El dossier

El miratge del petroli

L’aprovació, ara fa cinquanta anys, de la construcció d’una refineria de crus de petroli a Tarragona va capgirar el futur econòmic del país

JACIMENT ÚNIC
Situat a 24 milles de la costa tarragonina, la plataforma Casablanca explota l’únic jaciment actiu de crus del país
SEGURETAT I CONTAMINACIÓ
Tarragona ha esculpit la seva silueta a través de les controvertides torxes del complex industrial, que creen recel entre la societat

El 19 de juliol del 1969, una manifestació popular va recórrer els carrers més cèntrics de la ciutat de Tarragona, des de la plaça de la Font, per agrair al Caudillo i a les autoritats locals i provincials la instal·lació d’una refineria de crus de petroli a Tarragona. Era gairebé dos anys abans que el Ministeri d’Indústria decretés oficialment l’encàrrec a l’Instituto Nacional de Indústria de la creació d’una empresa nacional de petrolis. El decret data del 14 de maig del 1971: fa cinquanta anys d’un fet que va capgirar de dalt a baix el futur del Camp de Tarragona i del país. La refineria, ara de Repsol, va ser el detonant de l’immens complex petroquímic de Tarragona, considerat el més gran i important del sud d’Europa.

Uns anys abans ja havia començat a prendre forma el polígon químic de la ciutat, amb la instal·lació d’algunes indústries del sector, com ara Dow-Unquinesa i IQA, l’actual i ara tristament coneguda Iqoxe, dedicada a la producció d’òxid d’etilè i que fa poc més d’un any va tenir una explosió en un reactor. Però va ser la construcció de la refineria –que es va inaugurar oficialment l’any 1976– el que va suposar un efecte crida per a la instal·lació d’altres empreses del sector i el que va fer que arribessin milers de treballadors de fora. El complex es va anar alimentant per un efecte multiplicador de les inversions externes d’aquest tipus d’indústria i va capgirar l’estructura socioeconòmica del Camp de Tarragona. De fet, el polígon s’escapa dels límits de Tarragona i també abraça els termes de la Canonja, Vila-seca, Constantí, el Morell i la Pobla de Mafumet. “La construcció de la refineria i, sobretot, la construcció de les unitats d’olefines van ser decisives per al creixement de la química a Tarragona, bàsicament perquè les empreses que ja hi eren van tenir la matèria primera que necessitaven a la porta de casa, estalviant-se així la necessitat d’importar-la. Això va fer, també, que altres empreses s’instal·lessin a Tarragona aprofitant aquesta facilitat que, sumada a l’existència d’un port, va fer que la ciutat fos un lloc perfecte per implantar-se i créixer”, assenyalen fonts del complex de Repsol. La construcció d’un pantalà al port de Tarragona, per poder descarregar els crus, va ser un factor decisiu per a l’arribada d’altres firmes. Ara s’hi troben la majoria de les multinacionals del sector, com Dow, Covestro, BASF, Elix Polymers i Vopak Terquimsa.

La refineria s’encarrega de processar el cru de petroli, destil·lant-lo per aconseguir-ne derivats: asfalts, combustibles com gasoils i fuels, naftes que serviran per fer gasolina, etilè i propilè i gasos com el butà i el propà. Però una planta associada a la producció de combustibles per a la mobilitat com Repsol desplega moltes altres vies de negoci, produint, també, materials per a usos mèdics, per a l’alimentació, per a la llar i per a sectors com la construcció, entre d’altres.

PETROLI A 24 MILLES

Al davant de la costa tarragonina hi havia –i hi ha encara–, petroli, que Repsol extreu de les profunditats marines. L’any 1975 es va confirmar l’existència d’un jaciment i dos anys més tard es van iniciar les prospeccions. Finalment, el 1981 començava l’extracció de cru a l’anomenada plataforma Casablanca, situada a 24 milles (uns 43 quilòmetres) de la costa de Tarragona. És l’únic jaciment petrolier en plena activitat al país i l’únic conegut, amb l’excepció de la singular i antiga mina Riutort de Guardiola de Berguedà, que només es va explotar durant deu anys (1906-1916). La plataforma Casablanca, que té sis pous submarins, es troba a uns 161 metres de fondària, i l’extracció es duu a terme perforant el sòl marí fins arribar als 3.200 metres de profunditat.

Des d’aquesta plataforma fixa, el cru s’envia mitjançant un oleoducte cimentat al llarg d’aquestes 24 milles al pantalà del port de Tarragona. I d’allà, cap a la refineria de Repsol, on és transformat en múltiples subproductes.

Alguns dels primers pous explotats, com el Dorada i el Salmonete, estan gairebé esgotats i han arribat al límit de la seva existència petroliera. La punta de producció va ser entre els anys 1981 i 1984, amb una xifra d’aproximadament 22 milions de barrils anuals. En els últims anys, però, la producció de petroli a Casablanca s’ha situat al voltant dels 2.000 barrils de petroli al dia. Malgrat que Repsol disposi d’aquesta plataforma, el cert és que en els darrers anys només l’1,2% del cru que es refina a Tarragona procedeix de la plataforma Casablanca. La resta, segons la companyia, procedeix d’Àfrica i, en menor mesura, d’Aràbia, Rússia, Mèxic i el mar del Nord. Com a curiositat, Repsol indica que amb la quantitat de gasolina que es fabrica en un minut al seu complex de Tarragona un turisme podria fer 6.000 voltes a la Terra.

El complex industrial ha anat creixent no només en extensió, sinó que també ha evolucionat el tipus de productes que s’hi fabriquen: “El més remarcable és que la fabricació de productes plàstics ha evolucionat molt significativament: si bé al començament la majoria d’empreses del polígon fabricaven el que s’anomena química bàsica, ara el que s’hi fabrica –a més de la química bàsica– són productes amb molt valor afegit, perquè són molt especialitzats. És el cas de Repsol, que fabrica plàstics molt específics per a usos molt tecnològics, i això és el que l’ha fet ser competitiu”, expliquen fonts de l’empresa. La multinacional té més de 1.500 empleats directes a la plantilla, i uns 1.500 llocs de treball més indirectes.

A TARRAGONA?

La ubicació de la refineria a Tarragona no va estar exempta de debat. Primer, perquè moltes veus la reclamaven per a Barcelona. I després, un cop ja triada Tarragona, i abans que es publiquessin les disposicions oficials per a la seva construcció, se’n va qüestionar la ubicació exacta. L’alcalde d’Amposta, per exemple, va adreçar un escrit a l’Instituto Nacional de Industria oferint sense reserves el seu terme municipal per situar-hi la refineria. També a les Terres de l’Ebre, l’alcalde de Sant Carles de la Ràpita manifestava la seva preocupació per la influència negativa que podria significar una refineria per al turisme de la vila, però al mateix temps també reconeixia la riquesa econòmica que podria suposar una instal·lació pròxima al municipi, segons expliquen Gabriel Tortella, Alfonso Ballestero i José Luis Díaz en el llibre Del monopolio al libre mercado. La história de la indústria petrolera española. No tots els agents econòmics i polítics veien amb bons ulls que Tarragona fos la ubicació triada per a la instal·lació, i molts insistien que la millor opció era Barcelona. “Els tècnics d’Entasa [Empresa Nacional de Petrolios de Tarragona] van acabar seleccionant una zona propera a Tarragona, concretament al terme de la Pobla de Mafumet, en un paratge dedicat al cultiu de l’avellana i amb multitud de propietaris. La raó fonamental d’aquesta selecció va ser la proximitat al pol químic ja existent a Tarragona”, segons s’indica en el mateix llibre. La tardor del 1972 començaven els treballs de construcció de la refineria.

TORXES

Des d’aquells anys setanta, l’entorn de la ciutat de Tarragona ha anat esculpint la seva silueta a través de les característiques i controvertides torxes que s’aixequen al complex industrial. Tenen la funció d’eliminar gasos i fluids fàcilment evaporables que són processats a través de la crema controlada. La seva presència, però, també ha estat en el punt de mira de la societat i de les entitats ecologistes, que les han mirat amb recel per la possible perillositat, per la sempre dubtosa qualitat de l’aire i pels episodis de contaminació, a més de qüestions de seguretat (l’explosió del 14 de gener de l’any passat a l’empresa Iqoxe, que va provocar la mort de tres persones, ha estat una de les últimes). La mateixa companyia Repsol té en marxa l’Observatori de la Qualitat de l’Aire del Camp de Tarragona, conjuntament amb l’Institut Cerdà i amb l’AEQT, que duu a terme un control de les emissions; justament el dia 18 de març se’n presentarà el tercer informe. I la Generalitat també va crear l’any 2015 la Taula de Qualitat de l’Aire, formada per diverses administracions, entitats i centres de recerca. Tot i això, són moltes les veus –sobretot la plataforma ciutadana Cel Net– que alerten d’una elevada presència de compostos cancerígens a causa de l’activitat de la indústria química i que reclamen més estudis independents per conèixer la qualitat de l’aire que respirem i els efectes sobre la salut de les emissions contaminants.

L’AEQT, que és l’organisme que agrupa el sector químic des de l’any 1977, acaba de presentar, aquest principi de març, el seu pla estratègic 2021-2023, i dos dels seus puntals són justament la seguretat i la gestió mediambiental. L’associació ha anunciat que instaurarà un nou “sistema pioner de millora continuada en seguretat” que establirà estàndards comuns a totes les empreses del sector de Tarragona i que estan “per sobre del que demana la legislació”.

Economia, salut i seguretat són les tres cares d’un complex petroquímic que va començar a créixer fa cinquanta anys i que avui dia representa el 50% de la producció química de Catalunya i el 25% de la producció química d’Espanya i que genera 10.500 llocs de treball entre directes i indirectes, segons dades de l’AEQT.

L’HIDROGEN VERD, LA CLAU

Tarragona ja compta amb el complex petroquímic de referència al sud d’Europa però ara també vol ser un referent europeu en la transició energètica, a partir de l’hidrogen verd, un combustible generat a partir de fonts d’energia renovables. La Universitat Rovira i Virgili ha creat la Plataforma Hidrogen Verd Catalunya Sud, “per impulsar el coneixement, la producció i la implementació d’aquesta alternativa energètica” a Tarragona. Una zona amb un elevat consum i producció d’energia, que també compta amb tres reactors nuclears actius, quatre centrals de cicle combinat, més de vint parcs eòlics en funcionament i la central hidroelèctrica de Riba-roja d’Ebre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)