Primavera interrompuda

Fa deu anys de les revoltes que van sacsejar el món àrab. Les estructures de règims dictatorials tan solidificats com el de Moammar al-Gaddafi a Líbia, el de Hosni Mubarak a Egipte o el de Ben Ali a Tunísia, saltaven pels aires en tan sols unes setmanes. Era el jovent qui empenyia. La Primavera Àrab, com es van denominar aquelles revolucions, bevien d’un malestar ingent i d’una falta de perspectiva de futur –es dona la circumstància que els països àrabs tenen la taxa de desocupació juvenil més alta del món–. A aquesta falta d’oportunitats s’hi sumava que els governs estaven ancorats en el passat, acostumats a males pràctiques de corrupció i al clientelisme. Tunísia va ser el país on tot va començar. La figura d’un jove de la Tunísia rural, de nom Mohamed Bouazizi, un venedor ambulant nascut l’any 1984, es va alçar com el símbol d’unes revolucions amb noms com la dels Gessamins (Tunísia), les Cintes Roses (el Iemen) o la Revolució Blanca (Egipte). El jove és la icona, és la representació de la impotència i la ràbia contra uns règims autoritaris, com el que en un ciutat anomenada Sidi Bouzid li va requisar la mercaderia. Desesperat perquè ho havia perdut tot, el jove es va immolar el 17 de desembre del 2010 i a causa de les greus cremades va morir el 4 de gener del 2011. Començava llavors una onada de protestes que es van iniciar a Tunísia, van saltar cap a Egipte i talment com si fossin fitxes de dòmino en fila es van estendre pels països àrabs, que van seguir les passes de la revolta iniciada per la tràgica decisió del jove venedor de fruita. Després de deu anys, els resultats en cada estat són molts diferents. De tots, només Tunísia pot fer bandera que va derrocar el règim de Ben Ali –que feia gairebé trenta anys que ostentava el poder– i que ha aconseguit fer via cap a una democràcia incipient. Segurament ser un país petit, amb bones relacions amb la Unió Europea i amb bona part de l’economia dedicada al turisme internacional ha facilitat aquesta transició. Tot i això, no són pocs els que reneguen de la situació actual i enyoren els temps passats. Un fet similar va acabar passant a Egipte, un dels països més poderosos d’aquesta àrea, amb més població –té més de 90 milions d’habitants i un dels exèrcits més ben preparats del nord d’Àfrica–, on el règim dictatorial de Hosni Mubarak queia en poques setmanes. Els joves de la plaça Tahrir eren el reflex d’una societat cansada, farta de la corrupció. S’obria una nova etapa, però el que es va demostrar era que els líders de la revolució no tenien gairebé res a punt. Deu anys després, l’economia ha empitjorat per a les classes populars i les garanties democràtiques al país àrab són més aviat escasses. Molts joves opositors que van liderar les protestes estan empresonats, i alguns són buscats pels seus familiars perquè han desaparegut.

Les eleccions que es van celebrar a Egipte al cap d’uns mesos van donar la victòria al partit islamista dels Germans Musulmans. La inexperiència i el poder que encara ostentava l’estat profund van aconseguir dinamitar la presidència de Mohammed Mursi, un enginyer que havia passat bona part de la seva vida professional als Estats Units, i que va acabar morint en una presó egípcia el 2019. La tensió social que va provocar el poc temps que va ser al govern es va traduir en la justificació d’un cop d’estat per part de l’exèrcit egipci. L’actual president, Abdel Fattah al-Sisi, és precisament qui va liderar el derrocament del seu predecessor. Una dècada després, els càntics de la revolució –“pa, justícia i llibertat”– retronen ben lluny, formant part del passat recent. Al-Sisi ha aconseguit una quota de poder immensa i ha donat encara més poder a l’exèrcit. Es calcula que un 40% de l’economia del país passa per les mans d’aquest estament. A més, el president ha treballat les relacions internacionals i té bona sintonia amb la Unió Europea i amb els Estats Units, de qui és aliat històric. En aquests moments l’oposició és testimonial i la repressió contra els que en són els líders polítics no s’atura.

Durant els mesos que es van allargar les protestes aquell 2011 també es va demostrar que no era el mateix fer caure Moammar al-Gaddafi a Líbia, que Bashar al-Assad a Síria. A Líbia les principals protestes es van iniciar a Bengasi i ràpidament es van estendre a altres ciutats. Milers de persones sortien al carrer per demanar la fi del règim de Moammar al-Gaddafi que feia quaranta-dos anys que estava instal·lat al poder. Ràpidament, es van organitzar unes milícies que de seguida van rebre suport internacional.

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides donava llum verda a una coalició internacional –formada per setze països, però en la qual destacaven els EUA, França i el Regne Unit– que en pocs mesos va aconseguir dominar bona part del territori libi. A més, el 20 d’octubre del 2011, els rebels van trobar a la ciutat de Sirte l’amagatall d’Al-Gaddafi, que va ser assassinat. Tot i això, deu anys després, Líbia és un país trencat, sense un govern efectiu i dominat per diverses faccions armades. El govern d’Acord Nacional (GNA), amb el suport de la majoria de potències occidentals i del Consell de Seguretat de l’ONU, batalla per mantenir el control de Trípoli, la capital, i de l’oest de país. En aquest escenari s’enfronten a les tropes de l’autoproclamat Exèrcit Nacional Libi, dirigit pel militar Khalifa Haftar, que s’estén des de l’est de país, el seu bastió. A la pràctica, la divisió és en tots els nivells: cada territori té les seves institucions, el seu parlament, el seu govern i fins tot el seu banc central. A més, suposa una ruptura en l’àmbit internacional, ja que el GNA té el suport dels EUA i de Turquia, mentre que a Haftar el secunden potències com Rússia i l’Aràbia Saudita. Líbia també s’ha convertit en el principal port per on passen les persones que es volen embarcar en l’aventura d’arribar a Europa. Un gran nombre de pasteres surten de les costes d’aquest país i és on s’han establert les principals màfies que operen amb el tràfic de persones. De fet, la Unió Europea va arribar a un acord amb el país africà –al qual paga milions d’euros– per tal de construir i mantenir centres de detenció i control per evitar que milers de persones arribin a les costes europees.

Si Líbia s’ha erigit en un dels països on la revolució iniciada ha acabat provocant un conflicte que ha submergit el país en el caos, Síria és un altre dels resultats més desastrosos. De fet, la revolució siriana va començar emmirallada en els processos que estaven seguint els països del voltant. Havien caigut Mubarak i Ben Ali, per què no ho podia fer el règim d’Al-Assad? Bashar va arribar al poder l’any 2000. Fill de Hafiz, que havia rebut el sobrenom del Lleó de Damasc, l’envoltava una aura de reformisme. Qui havia de ser el successor, i a qui havien preparat per agafar les regnes del règim, el seu germà Bassel, havia mort en un accident de cotxe el 1994. Així que Bashar, que havia estudiat oftalmologia a Londres, es convertia en el president del país. No hi va haver reformes, de manera que les protestes que arribaven des de Tunísia, Egipte i Líbia eren compartides per l’oposició siriana. Ciutats com Homs i Hama vivien cada divendres manifestacions multitudinàries que des d’un primer moment van ser reprimides amb molta duresa per l’exèrcit sirià. Grups d’opositors, i també desertors de l’exèrcit, van anar creant guerrilles que en un primer moment es van anomenar Exèrcit Sirià Lliure (ELS). Començava així una guerra civil que ha suposat la pràctica destrucció del país, més de 400.000 víctimes mortals i la fugida de milions de persones de casa seva, és a dir la crisi de refugiats més important des de la Segona Guerra Mundial.

La guerra de Síria no ha acabat. Encara queden combats, si bé cada cop més aïllats, entre grups de tendència islamista i l’exèrcit sirià a la província d’Idlib. En aquests deu anys, les potències internacionals han assumit diferents papers en aquest conflicte. Des de l’inici del guerra, l’Iran i l’Aràbia Saudita hi han intervingut activament. Teheran ha donat suport al règim d’Al-Assad, igual que les milícies de Hezbollah del Líban. El més rellevant, però, ha estat el rol de la Rússia de Vladímir Putin, que amb la seva entrada, el setembre del 2015, va aconseguir que Al-Assad fes un pas de gegant per guanyar la guerra. Síria i Rússia mantenen forts llaços d’aliança des de l’època de l’URSS, i el paper de Moscou també ha servit per donar més protagonisme a Rússia en l’escena internacional.

En aquest taulell també ha mogut fitxa el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Bel·ligerant en contra d’Al-Assad des de l’inici de la revolució –des del primer moment es va assenyalar Turquia per acollir milicians que anaven a engrossir les files rebels i d’Estat Islàmic– el líder turc ha anat canviant l’estratègia en funció dels seus interessos.

De fet, Erdogan va entrar de ple en el conflicte sirià el 2016, quan va començar a bombardejar les posicions dels kurds sirians. Erdogan no vol que al sud del seu país s’hi erigeixi un bastió kurd. És per aquest motiu que va envair territori sirià i que fins i tot ha arribat a acords amb Rússia. La guerra de Síria ha viscut infinitat de capítols, amb la irrupció d’Estat Islàmic el juny del 2014. Durant més de tres anys, els gihadistes van dominar importants zones de l’Iraq i de Síria, convertint Mossul i Raqqa en les seves capitals. Aquest autoproclamat califat, però, no va aguantar els atacs de la coalició internacional, liderada pels Estats Units, ni tampoc les envestides de tots els seus enemics. Estat Islàmic gairebé no va aconseguir teixir aliances amb cap grup i es va anar debilitant, tot i la gran quantitat de combatents de què disposava. Amb Estat Islàmic fora de joc, amb l’Aràbia Saudita més preocupada per la guerra al veí Iemen i amb l’entrada total de Rússia en el conflicte, Al-Assad va començar a guanyar terreny. La caiguda d’Alep va ser un dels punts d’inflexió.

El juliol de l’any passat, Al-Assad complia vint anys al càrrec, la meitat dels quals en una guerra que ha portat el seu país a un carreró sense sortida. Amb milions de persones desplaçades, hi ha zones del país que trigaran anys a poder-se reconstruir. En canvi, n’hi ha d’altres que han iniciat una recuperació evident. És el cas d’algunes zones de Damasc.

Un altre dels països que encara pateix les conseqüències de la revolta en contra del seu mandatari, Ali Abdullah Saleh, va acabar cedint el 2012 i va passar a un segon pla. Va ser assassinat el 2017, quan intentava 1’enèsim canvi d’aliances per tornar al poder. La transició no es va poder completar. El conflicte amb els houthis, un grup xiïta, va acabar engolint-ho tot i convertint-se en una guerra civil, i més tard, va arribar la implicació de poders regionals. L’Aràbia Saudita ha convertit la del Iemen en una guerra pròpia, temorosa de la influència de l’Iran. Una guerra sense quarter, amb fam, còlera i ara amb la pandèmia del coronavirus. La del Iemen és, segons l’ONU, la pitjor crisi humanitària del món.