El dossier

15-M. Deu anys després

Cinc veus, cinc ciutadans que van viure la presa del carrer i la revolució pacífica dels indignats. Cinc visions, també, de futur: el debat i l’acció no s’aturen

CELES SÁNCHEZ
“Només muntem mecanismes per a l’obtenció de vots. El fonamental del 15-M va ser recordar-me que sense poder popular no hi ha futur”
RAFA SEGOVIA
“La gran majoria del 15-M no va passar a Podemos! Són dues històries diferents, encara que una potser va provocar l’altra”
XAVI TARRAGÓN
“És important que la societat no solament es proposi votar cada quatre anys. Busquem eines i intentem participar en les lleis que ens afecten”
RAFA SEGOVIA
“La frase de Lenin «un peu a les institucions i mil al carrer», és vàlida. El que no es pot fer és posar-ho tot a les institucions i buidar els carrers”
ANNA MARTÍNEZ
“Vam tenir petites victòries! Un exemple de fruit del 15-M és tota la lluita pels desnonaments i la PAH”
NOE TUDELA
“El 15-M em va omplir d’esperança. S’estava reivindicant que ja no podíem més, que estàvem farts de la política de mentida”
NOE TUDELA
“El moviment assembleari, és evident, no és perfecte. És una tasca de molta profunditat, és una transformació personal”

Indignats. Fa deu anys el carrer es va omplir d’això, d’indignats. Una revolta cívica que coneixem com a 15-M, perquè va començar arran de la manifestació del 15 de maig del 2011, una expressió del malestar social i de la desesperança generats per la crisi del totxo, les retallades, la precarietat laboral, els desnonaments… un reguitzell de lloses que els joves –caps de llança– no estaven disposats a suportar. Es covava des de feia temps, el 15-M. El 2010, Stéphane F. Hessel, un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, cridava el jovent a la revolta pacífica amb un assaig breu i contundent, Indigneu-vos!: “La pitjor actitud és la indiferència. Si us comporteu així, perdeu un dels components essencials que formen l’home: la facultat d’indignació i el compromís que la segueix.” Uns altres fets previs al 15-M són els que es van emmarcar en la Primavera Àrab (2010-2012), de protesta contra la falta de democràcia i d’exaltació dels drets civils. El 15-M, doncs, tenia aquests i molts altres antecedents. Aquell moviment que volia posar fi a una manera de fer política partidista i d’esquena al ciutadà, fa deu anys.

Les acampades són la imatge més gràfica d’un moviment heterogeni, que clamava pel retorn del poder al seu veritable amo: el poble. Potser per això, més important que el què era el com: allò que tothom compartia era el procés, l’actitud participativa, la visió assembleària. On érem, aleshores? Què en pensàvem, de tot allò? En deu anys, l’esperit del 15-M s’ha anat manifestant de diverses maneres. Diem la paraula diverses molt conscientment, perquè no hi ha un únic hereu del 15-M. Això és així, precisament, per la diversitat dels indignats.

En primera persona

Per reflexionar sobre què va ser, i què serà, aquell 15-M, ens trobem amb un grup de persones que hi van participar. Feu memòria, d’aquella plaça Catalunya, a Barcelona, plena de joves i de no tan joves. Feu memòria dels lemes a les pancartes, de les hores de debat i d’allò que van pensar i van sentir. Democràcia real, empoderament... Aquella gentada va començar a demanar comptes. Reclamava, exigia, que el poder financer i l’establishment polític assumissin la responsabilitat del caos creat.

Els cinc protagonistes són Rafa Segovia, Celes Sánchez, Xavi Tarragón, Anna Martínez i Noe Tudela. Celes Sánchez és el més veterà de tots. La trajectòria llarga, d’activista al carrer, i política a les institucions –inclòs un escó al Parlament català–, li atorga un pes específic claríssim. Un iaioflauta convençut? Sens dubte. I lliure de militàncies. “Em van dir que s’estava preparant alguna cosa a la plaça Catalunya, a Barcelona, però que semblava que eren pocs i que no aniria enlloc...” Un sisè sentit el va portar allà. “Hi havia un munt de coses que per a mi eren noves, que no les entenia, com aquelles assemblees eternes..., però sentia que eren dels meus. Vaig començar a fer relació amb gent que en podríem dir de la vella guàrdia, i ens vam plantejar què hi podíem aportar.” Va sorgir amb força la via de la desobediència civil, el moviment dels iaioflautes. “Més que una organització, diria que tot plegat era com un imaginari col·lectiu: «Capgirem la situació!»” Una alenada d’aire que ho feia reviure tot. “Sabeu? Va ser com quan obres una ampolla de cava després d’anys sense beure’n! I crec que no solament em va passar a mi, va ser molt generalitzat. Em va impactar molt.”

Xavi Tarragón, com Anna Martínez, pertany al sector sanitari. És president del comitè d’empresa de l’Hospital del Mar. “La meva implicació política comença poc abans que esclatés el 15-M. Un grup del sector sanitari, entre els quals hi havia l’Anna, ens vam començar a mobilitzar, davant de l’anunci de les retallades en sanitat.” Tant en el seu cas com en el de l’Anna van viure l’experiència d’estar acampats a la plaça Catalunya. Diu ell: “Recordo un parell de nits allà, que dormies amb un ull obert, per si venien a desallotjar de matinada. Recordo la sensació de por.” I continua: “El 15-M va ser com sentir que alguna cosa esclatava dins del meu cervell. Tot el que em va aportar l’acampada i tot allò en què va anar derivant.”

Coincideixen tots que, sovint, més que els temes dels debats era la manera com es desenvolupaven. Segueix Tarragón. “Poques vegades es treien conclusions, d’aquelles assemblees maratonianes, però aquells processos de debat ja eren aprenentatge! Escoltaves, veies, observaves. Aprenies dels que ja tenien recorregut i dels que no en tenien.” Anna Martínez explica que el seu recorregut és similar. Estava a l’acampada, a la comissió de salut, doblement: oferint assistència i recollint reivindicacions. Moltes nits dormint allà; moltes nits de guàrdia.

Rafa Segovia, orientador laboral, es va connectar al 15-M cap a l’octubre del 2011, primer a Badalona. Va treballar molt directament fent coordinació amb el Maresme, el Barcelonès Nord, Sant Martí i Sant Andreu, a Barcelona. “Sempre havia estat mogut. De fet, vaig intentar muntar un comitè d’empresa a McDonald’s i em van fer fora!” Se suma a la convocatòria: “Va ser com un despertar!”

Noe Tudela és mediadora comunitària, i la cinquena peça de la conversa. En el seu cas, el 15-M la va agafar militant en moviments socials. Vagues universitàries contra Bolonya, i crits de “no a la guerra”. Molt per fer. “Vull fer un apunt: les primaveres àrabs van ser precursores del 15-M. I el gran precedent va ser el moviment antiglobalització.” “El 15-M em va omplir d’esperança. S’estava reivindicant que ja no podíem més, que estàvem farts de la política de mentida. El missatge que em va enganxar va ser l’autonomia, l’assemblearisme, el ningú ens representa, l’anticapitalisme... El 15-M em va agafar militant en l’àmbit del sindicalisme i després de tanta lluita estava cremada, saturada. I aleshores, em vaig dir: «Però si ha més gent que s’hi està sumant!» Va ser una empenta, un «vinga!», i ja no ho vaig deixar.” Tant de bo hi tornés a haver un 15-M: “Tant de bo, com a moviment al carrer, com a mostra de la indignació... Estaria bé, però crec que trigarà.”

Què en queda, del 15-M?

Potser és la pregunta que més ens fem, si pensem en aquells esdeveniments. En Rafa agafa la paraula. “De què va servir? El 15-M va abonar la terra de la qual després han sortit molts fruits.” I l’Anna segueix: “M’agrada una frase que dèiem el 15-M: anem a poc a poc perquè anem lluny.” El grup assenteix, Martínez continua: “La subscric completament. Miro enrere i no soc negativa: hem aconseguit introduir en l’agenda política i dels mitjans qüestions de les quals no es parlava, com la renda bàsica. També destacaria les xarxes que s’han creat entre nosaltres. Abans, els col·lectius estaven desconnectats. Aquestes xarxes han arribat molt lluny. I vam tenir petites victòries! Un exemple de fruit del 15-M és tota la lluita pels desnonaments i la PAH, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.” Rafa Segovia s’hi suma, i tots amb ell: “La PAH és l’exemple clar.” “Abans del 15-M, deies que volien desnonar algú i et responien: «Que hagués pagat!» Amb la PAH es va començar a canviar la mentalitat: «Ei, que si els fan fora és perquè els bancs s’han carregat el sistema, ens han enganyat...» Estàs qüestionant el capitalisme, sense fer servir aquest terme, capitalisme.

Celes Sánchez reflexiona: “El 15-M el comparo amb el que va representar la vaga de la Canadenca, les últimes mobilitzacions contra el franquisme, el maig francès... poca victòria i molta derrota, però es van deixar abonades un seguit d’idees que seguiran sent vigents durant molt temps. Damunt la taula, més que política i temes socials, s’hi va posar filosofia. Es podria haver arribat fins aquí sense el 15-M? Potser sí, però en aquell principi del segle XXI calia algun esdeveniment que ho remogués tot. Es qüestionava el sistema i els partits polítics que deien que canviarien el sistema. I ara, encara tenim més raó. No tinc cap mena d’animadversió envers Podemos, però els que van voler representar el 15-M amb les mateixes formes de les polítiques anteriors, s’ha demostrat que estan caput.”

Podemos, caput, diu Celes Sánchez. Hi ha un moment que el 15-M fa el salt a les institucions. Bé, no pas tot el 15-M, alguns dels que hi van participar. Hi havia, segur, la idea de dinamitar el sistema des de dins del mateix sistema. Aquí hi ha més diversitat d’opinions, entre els que avui xerren sobre la revolta dels indignats. Xavi Tarragón pren la paraula: “Relaciono la qüestió anterior –què ha aconseguit el 15-M?–, amb el que comentem ara, l’entrada a les institucions. Al seu moment, va aconseguir retardar, o paralitzar, l’avenç de la ultradreta a Espanya. Després, quan les forces polítiques suposadament hereves del 15-M no han estat capaces de donar resposta a les classes populars s’ha propiciat que ressorgeixi aquesta ultradreta.” I continua: “No qüestiono que s’hagi intentat treballar des de les institucions, però demostra que és molt complicat si fora, al carrer, no hi ha una massa social mobilitzada, que els forci, si és que volen el mateix que nosaltres. No critico que s’hagi intentat!” Un dels fruits del 15-M és la convicció de fer política, tots, més enllà de l’aparició de figures amb poder de lideratge, i més enllà dels partits, que és una altra història. “Vaig aprendre que és important que la societat no solament es proposi votar cada quatre anys, i ja està. Busquem eines i intentem participar en totes les lleis que ens afecten. Hi va haver iniciatives que no van arribar a reeixir, com Democracia 4.0. Un altre aprenentatge va ser el repartiment just de la riquesa –que ara sembla tan lògic–, que hi ha diners perquè tothom pugui viure dignament, però que calen eines per fer-ho. En tercer lloc, hi ha la transparència en tot allò que tingui a veure amb els recursos públics, el diner públic. No pot ser, l’opacitat!”

Cal afegir, quan es parla de l’entrada en política, que la fragmentació ha estat evident. D’un esperit unitari al trencament [el cas Errejón-Iglesias ho exemplifica prou bé]. Rafa Segovia, que va fer política institucional, amb Podemos, explica: “No es pot fer un paral·lelisme 15-M i Podemos, sobretot aquí, a Catalunya, que abans teníem la CUP i Procés Constituent. Qualsevol persona que va participar en el 15-M a Catalunya, i volia treballar en política, ja havia tingut l’opció de fer-ho. A Badalona no hi va haver un pas directe. Vam ser uns quants del 15-M que hi vam entrar, i la resta de la gent que ens vam trobar allà venia del PSC, de l’època de Joan Blanch [alcalde de Badalona entre el 1983 i el 1999]. A Podemos ens vam trobar això, arribistes que volien quedar-se amb una marca.”

Noe Tudela és radical: “Qualsevol formació política que pogués sorgir arran del 15-M és un error garrafal. No en van entendre l’esperit. Institucionalitzar-ho va ser un error, per a mi.” I explica: “Des del minut u, i ja a les assemblees, discutia amb companys sobre això, sobre si s’hi havia de participar. Jo m’hi oposava. A les assemblees hi havia qui tenia fe a entrar a les institucions i els que sabíem que només des de la base, des d’allà, i omplint els moviments socials, hi ha un poder transformador, que cala de debò. Ho he pensat sempre. Em va ofendre molt que es capitalitzés el 15-M, que s’agafessin frases i discursos... «Venim de les places», deien.”

Per un grapat de vots

Celes Sánchez ha fet una carrera llarga en política institucional, des del 1980 fins al 2009, en diferents etapes, al Parlament de Catalunya, i a l’Ajuntament de Barberà del Vallès. Ha anat deixant les militàncies. L’última, EUiA. “El problema és que parlem de partits polítics, però no són partits, sinó plataformes electorals. Estic a favor de les organitzacions, però les plataformes electorals no serveixen, són una rèmora en les organitzacions. Crec en les organitzacions. El problema és que no en trobo...” Rafa Segovia s’hi afegeix: “De fet, em van fer fora de Podemos per intentar fer-ho bé. Per intentar pensar amb lògica... El punt de partida no el comparteixo amb els companys que ara estem aquí. És a dir, la frase de Lenin «un peu a les institucions i mil al carrer», és vàlida. Cal fer-ho, però fer-ho bé. El que no es pot fer és posar-ho tot a les institucions i buidar els carrers. Un dels problemes de Podemos és que va buidar els carrers.” Continua: “I després, dins de Podemos hi havia moltes persones que eren arribistes, totalment, i Podemos es va pervertir. Alguns vam batallar perquè no passés... Al final, però, es tracta de lluitar per un mateix objectiu, i hi ha diverses maneres d’arribar-hi. I el que tampoc pot ser és que deixis les institucions en mans dels partits tradicionals. D’altra banda, insisteixo, aquesta línia directa entre el 15-M i els partits no existeix. Podemos es va crear i hi va haver gent que hi va voler participar, i en van voler recollir l’esperit. La gran majoria de les persones que estaven al 15-M no van passar a Podemos! Són dues històries diferents, encara que una potser va provocar l’altra.”

Anna Martínez: “Estic d’acord amb la idea que és un error institucionalitzar el moviment. I sí, es van buidar els carrers.” Accedir al poder establert i seguir al carrer. Potser és la combinació guanyadora. Parla Celes Sánchez: “Si muntes una organització amb la pretensió de tenir diputats, és legítim. I també tens la possibilitat de crear organitzacions que ens donin poder a nosaltres. Si fas això, potser de tant en tant has de mantenir un duel amb els partits. El problema és que entre muntar un tipus o un altre d’organitzacions, el que funciona és allò que et dona regidors. Ni a la CUP se li escapa com ho ha de fer. Em sembla bé! Durant molts anys, molts, he estat diputat i hi he cregut. No dic pas que siguin uns venuts o uns traïdors, perquè jo tampoc me’n considero. El fet és que no em va servir per al que de debò volia, i a ells tampoc els serveix.” Aleshores? Carrer, poble, militància. “S’han de muntar organitzacions de poder popular. Aquestes organitzacions, en moments determinats es poden plantejar presentar-se a unes eleccions. Per què no? Lenin de què parlava? D’estar a les institucions per ser portaveus del carrer. Hi som per a la creació de mecanismes de poder en els quals no hi ha el capitalisme, i no se l’espera! A partir d’aquí, pots negociar, discutir, si entrem o no a l’ajuntament. Si anem a l’ajuntament, i qui hi ha a dins fa allò que no toca, el poder que hi ha al carrer ja el farà fora! El problema és que només muntem mecanismes per a l’obtenció de vots. L’element fonamental del 15-M va ser recordar-me que sense poder popular no hi ha futur.” Xavi Tarragón afegeix: “Allà dins, a les institucions, s’han podrit. No sé si és el mateix sistema, que t’hi porta, perquè no dona marge d’actuació, o ha estat perquè no érem prou forts a les places i als carrers. I no sé si s’han buidat perquè les persones van posar la confiança en aquells que van entrar a les institucions.” Diu Anna Martínez: “Molts es van sumar a ocupar les institucions perquè van creure que serviria. En certa manera, sí que es van buidar al carrer. Al final ens han demostrat que no, no serveix. I sense el carrer no es pot canviar res. La maquinària institucional està muntada de tal manera que sigui molt difícil canviar res des de dins si no hi ha un poder real a fora. S’han de construir alternatives fora del capitalisme, del mercat i de l’Estat.”

Al final, també estan d’acord que l’eina fonamental és l’assemblea. Diu Sánchez: “Cal que les assemblees estiguin per allò que han d’estar. Fan falta models culturals que facin que les assemblees i la democràcia funcionin.” I afegeix Noe Tudela: “El moviment assembleari, és evident, no és perfecte. És una tasca de molta profunditat, és una transformació personal, d’escolta, de voler comunicar-se i de generar consensos. Algunes de les persones que han anat a les institucions et diuen que volen veure el canvi, i el volen ara. I aquí hi ha la divergència: creure que podràs influir per veure un canvi. Aquest canvi serà un pegat, no canviarà les persones, el sistema.”

“Entre el 1990 i el 2000 hi va haver molts canvis a Europa. I el 15-M era la recerca d’una resposta. Tenia caràcter antifeixista, però en parlava poc, d’això. A Europa, l’esquerra té poca força, les organitzacions obreres gairebé són inexistents, però creix el feixisme. Per què? La situació ha canviat. Ara no cal el feixisme per aturar les grans organitzacions obreres, com en altres temps, sinó per liquidar les victòries que vam assolir durant el segle XX. Quan estava a l’acampada i escoltava discutir, veia l’esforç que estàvem fent de posar-nos al dia.”

Els ‘Indignats’ del futur

Cal seguir aprofundint en el 15-M, diuen. I també tenen el convenciment que el poble es tornarà a expressar. Xavi Tarragón: “Vindran noves històries. Davant la situació que se’ns presenta, esperem que hi hagi una resposta.” Afegeix Celes Sánchez: “Percebo el germen de noves expressions. Hi ha mogudes, i poden emergir en qualsevol moment.”

Tant Rafa Segovia com Anna Martínez parlen de la lluita. “Cal seguir treballant, de manera col·lectiva i organitzada, perquè el sistema no funciona”, diu ell. Per a Noe Tudela, cadascú ha de créixer: “La transformació es fa des dels comportaments personals i els temps no canviaran si no canvien les persones.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)