El dossier

Anàlisi

EUROPA ES MOU

La lluita de l’exili és la història d’un litigi que va començar la nit del 28 d’octubre del 2017 a la cuina de Gonzalo Boye
Els tribunals no devien comptar que s’hauria de jugar en cap altre tauler que no fos l’espanyol

El govern de Pedro Sánchez ha passat de reclamar, a través de l’Advocacia de l’Estat, greus penes contra els presos polítics per sedició i prometre, en campanya electoral, que portaria el president Carles Puigdemont a Madrid per jutjar-lo, a defensar els indults per fomentar “la concòrdia”. Mentre aquí es debaten els indults i el TC avala, amb alguna dissidència, les condemnes als presos polítics, Europa es mou. Dues sentències europees, en només tres setmanes, i un contundent informe preliminar del Comitè d’Afers Legals i Drets Humans del Consell d’Europa que denuncia la persecució política dels independentistes, deixen en una delicada situació l’Estat espanyol i, en especial, el seu poder judicial. És la història de tres anys i mig d’una batalla jurídica inèdita a Europa per defensar els drets polítics i civils d’una minoria nacional, la catalana.

HISTÒRIA D’UN LITIGI

El 28 d’octubre del 2017 quan el govern català, destituït hores abans per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, havia decidit marxar a l’exili, a Madrid s’engegava la maquinària judicial amb una querella imminent del fiscal general José Manuel Maza per un dels delictes més greus del Codi Penal, el de rebel·lió, com a resposta a la votació massiva del referèndum de l’1 d’octubre. Aquell mateix dia a la nit, també a Madrid, un advocat que acabava d’arribar procedent d’un vol de Calcuta, escrivia compulsivament a la cuina de casa seva una contraestratègia jurídica a la querella, a les ordres de presó i al judici que no dubtava que seguirien a la destitució del govern. Va titular aquell document Efecte dominó. Era la resposta a la petició que unes hores abans li havia fet el seu amic i també advocat Jaume Asens. L’objectiu era sostreure a la justícia espanyola el poder exclusiu de jutjar i castigar (no hi havia cap dubte que seria així) l’atreviment d’haver organitzat un referèndum d’autodeterminació. Calia fer entrar en joc altres tribunals a Europa per poder qüestionar i confrontar les decisions dels tribunals de Madrid i no haver d’esperar un llarg somni fins a arribar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Calia rebatre les sentències amb sentències. Els discursos polítics serveixen de ben poc en aquests casos.

Aquell advocat, el xilè amb ciutadania alemanya Gonzalo Boye (Viña del Mar, Xile, 1965), havia estudiat dret a la presó per entendre per què havia acabat sentenciat a catorze anys de presó per col·laboració en un segrest d’ETA i per què la seva defensa havia estat del tot inútil, malgrat que mentre es produïa aquell segrest ni tan sols era a l’Estat espanyol i la persona que l’havia implicat no havia comparegut a declarar al judici. Ha après, explica, a viure amb l’estigma d’haver estat empresonat injustament, i la seva carrera inesperada com a jurista l’ha dedicat en bona part a la defensa dels drets humans i als litigis estratègics, aquells que poden ajudar a canviar el món. Aquell 28 d’octubre del 2017, a la cuina de casa seva, tenia al davant un immens repte jurídic.

L’estratègia jurídica a Europa l’ha definit sovint com un puzle que cal anar confeccionant peça a peça. Cada peça és imprescindible per poder col·locar les següents si es vol arribar a veure la foto final. La recent sentència del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE), feta pública el 12 de maig passat, és probablement una de les peces que amb el temps donaran sentit a tot el trencaclosques jurídic. Una peça clau que posa sobre el tauler la idea de la UE com un espai únic, també, en l’àmbit judicial. És a dir allò que ja ha estat resolt a Bèlgica o a Alemanya no cal que es torni a resoldre a Madrid ni en qualsevol altre país de la Unió. Aquesta sentència, que difumina les fronteres jurídiques dels estats, no està vinculada directament als exiliats, però sí que forma part de la seva batalla. Es tracta de la resolució d’un cas alemany que va presentar l’equip d’advocats del president Puigdemont.

MÉS A PROP DEL FINAL

Això és Europa i el cas català és, també, un afer europeu. Amb aquesta idea, i jugant en un terreny inexplorat, s’ha centrat tota la batalla judicial a Europa amb l’objectiu final que siguin les mateixes institucions europees les que qüestionin l’Estat espanyol per una persecució política i acabin obligant els seus tribunals a retirar l’ordre de detenció contra els exiliats. “Estem més a prop del final”, anunciava amb cautela però esperançat el president Carles Puigdemont, en una roda de premsa la setmana passada, hores després que el Tribunal General de la UE (TGUE) retornés a ell mateix, a Toni Comín i a Clara Ponsatí la immunitat per poder mantenir els seus drets com a eurodiputats i sense l’amenaça d’una possible detenció fora de Bèlgica fins que es resolgui el recurs contra el suplicatori concedit pel Parlament.

A El encargo, el relat de l’advocat Xavier Melero sobre el procés, el lletrat de Quim Forn escriu una cita del filòsof Mike Tyson, entre moltes d’altres de relacionades amb la boxa, una de les seves aficions: “Tothom té un pla fins que rep la primera hòstia.” La de l’independentisme probablement va ser l’empresonament dels Jordis (Cuixart i Sànchez), un avís sense matisos. El pla del govern espanyol, presidit la tardor del 2017 pel popular Mariano Rajoy, era passar l’afer català a la justícia i apel·lar a la separació de poders per desvincular-se després de la repressió. Una sentència que fixés la “gravetat” de l’atreviment de l’independentisme d’organitzar un referèndum no seria fàcil de rebatre, si més no dins les fronteres estatals. Els tribunals, en el seu pla inicial, segurament tampoc no devien comptar que s’hauria de jugar en cap altre tauler que no fos l’espanyol fins que no hi intervingués el Tribunal Europeu de Drets Humans molts anys després. El primer revés, però, va venir dels tribunal belgues, que van posar en qüestió l’entrega automàtica dels exiliats que l’Audiencia Nacional reclamava. Tots van quedar en llibertat, en contrast amb les mesures de presó decretades a Madrid. S’iniciava una batalla jurídica sobre l’essència mateixa de la Unió Europea i els seus principis. A les planes següents, analitzem les peces clau d’aquest litigi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)