Una Diada amb reforç

DATES QUE SUMEN

Sense pretensió de marcar un estat de la qüestió general, la diversitat d’opinions i matisos recollits en aquest article conclouen que el pes simbòlic de l’Onze de Setembre és prou sòlid per continuar sent la referència principal de la reivindicació nacional, sense que això impedeixi incorporar l’1-O com a data reivindicativa contemporània preferent en el calendari. En tot cas, tant una fita com l’altra recorden als catalans que encara es troben en el terreny de la reivindicació i les aspiracions i no pas de la celebració dels objectius aconseguits.

Un bon resum de la situació el fa la persona que, de totes les enquestades, ha tingut un paper polític més rellevant en la Catalunya d’aquest segle, l’exvicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira: “Ens ofega l’estètica i ens incomoda el poder. Tenim tendència a anar a xorrar sense haver calat abans i així no es pot omplir la barca de peixos.” En l’opinió d’aquest expolític, l’Onze de Setembre “es commemora la voluntat de persistència nacional després de la derrota i l’1 d’octubre se celebra perquè la data simbolitza el gest més important de sobirania fet des del 1714, la primera victòria nacional popular”. La conclusió de Carod és clara: “Construïm el nostre estat nacional, independent i sobirà, i ja decidirem després el calendari festiu més adient, més nacional, més cultural i més laic.”

Un polític protagonista de primera línia en la fita de l’1-O és el conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, que combina una aposta de present i una de futur: “De moment, ens cal lluitar l’11 de setembre i ens cal lluitar l’1 d’octubre; ara ens toca lluitar tots els dies de l’any que convingui i més.” De cara al futur, Puig fa un vaticini: “A la llarga estic convençut que l’1 d’octubre serà la festa de Catalunya. L’Onze de Setembre sempre serà el memorial del que va ser el 1714.”

L’exdiputada d’ERC, exconsellera i exmembre de la mesa del Parlament Anna Simó, apel·la al sentit històric, institucional i intergeneracional de la Diada per defensar-la: “He celebrat l’Onze des d’almenys els 9 anys, quan vaig anar amb el pare a la manifestació del 1977 a Barcelona. És la Diada de Catalunya, per llei, i per a mi ho és perquè celebra una situació política de llibertats que vam perdre el 1714 més que no pas una derrota, i ho serà, per a mi, fins que puguem celebrar el dia de la independència.” Per a Simó, això no obstant “no és incompatible amb celebrar l’1 d’octubre del 2017, no només anomenant places i carrers de les nostres poblacions, sinó commemorant-lo de tantes maneres com vivències personals i col·lectives tenim d’aquella matinada i d’aquell dia d’orgull, treball en xarxa, afirmació del dret d’autodeterminació i repressió.”

Una opinió similar a la d’una altra protagonista política directa d’aquells dies d’octubre, l’exdiputada de la CUP Mireia Boya, que sosté: “L’Onze de Setembre commemorem la pèrdua de llibertats a Catalunya i l’entrada de l’ocupació espanyola i fem homenatge a qui va donar la vida pel país i, en canvi, l’1 d’octubre ens recorda que ens vam autodeterminar i que allà va començar un procés que encara no hem finalitzat. Només per això ja podria ser festiu. Les dues dates no entren en contradicció.” Boya introdueix, també, un aspecte comparatiu: “És cert que alguns països tenen diades que commemoren victòries, però nosaltres hem de seguir la nostra lògica i, en tot cas, faltaria una tercera data: la de la independència.”

El matís de diadologia comparada no és un tema menor. Perquè fent una mirada panoràmica al planeta la commemoració d’una derrota és un tret distintiu estrictament català.

SANTS I REVOLUCIONS

Sants patrons, revolucions i, molt majoritàriament, la celebració de la independència i l’alliberament nacional, són els motius que porten els principals estats del món a celebrar la seva festa nacional, però en tot cas la història i la tradició són arreu del planeta els principals reclams col·lectius a l’hora de dedicar la jornada. Com que les particularitats de la història i de la tradició van per barris, i parlant del món qui diu barris diu continents, els processos descolonitzadors tenen un paper fonamental a l’hora de marcar en vermell al calendari les jornades patriòtiques. Gairebé tots els països africans celebren el dia de la independència respecte dels països europeus i són diades establertes majoritàriament en la segona part del segle XX. Viatjant un segle enrere a l’hora de trobar les dates commemoratives, el mateix passa a Amèrica, des del nord fins al sud, on l’alliberament del colonialisme espanyol, portuguès i britànic és el motiu d’orgull oficial, amb alguns matisos respecte del cas africà. Així, les dates escollides als països americans coincideixen no tant amb el primer dia que van ser reconeguts com a estats, sinó amb el dia de les proclamacions unilaterals. Des dels Estats Units (4 de juliol) fins a l’Argentina (9 de juliol) i Bolívia (6 d’agost). Un recordatori de fites històriques que sovint tampoc no coincideix amb l’extensió territorial actual del país que les celebra, ni, com en el cas de la Província Oriental, avui l’Uruguai, amb el nom de l’estat. Com a cas curiós hi ha el 15 de setembre, que alhora és la festa nacional del que avui són els estats de Costa Rica, el Salvador, Guatemala, Hondures i Nicaragua, que es van independitzar en bloc arran de la fi de la guerra d’independència mexicana l’any 1821.

A Europa tampoc falten les festivitats relacionades amb processos independentistes. Per exemple, Bulgària celebra el dia de l’alliberament de l’imperi otomà (3 de març), les repúbliques Bàltiques les respectives declaracions d’independència, com també ho fan Croàcia i la República Txeca. Però al Vell Continent també hi són habituals fets revolucionaris o relacionats amb el progrés de les llibertats. El cas paradigmàtic és el de França, que recorda la presa de la Bastilla (14 de juliol), l’inici de la revolució amb lletres grosses que marca el començament de l’època contemporània en bona part del planeta. Dinamarca té el dia de la constitució i Itàlia el del referèndum del 1946, en què va decidir convertir-se en república (2 de juny). Una de les diades nacionals més joves és la d’Alemanya, que, escarmentada dels excessos nacionalistes, el 3 d’octubre celebra el dia de la reunificació. Algunes festivitats patriòtiques estan relacionades amb les monarquies respectives. Bèlgica commemora cada 21 de juliol la coronació del seu primer rei, Leopold I, el 1831, mentre que a Luxemburg, Tailàndia i els Països Baixos festegen l’aniversari dels reis de torn.

Fora del terreny polític, el santoral mana. El cas més evident és el de San Marino (3 de setembre), Irlanda (Sant Patrici, 17 de març), Andorra (Diada de Meritxell, 8 de setembre) o, aterrant ja als països sense estat, el Quebec (Sant Joan, 24 de juny), Gal·les (Sant David, 1 de març), Escòcia (Sant Andreu, 30 de novembre) i Anglaterra (Sant Jordi, 23 d’abril), uns pobles que amb les seves arrelades festes patriòtiques situen la Gran Bretanya com un dels pocs estats del planeta sense diada nacional. Entre les curiositats cal mencionar Groenlàndia, que ret homenatge al solstici d’estiu (21 de juny); Portugal, que recorda la mort del literat Camões (10 de juny), i el Perú, que encadena dos dies de fiestas patrias, el 28 i el 29 de juliol. I un exemple gens convencional és el d’Israel: té una diada nacional mòbil, entre el 15 d’abril i el 15 de maig depenent del calendari hebreu.

El cas més pintoresc de tots, tanmateix, és la festa nacional espanyola, que curiosament no celebra cap motiu d’orgull patriòtic homologable amb les tendències actuals, sinó que el 12 d’octubre commemora el descobriment d’un continent que ja estava descobert pels seus pobladors mil·lenaris i que mostra amb orgull i desfilades militars amb cabra inclosa la subsegüent conquesta i colonització sanguinària, una efemèride que contrasta amb la quantitat massiva de diades nacionals que justament celebren la fi d’aquesta gens popular dominació. Tenint en compte com va acabar l’imperi espanyol, es podria dir que, paradoxalment, és el cas més similar a Catalunya pel que fa a la commemoració d’una desfeta.

NACIONS SENSE ESTAT

La corrua d’exemples té tants casos com estats hi ha al món. I nacions sense estat, també, que serien les de més ben comparar amb el cas català. Així, als casos vistos dels pobles britànics, amb tirada generalitzada pels sants, hi podríem afegir les illes Aland, que celebren el dia de l’autonomia el 9 de juny. Hi ha festa nacional de les administrativament daneses illes Fèroe, que s’escau per Sant Olaf (29 de juliol), mentre que els corsos tenen el 8 de desembre com a jornada patriòtica (data de l’última revolta independentista provisionalment reeixida, en el segle XVIII), mentre que Sant Iu (19 de maig) és la diada dels bretons. Val a dir que a casa nostra tenim dues dates al santoral que es podrien considerar festes patriòtiques oficioses: Sant Jordi, reclamada tímidament per alguns sectors unionistes com a alternativa a qualsevol data amb flaire de reivindicació política, i Sant Joan, considerada la diada dels Països Catalans.

HISTÒRIA I MEMÒRIA

Amb aquesta repassada queda clar que la majoria de nacions consolidades commemoren algun fet polític o històric, mentre que les que són de tradició més reculada s’aferren al santoral. A Catalunya, la Diada estaria entre les primeres, com explica en la defensa més aferrissada de la consulta feta per aquesta revista l’historiador Alberto Velasco: “Per una necessitat de perpetuació històrica de la commemoració i per principi d’immanència, ja que és inherent al país des de finals del segle XIX, renunciar a la celebració de l’Onze de Setembre significaria desmarcar-se de la vinculació que cada Diada establim amb l’anorreament del model abolit el 1714, que va comportar la instauració de la dinastia borbònica que encara hem d’aguantar. Mantenir l’Onze de Setembre és, en canvi, fer viure l’esperit de rebuig als Borbons.” Velasco és l’únic dels enquestats expressament contrari a atorgar oficialitat a l’1-O: “Responc amb una pregunta: hem celebrat mai –oficialment– el 14-A del 1931 o el 6-O del 1934? Aquells dos dies es van produir fets substanciosos per a la història de Catalunya, però la llunyania temporal sembla que en difumina la memòria. Passarà el mateix amb l’1-O?” En aquest sentit, un altre cop l’anàlisi comparativa podria ajudar a respondre la pregunta. Hi ha alguns estats, com Mèxic i l’Equador, que han escollit com a diada nacional un fet simbòlic que no va marcar cap canvi immediat. Els mexicans commemoren l’anomenat Grito de Dolores (16 de setembre) una proclama antiespanyola del 1810, tot i que la independència de facto no es va produir fins al 1821 i que no va ser oficialment reconeguda per Espanya fins als anys trenta d’aquell segle. En el cas de l’Equador, el 10 d’agost és el dia nacional en record de la declaració d’independència del 1809, tot i que el país va trigar uns quants anys a convertir la declaració unilateral en efectiva. Serien dos casos en què es podria trobar un paral·lelisme amb el que representa l’1-O.

Sigui com sigui, en un sentit similar al de Velasco es manifesta l’escriptora i exdiputada de CiU Marta Alós: “A diferència del què alguns opinen, la Diada Nacional del nostre país no és pas la celebració d’una derrota, sinó la reafirmació constant d’un poble que, malgrat tot, segueix existint i defensant-se. L’Onze de Setembre és la prova del cotó de la capacitat indomable de la resiliència d’una nació oprimida per un invent que s’anomena Espanya.” Sobre la reivindicació de l’1-O, la lleidatana opina que “tot i la seva incontestable rellevància, és un graó més en l’escala de pujada d’un cim encara pendent de coronar.”

Més contemporitzador és el parer del sociòleg Salvador Cardús: “Un pessimista diria que la tria és entre dues derrotes. Un optimista, que la tria és entre dues capacitats de refer-se (la segona, encara per demostrar). Un realista diria que, ara com ara, no hi ha res a celebrar, ni un dia ni l’altre. Tanmateix, amb una data tan propera i èpicament viscuda com l’1-O, potser hauria deixat que l’Onze de Setembre fos principalment la festa institucional, i hauria concentrat els esforços de la societat civil en l’1-O, forçant un gir argumental.” El terrassenc afegeix que la commemoració del referèndum d’independència hauria de defugir el format de grans manifestacions per centrar-se “en accions de qualitat orientades a la consolidació de diversos llocs de memòria, just allà on la repressió va ser més brutal”. La fórmula combinada de Diada oficial institucional i un 1-O de caire més popular de Cardús connecta amb la qüestió fonamental en termes legals, que és la complexitat per canviar la data de la festa de Catalunya. Com que la Diada està reconeguda en l’Estatut, per decidir canviar el dia caldria seguir el complex mecanisme que estableix l’article 223 de la norma catalana, que preveu una majoria avui inassumible de dos terços del Parlament (l’independentisme, amb 74 escons no suma ni de lluny els 90 que caldrien) i sotmetre la reforma estatutària a referèndum després de ser aprovada a les corts. Una cursa d’obstacles que avui dia la política catalana no està en condicions d’abordar i que es podria resoldre amb la substitució d’un dels tres festius que no fixen ni l’Estat ni els municipis, i que, tret que caiguin en diumenge, són el mateix Onze de Setembre, Sant Joan i Sant Esteve. Un meló de mal obrir.

Entre els defensors de potenciar l’1-O sense deixar de celebrar l’Onze de Setembre però restringint l’actual Diada a un àmbit institucional, hi ha l’analista Marta Roqueta, amb un toc de sentit crític: “Ja no som en una fase de reivindicacions festives, sinó indignades. Traslladar la celebració a l’1-O seria bona idea, primer perquè va ser un dia de lluita i solidaritat i, en segon lloc, perquè les elits polítiques, així com els dirigents d’Òmnium, intenten imposar un relat sobre l’1-O que s’emmotlli als interessos actuals, que depenen de justificar la rendició.” En aquest sentit, Roqueta conclou: “L’independentisme ha esgotat la via de les mobilitzacions massives per la Diada i som en una fase en què l’independentisme social ha de tornar a exercir pressió als polítics.”

De totes les mirades sobre la qüestió, la que té més números de coincidir amb el sentiment generalitzat amb què bona part de l’independentisme arriba a aquest Onze de Setembre, és la de l’escriptor Vicenç Pagès-Jordà: “Des del 2017 que estic desconcertat. El que havia de ser un començament més aviat va ser un final. La unitat, que era prou fràgil, es va trencar: primer entre els partits, després entre els partits i molts independentistes i, finalment, entre molts independentistes que, encara que aspirin al mateix, es diuen el nom del porc per discrepàncies sobre la manera d’arribar-hi. No crec que se solucionés res canviant la data de l’11 de setembre a l’1 d’octubre, encara dividiria i marejaria més.”