El dossier

DOSSIER

EL DRAMA DE LES MIGRACIONS

El viatge més perillós

Milers de persones es llancen cada any al mar amb l’objectiu d’arribar a les costes d’Europa amb embarcacions precàries. Ni la pandèmia ni la crisi econòmica que se’n deriva els aturen

SENSE ACORD
La Unió Europa no ha aconseguit tenir una política unitària pel que fa a l’arribada de persones migrants
ALEMANYA
Merkel va obrir les portes i va acceptar un milió de refugiats el 2015

La tragèdia de migrants al Mediterrani no s’atura. Ni la pandèmia mundial ni la crisi econòmica que se’n deriva aturen els milers de persones que es llancen al mar amb el somni d’arribar a Europa. En aquests darrers temps el Mare Nostrum s’ha convertit en la frontera més mortífera del món. Només aquest any s’hi han comptabilitzat les morts de 945 persones, segons les dades de l’OIM (Organització Internacional per les Migracions). Aquestes dades, però, disten molt de les que s’acostarien a la realitat. Sovint hi ha embarcacions que mai són localitzades, persones que el mar s’empassa sense deixar rastre. “Des del 2015, han mort ofegades al Mediterrani més de 20.000 persones. És la fossa comuna més gran del planeta”, asseguren des l’ONG Open Arms, que des de fa cinc anys es dedica sense descans a rescatar persones, ara a la zona del Mediterrani Oriental. Precisament, aquest tram final del 2020 deixa imatges molt dures, com la d’una mare desesperada buscant el seu nadó després de ser rescatada. El nen, de només sis mesos, va morir poc després a bord del vaixell de l’organització, tot i els esforços dels equips mèdics per reanimar-lo. És un dels molts drames que es viuen en aquestes aigües gairebé cada dia com bé saben els integrants de l’ONG.

El 2015 és quan Lesbos i les illes gregues es van convertir en l’epicentre de les arribades de refugiats. La guerra de Síria, en aquell moment en plena efervescència, va provocar que milers de persones haguessin de fugir de casa seva. També hi havia persones que fugien de la violència desplegada en països com l’Afganistan i l’Iraq. Molts sirians van anar a parar a països veïns com el Líban i Jordània. Turquia també va ser un dels estats que durant aquells anys va rebre més persones, fins al punt que es calcula que hi ha més 3 milions de refugiats. D’altres, optaven per continuar el viatge cap a Europa. El recorregut amb pastera consistia a sortir d’alguna zona de Turquia i arribar a les illes gregues, un trajecte d’uns nou quilòmetres. Aquella onada de refugiats va provocar que la cancellera alemanya, Angela Merkel, accedís a obrir les fronteres i a acceptar un milió de persones. Altres països com Suècia van seguir els seus passos, però els acords de repartiment de refugiats a què van arribar altres estats de la Unió Europea no es van arribar a complir mai. Per evitar una altra onada similar a la del 2015, es va pactar un acord milionari amb Turquia perquè Ankara tanqués i vigilés les seves fronteres. Tancada aquesta via d’entrada, els migrants en van començar a buscar d’altres per arribar a les costes d’Europa. Una de les més transitades és la que opera des de Líbia. Aquest país –un estat fallit on els drets humans no es respecten i on en molts casos els migrants que en volen marxar es troben que els traslladen a centres de retenció on moltes vegades pateixen abusos–, s’ha convertit en un dels punts on es concentren més persones.

Un cop aconsegueixen pujar a una pastera, el viatge que els espera és molt més llarg i molt més dur. Hi ha 300 quilòmetres fins a la petita illa italiana de Lampedusa, o 500 fins a Sicília. És aquí on el vaixell d’Open Arms treballa sense descans. L’11 de novembre passat, hi va haver un nou naufragi. Els equips de rescat de l’organització van haver de treure de l’aigua més de cent persones, entre ells nens i nadons, perquè la base de la pastera on viatjaven havia cedit.

la ruta de les canàries

En els darrers mesos també s’ha intensificat la via migratòria cap a les illes Canàries. De fet, s’ha multiplicat per sis respecte a l’any passat. Hi ha diversos motius que expliquen l’increment de sortides des de diferents punts de l’Àfrica en direcció a les Canàries. L’un és que el Marroc ha endurit els seus controls de seguretat i es fa molt difícil per als migrants poder accedir als llocs des d’on tradicionalment surten les pasteres, com ara els afores de la ciutat de Nador. Un dels punts des d’on ara surten embarcacions cap a Europa és a Dakhla, una ciutat del Sàhara Occidental, però també ho fan des Gàmbia, la qual cosa suposa una travessia de 1.500 quilòmetres. Llançar-se al mar en aquestes circumstàncies és molt complicat, i més si es té en compte que moltes vegades els traficants de persones no han posat suficient benzina o que un error de càlcul en la ruta pot suposar que la barca es quedi sense combustible enmig de l’oceà. Moltes persones moren d’hipotèrmia o deshidratades perquè en aquest cas el viatge es pot allargar més de deu dies. L’arribada d’aquestes embarcacions a les illes Canàries ha suposat que s’hagin hagut d’habilitar centres per acollir la gran quantitat de persones que arriben a les seves costes, una situació que l’extrema dreta aprofita per endurir el seu discurs des de fa anys. Ja ha passat en països com Grècia i Itàlia, on s’ha fet servir per carregar en contra dels migrants. De fet, l’anterior ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, es va negar que els vaixells de rescat de les organitzacions no governamentals poguessin atracar als ports italians. El president espanyol, Pedro Sánchez, va permetre en aquell moment que un dels vaixells d’Open Arms amarrés al port de València.

política erràtica

La Unió Europea no ha aconseguit tenir una política unitària pel que fa a l’arribada de persones migrants. Els països receptors, com Grècia, Itàlia i l’Estat espanyol reclamen més recursos per poder gestionar la situació. Casos com el campament de Mória, a l’illa grega de Lesbos, que es va cremar el mes de setembre passat i que sobrepassava el límit de persones que hi podien estar són alguns dels exemples més recents de la poca cooperació que hi ha entre països. Les solucions d’urgència que es van buscar van ser pagar diners a Líbia, amb el què això suposa en un país sense govern, perquè s’evités l’arribada d’embarcacions. Itàlia també ha repetit en diverses ocasions que necessita més recursos. A l’altra banda, hi ha països com Hongria i Polònia, que s’han negat a acceptar les condicions de la Unió Europea pel que fa al repartiment de persones. L’arribada de pasteres augmenta i la situació és cada vegada més crítica. I la falta d’acord entre els països no fa més que agreujar-la.

A PREU DE CREUER

El tràfic de persones s’ha convertit en un dels negocis més lucratius en els darrers temps. A Líbia, un país immers en el caos, els traficants de persones han estat guanyant grans quantitats de diners. L’Audiència de Granada va jutjar el mes de setembre passat tres homes per noliejar una pastera que havia de fer el trajecte del Marroc fins a les costes espanyoles. Hi van pujar unes 90 persones que van pagar 2.800 euros cada una per viatjar en una barcassa sense cap mesura de seguretat.

NAUFRAGIS DOLOROSOS

Hi ha pobles de Gàmbia i del Senegal que veuen com els més joves abandonen casa seva per emprendre el difícil viatge cap a Europa. És un degoteig constant de sortides i de tragèdies. Els joves cada vegada veuen més difícil el seu futur, les condicions de vida empitjoren i en algun moment sempre hi ha la temptació de marxar a Europa. Les rutes des d’aquests països són cada vegada més complicades i es fan amb caiucs. El desembre de l’any passat, una d’aquestes embarcacions es va enfonsar quan va topar amb unes roques davant de la costa de Mauritània. La majoria de persones eren joves (també hi havia nens), alguns d’ells germans, i provenien de pobles de Gàmbia. Una família va perdre tretze membres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)