Ficció policial

Carrers acordonats per desenes de policies, cases i espais de treball registrats durant una llarga jornada, persones detingudes a hores intempestives i un elevat grau de criminalització política i mediàtica. Podria ser l’escenari d’una pel·lícula d’acció però es tracta d’una imatge que a Catalunya es va repetint els darrers anys i que sempre té en el punt de mira persones independentistes. Acostumen a tenir un altre element en comú: la manca d’escrúpols de la Guàrdia Civil i de determinats jutges per construir un relat que reforci les seves tesis conspiradores, arribant a cuinar proves que legitimin la seva acusació. Alguns raonaments semblen un esperpent, com demostren aquells casos que s’han desinflat com un terròs de sucre a l’hora de demostrar els fets.

Encara és molt aviat per saber el final que els jutges tenen reservat per a l’operació Volhov i els seus 21 afectats, sobretot quan les interlocutòries tenen elevades dosis de surrealisme més propi de Bretón o de Buñuel que d’un cos com la Guàrdia Civil, a qui se li hauria de pressuposar el compliment estricte de la llei i una ètica inviolable. Però a veure com sustenta l’informe de la Guàrdia Civil, quan arribi el judici, la detenció de nou membres dels CDR el 23 de setembre del 2019, acusats per l’Audiencia Nacional dels presumptes delictes de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Es va arribar a justificar la detenció tot assegurant que volien ocupar el Parlament de Catalunya durant una setmana, com si l’ocupació pacífica dels edificis públics no formés part del manual essencial de les protestes ciutadanes. “El grup terrorista de caràcter secessionista”, com el va batejar la fiscalia, ha anat derivant cap a un grup d’activistes socials, independentistes, la majoria dels quals ni tan sols es coneixien entre ells i els quals, en alguns casos, disposaven de restes de material pirotècnic. Un relat que s’ha anat desinflant però que, això no obstant, ha fet autèntics esforços per establir lligams entre terrorisme i independentisme, tot avalat per un ampli nombre de mitjans de comunicació espanyols. De fet, el mes de juny encara es van afegir quatre persones més a la investigació.

Un altre cas flagrant que passarà a la història per grotesc és el de l’activista Tamara Carrasco. Detinguda l’abril del 2018, aquesta veïna de Viladecans va ser empresonada per ordre de l’Audiencia Nacional, acusada dels delictes de sedició, rebel·lió i terrorisme. Durant 13 mesos, va viure dins d’una cel·la emocional, atès que se li va prohibir abandonar el seu municipi. Tots els maldecaps que Carrasco va provocar a l’Estat es resumeixen en un àudio en què feia una crida a la vaga general indefinida. A casa seva li van trobar un xiulet i una careta de Jordi Cuixart. Després que el seu cas fos transferit de Madrid a Catalunya, recentment ha estat absolta. La fiscalia ha recorregut contra aquesta decisió, malgrat que és un dels casos més estranys i ridículs que es recorden.

Cap manual de dret no explica, tampoc, la situació d’Adrià Carrasco, un altre activista que està perseguit per la justícia, per motius idèntics a la jove de Viladecans. Mentre ella va ser detinguda aquell 10 d’abril, ell va optar pes escapar i refugiar-se a Brussel·les. És un dels exiliats polítics que la repressió de l’Estat ha provocat. L’absolució definitiva de Tamara Carrasco, si per fi s’arriba a produir, podria obrir portes a un final satisfactori del seu company de lluita –abans de la detenció d’ella, no es coneixien.

Considerar injusta la persecució de l’independentisme i la sentència del procés ha portat el madrileny Dani Gallardo a pagar un preu massa alt. El 16 d’octubre de l’any passat, després de participar en una concentració a la Puerta del Sol, va ser detingut. Tenia 22 anys. Ha fet els 23 entre reixes. Serà jutjat el mes vinent. La fiscalia l’acusa dels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus, i en demana sis anys de presó.

Les barbaritats que poden arribar a acumular els informes de la Guàrdia Civil, sovint pilotats pel tinent coronel Daniel Baena, àlies Tácito, es van posar de manifest amb la sentència de l’exdirecció dels Mossos d’Esquadra, en què dos dels tres jutges no només van dictar l’absolució de Josep Lluís Trapero, Teresa Laplana, César Puig i Pere Soler, sinó que no van escatimar crítiques cap als informes policials, i van arribar a desacreditar-los. Les conclusions eren de tal contundència que la fiscalia no ha gosat afegir-hi ni treure-hi una sola coma i no hi recorrerà. Els mateixos informes, però, van contribuir a enviar a la presó els líders independentistes, un cop el tribunal presidit per Marchena va comprar tots els arguments policials, malgrat que no hi havia per on agafar-ho, com s’ha demostrat a posteriori.

Si parlem de casos amb un desenllaç difícil d’entendre, no es pot obviar el de Jordi Pesarrodona, el pallasso de Sant Joan de Vilatorrada que ha estat condemnat per un jutge de Manresa a 14 mesos d’inhabilitació i una multa de 2.100 euros per defensar un col·legi electoral l’1-O. És el mateix que van fer centenars de ciutadans aquell dia, però Pesarrodona, amb una llarga trajectòria pacifista, va pagar aquella imatge icònica del 20 de setembre, d’ell amb un nas de pallasso al costat d’un guàrdia civil.