ERC, 90 anys

LA FUNDACIÓ

“A tots els indrets de la nostra terra, de la dreta i de l’esquerra, de dalt i de baix, se sent el mateix crit: República! I tothom la propaga i la defensa des dels distints llocs on cadascú treballa. Calia organitzar aquests elements, que cadascun d’ells s’estructurés en una disciplina i pogués, així, mantenir per a les finalitats coincidents del republicanisme i del nacionalisme una entesa cordial i fecunda [...] la nova força que es crea està destinada a ésser la propulsora i l’orientadora de la política catalana.”

Aquestes paraules corresponen al discurs d’obertura de la Conferència d’Esquerres Catalanes que comença 18 de març del 1931 al Foment Republicà de Sants del carrer de Cros. Qui ha escrit aquest discurs inaugural és Lluís Companys, tot i que no el pot pronunciar personalment perquè sobre ell pesa una ordre de detenció i han de ser llegides per un company. La conferència, començada a gestar un any abans a partir de la creació del Comitè d’Enllaç dels Partits Republicans i del Manifest d’Intel·ligència Republicana, ha tingut un capítol immediatament previ el dia abans, el 17 de març, a l’Ateneu Republicà Català de Gràcia (on avui hi ha els cinemes Verdi). En aquesta jornada preparatòria es debaten les vuit ponències que estableixen les grans línies ideològiques que acaben convergint en el projecte de nou partit: el reconeixement de Catalunya com a nació dins d’una república federal espanyola; el dret d’associació; el sufragi universal; la llibertat d’expressió, de consciència i sindical; el dret de vaga; les prestacions socials; la jornada de vuit hores; l’establiment d’un salari mínim; la creació d’escoles del treball; les vacances pagades i el dret a la jubilació. Uns plantejaments que avui poden semblar de mínims, però que en aquells moments eren més que agosarats: la dictadura de Primo de Rivera havia acabat un any abans, però la retallada de llibertats continuava sota els llimbs del règim autoritari comandat pel general Berenguer a l’ombra d’Alfons XIII.

Les eleccions municipals convocades per al 12 d’abril, encara no un mes després, es presenten com un plebiscit per a la monarquia, i a la societat catalana hi ha ganes de tombar-la, però falta organització. Els partits d’esquerres no són aleshores cap novetat a Catalunya. Els partits republicans, tampoc. Els catalanistes, encara menys. I d’independentistes, no en falten. El repte és que tots els catalanistes republicans d’esquerres aconsegueixin articular per primera vegada una força política guanyadora. Fins aleshores al catalanisme, almenys el polític, se l’havia anat fent seu la dreta; el republicanisme era un món de divisions i subdivisions un pèl arnat des del fracàs de la Primera República mig segle abans. Finalment, el moviment obrer, dominat per l’anarquisme de la CNT, ha estat històricament refractari a concórrer a les eleccions, que considera burgeses.

La fórmula es trobarà el segon dia de la Conferència, el dijous 19 de març. Neix l’Esquerra Republicana de Catalunya (durant anys es pronunciarà així, amb l’article al davant) fruit de la unió de tres forces principals, l’independentista Estat Català de Francesc Macià, l’obrerista Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup d’intel·lectuals arremolinats al voltant de L’Opinió, un setmanari que, com ha passat històricament en el món de la premsa en català, té més influència que no pas lectors. Joan Lluhí i Vallescà, Joan Casanelles, Antoni Xirau i Pere Comes en són les principals plomes.

MÀQUINA DE GUANYAR

El detall que marcarà decisivament l’evolució del partit és el fet que al voltant d’aquest nucli fundacional hi convergeixen centenars de centres republicans, ateneus, casals i organitzacions locals de tot el país, entre 400 i 700, segons les fonts i segons el moment. Una inaudita capil·laritat territorial que converteix ERC en un artefacte difícil de controlar perquè aplega una direcció amb sensibilitats molt diferents que van des de l’obrerisme anarcoide fins al liberalisme federal, el moviment pagès o el separatisme radical. Alhora, però, aquesta diversitat ideològica i territorial per la base permet bastir una màquina imbatible a l’hora de guanyar eleccions. Només un mes després de la seva fundació, l’Esquerra esdevé el primer partit de Catalunya; el seu líder, president del país, i la seva hegemonia és indiscutible fins a l’inici de la Guerra Civil. Una domini a costa de renunciar a la proclamació de l’Estat Català per conformar-se amb la recuperació d’una institució medieval com la Generalitat i convertir-la en govern autònom.

Les raons de l’èxit a la primera meitat dels anys trenta són dues: en primer lloc, la combinació de la fabulosa potència carismàtica de l’avi Macià, heroi de Prats de Molló que acaba de tornar de l’exili, i de Lluís Companys, dues personalitats diferents que encarnen la doble ànima nacional i social del partit.

L’altra clau és l’esmentada implantació territorial indirecta per mitjà d’organitzacions molt arrelades als municipis i barris on fa anys que piquen pedra. És un partit urbà i també comarcal. Cal tenir en compte que en moltes àrees ERC com a partit no tindrà mai estructura pròpia durant la Segona República o si la té estarà supeditada a les poderoses organitzacions locals. Alguns exemples: un històric militant com Víctor Torres, considerat fins a la seva mort l’últim fundador viu d’Esquerra, en realitat participa en la fundació com a soci de les Joventuts Republicanes de Lleida. A l’altra banda del país, recercant en les hemeroteques, trobem el setmanari Acció Ciutadana, editat a Olot, informant sobre el naixement de l’executiva comarcal d’ERC a la Garrotxa, que es constitueix més d’un any després de la fundació del partit, la tardor del 1932, amb uns representants que no són a l’executiva com a militants ni a títol personal, sinó com a representants de fins a setze casals, centres i unions republicanes dels pobles garrotxins. Encara més enllà en el temps, veiem com el 1934 el mateix periòdic Acció Ciutadana que llavors ja s’edita a Girona i ha passat a ser la capçalera de referència del partit a les comarques gironines, es continua definint com a “portaveu del Partit Republicà Federal Nacionalista”. No és cap rival electoral, sinó una de les formacions de la capital gironina que juntament amb el Centre d’Unió Republicana i les Joventuts Republicanes són la representació d’ERC al territori. Els exemples de Lleida, Olot i Girona es poden trobar arreu del país, una fórmula de dispersió organitzativa que té com a contrapartida un arrelament profund.

VIATGE A L’INFERN

El primer sotrac important d’ERC és arran dels fets del 6 d’octubre del 1934, quan la proclama del president Companys de l’Estat català acaba amb tot el govern a la presó i una repressió que afecta més de 3.000 persones, la gran majoria militants d’entitats vinculades al partit. Tot i la remuntada en les eleccions del febrer del 1936, l’esclat de la Guerra Civil l’estiu següent deixa el partit republicà en una situació de fragilitat extrema, emparedada entre el feixisme i la revolució llibertària, i després entre el feixisme que avança militarment cap a Catalunya i el comunisme. No són pocs els militants de base republicans que en els primers moments del conflicte intenten fer de mitjancers amb risc personal perquè la fúria revolucionària dels comitès antifeixistes no acabi amb una massacre a la rereguarda molt més greu del que acaba sent.

EL DECLIVI

La postguerra i la repressió franquista marquen el punt més crític del partit. D’entrada, les divisions i disputes a l’exili no triguen a aparèixer, molt sovint simples baralles d’egos per repartir-se les engrunes de la legitimitat, repartida i disputada fonamentalment entre els que es queden a l’Estat francès i els que marxen a Mèxic i a països de l’Amèrica del Sud. D’altra banda, les dificultats de relació amb una minsa estructura a l’interior desdibuixen la línia d’actuació del partit. Per acabar-ho d’adobar, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, la política de blocs deixa els republicans catalans aïllats respecte dels corrents majoritaris de la política internacional a Europa, un fet que també castiga durament l’anarquisme català. La progressiva emergència del PSUC, ancorat en els corrents marxistes emergents, el situa com a referent de l’antifranquisme. El debat polític a l’exili es pot seguir amb l’anàlisi de La Humanitat que es publica amb edicions a Montpeller i a Mèxic. El periòdic fundat el 1931 per Lluís Companys es va desdibuixant, però, fins a convertir-se en una mena de Facebook analògic per tenir notícies d’una militància cada cop més desmobilitzada i rememorar amb nostàlgia les efemèrides de l’època daurada del partit. En paral·lel a l’activitat de les primeres espases també és interessant acudir a les reflexions de la militància de base. En aquest sentit, és il·lustradora, per exemple, la correspondència inèdita entre dos afiliats de Caldes de Malavella exiliats a França. Es diuen Josep Bonet i Joaquim Aleixandri, i en els papers consultats es pot resseguir com evolucionen els seus dubtes sobre el paper i el futur d’ERC amb el franquisme inamovible a Catalunya i els nous aires que bufen a Europa, on el comunisme partisà ha estat clau en les principals resistències europees per guanyar la Segona Guerra Mundial. “Crec que el programa d’ERC, tal com estava redactat el 36, és caduc i sense cap eficàcia per al benestar i la defensa dels interessos de la classe productora”, escriu Bonet –integrat en una partida de maquis– en una lletra del febrer del 1945. “Soc el mateix antifeixista d’abans, però no puc dir-te on vaig ni a quin partit militaré perquè no estic decidit i tinc por de trair-me o de trair. De totes maneres, soc català i obrerista, això vol dir que no entraré dins de cap partit que no tingui aquestes qualitats”, escriu el mateix comunicant dos mesos després. Aleixandri respon: “Tota la meva trajectòria l’he fet dintre d’ERC. Avui, després de sis anys d’exili i analitzant els meus sentiments, continuo sent dintre d’ERC. Si tu has cregut que, davant, dels moments actuals la teva consciència et dictava emprendre camins més adients, llavors sols restaran els records melancòlics de les nostres passades accions conjuntes.” Una última carta, en aquest cas de Josep Bonet: “Voldria continuar la lluita costat a costat i amb tots els companys d’abans, i ara serà qüestió de tornar a recomençar de nou, però per un altre camí i amb un altre programa.” Aquests dos exemples menors, arran de militància de base, són representatius del progressiu esllanguiment d’un partit castigat per la repressió, l’empenta dels nous temps i l’envelliment de la militància.

EL RETORN

La fi del franquisme arriba amb Esquerra convertida en una ombra del que ha estat. El congrés del 1976 és el vuitè de la història del partit, però a la pràctica representa una refundació, amb el veterà Heribert Barrera, fill de l’històric dirigent Martí Barrera, com a nou líder. En les primeres eleccions democràtiques, celebrades el juny del 1977, Esquerra no pot participar-hi amb les seves sigles perquè és l’única gran força d’abans de la guerra que encara no ha estat legalitzada, quan fins i tot el demonitzat Partit Comunista d’Espanya obté el vistiplau de les autoritats postfranquistes.

En les primeres eleccions al Parlament, l’any 1980, tot i no fer un mal resultat donades les circumstàncies, els republicans queden lluny de l’hegemonia d’antany i la decisió estratègica de fer de crosa del pujolisme a canvi de la presidència del Parlament per a Barrera, l’acaben pagant amb una caiguda electoral progressiva durant la dècada dels vuitanta i un sorprenent gir liberal del partit amb Joan Hortalà al volant. Tot i així, és en aquells moments que es produeix el primer pas cap a l’Esquerra que coneixem avui. És arran de l’article a l’Avui de Josep-Lluís Carod Rovira Una necessitat vital: refundar ERC? publicat l’1 de novembre del 1986, concretat al mateix diari el 24 de desembre següent amb el manifest Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya. Està signat per més d’un centenar de persones de tots els Països Catalans, encapçalat per Josep-Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom, però també per personalitats del món acadèmic i cultural, com ara Isabel-Clara Simó i Xavier Dalfó, Quim Monzó, Josep Maria Solé i Sabaté, mossèn Dalmau i uns aleshores políticament desconeguts Pep Bargalló i Ernest Benach. El manifest recorda “l’heretatge de fidelitat al país que (ERC) té a les seves mans” i “la gran responsabilitat històrica d’obrir una via política a tots aquells sectors socials que reclamen un ampli front patriòtic i de progrés per avançar” amb l’horitzó “d’uns Països Catalans lliures en el context d’una Europa dels Pobles”. Els signants fan una crida finalment a celebrar un congrés d’ERC, la tardor del 1987, “de confluència de tots els sectors nacionalistes d’esquerra, que canalitzi políticament l’independentisme creixent”.

El lideratge d’Àngel Colom a partir del 1989, amb l’entrada de diferents grupuscles de l’esquerra independentista radical i la contribució decisiva a la liquidació de Terra Lliure, encarrila la formació cap a l’independentisme d’una manera que ja no ha tingut retorn. El lideratge posterior de Josep-Lluís Carod-Rovira serà decisiu perquè Esquerra passi de l’extraradi a la centralitat parlamentària i retorni al govern el 2003, setanta-dos anys després de la seva fundació, per bé que formant part d’una aliança tripartida d’esquerres presidida pels socialistes, primer per Pasqual Maragall i després per José Montilla. Aquesta aposta estratègica perquè l’independentisme guanyi centralitat deixant de ser una força d’oposició acaba passant factura als republicans amb la patacada en les eleccions del 2010 que entronitzen Artur Mas i deixen ERC amb només deu diputats. Paradoxalment, qui paga els plats trencats és Joan Puigcercós, probablement el dirigent republicà que en els noranta anys d’història del partit ha fet més quilòmetres pel país per construir el que avui és, amb diferència, el partit més implantat al territori.

La història de l’última dècada, sota la presidència d’Oriol Junqueras, és sobradament coneguda, amb un creixement progressiu, els efectes d’una nova tongada de repressió contra el republicanisme i, finalment, noranta anys després de la fundació del partit i de la presidència inaugural de Francesc Macià, amb Pere Aragonès a les portes del Palau de la Generalitat.