Catorze investidures de tots colors

1980

Dos plens d’investidura és el que va necessitar Jordi Pujol per aconseguir la primera presidència de la Generalitat de la recuperada democràcia. CiU havia guanyat les eleccions amb 43 diputats, però eren insuficients per guanyar la votació a la cambra per majoria absoluta. El 22 d’abril, l’històric president només va obtenir el suport dels seus. Dos dies després, es va convocar una altra sessió. CiU va convèncer la coalició Centristes de Catalunya - UCD i ERC i els seus vots afirmatius van donar la primera presidència a Jordi Pujol.

1984

Quatre anys de govern van ser suficients perquè els catalans donessin a CiU la seva primera majoria absoluta (72 escons). El primer ple d’investidura va ser bufar i fer ampolles. Malgrat que els vots de CiU eren més que suficients per resoldre la investidura en una única sessió, els diputats d’Alianza Popular, entre els quals hi havia l’exministre Jorge Fernández Díaz, van optar per afegir-se al suport a Pujol. L’anècdota d’aquell dia va ser la nombrosa concentració en suport de Jordi Pujol que va tenir lloc a les portes del Parlament. El motiu? La querella contra ell que s’havia presentat pel cas Banca Catalana.

1988

Les eleccions de l’any 1988 es van tornar a saldar amb una majoria absoluta de Convergència i Unió, la segona consecutiva, i Jordi Pujol va tornar a ser investit a la primera gràcies al suport dels 69 diputats de les seves files. L’oposició, en aquella ocasió, es va repartir entre el vot en contra i l’abstenció.

1992

Una altra investidura plàcida per a Jordi Pujol, després que CiU millorés els resultats quatre anys més tard i obtingués una victòria incontestable, amb 70 diputats. Pujol encetava la quarta legislatura com a president, després de ser proclamat en un únic ple. L’any olímpic, el PP es va abstenir i la resta de forces hi van votar en contra.

1995

En la investidura del 1995, Jordi Pujol va tornar a veure com necessitava una segona votació per iniciar el pilotatge del país. En la segona sessió, que es va celebrar el 16 de desembre, en va tenir prou amb la majoria simple que li va proporcionar l’abstenció del PSC, el PP i ERC. Uns mesos més tard, a l’abril, es va tancar el pacte del Majestic entre CiU i el PP, i així es com va cristal·litzar un canvi de preferències que va perdurar en el temps.

1999

L’última investidura de Jordi Pujol es va saldar amb un únic debat, atès que als 56 diputats de CiU s’hi van afegir els 12 del PP. Prèviament, havien fracassat les negociacions entre CiU i ERC per formar govern.

2003

Les del 2003 van ser les primeres eleccions sense Jordi Pujol, substituït per Artur Mas. CiU va guanyar les eleccions, però els partits d’esquerres es van posar d’acord i van protagonitzar un gir històric en la Generalitat. El pacte entre el PSC, ERC i ICV-EUiA va donar la presidència a Pasqual Maragall i ho va fer en la primera sessió, amb una majoria absoluta blindada. Maragall va plantejar la necessitat de reformar l’Estatut.

2006

CiU va tornar a guanyar, però el tripartit seguia sumant. La reedició del pacte d’esquerres va estar en la corda fluixa després de les tensions entre els socis que van posar fi a l’anterior legislatura com a conseqüència de la negociació de l’Estatut. Finalment, i amb un relleu en el lideratge del PSC, es va repetir la fórmula del 2003 i en una única sessió va ser escollit president José Montilla. També a la primera i també amb els vots del PSC, ERC i ICV-EUiA. José Montilla va aconseguir deixar enrere les turbulències que van marcar el primer tripartit i que van conduir el president Maragall a expulsar ERC del govern.

2010

El del 2010 va ser el primer debat d’investidura al qual va fer front Artur Mas i va aconseguir la proclamació gairebé en el temps afegit. El polític convergent va necessitar dos plens per rebre els suports necessaris i no va ser fins al darrer instant que es va garantir la imprescindible abstenció del PSC. Els socialistes, liderats aleshores per Joaquim Nadal, no van ser companys de viatge de CiU durant aquella legislatura. Mas es va entendre amb més fluïdesa amb el Partit Popular d’Alicia Sánchez-Camacho.

2012

Els dies previs al ple d’investidura, Artur Mas va dormir força més tranquil que el 2010 després de tancar un acord amb ERC que li va permetre ser investit durant la primera convocatòria. La del 2012 va ser la legislatura en què el pacte fiscal va passar a ser història i es va començar a fixar el que seria el gran repte del govern: celebrar una consulta sobre quin havia de ser el futur de Catalunya.

2015

La fórmula de Junts pel Sí, impulsada per CDC, ERC, Demòcrates de Catalunya i Moviment d’Esquerres, no va aconseguir l’anhelada majoria absoluta per només dos diputats, i la clau de la governabilitat va anar a parar a mans de la CUP. Els anticapitalistes van impedir fins a dues vegades que Artur Mas fos elegit president, i van deixar escrita als llibres la frase: “Hem enviat Mas a la paperera de la història.” Mai fins aleshores un aspirant a president havia acumulat dos fracassos consecutius, i Artur Mas es va veure obligat a renunciar a la reelecció. El 10 de gener del 2016, Carles Puigdemont va ser investit president de la Generalitat, amb 70 vots: 62 de Junts pel Sí i 8 de la CUP.

2018

Les del 21 de desembre del 2017 són les eleccions del 155, les que va forçar l’Estat espanyol i que van tenir lloc en un context amb presos polítics i exiliats. El 30 de gener del 2018 s’havia de celebrar el ple per investir Carles Puigdemont, a l’exili, però el president del Parlament, Roger Torrent, ni tan sols va convocar la sessió davant les mesures cautelars dictades pel Tribunal Constitucional per evitar la tria a distància. La legislatura va entrar en un període de bloqueig que va aportar més tensió a les relacions entre Junts i ERC. La sang no va arribar al riu i com a solució es va proposar una doble estructura de govern: una a Brussel·les i una d’autonòmica. L’1 de març, Puigdemont va renunciar a presidir la Generalitat i va anunciar l’aposta per Jordi Sànchez, a la presó. La CUP s’hi va oposar en considerar que representava una submissió total a la legalitat espanyola. Torrent va arribar a proposar Sànchez i a convocar un ple per al 12 de març, però Pablo Llarena va impedir l’excarceració de Sànchez i, per tant, la investidura. L’expresident de l’ANC va anunciar la voluntat de fer un pas al costat i renunciar a l’escó de diputat. Aleshores, es va apostar per investir Jordi Turull. El jutge del Tribunal Suprem el va citar el 23 de març per decidir si el retornava a la presó. Torrent va convocar el ple el dia abans, però la CUP no va investir Turull. El dia 23 Turull, Rull, Bassa, Forcadell i Romeva van tornar a la presó. Dies més tard, els tribunals van bloquejar novament un intent d’investir Carles Puigdemont. L’expresident va sorprendre poc després amb l’anunci de l’aposta per Quim Torra. El 14 de maig, Torra va ser investit president amb els vots de JuntsxCat i ERC i l’abstenció de la CUP.