El dossier

JUDICIAL

LES SENTÈNCIES DE LA MESA DEL PARLAMENT I LA CÚPULA DELS MOSSOS

Justícia arbitrària

La divisió d’una causa entre diversos tribunals pot comportar sentències de signe contradictori. L’absolució de l’excúpula dels Mossos i la condemna per desobediència als exmembres de la mesa fan més cruel el càstig als líders independentistes

LA PETICIÓ DE LA FISCALIA
Demanava deu anys de presó per a Trapero, Soler i Puig, i quatre per a Laplana per un delicte de sedició
RECURS AL SUPREM
La fiscalia té l’opció de recórrer contra l’absolució al Tribunal Suprem, que ho tindrà molt difícil per canviar el sentit de la sentència
DE NOU, EUROPA
Els exmembres de la mesa que han estat condemnats tenen l’esperança que la justícia europea els acabi donant la raó

Les dues sentències relacionades amb el procés que s’han publicat els darrers dies, la de l’excúpula dels Mossos d’Esquadra i la de quatre dels exmembres de la mesa del Parlament, fan encara més difícil d’explicar les condemnes dels líders independentistes i de l’expresidenta de la mesa Carme Forcadell. Fer una aproximació a les sentències i als arguments emprats en cada cas pels jutges per justificar les seves decisions és el més semblant a submergir-se en dos mons paral·lels. Una persona completament aliena al procés independentista, que a través de les sentències se n’informés per primer cop, podria arribar a tenir serioses dificultats per entendre la connexió entre els diferents veredictes. L’atzucac està servit.

A la sentència de l’Audiencia Nacional que absol el major Josep Lluís Trapero, la intendenta Teresa Laplana i els dos excàrrecs d’Interior (César Puig i Pere Soler), per exemple, es fa una defensa impetuosa del dret de manifestació i, entre els fets provats, hi ha una referència a l’actitud col·laboradora de les dues entitats independentistes (ACN i Òmnium Cultural) durant els fets del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia. En canvi, els líders d’aquelles entitats, jutjats pel Tribunal Suprem, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, suporten una condemna de nou anys de presó associada a aquella protesta ciutadana.

D’altra banda, si l’Audiencia Nacional ha optat per absoldre Trapero, Laplana, Puig i Soler dels delictes de sedició i desobediència és perquè considera demostrat, entre altres elements, que no va existir passivitat per part de la policia catalana durant la celebració del referèndum, desacreditant la investigació feta per la Guàrdia Civil. En canvi, els informes d’aquest cos policial són la peça clau que reforça la condemna de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn, que compleix una pena de deu anys i mig de presó. Un enfocament diametralment oposat que també es pot trobar en la credibilitat que el Tribunal Suprem i l’Audiencia Nacional atorguen als dos principals testimonis aportats per la Guàrdia Civil: el coronel Diego Pérez de los Cobos i el tinent coronel Daniel Baena, àlies Tácito. Mentre que el tribunal presidit per Manuel Marchena va avalar totes les teories dels dos guàrdies civils, l’Audiencia Nacional els desautoritza sense cap mena de reserva. És més, on el Tribunal Suprem hi veu “una massa tumultuària, agressiva i sediciosa”, l’Audiencia Nacional hi observa “ciutadans exercint els seus drets”. Dues sentències, dues realitats divergents en funció dels ulls amb què es miren.

DIVIDIR LES CAUSES

Ara bé, com s’expliquen unes valoracions tan dispars d’uns mateixos fets, en funció de quines siguin les mans sentenciadores? L’advocat i membre del col·lectiu Drets Agustí Carles recorda, d’entrada, que des del 2015 és la llei la que permet dividir una mateixa causa entre diferents jutjats i la que empara la decisió del Tribunal Suprem de trossejar la causa contra els líders de l’independentisme. “Abans del 2015 –explica Carles– qualsevol causa oberta estava en mans d’un mateix jutjat per evitar, precisament, sentències contradictòries, però la llei va canviar, i Manuel Marchena ho va aprofitar. El sistema espanyol fa que hi hagi molts jutges que revisin un cas, conscients que la ideologia pot jugar un paper.” Aquella desviació ideològica que pot afectar en primera instància “pot tenir la seva correcció en instàncies superiors; entre tots s’acaba fent justícia, és la filosofia que ens ensenyen a la facultat”, subratlla el membre de Drets. Així doncs, en el moment en què una causa queda repartida, cada judici funciona de manera independent. Això explica l’èmfasi que l’advocada de Trapero, Olga Tubau, va posar a l’inici del litigi en recordar: “Aquest és el meu judici.”

Agustí Carles insisteix que cada tribunal “té la seva pròpia prova i el seu propi interpretador, ignorant completament què fan els altres”. Per aquest motiu, es pot donar el cas, com ara ha succeït, que “al Tribunal Suprem es creguin la versió de Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena i, en canvi, l’Audiencia Nacional, no”. Cada tribunal fa una valoració del que ha sentit i ha vist”. Així doncs, l’absolució de l’excúpula dels Mossos no tindrà un efecte positiu immediat en la situació actual dels líders independentistes, avança Agustí Carles. Ara bé, tampoc es pot donar el fet a la inversa. Malgrat que la fiscalia recorri contra l’absolució i l’avaluació dels fets davant el Tribunal Suprem, “en cap cas es poden modificar els fets provats, així que amb la contundència que s’exposen els arguments de l’absolució, és molt difícil que el Suprem pugui revocar aquesta decisió”, subratlla l’advocat gironí.

Pel que fa al vot particular emès per la magistrada Concepción Espejel –recusada en diverses ocasions per la seva proximitat al Partit Popular–, Agustí Carles assegura: “El que val és el que diuen els altres dos magistrats en la sentència, que és la valoració autèntica.” Espejel, la magistrada de qui María Dolores de Cospedal presumia d’amistat, es desmarca dels dos companys de tribunal amb un document de 461 folis –multiplica per més de quatre l’espai que ocupa la sentència, de 96 pàgines– amb la voluntat, segons el parer d’Agustí Carles, “de donar aire a la fiscalia i ajudar-la a posar en dubte la sentència”: “Intenta arribar al Tribunal Suprem i fer un últim servei a la unitat d’Espanya, amb un document que és un autèntic nyap.”

En qualsevol cas, Agustí Carles creu que la sentència de l’Audiencia Nacional en relació amb l’excúpula dels Mossos és un element que el Tribunal Europeu de Drets Humans “pot tenir en compte quan hi arribi el cas dels líders independentistes que han estat condemnats, que en algun moment hi arribarà”, conclou Carles.

En el cas dels membres de la mesa del Parlament de l’octubre del 2017, la divisió de la causa també ha desembocat en una doble vara de mesurar. Mentre que l’expresidenta de la mesa Carme Forcadell ha estat condemnada a onze anys i sis mesos de presó per un delicte de sedició, les quatre persones que han estat jutjades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –Anna Simó, Ramona Barrufet, Lluís Corominas i Lluís Guinó– han estat castigats amb una inhabilitació de vint mesos i una multa de 30.000 euros per cap, fent més injusta, si cap, la condemna de l’expresidenta de l’ANC. L’exdiputada de la CUP Mireia Boya, inclosa en la mateixa causa, ha estat absolta. L’altre membre de la mesa esquitxat per aquesta causa és Joan Josep Nuet, però la seva condició de diputat d’ERC a Madrid li atorga l’aforament i haurà de ser jutjat pel Tribunal Suprem. De moment, els quatre condemnats han anunciat que recorreran contra la sentència del TSJC davant del Tribunal Suprem, on presentaran un recurs de cassació. El cas podria caure en mans dels jutges del procés. Un cop el Suprem resolgui, els quatre exdiputats encara podran demanar empara al Tribunal Constitucional, abans de fer el salt definitiu a la justícia europea. Mentre la sentència no sigui ferma, no hauran de complir la condemna, ni abonar els 30.000 euros. Uns diners que, en principi i si s’acaben abonant, haurien de sortir de la caixa de solidaritat.

BIAIX IDEOLÒGIC?

Que dues sentències que parteixen de la mateixa acusació puguin ser com la nit i el dia, sumat al fet que són els mateixos partits polítics els que trien els seus magistrats afins i que la ideologia de molts jutges ha quedat al descobert, convida també a preguntar-se fins a quin punt les idees poden afectar el sentit d’una sentència. Existeixen els judicis polítics? Traslladem aquesta pregunta al professor de ciència política de la Universitat de Barcelona (UB) Xavier Torrens. “A grans trets –respon–, en dictadures sí que es fan judicis polítics i, en contrast, en democràcia els judicis garanteixen la seva justícia gràcies al compliment de la llei mitjançant la independència del poder judicial.” I afegeix: “A partir d’aquí, hem d’entendre que el sistema polític està conformat no només pel sistema de partits i la forma de govern, sinó també pel sistema judicial. De fet, el poder judicial és un poder polític, ja que és un dels tres poders de l’Estat (legislatiu, executiu i judicial). Ara bé, la democràcia té separació de poders. En conseqüència, és vital la independència del poder judicial.”

Aquesta és la base jurídica sobre la qual hauria de pivotar qualsevol democràcia, però el professor de la UB va més enllà i qüestiona que la teoria sigui vàlida en el cas del Tribunal Suprem i de les seves sentències condemnatòries als polítics catalans independentistes: “Les crítiques assenyalen que no hi va haver independència del poder judicial, sinó interferències polítiques. I aquí és on cal entendre el context: Espanya és el quart estat europeu per la cua en garantir la independència del sistema judicial, segons un informe de la Unió Europea. Només es veu superada per Croàcia, Eslovàquia i Bulgària”, recorda.

És així com Xavier Torrens arriba a la conclusió que el problema espanyol “és que es tracta d’un sistema polític democràtic en què la cúpula judicial té una excessiva imbricació amb el poder dels partits polítics, com ho demostra el fet que el Consell General del Poder Judicial fa dos anys que exerceix amb un mandat caducat i és el resultat de picabaralles entre forces polítiques”.

En canvi, per a aquest professor de ciència política la sentència absolutòria del major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana “sí que la podem veure com una exemplificació d’una sentència en què hi ha hagut independència del sistema judicial, perquè un jutge progressista i un jutge conservador han estimat per majoria dins del tribunal, fins i tot n’ha quedat en minoria la presidenta, que la cúpula dels Mossos d’Esquadra no era culpable ni de sedició ni de desobediència”. I cita aquesta sentència com un exemple de com tots els jutges haurien de fer la seva feina: “Amb una independència judicial allunyada de la polarització política i del partidisme, jutjant només els fets provats.”

Finalment, mantenint el fil del possible biaix ideològic en allò que els jutges sentencien, Xavier Torrens resol l’entramat recordant: “Els jutges són ciutadans que tenen ideologies polítiques, però que no poden ser partidistes. I en la cúpula judicial espanyola hi ha jutges que s’han vist immersos en la polarització política que hi ha hagut arran de la recentralització espanyola des de Mariano Rajoy i el transcurs del procés. Això ha causat una politització de jutges del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, l’Audiencia Nacional i el Consell General del Poder Judicial que han patit els polítics independentistes catalans.”.

ANNA SIMÓ EXSECRETÀRIA DE LA MESA DEL PARLAMENT

“La sentència matarà el debat parlamentari”

S’esperava aquesta sentència?
Intuïem que seria allò que la fiscalia demanava. Pensàvem que el judici no serviria per a res perquè estava tot pensat.
L’absolució no li va passar pel cap ni en el millor dels somnis?
La lògica i la política diu que aquest judici no s’hauria d’haver celebrat i que les coses s’haurien hagut d’abordar d’una altra manera, però un cop s’entra en la via judicial, i veus la sentència del Tribunal Suprem, ja saps que no hi haurà absolució. Això no vol dir que estiguem d’acord amb el contingut de la sentència. No hi estem gens d’acord i per això hi recorrerem.
Un cop arribi al Tribunal Suprem, el cas pot caure en mans dels mateixos jutges del procés?
No sabem en quines mans caurà el nostre cas, però perfectament podria ser en mans de la sala i de les persones que es van fer càrrec del judici del procés.
La vostra esperança només és a Europa?
La sentència no s’executa fins que no passa pel Tribunal Constitucional. La nostra sentència afectarà, matarà, el debat parlamentari i el dret d’iniciativa. Aspirem al fet que Europa, sigui quan sigui, pugui restituir una part del marge de maniobra parlamentària. Personalment, esperaria que el PSOE i Podemos, que van estar en contra, radicalment, de la modificació de la llei del TC que va impulsar per lectura única i d’urgència el PP, ara revertissin aquest fet i tornessin al TC el seu paper per tal que no fos qui demani que les meses d’un Parlament censurin prèviament.
Tot i que mentre no es resolguin tots els recursos la sentència no s’ha d’aplicar i, per tant, no estan inhabilitats, temen alguna maniobra judicial en cas que algun dels condemnats volgués formar part d’una llista electoral?
Mentre no hi hagi sentència ferma, en teoria qui es vulgui presentar a unes eleccions ho pot fer. Una altra cosa és què faran o deixaran de fer.
La primera conseqüència de la sentència serà implementar la por entre aquells que han de tramitar lleis o iniciatives parlamentàries?
Jo no valoro si algú té por o no. Sí que dic que aquesta sentència, i els plans que es van traçar des dels poders de l’Estat per reprimir la dissidència independentista estaven enfocats a castigar, a reprimir, a escarmentar i a prevenir futures accions. Amb això s’han carregat bona part dels drets de la ciutadania que està representada pels diputats i diputades. A mi m’amoïnen aquests drets que s’han vulnerat i que es poden seguir vulnerant en mans de segons qui.
Se li fa més difícil encara d’entendre la diferència entre com s’ha tractat el seu cas i el de l’expresidenta de la mesa Carme Forcadell?
Vam actuar tots de la mateixa manera. La Carme i nosaltres. Per tant, o nosaltres hauríem d’estar a la presó o ella hauria d’estar sentenciada per desobediència. Evidentment, ningú hauria d’estar sentenciat per res. Però queda clar que la sentència de la Carme no era contra la presidenta de la mesa, sinó contra qui havia estat presidenta de l’ANC i líder del sobiranisme cívic. Tota la causa és una barbaritat, de principi a final. No oblidem que afecta unes 3.000 persones.
Fa tres anys no podia imaginar que la repressió tindria aquest abast?
Nosaltres portàvem un programa electoral i sabíem que l’Estat no es quedaria quiet. A Junts pel Sí vam tenir clar que l’única alternativa era posar en mans de la ciutadania i del seu vot el futur del país. I això representa que tampoc no es pot fer. Per la via pacífica i amb el vot de la gent no es pot fer. Confiem que Europa hi digui la seva, tot i que no n’estic gaire convençuda.
És menys optimista que altres companys de causa?
És difícil ser optimista, però ho hem de ser. Malgrat que l’Estat ens ha dit del dret i el revés que no hi ha encaix per als catalans que volem tenir un estat propi i que no ho podrem aconseguir de cap de les maneres, només podem tenir l’optimisme de la voluntat i d’anar-hi, anar-hi i anar-hi sent molts més.
La mala maror entre les grans forces independentistes ha arribat a esquitxar els exmembres de la mesa?
La relació amb els companys de mesa és excel·lent. Una altra cosa és que a mi em faci mal i em molesti el mal ambient que hi ha. La discrepància política és legítima, però em sap greu que entre membres de govern hi hagi una mala maror que no ajuda gens i que desincentiva els votants.
L’actitud oficial del PSC, aplaudint la sentència, li fa mal?
A mi no em fa mal, perquè ja sé com actua i com actuava el PSC. Es van amagar rere les espatlles del TC, van decidir que seria el TC qui faria política i esperaven cada dia que fos el TC qui parés els peus a la mesa i decidís què podíem dir, què podíem tramitar... en lloc de qüestionar-lo. No em fa ni fred ni calor. Ja s’ho faran amb la seva manera d’entendre la política.
Invalida una negociació entre el PSC i ERC després del 14-F?
Jo no puc opinar per ERC, però la meva visió és que amb el PSC no hi ha res a pactar. Si hi ha possibilitat d’algun tripartit seria a la basca, no un tripartit amb el PSC.

SUPORTS ALS SÍNDICS DE L’1-O

El 4 i 5 de novembre tindrà lloc, al TSJC, el judici contra els cinc membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O: Jordi Matas, Tània Verge, Marc Marsal, Josep Pagès i Marta Alsina. Les xarxes socials s’han omplert d’infinitat de mostres de suport a tots cinc, gràcies sobretot a la mobilització promoguda per un grup de suport originat a la UB però que ha anat ampliant el radi d’actuació. La seva portaveu, Maria Rosa Bayà, explica que la campanya s’està fent extensiva a tota la societat civil i que les accions de suport, amb el permís de la covid, s’estendran fins a l’absolució de tots cinc. El 4 i 5 de novembre no hi faltaran.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor