El dossier

Vacances lluny de Txernòbil

Les conseqüències del desastre nuclear de Txernòbil no han desaparegut. Cada any, famílies catalanes acullen infants de la zona afectada perquè s’allunyin de la radiació. La covid-19 ha aturat el procés

SALUT
Per cada mes que els infants surten de la zona de radiació, la seva esperança de vida augmenta entre dotze i divuit mesos
RELACIÓ
“La gran majoria de famílies s’adapten a l’infant en poc temps i hi acaben creant un lligam que mantindran tota la vida”
SENSE PRIVILEGIS
“Han de ser tractats igual; encara que pensem que els cal més protecció del normal, no és així. Aprenen i s’espavilen molt aviat”

La terra que envolta la central nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, en un radi de 30 quilòmetres, es calcula que estarà contaminada per radiació durant 300.000 anys. Una gran part de la població es dedica a la pagesia i la majoria de famílies tenen un hort d’autoconsum d’on treuen uns aliments amb un nivell de radioactivitat molt alt i amb greus efectes per a la salut. L’any 1986, quan hi va haver l’explosió del reactor nuclear, l’esperança de vida al país era de 79 anys, i algunes informacions la situaven en 59 anys el 2020. Els casos de càncer s’han disparat, especialment de matriu i tiroides, i pràcticament tots els infants presenten problemes de càries i tenen el sistema immunològic tocat. És el preu de viure en una zona exposada a la radioactivitat.

Rosa Martín, amb el seu marit Julio Fernández, van posar en marxa el 2011 l’associació És Per Tu , l’objectiu principal de la qual és portar infants afectats per les radiacions derivades de l’explosió de Txernòbil i que viuen a la població d’Ivànkiv i en aldees properes a la central nuclear. La seva, però, va ser una aposta gestada amb anys de col·laboració amb una ONG que ja acollia infants de la zona des del 1998. “Teníem experiència, teníem els contactes fets allà i ens vam arriscar a tirar endavant un projecte propi”, relata Martín, que assenyala que l’entitat és l’única de Catalunya que col·labora amb el Centre Doviria, creat per la UNESCO per atendre els infants afectats pel desastre nuclear. “És com un centre cívic d’aquí, però amb una major cobertura en casos de situacions extremes”, comenta. En aquests anys, Rosa Martín calcula que deuen haver dut a Catalunya més de 700 infants durant un mes al Nadal i dos mesos durant l’estiu. El principal objectiu és mèdic. “Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), per cada mes que els infants surten de la zona afectada per la radiació, la seva esperança de vida augmenta entre dotze i divuit mesos”, explica la responsable de l’entitat, que afegeix que l’acollida “és com una mena de desintoxicació, unes vacances que els permeten allunyar-se temporalment d’una realitat diària que els afecta la salut”.

L’associació treballa amb infants que viuen a uns 60 quilòmetres de Txernòbil, sobretot en poblets molt petits i amb poques possibilitats econòmiques, i les edats dels que viatgen per primer cop se situen entre els 7 i els 10 anys. “No són criatures que pateixin malformacions o que estiguin malalts, perquè necessitarien una atenció que les famílies no els podrien donar. Són nens i nenes sans que venen a regenerar les seves defenses”, destaca Martín. Precisament, els col·laboradors d’És Per Tu tenen molt clar que la seva participació en el projecte comporta afegir un membre més a la família durant aquests mesos d’estada. “Tenim famílies molt diverses, i la gran majoria s’adapta a l’infant en poc temps i hi acaba creant un lligam que mantindrà tota la vida”, assenyala. I és que, precisament, des de l’entitat es fomenta la continuïtat de l’experiència entre les famílies i els infants acollits. “Des de ben petits, aquests nens i nenes tenen interioritzat que han de marxar durant un temps de casa, i els seus pares són plenament conscients que malgrat que sigui difícil separar-se’n, els criteris de salut s’imposen”, comenta la cooperant.

TAMBÉ DE BIELORÚSSIA

Mercè Fiol és la presidenta d’ Osona amb els Nens , una altra organització veterana a Catalunya en l’acollida d’infants afectats per l’explosió nuclear de Txernòbil. Desenes de nens i nenes han trobat en famílies tant d’aquesta comarca com de la resta del país uns “pares temporals” que s’encarregaran de fer-los sentir com a casa. “La preocupació per ajudar a millorar la salut d’aquestes criatures ens va empènyer l’any 1995 a iniciar el projecte a Ucraïna, on vam treballar fins al 2007, quan ens vam traslladar a Bielorússia”, relata Fiol.

Tot va venir arran d’una exposició a Barcelona el 2006 sobre els vint anys del desastre nuclear. En aquella mostra, els membres d’Osona amb els Nens van conèixer una pediatra que vivia a la zona de Hòmel, al sud-est de Bielorússia, també molt afectada per la radiació. “El sistema que fem servir és el mateix de sempre. L’associació es fa càrrec de la despesa del bitllet d’aquells infants que venen per primera vegada, i la família els hi pagarà quan tornin l’any següent”, precisa la presidenta, que afegeix: “D’aquesta manera donem més possibilitats a nens que no han pogut sortir mai del país.” Mercè Fiol recorda que els primers anys, amb la bonança econòmica, s’havien arribat a noliejar avions sencers amb criatures provinents d’Ucraïna. Ara mantenen un grup de vint-i-cinc cada any. Les edats van dels 8 als 18 anys i les estades es fan només a l’estiu. “Molta gent encara vincula Txernòbil només amb Ucraïna i oblida que la central està molt a prop de la frontera amb Bielorússia, que va rebre de ple la pluja radioactiva”, recorda Mercè Fiol.

La recerca de nens que vulguin venir a Catalunya la gestiona una ONG local amb uns criteris molt clars: no han d’estar malalts, han de passar una revisió mèdica prèvia i han de tenir una situació econòmica difícil. “Abans de marxar del seu país, passen una prova de nivell de radiació en un centre amb el qual tenim un conveni i quan tornen de l’estada a Catalunya la tornen a passar. La reducció és, de mitjana, d’un 50%, en només cinc o sis setmanes”, destaca Fiol.

SUPERAR ELS OBSTACLES

Una de les característiques que més es repeteix entre els infants que són acollits temporalment és l’elevat grau de responsabilitat personal. “Són petits, però arriben ensenyats i a cap edat ja se saben fer el llit, recollir la seva roba bruta i menjar tot el que hi ha al plat”, comenta una de les mares, que insisteix a dir que no hi ha cap fórmula màgica perquè l’experiència funcioni. “No es tracta de fer res extraordinari, perquè hi ha un nou membre a la família, sinó de posar-li les coses fàcils perquè el nen s’adapti sense problemes a la nova realitat”, diu. La mateixa Mercè Fiol fa bandera d’aquesta afirmació. “Han de ser tractats iguals, i encara que pensem que els cal més protecció del normal, no és així. Tot el contrari, aprenen i s’espavilen molt aviat”, assegura.

Dels primers dies de plors i de llargs silencis aviat es passa als somriures murris i a l’entesa de les primeres paraules. “Acabaran l’estiu fent-se entendre, primer amb gestos i poc després en català o castellà”, afegeix Rosa Martín. El contacte amb la família d’Ucraïna o de Bielorússia es mantindrà, com a mínim, un cop a la setmana. “Les noves tecnologies han fet molt més fàcil la comunicació en tots els sentits i han superat obstacles que anys enrere semblaven insalvables”, diu Martín.

Paral·lelament a les vacances d’acollida, les dues entitats expliquen que les famílies i els nens mantenen contacte la resta de l’any i, fins i tot, en alguna ocasió s’han organitzat viatges a les zones d’on provenen els infants perquè els pares d’aquí vegin com viuen en el seu entorn i entenguin fins a quin punt és necessari que aquestes criatures puguin conèixer el món fora dels seus pobles. “És una experiència enriquidora per a tothom i una ocasió única per veure com són de difícils les coses allà”, assenyala la responsable d’És Per Tu.

La pandèmia de la covid-19 va obligar l’any passat a tallar d’arrel les acollides temporals d’infants provinents de la zona de Txernòbil. “Les restriccions van impedir que es poguessin organitzar els viatges, i hi vam haver de renunciar malgrat que en teníem més ganes que mai”, diu Martín, que en aquests moments encara no sap si aquest estiu es podran reprendre les estades. Malgrat que la situació sanitària ha millorat molt, la desescalada no és igual a tots els països d’Europa i si no hi ha les màximes garanties hauran de mantenir l’aturada. A Osona amb els Nens ja hi han renunciat. “La situació és la que és, però estem convençuts que un cop tornin a obrir les fronteres i es pugui circular amb llibertat, no hi haurà problemes per trobar famílies d’acollida, perquè qui ho prova, repeteix segur”, afirma convençuda Mercè Fiol.

Projectes amb anys d’experiència
1995:
neix l’ONG Osona amb els Nens amb l’objectiu de millorar la salut dels infants afectats per la radiació de Txernòbil de la zona de Bielorússia. Mercè Fiol n’és la presidenta.
1998:
comença la col·laboració amb entitats d’Ucraïna dels integrants de l’associació És per Tu, que es crearà oficialment el 2011. Rosa Martín i Julio Fernández en són els responsables.
62
infants van participar cada any fins al 2019 en les vacances d’estiu de l’entitat És per Tu. Tenien entre 6 i 15 anys.
25
criatures, d’entre 8 i 18 anys, eren acollides cada estiu durant dos mesos a Catalunya abans de la pandèmia per l’associació Osona amb els Nens.
12
mesos és l’augment mínim d’esperança de vida d’aquests infants després de passar uns mesos lluny de les zones contaminades pels alts nivells de radiació que encara hi ha als voltants de Txernòbil.

“Plorava tota una setmana”

L’Anastasiia va començar a venir de vacances a Catalunya als 7 anys, gràcies a És Per Tu, i va continuar venint fins als 18. Ara, amb 21, estudia administració i direcció d’empreses a Barcelona i s’hi vol quedar a viure atesa la falta d’oportunitats que hi ha per a la gent jove al seu país, Ucraïna.

Quan va decidir que volia venir a Catalunya?

Tan bon punt vaig acabar el batxillerat, als 18 anys, però vaig haver d’esperar tot un any per convalidar el títol. Ara estic estudiant ADE a la Universitat Abat Oliba.

Què recorda de les vacances de quan era petita?

Dels 7 anys recordo molt poca cosa, però m’han explicat que els primers dies eren difícils, perquè estava sola, amb gent estranya i que no parlava el meu idioma. Plorava tota una setmana i anava a tot arreu amb una llibreta en què apuntava les paraules i frases bàsiques per fer-me entendre. Vaig arribar a casa el primer any dient que no hi volia tornar mai més.

Però va tornar.

Sí. I la meva família d’acollida sempre em recorda que un mes després de marxar a casa plorant els vaig trucar dient-los que m’esperessin el proper any i que em moria de ganes de veure’ls [riu].

Què creu que la va fer canviar de parer?

Suposo que vaig tenir temps de pensar-hi. Sí que era lluny de la meva família, però a Catalunya m’havien tractat molt bé i coses tan simples com poder menjar tota la fruita que volgués sense haver de plantar-la era una meravella. En les comparacions, Ucraïna sortia perdent.

Com era la seva família d’acollida?

Tenien quatre fills, però els més petits tenien 18 anys i tota l’atenció era per a mi. Em sentia molt estimada. No només era el menjar i les revisions mèdiques, sinó les activitats, la platja, el sol i la despreocupació de no haver de patir per res. Fer de nena quan tocava ser una nena.

Què vol per al seu futur?

Vull quedar-me aquí, perquè m’ha costat molt poder resoldre totes les qüestions legals per seguir els meus estudis. I la situació actual a Ucraïna no és bona, tot i que si millorés voldria tornar per col·laborar amb el que he après. Ha estat un camí llarg i complicat i no puc deixar d’agrair a en Julio i la Rosa d’És per Tu la seva gran ajuda per haver-lo fet possible.

L’equivalent a 500 bombes d’Hiroshima

El 26 d’abril del 1986 va explotar el reactor número quatre de la central nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, que llavors formava part de la Unió Soviètica. Va ser un error humà i es calcula que es va llançar a l’atmosfera una quantitat equivalent a 500 bombes d’Hiroshima. El govern rus va intentar amagar l’episodi, però no se’n va sortir, perquè Suècia va detectar alts nivells de radiació al seu territori només un dia després de l’explosió que provenien de la frontera entre Ucraïna i Bielorússia, on s’aixecava la central. Finlàndia i Alemanya també van donar la veu d’alerta, i l’URSS es va veure obligada a emetre un comunicat admetent l’accident dos dies després. No va ser, però, fins al 14 de maig que es van decidir a explicar al món la magnitud de la tragèdia que, avui en dia, encara és considerada el pitjor accident nuclear de la història.

Les conseqüències de l’explosió van afectar de ple la ciutat de Prípia, on vivien els treballadors de la central i les seves famílies, que van ser obligats a abandonar les seves cases l’endemà. Més de 130.000 persones van ser evacuades i més de 300.000 que vivien en un radi de 30 quilòmetres de la central van haver de marxar-ne per no tornar-hi mai més. L’incendi del reactor va cremar durant deu dies, llançant a l’atmosfera bona part del combustible nuclear que hi havia dins del reactor. Actualment, encara hi ha discrepàncies sobre la quantitat exacta escampada, i les xifres van del 5 al 97%. La contaminació del sòl per estronci 90 i cesi 137 que es troben a les capes superiors és absorbida per les plantes, els insectes i els fongs i entra dins la cadena alimentària, fet que comporta que la radioactivitat estigui present durant generacions. Trenta-cinc anys després, les xifres de morts tampoc coincideixen: mentre que l’ONU situa en 9.000 les víctimes per radiació, Greenpeace parla de 95.000.

“És una lliçó de vida per a la família”

L’Elisa Nofre es va decidir a acollir durant les vacances nens de la zona de Txernòbil arran de llegir un reportatge en un diari sobre l’entitat És Per Tu. Fa set anys que amplia la família cada estiu i unes setmanes al Nadal. “Són situacions que et toquen, que et remouen molt endins, i et sents cridat a col·laborar-hi.” La primera a arribar va ser la Vladislava, i dos anys després s’hi va afegir la seva germana petita, la Mia. “Són dotze germans i vaig aconseguir que una altra família del municipi acollís també un dels seus germans”, explica. Elisa, tot i l’experiència acumulada, reconeix que encara viu amb ràbia la injustícia de veure que en un continent com Europa hi hagi situacions tan extremes com les que viuen aquesta mainada. “Xiquets tan petits amb una amenaça de patir càncer tan alta per les conseqüències de l’explosió d’un reactor nuclear”, diu, i afegeix que les famílies d’allà “són les primeres que volen que els seus nens i nenes marxin i que repeteixin l’any vinent, perquè entenen com és de bo per a la seva salut, encara que la separació els dolgui molt”.

La primera trobada, reconeix, està plena de cares llargues i tristes per part dels infants, que no entenen què fan lluny de casa i amb uns desconeguts. “Molts venen de petits poblets, amb moltes hores de viatge, amb gent a qui no entenen... Són dures, les primeres setmanes”, explica. L’adaptació, però, acostuma a anar rodada un cop es genera la confiança necessària. “Poden trucar a casa cada setmana, i això els tranquil·litza, i de mica en mica es van obrint i van agafant confiança”, diu l’Elisa, que destaca “la bona educació i el bon comportament que tenen i que els inculquen des de ben petits”. “S’adapten ràpidament als canvis, perquè s’adonen que són millors, com ara l’accés a l’aigua corrent, la possibilitat de menjar fruita variada o l’ús d’un lavabo”, destaca. Pel que fa a la llengua, no acostuma a ser una barrera gràcies, primer, als gestos i, posteriorment, a l’aprenentatge del vocabulari bàsic. “Et donen molt més que tu a ells. És una lliçó de vida per a tota la família”, conclou.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor