El dossier

L’avellana es reinventa

Tot i tenir un producte amb DOP, el conreu de l’avellana està en retrocés. D’una banda, hi ha la devaluació del preu; de l’altra, la necessitat de posar en valor el producte

SERGI MARTÍN
“El consumidor paga l’avellana torrada i pelada a 20 euros/kg i a mi me la paguen amb closca a 2. El diferencial és brutal; tothom fa calés menys el productor”
ÀNGEL XIFRÉ
“L’avellana ha estat el cultiu de referència al Camp de Tarragona; l’agricultura del territori no s’entén sense el seu conreu en els darrers setanta anys”
PROMOCIÓ
S’ha creat un panell de tast per potenciar-ne les qualitat i també les jornades Temps d’Avellana per fer difusió del producte

Amb poques xifres, el diagnòstic és clar. Si fa tres dècades a Catalunya es conreaven 30.000 hectàrees d’avellana, ara les xifres que ofereix el sindicat agrari Unió de Pagesos (UP) quantifiquen en 9.492 les hectàrees dedicades a aquest cultiu. El 90% es concentra al Camp de Tarragona, a les comarques del Baix Camp, el Tarragonès, l’Alt Camp i en una petita part del Priorat i la Terra Alta. La resta es conrea a la Selva, a Girona. Una altra dada: dels pagesos que s’hi dediquen, només un 5% té menys de 40 anys. En països com França, Itàlia i fins i tot Xile s’estan plantant avellaners, i mentre el consum d’aquest fruit sec va a l’alça –també a casa nostra, on el 2019 se’n van consumir prop de mil tones– aquí costa trobar relleu generacional. L’eterna crisi del sector de l’avellana, propiciada per una devaluació del preu, genera tanta frustració als que s’hi dediquen que fins i tot s’ha posat en qüestió la seva capacitat productiva a mitjà termini, posant entre les cordes la supervivència de la DOP Avellana de Reus. Des d’UP assenyalen que el preu mínim de venda per quilo hauria de ser de 3 euros. La darrera cotització a la llotja de Reus era d’uns 2,4 euros, mentre que a Itàlia es paga a 4 euros. “Al consumidor li cobren l’avellana torrada i pelada a 20 euros/kg i a mi me la paguen amb closca a 2 euros. Ja entenc que hi ha un feina entre mig, però el diferencial és brutal i aquí tothom fa calés menys el productor.” Qui es queixa és Sergi Martín, un jove agricultor que forma part de la sectorial de la fruita seca del sindicat UP. Té clar que qui es menja el benefici és la indústria i els intermediaris, i posa en dubte el paper de les cooperatives que, diu, s’han fet grans a còpia de rebre subvencions i fons europeus i ara per aguantar tota la infraestructura que han creat es mengen tot el marge de benefici. “Jo crec en el cooperativisme però no en el que tenim aquí; en diem cooperatives, però funcionen com empreses que afavoreixen els seus propis interessos.” Una altra pagesa de l’avellana del territori, Ester Gomis, és del mateix parer: “La pèrdua de preu és a les cooperatives, i si el pagès no cobra el que li pertoca s’abandonaran les explotacions.” Gomis va més enllà i denuncia un oligopoli de preus que fa que aquí l’avellana, tot i tenir unes qualitats molt superiors, es pagui gairebé igual que l’avellana turca. Segons Sergi Martín, aquest model persisteix perquè fins ara l’administració l’ha potenciat però “sembla que ara s’han adonat que aquest no és el camí i han començat a fer canvis”, diu esperançat. I és que després d’anys de lluita i reivindicacions per part de la pagesia, ara s’està desplegant un pla estratègic per posar en valor el producte, fomentar-ne el consum i garantir la continuïtat del conreu, el paisatge i l’estructura social vinculada al sector.

Un pla de valorització

A diferència del que ha passat amb productes com el vi i l’oli, dels quals s’ha sabut posar en valor els atributs, de l’avellana fins ara només comptaven els quilos de producció. Tot i ser un aliment funcional amb increment de demanda, al Camp de Tarragona es continuava associant a un sector en crisi. “Per intentar revertir aquesta situació, el 2016 es va fer un grup de treball amb els tots els actors del sector: productors, sindicats, cooperatives, trencadors o comercialitzadors i també el Centre Tecnològic Eurecat, per tenir-ne una visió paral·lela. L’objectiu era trobar un relat per vendre un producte de qualitat”, explica Àngel Xifré, director dels serveis territorials del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (fins ara Departament d’Agricultura). Des del departament ho tenen clar: “No podem competir amb Turquia en quantitat, però sí en qualitat”, sentencia Xifré.

A través del grup de treball es va consensuar un pla estratègic amb un total de trenta-set accions que han de servir per incrementar la presència del producte al territori i generar nous canals de valorització. Per tirar endavant aquestes accions, es va crear l’Oficina Tècnica de l’Avellana, en marxa des del juliol de l’any passat sota el paraigua del mateix Centre Tecnològic Eurecat. Des de l’oficina, dirigida per Jaume Salvat, es treballa en tres línies clares per donar solucions als problemes actuals: investigació a través de l’IRTA per fer front als reptes fitosanitaris, la creació d’un observatori de preus i la posada en marxa d’accions perquè l’avellana tingui el reconeixement social que tenen altres productes del territori. “La societat ha de reclamar l’avellana com a a element identitari”, diu Salvat, que recorda, també, que aquest producte explica una part de la història de Reus i del seu mercat, defineix un paisatge i fins i tot l’estructura de les cases dels seus productors. Xifré afegeix arguments a aquest caràcter identitari: “Històricament ha estat el cultiu de referència al Camp de Tarragona; l’agricultura del territori no s’entén sense el conreu de l’avellana en els últims seixanta o setanta anys.”

De la feina feta per l’Oficina Tècnica de l’Avellana, destaca la creació d’un panell de tast que permet tipificar el producte: “Té una funció empresarial per donar arguments de venda i una funció més social per reivindicar la qualitat”, diu Salvat. L’altra gran aposta ha estat introduir la promoció de l’avellana al calendari festiu amb Temps d’Avellana, un conjunt d’actes que se celebren a la tardor en diversos municipis del Camp de Tarragona i que ha integrat la Fira de l’Avellana de la Selva, que es fa a Brunyola. També es fa pedagogia a les escoles, on es parla del seu valor nutritiu i es promou la plantada d’avellaners als patis.

L’èxit d’aquest procés d’acompanyament al sector que s’està tutelant des de l’administració arribarà el dia que els mateixos productors esdevinguin motor de totes aquestes iniciatives. Jaume Salvat és molt clar en aquest sentit: “L’acció més important i més complexa que hem de dur a terme és millorar l’organització del sector, per això estem promovent una associació d’organitzacions de productors d’avellana que tingui la capacitat de generar recursos per fer recerca, millorar la condició del producte i fer-ne promoció.” D’aquesta associació també n’ha de sortir la creació d’una circumscripció econòmica que permeti dictar les condicions del conreu de l’avellana. Tot i l’impuls dels darrers anys, Salvat considera que el conreu de l’avellana encara està en perill d’extinció. “A més –diu–, el canvi climàtic no ens ajuda perquè tensa encara més el conreu de l’avellana, que necessita una producció mínima perquè tot això rutlli.”

Des del sindicat agrari UP, Sergi Martín referma les afectacions que el canvi climàtic està tenint en les floracions dels avellaners: “En un any normal produïm 10.000 tones, però ja fa dos anys que en recollim la meitat”, lamenta. Amb una producció tan baixa si només es valora la qualitat no es pot competir amb les 600.000 o 700.000 tones que produeix Turquia. Tot i que posa en dubte l’eficàcia que pugui tenir la creació d’una circumscripció econòmica –“s’ha fet amb la fruita i no ha funcionat”, diu– dona per bones les iniciatives que s’estan impulsant, però insisteix: “Tot és una qüestió de preu i de si m’hi puc guanyar o no la vida.” Per això des del sindicat creuen que també caldria marcar un preu mínim i que no es pogués pagar per sota d’aquest preu.

Hi ha futur? “Si no n’hi hagués vist no m’hi hauria posat”, diu Martín amb contundència. La mecanització de les feines del camp i un canvi de mentalitat de les noves generacions, que assumeixen el rol del pagès empresari que gestiona tot el cicle del producte, són la base del futur d’un sector que, sobretot, necessita un altre còmplice: el consumidor. “Que la gent mengi avellanes i que miri sempre les etiquetes i, si pot, que en compri al pagès que té producció pròpia.” Aquest és el darrer clam.

Un sector en eterna lluita

Més enllà de la manca de relleu generacional i de la crisi de preus dels darrers anys, per saber els orígens de la situació cal tirar més enrere fins a trobar en el preu de l’avellana turca l’inici de tots els mals. Pere Guinovart, coordinador territorial d’UP a Tarragona, situa l’inici del conflicte el 1984, amb els acords internacionals que van permetre l’arribada de l’avellana des de Turquia. La crisi va ser tan gran que van caldre mesures pal·liatives, amb ajuts directes per hectàrea de conreu. Hi ha hagut alts i baixos, però en gairebé quaranta anys de crisis cícliques del sector només ha sobreviscut un terç d’aquella superfície de cultiu.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)