El dossier

MARTA GALIMANY

MARATONIANA

“Em pensava que només hi podien anar els escollits”

A aquesta atleta de Valls li ha arribat l’oportunitat d’anar a uns Jocs en una distància en què es va iniciar fa només quatre anys. Després de la incertesa sobre si es farien, ara culmina, amb 35 anys, la seva vertiginosa progressió

INCERTESA
“El que més angoixa em va produir va ser el fet de no saber si es els Jocs es farien o no. Aquest moment indecís feia difícil motivar-te dia a dia. Quan es van ajornar, vaig respirar”
CONFINAMENT
“El que fèiem al carrer, ho vam adaptar a la cinta, a les escales de casa; fèiem sessions de força amb el que teníem… Ens vam reinventar, però sense fer bogeries per no prendre mal. Vaig arribar a fer 120 km a la setmana”
Vostè va arribar a l’atletisme tard i gairebé per casualitat...
Des de petita, sempre he fet alguna cosa d’esport. Bàsquet, patinatge, tennis... Quan vaig anar a la universitat, a Barcelona, ho trobava a faltar. Amb unes companyes ens vam apuntar a l’Universitari per córrer. Jo no coneixia l’atletisme d’alt rendiment. Només volia córrer, el cos m’ho demanava i simplement volia passar-m’ho bé.
Quan s’adona que pot tenir èxit en l’atletisme?
Ha estat molt progressiu. Al club anava participant en lligues catalanes, campionats de Catalunya… però sense fer resultats meritoris. El primer campionat d’Espanya que vaig fer va ser el de cros. Vam fer un equip amb l’Universitari el primer any. No tenia gaire nivell, però vaig completar l’equip. El següent any ja vaig fer la mínima per anar al de pista. Vaig canviar de club i amb l’Hospitalet competia a divisió d’honor en els 3.000 obstacles. Vaig fer la mínima d’Espanya. Ja portava quatre o cinc anys. El 2016 vaig fer la meva primera mitja marató i el 2017, la primera marató.
En quin moment s’adona que pot fer un salt de qualitat fent maratons?
Quan vaig acabar la carrera universitària i vaig tornar a Valls vaig conèixer a qui és la meva parella i entrenador, Jordi Toda. Li vaig demanar que m’entrenés. De mica en mica, vam fer un equip i vaig anar creixent molt més a partir d’aquell moment. Sabia que tenia un perfil de fondista perquè em sentia més còmoda, però també sabia que abans havia de millorar les meves marques de 5.000 i 10.000. En el fons, volíem agafar una mica de base per després poder-la transformar cap a les distàncies més llargues. Quan vaig fer la meva primera marató ja vaig fer la mínima per a l’europeu. Sabíem que podia sortir bé pels entrenaments, per com em sentia i per les marques que havia fet en 10.000 i mitja marató. La gent veu que hi ha un salt i el vaig fer quan ja tenia un cert nivell consolidat.
Com va viure el confinament i l’ajornament dels Jocs?
Primer estava tranquil·la perquè ja havia fet la feina a Sevilla al febrer, amb la mínima per als Jocs. Per a la gent que encara s’estava entrenant per aconseguir-la va ser més dur. Jo pensava que ens tancarien a casa, però que no seria gaire llarg, que ja em tornaria a entrenar quan sortíssim i que tampoc perdria gaire. Després, quan es va allargar, ja vaig pensar que el fet de no entrenar-me, em dificultava saber com arribaria als Jocs. Passaven les setmanes i veia que a casa no podia fer els entrenaments com els faria a fora. El que més angoixa em va produir va ser no saber si els Jocs es farien o no. Aquest moment indecís feia difícil motivar-te dia a dia. Un cop es van ajornar, vaig respirar. Llavors vaig tenir clar que, amb un any vista, ja tenia més temps per preparar-me.
I com eren els entrenaments a casa?
Feia sessions de força amb les coses que teníem. El que fèiem al carrer ho vam adaptar a la cinta, a les escales de casa… Ens vam reinventar, però sense fer bogeries, per no prendre mal, i més sabent com estaven els hospitals. Vaig arribar a fer 120 quilòmetres a la setmana a la cinta.
I en l’aspecte personal?
Ens dedicàvem a seguir entrenant amb la ment tranquil·la i sense nervis. Vam aprofitar per veure més la televisió i fer videotrucades amb amics. Tampoc soc una persona que necessiti sortir gaire de festa a les nits. Això ja ho vaig passar a la meva època. Tinc la sort que vaig començar a fer atletisme als 20 anys. Hi ha gent que només s’ha dedicat a l’atletisme des de molt jove i potser no ha pogut sortir cap dia.
Hauria estat injust que el COI no hagués conservat les mínimes aconseguides el 2020 per anar ara als Jocs?
Crec que sí. A més, després hi ha hagut un altre període perquè la gent que no va tenir temps de fer aquesta mínima en aquell moment, ho tornés a intentar. És just perquè si tu t’apropes a una cosa amb unes normes i després te les canvien… També suposo que depèn de l’esport. En tot cas, al desembre a la marató de València vaig tornar a fer la mínima. Vaig fer 2h27’08’’ i vaig millorar la meva marca anterior de Sevilla. Vaig córrer sense pressió i vaig poder arriscar i millorar la marca.
Ara està amb la concentració?
Aniré a Font Romeu a entrenar-me en alçada. També he estat a Sòria, perquè la federació feia a Lleó una concentració per fer uns tests, que els tornarem a fer un mes abans a Amposta. Quant als entrenaments, ara hem començat l’específic de marató. Al matí, en una sessió intensa faig una tirada no gaire llarga, de 20 o 25 quilòmetres, amb canvis de ritme en els últims quilòmetres i ritme de marató, i a la tarda, una tirada suau de 10, amb exercicis complementaris després per prevenir lesions.
I com ho compagina amb la feina?
Soc ambientòloga, treballava en una empresa de geotècnica, però l’1 de gener ho vaig deixar i ara soc professional al cent per cent.
S’ho pot permetre?
Ara sí. El meu entrenador i jo creiem que ara són els anys que puc aprofitar. En tinc 35 i en venen quatre o cinc de bons. Hem decidit apostar per això, ho volem viure i m’ho puc permetre. Al final l’edat es notarà. Si veig que no funciona, tornaré a compaginar esport i feina, reprendré la meva vida. Mai hauria pensat que m’ho podria permetre. Quan vaig començar no sabia ni què era l’atletisme d’alt nivell.
Com viu vostè i la família el fet d’anar a uns Jocs per primer cop?
No me’n faig a la idea. Fins que no arribi allà no m’ho creuré, i no acabaré de veure el que són uns Jocs. Sempre he pensat que només hi podien anar els escollits, amb unes qualitats. Jo dubtava si mai podria arribar-hi. No vinc d’una família de tradició esportiva. Sempre m’han inculcat fer esport, però des del punt de vista del lleure o de la salut. Això ho viuen amb alegria, disfruten dels meus èxits i estan molts contents. Mai he tingut pressió.
Si no es fan els Jocs serà una gran decepció?
Seguirem el nostre camí. Són coses que no depenen de nosaltres. No ens podem enfonsar per una cosa que no és culpa nostra. Mirar el futur, endavant, millorar la marca i anar als propers campionats. París queda lluny, però em faria il·lusió ser-hi perquè encara hauré madurat més. Encara soc jove, atlèticament. Si vaig progressant com fins ara, podrien ser uns Jocs molt bonics, i sense la situació pandèmica actual.
Vostè competirà a Sapporo, amb unes condicions de calor i humitat no tan extremes…
Seran menors que a Tòquio. Això ha passat perquè en el mundial de Doha les condicions van ser molt bèsties. Des de la federació es van espantar i molts atletes es van queixar. A mi no m’acaba d’agradar la decisió. En un campionat així, les marques no serveixen de res, i la mentalitat ha de ser de campionat. La calor i la humitat són uns factors més, i a mi em poden afavorir davant les africanes, que són més ràpides. Aquests factors em poden donar una mica més de joc, però és la decisió presa, així que cap a Sapporo.
Què opina respecte a les estrictes mesures de seguretat?
Crec que és el que s’ha de fer. No podem anar a un país gent de tot arreu, i que no estigui tot controlat i que sigui un focus de coronavirus. Trobo correcte que en la situació que estem vivint es prenguin totes les mesures per prevenir.
No serà la mateixa experiència, i a més de mil quilòmetres de Tòquio...
Em sap greu perdre’m una mica aquest esperit, però hi vaig a competir. Si no faig la desfilada estaré més descansada i podré rendir més. M’ha tocat viure això i m’he d’adaptar a aquesta situació. Estaré més concentrada i per la feina, i hi haurà menys rebombori al voltant. Per a la competició és profitós. Intento buscar la part positiva de les coses, sobretot de les que no controlo.

DE LA CISTELLA A L’ELIT

Els seus inicis van ser amb una pilota de bàsquet, a Valls, però el seu pas universitari per Barcelona va fer que canviés de bambes. El 2016 va prendre part en el campionat mundial de mitja marató a Cardiff. Va ser 53a, amb una marca d’1h15’37’’. El 2017 va ser l’any que es va estrenar en una marató, a Berlín, amb la mínima per al campionat d’Europa (2h34’30’’). Tot un debut. El 2018 va ser internacional per Espanya per primer cop, i va aconseguir la plata en la mitja marató dels Jocs del Mediterrani, a Tarragona, amb 1h15’16’’. El mateix any va ser 24a en la marató del campionat d’Europa de Berlín (2h38’25’’), en què també va ser bronze per equips. El 2019 va fer la mínima a Rotterdam per al mundial de Doha, en què va ser 16a, amb 2h47’45’’, en una prova duríssima. Després va arribar, el febrer del 2020 –un mes abans que esclatés la pandèmia–, la mínima per als Jocs. Galimany va fer a Sevilla 2h29’02’’. Ara la vallenca està patrocinada per la marca Adidas.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)