitar­me en condicions.

Ahir va venir l’advocat Wolfgang Schomburg. Només ens van donar mitja hora, i vam haver de prendre decisions importants. Per sort, ahir vaig poder trucar a la Mars i a les nenes, la Magalí i la Maria, que tornaven cap a Girona després d’un viatge frustrat per venir a passar amb mi les vacances de Setmana Santa. No sé quan ni en quines condicions les tornaré a veure. Les trobo tant a faltar!”

Ha sortit de la presó acompanyat d’uns quants cotxes de la policia. La premsa segueix al carrer. La jutgessa li pren declaració.

—Nosaltres vam obeir el mandat del Parlament. No vam gastar diners públics en el referèndum —diu el president català quan la jutgessa li pregunta si ha comès cap delicte.

—¿Vostè és el responsable del referèndum?

—Sí, soc el màxim responsable polític d’aquella decisió.

—¿Sap que tenia una ordre de recerca i captura? ¿Fugia?

—No fugia. Sabíem que l’ordre existia i per això anàvem cap a Bèlgica; per presentar­nos a la justícia allà, que és on estic vivint i on tinc un equip d’advocats.

Al cap de dues hores de preguntes i respostes, i d’una llarga pausa, la jutgessa li fa saber el que ha decidit:

—Miri, senyor Puigdemont, he pres una decisió que no és la que vostè espera. Però vull que sàpiga que és provisional.

La jutgessa, considerant que hi ha un “possible risc de fugida”, ha decidit que Puigdemont continuï en presó provisional mentre l’audiència territorial de Schleswig no resolgui el cas i decideixi què ha de fer definitivament amb l’euroordre dictada pel jutge Llarena.

—Però vull que sàpiga —torna a repetir la jutgessa— que és una decisió molt provisional.

Al cap de no res, la premsa ja s’ha congregat a la presó de Neumünster a esperar que arribi. A Catalunya la gent surt al carrer, indignada.

Però ell està tranquil. Schomburg, l’advocat, li ha dit que es mentalitzi per passar­hi entre dos i quatre mesos, que és el que pot trigar tot plegat. Està tan tranquil que fins i tot ell mateix se’n sorprèn. Ahir ja va fer tots els tràmits d’ingrés, però avui és diferent. Ahir hi passava una nit. Avui ha vingut per quedar­s’hi. L’atén una persona de la presó.

—Sàpiga que estic passant molta vergonya. Vostè no hauria de ser aquí. I si el meu govern em demanés l’opinió, cosa que no farà, els diria que vostè ha de marxar cap a Bèlgica.

—¿Podria trucar a la meva família?

—Oi tant, pot trucar des d’aquí mateix.

Té una conversa de cinc minuts amb la Marcela, la seva dona.

—No pateixis. Estic bé. Em tracten bé. Aquí hi estaré bé.

Un cop a la cel·la, torna a escriure:

“26 de març de 2018. Tornant del jutjat,

Avui ha estat un dia dolent. La jutgessa ha decidit mantenir­me a la presó fins que el tribunal regional decideixi sobre la petició que han formulat les autoritats espanyoles. No li han valgut cap dels arguments nostres, sinó només els de la fiscalia. Potser perquè és una jutgessa jove i vol fer carrera. Tant se val. La seva decisió és ferma i hauré de continuar a la presó de Neumünster.

De les paraules i actitud de la jutgessa se’n desprèn una incomoditat evident, com també de la policia i dels vigilants. Ella ha insistit que la seva decisió era provisional, i després fins i tot ha fet la precisió que era “molt provisional”, per donar­hi més èmfasi. En tot cas, s’ha acomiadat amablement de mi i m’ha donat la mà desitjant­me el millor. Crec que era honesta expressant aquest sentiment.

El personal de la presó m’ha rebut molt i molt bé. La noia responsable d’obrir la meva fitxa com a presoner m’ha demanat perdó i ha expressat la vergonya que sentia. I amb els vigilants, igual. A tots els he demanat que no es preocupessin, que entenia perfectament la seva feina i que en cap cas la culpa no era seva. Quin contrast amb el tracte que reben els meus companys que són a les presons de Madrid!

Mentre estàvem esperant la decisió de la jutgessa, l’advocat i el seu fill, que també és advocat i participa en la meva defensa, m’han informat que la premsa alemanya en general ens és més favorable que mai, i que tant el Frankfurter Allgemeiner Zeitung com el Süddeutsche Zeitung han pres partit clarament en contra de la meva extradició. Li he comentat la fatalitat històrica que representa la meva detenció. La darrera vegada que un president català va ser arrestat ho fou també per la policia alemanya, i també per una petició expressa del govern espanyol.”