Que la sang no arribi al govern

14-F. Eleccions catalanes a la vista i, de nou, com ja va succeir amb els comicis del 21-D –ara es compliran tres anys de l’aplicació del 155–, serà una jornada electoral imposada per l’Estat espanyol. El calendari, finalment, està determinat per la inhabilitació del president Quim Torra, que al gener va anunciar que la legislatura no tenia més recorregut i que convocaria eleccions tan bon punt s’aprovessin els pressupostos. Després, però, la pandèmia ho va sacsejar tot, i l’espai de JuntsxCat va reclamar temps per acabar de culminar el procés de reconstrucció. Ara, el govern treballa per celebrar els comicis el diumenge 14 de febrer.

La campanya oficial arrencarà uns dies abans de la cita amb les urnes, però a ningú se li escapa que la societat viu, des de fa temps, en estat permanent de precampanya. El nou embat judicial, que per primer cop ha inhabilitat un president català en actiu, ha conduït els dos socis de govern a signar una treva i a aparcar el foc creuat d’acusacions i retrets. El pacte assolit i custodiat setmanalment per un equip de representants de les dues formacions persegueix blindar l’acció de govern i deixar-la completament al marge de les batalles partidistes, en què la crueltat pot anar guanyant pes a mesura que s’acosti el 14-F. De fet, durant els mesos de la pandèmia les relacions no han estat una bassa d’oli però, malgrat tot, s’ha evitat esbudellar cap conseller del bàndol contrari. L’interrogant, ara per ara, és si l’objectiu es podrà complir fins i tot en campanya, quan els ganivets estaran més afilats.

I és que en aquesta legislatura, els catalans han presenciat en diverses ocasions com les grans dues forces sobiranistes es tiraven els plats pel cap. En joc hi ha guanyar unes eleccions que determinaran de quin costat cau l’hegemonia de l’independentisme, un element crucial en la constitució del futur govern. El 21 de desembre del 2017, només 12.000 vots van separar JuntsxCat i ERC, en unes eleccions en què Ciutadans va saber concentrar el vot unionista –va obtenir 1.109.732 vots, 161.500 més que el partit de Carles Puigdemont–. Gairebé tres anys després, però, Cs cotitza a la baixa; ERC sap què és guanyar a casa nostra unes eleccions estatals i unes municipals, però mai ha aconseguit revertir el resultat en unes catalanes i aquest és el seu gran repte, i JuntsxCat busca candidat efectiu. En aquest sentit, la diputada i exconsellera Laura Borràs es postula per ser-ho, però Puigdemont valora també apostar per un perfil expert en política econòmica, sobretot si els tribunals també inhabiliten Borràs. Tothom té clar que aquesta campanya pivotarà, per força, sobre dos eixos: el procés encetat per conduir el país cap a la independència (amb les persones represaliades en el punt de mira constant) i la recuperació econòmica del país. Els juntistes, com és fàcil de preveure, jugaran la carta Puigdemont per incidir en la necessitat que el plet judicial té lloc a Europa i que al món independentista li convé que el president a l’exili tingui tanta força i autoritat com sigui possible. Si JuntsxCat guanyés i sumés majoria dins de l’arc independentista, és molt probable que mantingués la presidència i que volgués recuperar conselleries de perfil més social, ara en mans d’ERC, que quedaria amb poc marge de maniobra.

I si s’imposés ERC? Sempre que l’aritmètica ho permetés, tindria més marge de negociació i s’obririen altres possibles escenaris. Dirigents d’Esquerra han repetit de totes les maneres possibles que no pactaran amb el PSC. Acceptarien, però, els vots socialistes per consumar una investidura? És un dels dubtes que només es resoldran si es dona el cas.

Mentrestant, la tercera força independentista, la CUP, mira de rearmar-se amb un candidat prou popular per atreure vots per si mateix (s’intenta seduir l’exdiputat David Fernàndez), trencant la vella dinàmica d’evitar projectes personalistes i apostar per posar l’accent en el programa polític i no en el cap de llista. En pocs dies, aquesta qüestió hauria d’estar resolta. Els cupaires, que també es troben en ple debat sobre la conveniència o no d’entrar en el futur govern si es donen les circumstàncies òptimes i sobre els possibles beneficis de modificar el codi ètic i estendre la presència dels diputats més enllà d’una legislatura, aspiren a millorar els quatre diputats obtinguts el 2017 i, sobretot, a tenir la clau al Parlament.

Altres enigmes que s’aniran resolent en els propers dies són tots els referents a l’encaix de l’espai postconvergent. Ara per ara, sembla molt poc probable que JuntsxCat i el PDeCAT resolguin diferències fins al punt d’acabar consumant una coalició. El trencament amb el PDeCAT, malgrat que JuntsxCat està ple d’exmilitants convergents, és vist com una opció que allunya la formació de Carles Puigdemont de la crisi del 3%. Per a JuntsxCat és imprescindible fer creu i ratlla amb el passat, conscient que només per aquesta via pot aspirar a disputar-se el vot de moltes persones que ara per ara estan situades en aquella frontera en què el partit de Puigdemont es troba amb ERC. Es calcula que hi haver pot uns 30.000 electors oscil·lants, que acabaran sent clau per determinar el resultat d’una de les curses electorals més renyides que es recorden.