El dossier

DOSSIER

EL DRAMA DE LES MIGRACIONS

“No diria mai a ningú que pugi en una pastera”

La protagonista d’aquesta història explica el seu viatge en pastera, la por que va passar durant el camí que la va portar fins a Barcelona. Va marxar de la Costa d’Ivori, on va deixar una filla

EXPERIÈNCIA
“Ens passaven els creuers pel costat. Ens feien fotografies, però no s’aturaven. Al final, salvament marítim ens va rescatar”
POR
“Vam sortir a les quatre de la matinada. No vèiem res. Era fosc. Són dotze hores de viatge”
FUTUR
“Et fas la idea que quan arribis aquí tot serà perfecte, però no ho és. T’has d’enfrontar a moltes experiències que són molt difícils. Això no és el paradís”

És negra nit en un turó als afores de la ciutat marroquina de Nador. En aquest indret s’amaguen desenes de persones esperant el seu torn per agafar una pastera que els ha de portar a la somiada Europa. És un lloc abrupte, per on costa desplaçar-se.

La protagonista d’aquesta història és una noia de la Costa d’Ivori. Per qüestions de seguretat, prefereix no revelar la seva identitat. Va fugir del seu país farta dels abusos que patia per part del seu marit –la seva família la va obligar a casar-se forçosament i la violència física era habitual en el seu matrimoni– i va emprendre un viatge que va durar més d’un any. “Quan em vaig veure enmig del mar em vaig posar a plorar. Em pensava que moriria”, assegura aquesta dona jove, nascuda el 1990. Explica que a la pastera on ella va pujar eren 42 persones. Recorda una dona que viatjava amb el seus dos fills petits i tres dones embarassades. “Vam sortir a les quatre de la matinada i no vèiem res. Era completament fosc. Són dotze hores de viatge”, explica. “Estàvem a l’embarcació i anàvem veient com passaven els creuers pel costat. Ens feien fotos, però no es van aturar. Al final, salvament marítim va ser qui ens va rescatar”, relata. “Jo plorava i plorava. No em creia que haguéssim pogut arribar”, continua. Segurament, el trajecte amb pastera és un dels episodis més durs del seu viatge. “No diria mai a ningú que pugi en una pastera. Mai. No ho tornaria fer. No podria. No te n’adones fins que hi ets... i quan es fa de dia i veus el mar... et veus morta. Només esperes que algú et pugui rescatar... Però quantes hores passen? Dues, quatre, vint-i-quatre?” recorda la dona.

Va fugir de la seva Costa d’Ivori natal, cansada de la violència a què era sotmesa: “Volia anar a una ciutat gran... Vaig anar a veure la meva mare i li vaig dir que volia marxar”, explica. Amb una filla de només nou mesos i casada, la seva mare li va respondre que no podia tornar a casa, que ara havia de viure amb la família del seu marit. Així ho marca la tradició i la seva família no estava disposada a trencar-la. La mare li va respondre que havia de tornar per on havia vingut. Ella no hi va estar d’acord i amb la seva nena de nou mesos a càrrec va començar a treballar en una cafeteria, a la ciutat. Fins que la família del seu marit la va trobar. Hi anaven cada dia, l’escridassaven, la humiliaven.

El propietari de la cafeteria la va ajudar. Fins que ella no va poder més. “Miri, Ousmane, jo me’n vull anar”, li va dir. Aquell senyor li va donar diners i la va deixar marxar. “Vaig anar a veure a la meva mare, que estava en un altre poble i li vaig deixar la meva filla. Aquesta vegada la meva mare em va dir que marxés i que no digués res perquè si no, el meu marit em trobaria”, continua explicant. Una trucada de la germana petita la va fer acabar de decidir. “Marxa, germana. Jo cuidaré de la teva nena. No tornis”, li va dir.

un camí difícil

I va començar un llarg camí. De la Costa d’Ivori va marxar cap a Mali, amb una amiga. Caminaven a estones i quan podien i hi havia la possibilitat, pujaven als camions de mercaderies, que per un preu transporten les persones que fan la ruta. “Són molts diners”, assegura, en referència al preu que s’ha de pagar als camioners perquè et deixin pujar. Quan va arribar a Mali va començar a sentir històries sobre anar a Europa. De fet, ella mai s’ho havia plantejat seriosament. No li passava pel cap. Però la idea es va anar gestant. Què faria a Mali? Tampoc hi havia feina. Continua explicant que la travessia del desert va ser molt dura. No en vol donar gaires detalls. “Hi ha gent dolenta que roba els diners... que viola les dones...” Una amiga seva va morir en aquest camí. Fins que van aconseguir arribar a Mauritània. “Jo no volia seguir. No teníem res. Ni mòbil... Ens hi vam quedar una setmana. Anàvem amb un grup, homes i dones, fins que vam arribar a Algèria. Allà la policia també ens pegava, perquè tornéssim enrere, perquè no entréssim al seu país”, continua explicant. Van aconseguir arribar fins al Marroc. “Quan vaig arribar a la ciutat em pensava que era a Europa. Ho veia tan bonic... Fins i tot vaig trucar a la meva germana per dir-li. He arribat a Europa... He arribat a Europa. Fins que un senyor em va alertar: «Et queda molt per arribar a Europa.» Era un home bo. Em va acollir, em va donar de menjar, em va deixar dutxar. «Aquí no hi ha feina i la que hi ha no és bona. Hi ha feina de serventa però no les tracten bé», em va dir.” Al Marroc s’hi va estar uns mesos. No van trobar feina i amb la seva amiga es van veure obligades a demanar caritat pel carrer per poder menjar. Fins que va sorgir l’oportunitat de marxar cap a Europa, amb pastera.

UNA NOVA VIDA

Un cop aquí, el camí per a ella no ha estat gens fàcil. Quan feia tres mesos que havia arribat li va arribar la notícia que la seva germana, la que més es cuidava de la seva filla, havia mort. “Ara dorm al carrer, no vol escoltar ningú”, lamenta aquesta mare. La seva filla aviat farà 15 anys. “No tinc feina, no tinc papers... Et fas la idea que quan arribis aquí tot serà perfecte, però no ho és. Aquí t’has d’enfrontar a moltes experiències que són molt difícils, molt diferents a les del teu país. Estic aquí i he de lluitar per la meva mare i per la meva filla”, continua explicant. “En els darrers quatre anys he viscut moltes coses. És la vida. A l’Àfrica hi ha molta gent que només menja un cop al dia. Hi ha gent que pensa que quan arribes aquí tens una vida millor. Sí que és una vida millor... quan trobes un lloc per treballar, però abans de tenir això, què et pot passar? Com vius?”, reflexiona aquesta dona ivoriana.

UNA ENTITAT QUE AJUDA ELS REFUGIATS

La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) és una entitat que es va crear el 2004 i que treballa per aconseguir el dret d’asil per a les persones refugiades i migrades. Treballen els objectius de promoure el seu desenvolupament integral i que puguin assolir una inclusió social plena. Gestionen diversos pisos d’acollida, els acompanyen en la recerca de feina, d’habitatge, a fer diversos tràmits administratius i jurídics (sol·licituds d’asil, tramitació d’expedients, assessorament legal i d’altres). Aquesta organització està ajudant la jove protagonista d’aquest reportatge a fer tots els tràmits per poder formalitzar aquesta sol·licitud.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor