El dossier

NORMA GRAU

FOTÒGRAFA ESPECIALITZADA EN DOL PERINATAL

“No es parla dels nadons que moren”

PREPARACIÓ
PREPARACIÓ
“Quan les fotografies es fan en el moment del part, ets partícip del dolor i l’angoixa d’un moment que és benvinguda i comiat al mateix temps”
RAONS
RAONS
“Disposar d’una imatge del seu nadó, encara que sigui de manera simbòlica, els ajuda a reivindicar la seva existència, la paternitat més enllà de la mort”

La mort ens fa por i com a societat encara ens costa parlar-ne. És un tema tabú, gens normalitzat i quan afecta nadons, encara es fa més difícil apropar-s’hi amb serenor. Norma Grau és fotògrafa de professió i llicenciada en psicologia. Fa nou anys que va posar en marxa des de Barcelona el Projecte Stillbirth, que traduït vol dir ‘naixement d’un infant mort’. Ella fa fotografies a les famílies que han perdut un nadó, ja sigui en període gestacional o perinatal, i que volen deixar constància que aquella presència efímera va formar part de les seves vides i en volen reivindicar el record. No els volen oblidar, ni girar full, i les fotografies els permeten tirar endavant. Tal com recorda en el seu web la mateixa fotògrafa: “Són pares orfes, el seus bebès han existit, però ningú no els pregunta per ells, ni se’ls reconeix com a pares”.

Com neix el Projecte Stillbirth?
Vaig començar el 2011 arran de treballar en diferents projectes de voluntariat a través de la fotografia. Una de les associacions que va respondre a la meva crida de col·laboració va ser l’entitat de dol perinatal Petits amb Llum, que tot just començava i que necessitava donar-se a conèixer. Un cop vaig començar a saber dels casos i a escoltar els testimonis, em vaig adonar de com de desconegut era el món de les morts d’infants abans de néixer o a les poques hores del part. Vaig començar fent fotos per al web d’aquesta entitat en concret i he acabat prenent imatges directament a les famílies arreu d’Espanya.
Després de nou anys el dol perinatal continua sense ser conegut?
Es manté com un dels grans tabús de la nostra societat i continua sent una de les queixes principals de les famílies, que se senten oblidades. Estem en un moment en què es ven una imatge molt positiva de la medicina, de l’embaràs i del part, com si no hi poguessin haver problemes de cap tipus. Constatar que encara avui hi ha infants que es moren dins la mare o que no naixeran vius incomoda i voler fotografiar-los, encara més. És la vida, i la vida inclou la mort, de la qual la nostra societat no vol sentir a parlar gaire perquè ens posa davant d’un mirall i ens demostra que perdre un fill o una filla ens pot passar a tots. No està gens normalitzat, no es parla dels nadons que moren, encara que és cert que les xarxes socials n’han afavorit un major coneixement i també han facilitat el contacte entre persones que han passat per casos semblants.
De manera generalitzada sembla que el dol s’hagi de passar ràpid, superar-lo i girar full. Als pares que han perdut un fill també se’ls recomana tornar-ho a provar aviat.
Tenim la idea que el dol s’ha d’acabar en algun moment i això no és veritat. No oblidem els nostres morts, només aprenem a viure amb la seva absència. Els pares que han perdut un fill acabat de néixer no giraran full, perquè per a ells seguirà sent real i cap altre fill el substituirà. Transformaran la seva pena inicial en un espai de memòria, però el record es mantindrà.
Com contacta amb les famílies?
Primer, a través de Petits amb Llum i altres associacions amb què vaig tenir contacte, i actualment em troben a través de les xarxes socials. És més fàcil i molt més àgil.
Què li demanen?
Vaig començar treballant, i ho he fet durant vuit anys, només amb fotografies de record de l’infant mort. La família contactava amb mi temps després de la mort del seu fill o filla i concretàvem una sessió en la qual el record de la criatura es feia present a través, entre d’altres, dels objectes que havien de ser d’ell, com roba i joguines. Disposar d’una imatge del seu nadó, encara que sigui de manera simbòlica, els ajuda a reivindicar la seva existència, la paternitat més enllà de la mort. Però no deixa de ser una fotografia que substitueix la que haurien pogut tenir del seu nadó real.
Fa relativament poc que també ha aconseguit entrar amb la càmera a la sala de parts.
Costa molt, encara que comptis amb el suport exprés de la família. Els hospitals i les clíniques són molt estrictes amb les fotografies pel respecte a la intimitat dels pacients i si a sobre es tracta d’un part que ja se sap que acabarà amb la mort del nadó, la cosa es complica. Crec que s’hauria de resoldre aquesta reticència, perquè parlem d’una fotografia que si no es fa en el moment concret serà impossible de tornar a fer. I, a més, no tenim desenvolupada una cultura de la mort i no és gens habitual voler fotografiar aquests infants. En nou anys he fet més de 200 sessions de fotos a famílies que han perdut un fill, però només n’he fet cinc en el moment del part i d’aquestes, tan sols en dues no m’han posat traves. Han estat dos casos molt recents i ha estat gràcies a la implicació de l’equip de pal·liatius que ha acompanyat la parella i els ha ofert la possibilitat de tenir unes fotografies de l’infant que els pares no s’havien ni plantejat.
Com són les sessions?
Les que faig amb les famílies temps després d’haver perdut el nen són moments amb un dol treballat, jornades d’homenatge i encara que les emocions es mantenen i la nostàlgia és molt present, el treball és molt més senzill, més tranquil. Quan les fotografies es fan en el moment del part, et trobes en el moment àlgid del dol, tens poc temps per parlar amb els pares i per prendre les imatges, ets partícip del dolor i de l’angoixa d’un moment íntim que és benvinguda i comiat al mateix temps. És una barreja de sensacions que has d’afrontar, però també ets conscient que les fotografies que facis els ajudaran després.
Aconsegueix mantenir la distància?
Hauria de ser així, perquè en un món correcte fotografiar el dol perinatal seria una feina en xarxa, feta per professionals, amb torns i a la qual poguessin accedir totes les famílies que ho volguessin. Jo he arribat a estar vint hores de guàrdia esperant el moment del part acompanyant els pares. És molt difícil no implicar-te emocionalment en casos així, i reconec que m’afecta i que m’estic exposant creant uns vincles amb els pares que sempre em relacionaran amb el seu bebè perdut. Però crec en la feina que faig i en els beneficis que comporta, perquè així m’ho han fet saber moltes de les famílies. Em diuen que els ajuda a mostrar al món que el seu nadó ha existit, encara que no formi part de cap registre.
Ha encetat la via de la formació per a personal sanitari. Per què?
Sobretot amb llevadores, i amb l’objectiu clar que puguin fer elles mateixes les fotos. Si el problema principal és l’entrada de persones externes al quiròfan, doncs fem-ho senzill i deixem que siguin els professionals que estan atenent el part els que ofereixin a les famílies la possibilitat de conservar una foto del seu fill. Si ja es fa de manera habitual quan el part és d’un bebè viu, per què no es fa quan el bebè neix mort? Ara amb els mòbils és molt fàcil i ens estalviaríem tota la burocràcia prèvia dels permisos. En general, hi ha molt interès en la formació, però sobretot individualment, perquè encara avui hi ha molts pocs hospitals que facin el pas i la incloguin en el seu programa.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)