El dossier

Anàlisi

Oh! Europa

A l’Alguer s’ha fet evident el xoc entre aquell club d’estats d’Europa i allò que aspira a ser la UE, un espai comú

El 1994, TV3 estrenava una de les sèries còmiques més recordades: Oh! Europa, dirigida per Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Eduard Cortés i protagonitzada pels actors de la companyia Dagoll Dagom, que donaven vida a un grup de premiats en un concurs d’una entitat bancària per recórrer en autocar els dotze països d’una incipient i anhelada Unió Europea. Feia poc, el novembre del 1993, havia entrat en vigor el Tractat de Maastricht pel qual es creava la Unió Europea. Aquella UE ja no és la mateixa, ara la formen vint-i-set estats, i el Tractat de Schengen i el Tractat de Lisboa pretenen configurar-la com un espai únic europeu més enllà que no sigui necessari aturar-se en un control policial a la Jonquera o en qualsevol frontera dels vint-i-set. És en aquest sentit, que la batalla judicial europea encapçalada pel president Puigdemont i la resta d’exiliats té a veure amb l’essència mateixa de la Unió Europea i amb el dret i la ciutadana europea.

ELS NO D’EUROPA

Amb el darrer arrest, a l’Alguer, del president Puigdemont s’ha fet evident el xoc entre aquell club d’estats i allò que aspira a ser la UE, un espai comú, no només per circular-hi, sinó també com a espai jurídic. El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena, com els viatgers de l’Oh! Europa, ha fet un periple per bona part dels estats de la Unió, d’aquella unió d’estats, intentant fer valer les seves ordres de detenció, i el seu dret, contra els exiliats. Bèlgica, Escòcia i Alemanya ja li han dit que no. Ara bé, el no de dilluns passat de l’Alguer va més enllà. El tribunal de Sàsser li ha dit que per sobre d’allò que decideixi i ordeni el Suprem, per molt que ho avali el Tribunal Constitucional –com va fer l’endemà del revés a la jurisdicció italiana–, a Europa, en dret europeu –i les euroordres en són part–, l’última paraula la té el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, l’òrgan judicial que interpreta la legislació comunitària i que garanteix que s’apliqui de la mateixa manera a tots els estats membres. Llarena, a qui s’ha afegit també el Tribunal Constitucional, manté el contrari i així ho va fer valer davant el tribunal de Sàsser fins al darrer minut per intentar revertir una altra derrota que intuïa des que es va deixar en llibertat sense mesures cautelars el president Puigdemont. El TS i el TC, de facto, no han fet res gaire diferent del que dijous passat decidia Polònia, amb gran enrenou, sortint de l’espai jurídic de la UE i proclamant que cap legislació europea ni cap tribunal (TJUE) està per sobre de la seva legislació.

La interpretació de l’abast de la immunitat dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, correspon al Tribunal Europeu i ja ho havia deixat clar el TGUE en la resolució del 31 de juliol passat en considerar que, a més de poder circular lliurement per Europa per fer la seva feina d’eurodiputats, les prejudicials de Llarena deixaven també en suspens la causa oberta contra ells pel Tribunal Suprem i les conseqüents euroordres. De fet, va ser el mateix Llarena qui va promoure la paralització del procés en consultar al TJUE sobre com calia aplicar les euroordres i per saber si un tribunal belga, com va fer amb el cas de Lluís Puig, podia entrar a valorar la competència del Suprem per encausar-los i jutjar-los. De fet, amb aquesta consulta s’intentava evitar que Bèlgica tornés a dir no en el cas de l’extradició dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí.

És cert que el dret és interpretable. No es tracta d’una equació matemàtica i, precisament per això, s’estableixen les dobles instàncies per ajustar i revisar interpretacions, un dret que no han tingut els presos polítics jutjats pel Suprem (i que agrada molt poc a Europa i l’ONU). I en qüestió de jerarquies, si a l’Estat espanyol, la més alta instància judicial i la que marca els criteris i la jurisprudència és el Suprem, a Europa, en matèria de dret europeu, ho fa el Tribunal de Justícia de la Unió Europa, les sentències del qual tenen caràcter vinculant per a tots els estats membres.

EL TRIBUNAL INCÒMODE

Molts europeus, i en els darrers anys especialment catalans i espanyols, han incorporat a les converses els acrònims TJUE i TGUE, les dues instàncies d’un tribunal, amb seu a Luxemburg, fins aleshores llunyà o desconegut i, probablement, amb més presència de la que voldrien alguns estats i tribunals (a banda dels polonesos), i també algunes institucions de la mateixa UE. Només com a exemple, algunes sentències recents: una de dictada fa pocs dies i que anul·la els acords comercials entre la UE i el Marroc per no haver tingut en compte, en els acords de pesca, la població del poble saharaui i que reconeix el Front Polisario com a actor polític. I encara una altra que probablement tindrà importants conseqüències, en una altra fase, en la batalla europea dels exiliats. Una sentència que porta el segell de l’advocat alemany del president Puigdemont, Sören Schomburg, que va promoure una qüestió prejudicial al tribunal de la UE en un cas d’extradició d’un ciutadà alemany. Aquella sentència, dictada per la Gran Sala del TJUE el 12 de maig passat, reconeix l’espai judicial europeu com un espai únic i de cooperació entre tribunals, una premissa a partir de la qual un cas que hagi estat resolt en qualsevol país de la UE serà considerat com a cosa jutjada i la seva resolució respectada a la resta de països membres. No seria necessari, doncs, segons aquesta doctrina, que Llarena i el Suprem insistissin a detenir Carles Puigdemont en cap altre país europeu després de la decisió d’Itàlia. I un cop resolts tots els procediments pendents sobre els líders independentistes al tribunal de la UE, i en virtut d’aquesta mateixa doctrina, qui sap si ja es podrà considerar que ni el Suprem ni cap altre tribunal no té res a jutjar després que el tribunal de Schleswig-Holstein ja hagi analitzat i considerat que els fets d’octubre del 2017 no es poden considerar ni rebel·lió ni sedició.

El basta, amb entonació italiana, que el president Puigdemont va cridar a Espanya des de l’Alguer dilluns passat, malgrat la coincidència fonètica i gràfica amb la llengua castellana, és una manera de remarcar dos conceptes contraposats d’Europa. I també de denunciar el fumus persecutionis, és a dir la persecució política per part del TS. Europa, té l’última paraula.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor