El dossier

Els habituals del faristol

Són la imatge dels partits polítics a la sala de plens, en les comissions i davant els mitjans. Darrere els seus missatges, hi ha habilitats innates i moltes hores de preparació. Són els portaveus

L’ELECCIÓ D’UN PORTAVEU
Cada tria és un món, però del portaveu s’espera que tingui dots comunicatius i capacitat d’articular un discurs atractiu
FEINA DE CONJUNT
Els sis portaveus destaquen el treball d’equip i les hores de dedicació que hi ha darrere de les seves intervencions

Situem-nos en l’escenari d’unes eleccions qualsevol. Aquelles intenses jornades, els autèntics protagonistes són, sens dubte, els candidats de les diferents formacions polítiques. Són els líders indiscutibles i el pol d’atracció de tots els flaixos. Passats els comicis i configurats els governs de torn, el lideratge dels partits, també els de l’oposició, acostuma a ramificar-se i, sovint, pren una forma bicèfala. És, aleshores, quan la figura del portaveu guanya protagonisme. Al Parlament de Catalunya, el reglament de la cambra obliga a designar un president i un portaveu per formació. També un portaveu adjunt. El més freqüent és que la presidència del grup l’ocupi la mateixa persona que ha encapçalat la llista. Pel que fa a l’elecció del rostre i la veu que sovint defensarà públicament els postulats de cada formació, cada tria és un món i respon a objectius diversos, però el primer que es persegueix amb la tria d’un portaveu és que tingui dots per a la comunicació i capacitat d’articular un discurs atractiu. Perquè, per molt que darrere la majoria de discursos s’amagui una feina de conjunt, el portaveu es veurà molts cops sol davant el perill.

Parlem amb els portaveus de les formacions de tradició democràtica que aquesta legislatura són, de forma habitual, la imatge dels partits a la sala de plens, en les comissions i, entre d’altres, davant els mitjans de comunicació. Amb tots menys amb el PP, que no ha trobat el moment per atendre aquest setmanari. Són els habituals dels faristols. Quatre dones i dos homes.

En el pòdium de les compareixences acumulades hi ha, sens dubte, Marta Vilalta, atès que dins d’ERC compagina la tasca de portaveu del partit i del grup parlamentari. Es va estrenar l’abril del 2018, després d’un relleu forçat, uns dies abans, per la marxa de Marta Rovira a l’exili: “En aquell context de repressió, ni tan sols se’m va passar pel cap rebutjar la proposta, així que vaig acceptar reforçar l’equip amb Sergi Sabrià. Tenia clar que estava a disposició, i segueixo estant-hi, de tot allò que Esquerra necessités.” Periodista de formació, explica que dins d’ERC “va haver-hi força coincidència a apostar perquè aquesta legislatura fos la portaveu” i assegura que la seva tria també respon a “l’aposta del partit per la feminització de la política i per les dones de la formació, així com per treballar la perspectiva de gènere”.

De la feina de portaveu diu: “Requereix formació i aprenentatge, necessaris per transmetre millor el missatge de l’organització. És una enorme responsabilitat parlar en nom d’un partit. Ets un referent i has de donar sempre un bon exemple.” Darrere el missatge que trasllada, prossegueix, “hi ha una feina d’equip”: “Quatre, sis, vuit mans… depèn. Però me’ls faig molts meus, els discursos, fins a l’últim minut, i els arribo a tancar de matinada.” Les intervencions més rellevants les porta escrites, però mai les llegeix literalment: “Tenir papers davant et dona seguretat, però hi ha rèpliques, sense cap suport, que són més sinceres, més directes. Segueixo el guió, però acabo afegint-hi coses i sempre procuro reiterar els missatges que volem que arribin de forma clara.” Una de les seves funcions en els plens del Parlament és marcar amb el polze als companys del grup el sentit del vot, una rutina que va instaurar Marta Rovira.

votada pels companys

La portaveu de l’altre partit del govern, Junts per Catalunya, també és una dona. Procedent de les Terres de l’Ebre, Mònica Sales s’ha estrenat aquesta legislatura. La seva elecció va ser ratificada pels diputats del grup a través de butlletes i ella reitera que agraeix molt aquesta mostra de confiança. Al seu poble, Jesús, és portaveu de Junts (abans de CDC) des de fa sis anys. El Parlament, però, és un altre món. “És una figura molt diferent, però l’experiència municipal la tinc sempre present, també al Parlament, per no oblidar la proximitat amb la gent. En un poble petit t’ho gestiones tot, des d’un permís fins anar a buscar les cadires per a un acte públic.” Al febrer, el partit li va obrir les portes a ser la veu de l’equip i ella, explica, “tenia ganes de poder contribuir d’una altra manera”. Va pensar-s’ho, però tampoc no gaire, abans d’acceptar la proposta: “La decisió s’ha de rumiar una mica, donar-hi alguna volta, pensar en la conciliació familiar... Vull seguir vivint a Terres de l’Ebre, no treure els peus del meu territori, però els reptes m’apassionen i vaig dir: «Endavant.»” El suport familiar “és clau”, subratlla. En la línia de la portaveu d’ERC, Mònica Sales assenyala que la seva tasca “és impossible fer-la sola”: “És un sistema d’engranatge que ha de funcionar a la perfecció. Jo l’entenc com un rol d’equip. Hi participen els assessors, l’equip de comunicació..., malgrat que en algun moment t’has de tancar sola per valorar els escenaris que tens al davant.”

El PSC també ha estrenat portaveu aquest any. Es tracta d’Alícia Romero, una aposta personal de Salvador Illa quan va formar l’equip més pròxim. “Per a mi va ser una sorpresa. No me l’esperava; no ens coneixíem massa. Li vaig agrair molt la confiança. És una gran responsabilitat perquè som el primer grup de la cambra.” S’ho va rumiar gaire? “Hi ha coses a què no pots dir que no, i aquesta n’és una.” Ara, ja acumula una experiència de vuit anys de diputada que se sumen als anys que va ser regidora de Mataró, espais des dels quals, explica, ha treballat força la gestió d’equips. En la línia de tots els portaveus, destaca la feina de coordinació amb l’equip, amb el president Salvador Illa al capdavant, que marca el seu dia a dia. “El suport de bons professionals i tenir clar quin missatge vull traslladar i què està passant en aquell moment són clau per sentir-me segura amb el que faig”, resumeix. Un portaveu ha de tenir la capacitat de retenir informació sobre molts temes i molt diversos, lligats a l’actualitat política. No es podem deixar caps sense lligar. Dins d’aquest ampli coneixement, alguns d’ells es permeten ser els especialistes de la seva formació en alguns àmbits concrets. Alícia Romero, per exemple, porta el pes en els temes d’economia, universitats i recerca. “M’agrada tenir una visió molt àmplia de la política”, indica.

Preguntada per si és més amiga de seguir els discursos o d’anar-los teixint a partir d’unes notes, explica que mai no llegeix, sinó que es redacta un esquema i s’assenyala en negreta allò que no vol oblidar, i recupera un consell que va rebre de Rubalcaba, i que li va quedar gravat durant una formació, fa potser uns 25 anys: “En política, no s’improvisa res. Tot es prepara abans.”

LA QUARTA DONA

Eulàlia Reguant tanca el cercle femení de portaveus aquesta legislatura. Ella és l’elecció de la CUP, però el seu cas és atípic. Els anticapitalistes són la formació més coral i Reguant n’és l’oficial, però no pas l’única. Al faristol, es van alternant diferents diputats, però ella, com a portaveu que consta als papers, ha d’assistir a algunes reunions de treball i signar iniciatives parlamentàries, funcions que van inherents al càrrec. “Soc la portaveu oficial, perquè has de nomenar algú, però nosaltres ho entenem tot des d’una visió de conjunt. Entenem que els grups són diversos, tenen accents diferents, i és important visualitzar-los tots en funció de la temàtica o el moment polític. No ens regim per la lògica parlamentària de la resta.” La seva opinió, subratlla, “és una més dins del grup”: “Darrere del que la gent veu o sent, hi ha una feina d’equip.” Eulàlia Reguant és l’especialista de la CUP en els àmbits d’economia, empresa i treball.

En Comú Podem també ha estrenat portaveu aquesta nova etapa legislativa. David Cid va ser l’elegit: “Em va proposar la Jéssica (Albiach). Amb ella la relació personal és molt fàcil i jo ja havia fet tasques de portaveu i havia treballat braç a braç amb ella durant la campanya i sabia que ens entenem molt bé.” Cap portaveu es vol atribuir mèrits individuals ni destacar per sobre dels companys. “Parlo amb tothom; el dia a dia és una feina de tot el grup”, reitera Cid, que es defineix com una persona “hiperactiva” que, de tant en tant, ha “de posar el fre”. Treballa una mitjana d’onze o dotze hores diàries, confessa, ja que la seva feina també comporta responsabilitats d’organització del grup, de distribució de tasques... Quan es planta davant un micròfon, acostuma a dur a les mans un guió que, després, va desgranant, però, segons explica, les intervencions que considera “més rellevants” les escriu i les segueix amb força fidelitat: “Admeto que es perd espontaneïtat, però em permet ser rigorós i ordenat.” Escriu les intervencions a mà (diu que té bona lletra i mai no s’ha quedat encallat perquè no entenia alguna paraula) i les repassa abans per recordar l’estructura. També les subratlla.

Qui mai no du les intervencions escrites per reproduir-les de forma literal és el portaveu de Ciutadans, Nacho Martín Blanco: “M’acompanyo de notes escrites, però mai del discurs textual; perdria molta naturalitat i m’impediria fer una cosa que m’agrada molt, com és mirar als ulls de la gent a qui em dirigeixo.” Es descriu a si mateix com a “autodidacta” i revela que té tendència a incloure “notes de qualitat amb citacions” que formen part de la seva “trajectòria intel·lectual”. Periodista i politòleg de formació i habitual de les tertúlies abans de fer el salt a la política, no és estrany que el grup el triés per ser una de les imatges públiques de la formació. Tampoc no oblida l’equip: “És una feina de conjunt i valoro molt l’assessorament en termes de comunicació i jurídics. La base d’un partit liberal és el respecte a les lleis.” En aquest sentit, Martín Blanco admet que la pèrdua de diputats respecte de l’anterior legislatura té molt pocs avantatges, però sí que els beneficia a l’hora de “facilitar el debat intern”: “És més fàcil trobar l’harmonia de grup perquè, a més, som un equip molt ben avingut.”

qualitats D’UN PORTAVEU

L’elecció d’un portaveu no és tan senzilla com pot semblar a primera vista, malgrat que és cert que moltes formacions incorporen gent a les seves files atrets per les seves dots comunicatives i les seves habilitats per connectar amb el carrer. Parlem de qualitats d’un portaveu amb les persones que ocupen el càrrec. Marta Vilalta ressalta les seves habilitats en el camp de la comunicació, llaurades prèviament en l’àmbit del periodisme, i assegura que anar acumulant experiència li ha fet créixer la confiança en ella mateixa: “Només el temps et va donant el creixement personal.”

La portaveu de Junts, que és doctora en filologia catalana i professora de la Universitat Rovira i Virgili, es declara submergida “en un procés d’aprenentatge total” i sospita que ha estat l’elegida dins la formació “per la capacitat de síntesi i de concreció” que li permet “improvisar una resposta o fer un discurs sobre la marxa”. Algunes qualitats que ha de transmetre un bon portaveu, sota el seu criteri, són “il·lusió i força”. Mònica Sales es defineix com una persona “molt perfeccionista que té la necessitat que les coses surtin sempre bé” i destaca un consell rebut des del primer dia dels qui acumulen més experiència: aprendre a relativitzar les crítiques.

Cap portaveu sembla sentir-se còmode referint-se a les seves virtuts, però la seva elecció no és fruit de l’atzar, ni serien on són si no reunissin determinades qualitats. Alícia Romero pensa que, probablement, ha estat l’elegida “pel caràcter dialogant i per la capacitat de bastir ponts amb qui no opina com ella: “I això és important en una etapa de retrobament i diàleg.” Destaca també que reparteix molt joc: “M’agrada confiar en la gent i delegar. Tothom té una opinió, i m’agrada escoltar-les.”

Sobre la mateixa qüestió, la portaveu de la CUP pensa que una portaveu ha de saber parlar en públic –“tot i que això s’aprèn”– i tenir una visió de conjunt. És conscient que ja té una projecció pública i que, en determinats moments, aquest fet és un avantatge però també vol deixar clar que “parlar en públic és un tot un repte i és molt fàcil posar-se nerviosa”. A Reguant no li agrada gens escoltar-se a si mateixa i, per tant, mai no revisa les seves intervencions. Mai, per exemple, assajaria les hores prèvies davant d’un mirall, una pràctica que alguns portaveus han aplicat algun cop, però, sobretot, en els inicis. De la seva locució, afirma: “Al principi, parlava molt lentament, massa, i gesticulava molt. Ara, parlo més ràpid i segueixo gesticulant.”

David Cid també respon: “Crec molt en el grup i, de fet, som el més actiu de la cambra en proporció al nombre de diputats que tenim. Intento ser clar, contundent, una mica irònic. Intento sempre no traspassar alguns límits i no faltar al respecte a ningú.”

Des de les files de Ciutadans, Nacho Martín Blanco reflexiona sobre les seves virtuts com a portaveu: “Es valora que soc de tarannà dialogant, moderat, amb capacitat de ser respectuós i bastir ponts amb la resta de grups.” Veu necessari que, a l’hora de triar un portaveu, “es tingui en compte la manera d’expressar-se i tenir la qualitat de no resultar feridor ni ofensiu amb la resta de grups”.

TEATRE SÍ, PERÒ ELS ALTRES

Entrem de ple en un dels aspectes que més debat popular genera. Les discussions airades que es viuen a la sala de plens, són naturals o tothom les amaneix amb uns quants ingredients del drama? Els focs creuats són reals o s’interpreta un paper de cara a la galeria? Canvien l’actitud i el to dels diputats quan se senten observats per les càmeres? La resposta dels sis portaveus entrevistats es podria resumir en un “es fa teatre, però jo no; el fan els altres”. “Depèn molt de cada persona, però és cert que, quan hi ha càmeres, el Parlament sembla un plató de televisió. A mi em disgusta la situació, perquè l’anècdota acaba tapant el debat polític”, explica la portaveu d’Esquerra, Marta Vilalta.

“Una mica de teatre sí que es fa”, admet la portaveu de Junts per Catalunya, però automàticament matisa la seva resposta: “Però a mi em costa fer discursos durs i no hi entro. Hi ha qui davant les càmeres diu que ens voldria a tots a la presó i, en privat, mostra una altra cara.” La socialista Alícia Romero confessa que haver estudiat teatre durant una etapa de la seva vida l’ajuda ara a ser més expressiva: “Tot i que intento mostrar-me sempre com soc realment.” Indica que pot ser contundent, com ara recentment durant una discussió amb el diputat Ernest Maragall, però recepta un consell que s’aplica a la seva pròpia pell: “S’ha de saber separar un instant puntual de la relació general amb la gent.” I té molt clar que “com més preparat portes un tema, menys necessites destacar per l’escenificació”.

Eulàlia Reguant no té el més mínim dubte: “Hi ha molta part de teatre quan hi ha càmeres, i això és una cosa que, a mi, em molt costa d’entendre. Jo soc sempre la mateixa. Algun cop em surt una intervenció més dura del que voldria, però no actuo. Em surt tal qual. He vist gent tirant-se els plats pel cap i, després, fora de les càmeres, actuant com si res. Jo no entenc com la gent pot actuar així. Jo soc incapaç de actuar com si res amb algú amb qui, fa uns minuts, he tingut una discussió agra.” Que el comportament d’alguns diputats varia en funció de si se senten observats o no és una cosa que David Cid té molt clara: “Hi ha massa distinció entre el discurs públic i el privat i un punt d’escenificació a la cambra. En les comissions que són a porta tancada, per citar un cas, el to és més pausat. No hi ha, per exemple, els talls publicitaris entre Laura Borràs i Nacho Martín Blanco”, diu, en referència a les enganxades que ja han esdevingut tot un clàssic entre la presidenta del Parlament i el diputat de Ciutadans. També és cert que a Catalunya hi ha un tema estrella, el procés, que genera discussions d’alt voltatge i que, segons assenyalen diferents portaveus, provoca que el desacord sigui força habitual. Aquesta legislatura, però, no s’ha arribat als nivells de la passada.

A les relacions entre els dos blocs de la cambra es refereix Nacho Martín Blanco, flagell habitual de l’independentisme, suavitzant el to habitual de les seves intervencions públiques: “En la societat catalana són necessàries les relacions entre la gent que és independentista i aquells que no ho som. Més enllà de les diferències, crec que molts tenim la voluntat de salvar-les i això fa que t’entenguis. Hi ha gent del món independentista amb qui tinc una magnífica relació, que em cauen especialment bé, la veritat.” Assegura que les seves intervencions mira de fer-les “naturals, gens encarcarades, evitant mostrar una cosa massa teatralitzada: “I dient sempre el que realment penso.”

PORTAVEU D’EN COMÚ PODEM
DAVID CID
“Sovint, porto un guió, però les intervencions més rellevants les escric. Es perd espontaneïtat, però em permet ser rigorós i ordenat.”
“Faig molt ús de les xarxes socials, però soc obsessiu amb el fet que cal sortir al carrer, no quedar-nos tancats al Parlament, i parlar amb la gent. És una obligació que tenim tots els polítics.”
PORTAVEU DEL PSC
ALÍCIA ROMERO
“Crec que em van triar per la capacitat de bastir ponts amb qui no opina com jo, i això és important en una etapa de retrobament i diàleg com l’actual.”
“Les dones anem per feina, no perdem el temps, no dinem per resoldre cosetes, som més executives i ens entenem bé entre nosaltres. Ara hi som i tenim capacitat de decidir.”
PORTAVEU DE CIUTADANS
NACHO MARTÍN BLANCO
“Al faristol pujo amb moltes notes escrites, però mai amb un discurs fet. Perdria naturalitat i m’agrada mirar als ulls de la gent a qui em dirigeixo.”
“En la societat són necessàries les relacions entre independentistes i gent que no ho som. Hi ha gent del món independentista amb qui tinc una magnífica relació.”
PORTAVEU DEL PP
ALEJANDRO FERNÁNDEZ
n Alejandro Fernández és el setè portaveu de la cambra. No ha trobat el moment per atendre la consulta d’aquest mitjà.
n Al Parlament, només hi ha un diputat que compagina les tasques de president i portaveu de grup. Es tracta del líder dels populars, Alejandro Fernández, que gairebé tothom coincideix a assenyalar, també els seus rivals polítics, com un dels millors oradors de la cambra. És l’actual president del Partit Popular a Catalunya.
PORTAVEU DE JxC
MÒNICA SALES
“Com a portaveu d’un partit, has d’estar sempre disposada a rebre consells de la gent que tens a la vora, tingui o no més experiència que tu.”
“Em trobo preguntes que a un home ningú no les hi faria, sobretot relacionades amb la maternitat i les hores que passo fora de casa. Penso que puc ser un exemple per al meu fill.”
PORTAVEU DE LA CUP
EULÀLIA REGUANT
“Els grups són diversos, tenen accents diferents, i és important visualitzar-los tots en funció de la temàtica o el moment polític. Això també és funció dels portaveus.”
“Hi ha molta part de teatre quan hi ha càmeres, i a mi em costa d’entendre. Jo soc sempre la mateixa. He vist gent tirant-se els plats pel cap i, després, fora de les càmeres, actuant com si res.”
PORTAVEU D’ERC
MARTA VILALTA
“És una enorme responsabilitat parlar en nom d’una organització política. Ets un referent per a molta gent i com a tal hauries de donar sempre un bon exemple.”
“Les formes dels debats polítics canvien amb la presència de més dones. Segueixen sent efusius, però és una altra manera de debatre, amb més empatia i respecte.”

POLÍTICS DARRERE EL FARISTOL

Els faristols, els mobles inclinats que sostenen els papers dels polítics que prenen la paraula, són una eina imprescindible per als portaveus. També per als presidents dels grups, els altres habituals. Darrere els faristol i davant un micròfon, els portaveus han de presentar una opinió consensuada i compartida de forma majoritària per tot l’equip. Totes les persones entrevistades diuen que sempre s’han sentit còmodes amb allò que els ha tocat defensar. Ningú no admet haver-se empassat cap gripau perquè no acabava d’estar en sintonia amb allò que propugnava. I, en qualsevol cas, com assenyalen algunes fonts, al faristol estan parlant en nom d’un grup, no seu: “Per això no estàs enganyant ningú, malgrat que tu, personalment, hi introduiries algun matís.”

LES DONES PRENEN LA PARAULA

Les dones han anat guanyant pes en la primera línia de la política i les conseqüències ja es deixen veure, segons les quatre portaveus. Marta Vilalta, Mònica Sales, Alícia Romero i Eulàlia Reguant ressalten que les dones són més resolutives, van per feina i tenen un tarannà dialogant. Diuen que, amb les dones al volant, els debats estan més marcats per l’empatia i el respecte. La socialista Alícia Romero opina que les dones, malgrat representar el 50% de la cambra, encara han d’ocupar més llocs de responsabilitat perquè hi són i tenen capacitat de decidir. Marta Vilalta recorda que no fa tant que, fins i tot els debats sobre qüestions de gènere, es feien des de la perspectiva dels homes i Eulàlia Reguant celebra que, per fi, comenci a prendre forma la feminització de la política, “tot i que hi ha molta feina pendent”. David Cid es mostra encantat amb el major pes de les dones: “Crec en els lideratges femenins.”

LES RELACIONS ENTRE ELS PORTAVEUS

Com són les relacions entre els portaveus de les diferents formacions polítiques, més enllà d’allò que arriba als ulls de tothom? Quan preguntem per aquesta qüestió als sis entrevistats, hi ha una paraula que sona de forma reiterada: cordialitat. En línies generals, segons apunten, el tracte és educat i afable, amb l’excepció del grup d’extrema dreta que el 14-F es va colar a la cambra. Més enllà de la cordialitat i les bones maneres, però, hi ha l’afinitat política i també la personal, i arribats aquí sí que hi ha diferents nivells d’entesa. Nacho Martín Blanco assegura no tenir “cap animadversió personal” perquè li “costa tenir mala relació amb la gent” i Eulàlia Reguant explica que amb aquells amb qui no té cap mena d’afinitat se saluda “i poc més”. Marta Vilalta lamenta que l’entrada de Vox “ha alterat el tracte humà” i David Cid destaca la bona relació personal que té amb Marta Vilalta i amb Alícia Romero.

SER EL BLANC DE MOLTES CRÍTIQUES

Saben que l’exposició pública va acompanyada, malauradament, de crítiques ferotges, sobretot a les xarxes socials, on els trols treballen sense donar treva. Però, precisament perquè en són conscients, tothom assegura que ha après a relativitzar determinats comentaris i que no els afecten. Mònica Sales admet que li han arribat a fer mal observacions de persones que s’aprecia. Marta Vilalta explica que abans l’afectava “molt més el que llegia o sentia” i lamenta “la toxicitat de les xarxes”. Alícia Romero parla sense embuts de com els anys en què va fer teràpia encara ara li serveixen per afrontar la duresa que acompanya alguns moments de la política i recomana a tothom seguir aquestes passes. Malgrat que les xarxes cremin sovint, per sort, no reflecteixen el dia a dia del carrer. Eulàlia Reguant i Nacho Martín Blanco diuen que no viuen situacions incomodes al carrer, més enllà d’algun retret puntual.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor