L’OU I LA CASTANYA

En el context de l’última dècada allò que més ha separat els dos moviments independentistes és, d’una banda, la cohesió a l’entorn d’un lideratge sòlid en el cas escocès (que s’ha mantingut més enllà del canvi de caps de cartell) i, als antípodes d’aquesta situació, la dispersió de forces en el sobiranisme català, que mai ha pogut falcar el moviment amb una figura amb prou autoritat moral més enllà de la suma política conjunta. L’Scotish National Party (SNP) no és l’únic partit independentista de les terres altes. Hi ha, també, els Verds, els extraparlamentaris Scottish Socialist Party i Scottish Republican Socialist Movement, així com Alba, la fracassada nova formació d’Alex Salmond. Tanmateix, l’SNP avui comandat per Nicola Sturgeon ha amarrat una hegemonia prou incontestable quantitativament i prou sostinguda en el temps per transitar per una via més que ampla. Ho ha fet amb una intel·ligent combinació de pragmatisme ideològic, lleugerament escorat a l’esquerra però sense dogmatismes, i una capacitat de centrifugar qualsevol dissensió interna com ha demostrat amb la deglució parlamentària d’un personatge icònic com Salmond. Una durabilitat còmoda en el poder que, a més, ha permès deixar la petja d’una gestió eficaç. Lideratge clar i sostingut.

A Catalunya, en canvi, l’avenç del sobiranisme ha transcorregut en paral·lel a una confrontació presumptament de tall ideològic que en el fons continua arrelada en el marc autonomista: la lluita partidista per l’hegemonia del moviment és considerada pels quadres dirigents molt més important que l’objectiu comú de la independència. La llosa del pujolisme ha deixat tres herències perverses: la primera, la corrupció, que fa sospitós de lladre qualsevol amic, conegut o saludat polític del pare de la pàtria convergent. La segona, els ressentiments creuats i els odis congriats en dues dècades de corró pujolista. La tercera herència, conseqüència de les dues anteriors, és el record traumàtic de vint-i-tres anys de messianisme, que ha deixat en l’electorat una malfiança crònica respecte dels hiperlideratges. Aquesta prevenció contra el cabdillisme té com a contrapartida una multicefàlia que impossibilitat l’existència d’una direcció sòlida del moviment.

La manera com enfoquen els estats respectius els moviments d’alliberament nacional també allunya els dos marcs polítics. La Gran Bretanya, que és un model que reconeix la plurinacionalitat, no és precisament cap model de gestió neta de les crisis. El cas irlandès n’és l’exemple més proper i cru, per no esmentar el tortuós procés de descolonització. En el cas escocès, tanmateix, en les últimes dècades les formes democràtiques sempre han estat, si més no de cara a la galeria, exquisides, amb joc brut institucional soterrat però sense repressió ni militar, ni policial ni judicial, ni econòmica contra els escocesos. A l’Estat espanyol, amb una tradició secular de repressió contra Catalunya alternada amb etapes de llibertat vigilada, la reacció contra les reclamacions sobiranistes han estat i continuen sent d’una virulència extrema, especialment en l’àmbit judicial, amb una aplicació de manual del lawfare, és a dir, de l’estratègia de terror judicial per inocular la por.

Podria ser un tema col·lateral o anecdòtic, però la relació de les nacions catalana i escocesa amb les monarquies dels estats respectius és extremadament discordant. A Escòcia la monarquia no fa cap nosa en la reivindicació sobiranista, ans al contrari. Arribats a una hipotètica independència, per a l’SNP el vincle amb la corona britànica juga un paper clau per mantenir una certa cohesió supranacional i unes relacions de bon veïnatge. Al Parlament de Holyrood només els Verds són oficialment republicans. A Catalunya, en canvi, la monarquia espanyola sempre ha format part del problema. En el cas de Felip VI, encara més, com a líder indissimulat de la repressió. La independència de Catalunya és difícil. La reconciliació amb la institució monàrquica, si és que mai ha estat gaire sòlida més enllà dels nivells institucionals, resulta impossible.

Escòcia es podria dir que té tres llengües i mitja: l’anglès, l’anglès d’Escòcia, l’escocès i el gaèlic escocès, per bé que només dues tenen reconeixement oficial, l’anglès i un gaèlic cada cop més residual, i el conflicte lingüístic és a la pràctica inexistent. En l’aspecte cultural, en absència d’un idioma propi potent, els trets distintius de la societat escocesa no només són perfectament assumibles per la resta de britànics, sinó que en bona part formen part de la cultura comuna. Com a manifestació cultural també es podria considerar la religió. A diferència de Catalunya, on l’Església catòlica retrocedeix en adeptes alhora que incrementa, amb la benedicció de Roma, la vinculació de la seva jerarquia amb l’espanyolisme més ranci, l’Església d’Escòcia, de tradició cristiana presbiteriana, és totalment independent de l’anglicana i no té influència remarcable en l’àmbit polític. Un altre tema aparentment intranscendent és el de les seleccions nacionals, que els escocesos mantenen en molts esports, però no en els Jocs Olímpics, i que sempre han estat un sobreeixidor emocional per reconduir al terreny de joc les rivalitats nacionals, exactament al contrari del que passa a Catalunya, on aquests temes sempre han estat l’objectiu del nacionalisme espanyol uniformitzador.

Catalunya i Escòcia, en definitiva, comparteixen un anhel polític similar, però les seves històries paral·leles són com la nit i el dia. I als catalans, encara que tinguem més sol, de moment ens toca la part més fosca.