El dossier

ÀFRICA ZAMORANO

NEDADORA

“M’ho he guanyat, m’ho mereixo”

Va assaborir sent molt jove els Jocs de Rio del 2016 i ara repetirà a Tòquio en els 200 metres esquena, després de sentir la frustració per l’ajornament i de cinc anys d’enorme dedicació a la piscina

LA PRESSIÓ
“Hi ha molta gent que espera molt de tu. Ja és difícil marxar un mes fora, però és que a més t’estant atabalant perquè has de fer la mínima, has de guanyar medalla”
L’AJORNAMENT
“Ens van tancar a casa i es van cancel·lar els Jocs. Psicològicament va ser dur, una baixada. Eren quatre anys esperant el moment i això em va enfonsar en la misèria. Pensava, què he de fer? Un altre any així?”
Va començar a fer natació molt petita. Com va anar?
La veritat és que no tenia cap propòsit en la natació. Els meus pares m’hi van apuntar amb 5 anys per fer cursets i aprendre a nedar. Cada vegada em va anar agradant més. Vaig començar a guanyar campionats de Catalunya, d’Espanya... Després va arribar la selecció espanyola. De mica en mica, vaig anar pujant de categoria i cada vegada m’anava millor. L’ambient sempre m’ha agradat molt, i és un esport que m’ha acabat omplint.
Abans, però, va provar el ballet, la música, l’hípica...
Va arribar un moment que aixecant-me a les sis del matí havia d’escollir. No podia arribar a tot. L’hípica era un esport molt car i no estava al costat de casa. El ballet era massa clàssic. Al final, em vaig quedar amb la natació.
El bronze en l’europeu júnior amb 15 anys va ser un punt d’inflexió?
Sí. Després d’aquell campionat, ja m’ho vaig prendre de debò. Vaig veure que podia perquè estava competint amb les millors d’Europa.
Com ha portat el fet d’assaborir l’èxit tan jove? S’ho creia molt?
No, tot el contrari. Soc una noia que s’infravalora una mica. Sempre m’he comparat amb les millors i he vist que tenen molt nivell. Sí que és cert que en l’àmbit nacional soc bona, però internacionalment em queda molt camí. Allà se’m baixen els fums. Fer vida aquí, al club, m’ajuda. Entrenar-me amb les meves companyes fa que no m’ho tingui cregut i mai m’he sentit ser superior a una altra. Crec que sempre he sigut humil. He tingut molta sort, en aquest sentit. M’ha anat rodat i a casa i al club sempre m’han donat suport.
Entrenar-se des de tan jove al màxim nivell és tot un peatge social. S’ha perdut moltes coses?
Moltes. Em va costar molt en la meva època adolescent. Totes les meves amigues sortien. La primera vegada, jo tenia entrenament l’endemà, a les sis del matí, i no hi vaig poder anar. Hi va haver una època de molts dubtes. No sabia si valia la pena seguir o deixar-ho. Aquesta baixada l’he tingut diverses vegades. Pensava a fer una feina normal, a centrar-me en la universitat... És difícil i costa.
I com ha portat la pressió?
De vegades se’t fa una muntanya i és molt dur. Hi ha molta gent que espera molt de tu. Ja és difícil marxar un mes fora, però és que a més t’estant atabalant perquè has de fer la mínima, has de guanyar medalla... Des que treballo amb una psicòloga, ho porto molt millor. M’ajuda molt.
Deu ser difícil tenir penjat el cartell de gran promesa de la natació durant tants anys...
Sempre ha estat així, tota la vida. Ara ja no tant. De petita, em comparaven amb la Mireia Belmonte. “La futura Mireia...”, i tot això no m’agradava gens. Jo volia viure la meva vida i no volia ser una Mireia. El meu entrenador sempre m’ha volgut protegir de la premsa i dels comentaris, i m’ha ajudat molt a no pensar i no creure-m’ho, perquè no m’hi obsessionés ni m’afectés negativament. Perquè quan les coses no surten, la frustració hi és. I si t’enfonses, costa més tornar.
Va notar aquesta alta exigència en els Jocs de Rio?
Amb 18 anys és el campionat en que més pressió em vaig posar. Tothom estava pendent de mi, m’enviava missatges, tenia el mòbil petat... Va ser horrible, fatal. Estava més pendent del que pensessin els altres que del que em tocava a mi. Crec que he après a evitar això. S’ha de passar. En aquest sentit, he madurat.
Si no li agradés molt la natació no podria assumir tots aquests sacrificis...
És impossible. Si no tens la passió per aquest esport és molt difícil seguir, i més a aquest nivell. El meu entrenador és molt exigent, però em deixa llibertat. Em poden exigir, però després vull tenir el meu temps i espai fora de la piscina. I me’l donen. Quan toca entrenar-me dur, m’hi poso. Soc una noia sociable, que està tot el dia rient, parlant amb la gent... i això em dona la vida. Crec que aquest caràcter m’ajuda, perquè arribo als entrenaments a les sis del matí... i costa.
A quina hora s’aixeca per entrenar-se?
A les cinc. És dur. Però un cop m’aixeco ja en tinc ganes, perquè sé que veuré els amics... També tinc bona relació amb l’entrenador. Els caps de setmana no paro de dormir. És el meu oci [riu].
Quina és la seva rutina d’entrenaments aquestes setmanes?
Vaig estar al CAR de Sierra Nevada tres setmanes, entrenant-me set hores al dia, i després en l’europeu de Budapest. Ara faig cinc hores de piscina cada dia. Començo a les sis i faig també alguna cosa de càrdio. A la tarda m’entreno de les 14.45 fins les 17.30 h i després faig peses i core. Al juny aniré a Font Romeu.
Com compagina els entrenaments amb els seus estudis d’infermeria?
Aquest any ho he deixat bastant. Em volia centrar en Tòquio. En el primer quadrimestre vaig fer quatre assignatures, però ara només dues, la meitat del curs. Vaig a poc a poc, però he après que no he de tenir pressa, a la vida. Hi ha temps per a tot. Ja em va passar a segon de batxillerat. Quan em vaig classificar per a Rio em va coincidir amb la selectivitat. Les amigues em van ajudar, però entre que me n’anava un mes de concentració i quan tornava a classe no m’assabentava de res... va ser dur. Al final vaig dividir el curs. I la universitat l’encaro igual.
Estudiant infermeria deu estar prou sensibilitzada amb la covid...
Sí. A més, sempre he sigut molt solidària i m’agrada ajudar la gent. Hi va haver moments durs, tot i que fent segon d’infermeria no podia ajudar. Ha estat difícil perquè, a més, a casa tots vam agafar la covid. El meu pare i els avis van estar hospitalitzats. Una tieta meva es va morir. Això ha fet mal.
Sembla que la gent jove està patint la pandèmia més en l’aspecte mental...
Sí. Jo no he canviat gaire i no m’ha afectat, però tinc amigues a qui els ha afectat molt estar tancades a casa. Han tingut depressió, anorèxia... Crec que les xarxes socials fan mal, i més si ets insegura. A casa tancat la gent veu coses i hi ha molta mentida, comparacions... Hi ha suïcidis, és molt trist.
Com va assumir l’ajornament dels Jocs l’any passat?
M’estava preparant per la mínima i es va cancel·lar el campionat d’Espanya en què m’havia de classificar. Després ens van tancar a casa i es van cancel·lar els Jocs. Psicològicament va ser dur, una baixada. Eren quatre anys esperant el moment i això em va enfonsar en la misèria.
Com ho va afrontar?
Pensava, què he de fer? Un altre any així? Fèiem videotrucades amb el meu entrenador, la meva psicòloga... i vam intentar canviar el xip. Va ser estrany, al principi. A poc a poc, van anar sortint les coses. Van obrir el CAR per poder entrenar-nos, es va fer alguna competició...
Com s’entrenava a casa?
Feia dues sessions al dia d’una hora i mitja. Fèiem treball de càrdio. Amb un rodet feia bicicleta. També muntava unes peses amb unes garrafes d’aigua. Treball de core, amb abdominals, estiraments...
Què va sentir en aconseguir la mínima per a Tòquio al desembre?
Molta satisfacció. Tenia molt clar l’objectiu. Em vaig treure un pes de sobre increïble després d’estar dos mesos tancada a casa.
Pocs esportistes poden viure amb 23 anys uns segons Jocs...
A Rio, hi vaig arribar amb una mica de sort, perquè no era l’objectiu i no m’ho esperava. Aquests els disfruto més, perquè he treballat al màxim quatre anys. Estic més orgullosa d’anar a Tòquio, perquè m’ho he guanyat, m’ho mereixo.
Què n’espera?
No em creo gaires expectatives. Em vull centrar i fer un bon rendiment. De restriccions, n’hi haurà, segur. Seran diferents, i especials. Crec que tot estarà molt controlat, amb PCR i dins d’una bombolla.
Si es tornen a suspendre els Jocs serà una gran decepció?
Sí, molt. Ja ho vaig passar malament una vegada. Fa mal. Et baixen els ànims i potser ni et recuperes.

CINQUENA en L’últim EUROPEU

El 23 de maig, la jove nedadora del Club Natació Sant Andreu, entrenada per Jordi Jou, va assolir la cinquena plaça en la final de 200 m esquena, amb un temps de 2:09.76. També va participar en el nou rècord d’Espanya en 4x100 estils, amb 4:02.38. Filla d’un professor d’educació física, Àfrica Zamorano, de 23 anys, ja va destacar com a júnior el 2014 guanyant l’or en 200 i 400 estils en l’europeu, i el bronze en els Jocs Olímpics de la Joventut a la Xina en els 200 esquena. El 2015 va ser bronze en el mundial júnior de Singapur, en els 400 estils. El 2016, amb només 18 anys, va participar en els Jocs de Rio en els 200 esquena, la seva especialitat. El 2017 va aconseguir deu medalles en el campionat d’Espanya de Barcelona, i va ser cinquena en l’europeu de Copenhaguen en els 400 estils. També va ser semifinalista en el mundial de Budapest en els 200 esquena. El 2018 va ser finalista en la mateixa prova en l’europeu a Glasgow.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)