“La tornada dels talibans és un malson per a qualsevol dona”

Narges Alizadeh és afganesa. Fa tres anys que viu a Barcelona, on ha estat mare. Té gravades al cos i a l’ànima les ferides de la violència dels talibans per un atemptat de fa més de vint anys

TERRORISME

“La por no ha passat, encara en tinc! És una por que tinc adins des de la meva joventut, fa més de vint anys”

FUTUR

“Estic tan contenta que la meva filla hagi nascut aquí i no a l’Iran o a l’Afganistan! I a més, és una nena!”

MERCÈ MIRALLES

No té gens de confiança en les paraules del portaveu talibà, que diu que els drets adquirits per les dones en aquests vint anys es mantindran. Per a ella, els talibans no tenen cap credibilitat. Narges Alizadeh, afganesa de 39 anys, no creu ni una sola paraula conciliadora que pugui venir dels talibans. Ella mateixa va patir el règim talibà en els anys noranta, quan vivia a Kabul. I encara conserva i pateix les seqüeles de les ferides, físiques, mentals, emocionals. “Tinc un record amarg que sempre va amb mi. Hi ha va haver un atemptat terrorista al meu barri, a prop de casa meva. Vaig resultar malferida, a les cames, al cap, a la clavícula. Vaig estar cinc dies en coma.”

Ara, i en qualitat de refugiada política, viu a Barcelona des de fa tres anys. Abans, però, va viure més de vint anys a l’Iran, on va fugir, amb la mare i la germana petita, després de l’atemptat terrorista. Va ser més fàcil, viure a l’Iran? “A l’Iran? No! No són gaire bons amb els immigrants! Res a veure amb el que m’he trobat a Barcelona, on tothom és amable. A l’Iran tracten malament els immigrants, i ho fa especialment el govern del país.” Ser refugiat com a sinònim de ser ciutadà de segona o de tercera. Allà es va haver de sotmetre a diverses operacions: “De fet, encara ara tinc problemes físics, de salut”, diu.

“La tornada dels talibans és un malson per a qualsevol dona, no només per a mi; fan molta por. Soc molt feliç pel fet de no estar vivint ara a Kabul!” Allà, a l’Afganistan, té familiars de la banda paterna i materna. Precisament, la seva mare va tornar al seu país un cop ella es va instal·lar a Barcelona. Per sort, comenta, uns mesos abans que els talibans comencessin a conquerir territori, va decidir tornar a l’Iran, amb un visat de turista. Caldria que tant la mare com la germana, de vint i pocs anys, sortissin d’allà. No es poden arriscar a tornar a l’Afganistan. Tant és el que diguin els portaveus dels talibans, tenen por de com pot arribar a ser de difícil la vida per a les dones. “Estem buscant la manera de treure-les i, si es pot, portar-les cap aquí.”

sense veu

Li preguntem si, a part del terrible atemptat i les seqüeles que arrossega, que ja és prou gros, recorda com era la vida sota el règim talibà. “Saps què? Han passat més de vint anys i m’adono que no ha canviat res. Els talibans volien, i volen, callar les dones, que es quedin a casa, que no estudiïn, que no treballin. I aconseguir un tracte important per a ells, els talibans: fer matrimonis amb nenes de 12 anys cap amunt. Nenes!” Insistim: el portaveu dels talibans, però, s’omple la boca dient que les dones mantindran els seus drets, que podran estudiar i treballar. “Tot això és mentida!” La fal·làcia dels drets, comenta, l’estarien fent servir per aconseguir el reconeixement de part de la comunitat internacional. “Els talibans enganyen tothom, i ho fan amb les paraules. Ens volen fer creure que són bones persones! Però no, en realitat no ho són.”

Patir i confiar

Comentem algunes de les últimes notícies, com les imatges que s’han pogut veure dels talibans disparant contra manifestants pacífics que enarboraven la bandera del país –rebutjada pels nous mandataris–. Aquestes bales sobre persones que caminen tranquil·lament, que expressen la seva disconformitat, són una mala manera de començar a governar i dialogar amb Occident. Manifestar-se contra el nou règim, dimecres dia 18, va costar vides. “Els afganesos que hi ha a l’Iran volien fer manifestacions, però el govern iranià tampoc els en deixa fer.” Ara, els talibans i el seu entorn se senten molt poderosos, caldrà que Occident ho tingui en compte, reflexiona.

La incertesa sobre què passarà les pròximes setmanes pesa molt. La inquietud fa més rellevants encara els esdeveniments ja viscuts, que estan molt presents. “La por no ha passat, encara en tinc! És una por que tinc a dins des de la meva joventut, fa més de vint anys. I la duc amb mi. De fet, a les nits continuo tenint malsons.” Després dels anys del règim talibà, i del temps viscut a l’Iran, tan semblant a l’Afganistan, l’esperança és que un entorn acollidor, com el que té ara a Barcelona, la farà avançar en la seva recuperació.

Un motiu de lluita és la seva nena. Malgrat que el pensament se’n va cap a Kabul, i la preocupació pels que són allà és gran, insisteix de diferents maneres en l’alleujament que sent, allunyada físicament de la crisi. “Estic tan contenta que la meva filla hagi nascut aquí i no a l’Iran o a l’Afganistan! I, a més, és una nena! Estant aquí tindrà moltes oportunitats. Tant de bo del meu país millori.”

Mentrestant, organitzacions de drets humans i entitats de tota mena, amb ciutadans sense afiliació, surten al carrer, per participar en accions reivindicatives. Impactats tots pel fet que vint anys després l’Afganistan hagi tornat a la casella de sortida. Un crit unànime, arreu: “No esteu soles.”