El dossier

“Els drets laborals se n’han anat en orris, no en tenim”

Un dels grans exemples de tasca feminitzada i precària és la feina de la llar. Milers de dones porten així un sou a casa. I a moltes, sense contracte, el confinament les va deixar a la cuneta. Vania Arana és portaveu del sindicat de Las Kelly’s, les cambreres de pis. Als hotels són els comodins.

La Mamen fa diverses cases. Amb la crisi anterior, la del totxo, la parella, transportista, es va quedar a l’atur. I ella, per primera vegada, va sortir a treballar fora, netejant cases. I sense contracte. El confinament la va deixar sense ingressos i no li pertocaven ajuts. És una feina invisible, que no cotitza. Oficialment ella és només mestressa de casa seva. Com ella, n’hi ha milers.

Dins d’aquest sector de la neteja, essencial però menyspreat, n’hi ha que lluiten per ser visibles, com les cambreres de pis, treballadores d’empreses de serveis que subcontracten els hotels. Molta urgència, molta pressió, poc sou, malalties laborals. Las Kellys són el sindicat que les representa. Vania Arana n’és la portaveu: “La pandèmia ens ha descarnat, ha deixat al descobert l’os, tot el que estava sofrint el nostre sector, i els que estan en l’economia submergida, que pateixen vexacions, que tenen feines molt poc valorades, pitjor pagades i infracotitzades.”

La neteja és una feina que s’ha adjudicat a les dones, com una herència que ve de lluny. Fer les tasques de cura per a altres persones va ser, al seu moment, l’única opció laboral per a les dones. Era el que ja feien a casa. Moltes de les cambreres de pis –les treballadores de la neteja en general– són dones migrades, caps de família, i amb poques facilitats per accedir a la formació.

“Tot això ens afecta en l’àmbit laboral, és clar, i també en el familiar, a les nostres llars. Moltes estem a l’atur, d’altres en un ERTO. La que està a l’atur, o la que no té cap ajuda, com ho està passant? S’està exercint un maltractament psicològic, perquè el fet de no poder portar menjar a casa, per als teus fills, és terrible.” L’impacte en la salut és una de les conseqüències. “Per això hi ha moltes companyes amb depressió, sense força per seguir endavant.”

Ho tenen clar: “Els drets laborals se n’han anat en orris, no en tenim. Les poques companyes que estan treballant, i que són un 10%, ho passen força malament. Estan treballant només vuit o nou dies al mes. I estan fent de tot, el que els manin. A més, és un perill, el que passa, perquè es mira molt la despesa i no se segueixen protocols per protegir-les de la covid.”

No confien que la reconstrucció les tingui en compte. Posa l’exemple de la negociació del govern espanyol perquè els riders –repartidors de plataformes digitals– passin a ser assalariats de les empreses, i no treballadors externs. La mateixa reivindicació, antiga, de les cambreres de pis. Quan els tocarà, a elles? Denuncien que 70.000 companyes s’han quedat al carrer a l’Estat, i sense dret a ERTO, per estar subcontractades. “L’administració no ha fet res. Rescata els hotels, però no les treballadores. La reconstrucció del país que diuen no és de la gran massa treballadora, dels que guanyen sous de misèria. La reconstrucció s’hauria de fer amb aquesta col·lectivitat gairebé submergida i veure què és millor per a ells.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)