El dossier

Prou violència

Els atacs LGTBI-fòbics s’han incrementat. Hi ha crims flagrants i assetjaments quotidians. El col·lectiu ho té clar: la ultradreta ho legitima. I potser, com a societat, toca revisar els prejudicis

PAULINA BLANCO (Activista)
“L’Església no s’ocupa de les persones LGTBI. A la meva dona i a mi ens han fet fora dues vegades de la mateixa parròquia”

En la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 es diu: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats de raó i de consciència, tenen el deure de comportar-se fraternalment els uns amb el altres.” Setanta anys després, el 2018, un jove assetja una parella de nois homosexuals, amb discapacitat psíquica. És a Vilanova i la Geltrú. Els insulta, els escup. Els diu: “Us mataré!”, “Us tallaré el coll!” I a un dels dos, en una ocasió que el va apedregar: “Maricó de merda, gossa jueva.” És condemnat a tres anys de presó, 2.000 euros d’indemnització per a cada víctima i una ordre d’allunyament. Recull la sentència: “Tenia la intenció seriosa, expressa i inequívoca d’atemptar contra la integritat física i la vida dels denunciants.” Expressions com “maricón” ja són per si mateixes un “menyspreu” cap a la condició sexual. S’ha aplicat la llei, doncs. El 8 de novembre, la CUP va presentar una proposició de modificació de la llei 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgènere i intersexuals, i eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. La formació, amb l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH), demana blindar el contingut original de la llei i recuperar el seu poder sancionador.

Les normes –inclosa la Declaració Universal– permeten regular les relacions entre les persones: què és acceptable i què no. Els drets venen amb el pack de ser humà, i allò més bàsic ho hauríem de viure de manera natural. Segons l’ètica clàssica, tomista, dins nostre hi hauria la tendència natural a actuar segons aquest principi: fes el bé i evita el mal. Se’ns oblida, però, què diuen les lleis humanes i les naturals, fins i tot el refranyer, ja saben, allò de viu i deixa viure. En el conjunt de les expressions d’odi i de discriminació a què se sotmet aquells que és considera “fora de la norma” (quina?), destaca l’LGTBI-fòbia. Fa mesos que preocupa especialment. S’insisteix: les agressions físiques i verbals augmenten. Augmenten?

Al juny, el Ministeri de l’Interior va publicar l’Informe de l’enquesta sobre delictes d’odi, en què han participat persones que han estat víctimes d’aquest tipus delictiu en els últims cinc anys. La majoria de respostes provenen d’habitants de Barcelona i Madrid. Gairebé el 80% dels enquestats creuen que els delictes d’odi –en general– s’han incrementat aquests últims cinc anys. Un 90% tem tornar a ser agredit; un 19% evita determinats espais per por. Racisme, xenofòbia, discriminació per ideologia, atacs per l’orientació sexual i la identitat de gènere, la religió, l’edat... tots delictes d’odi. La majoria de casos tenen a veure amb l’orientació sexual i la identitat de gènere: un 36%.

Els delictes d’odi se solen produir en espais públics en més de la meitat dels casos, i en pràcticament un 65% dels atacs els autors són dues o més persones. I homes, majoritàriament, i desconeguts, per als agredits. Una de les dades més impactants és la infradenúncia d’aquests casos d’odi i discriminació. Gairebé el 90% dels enquestats no ho van denunciar, i la principal raó va ser que van pensar que no se’ls prendria seriosament. També un bon gruix de les persones enquestades, un 75%, expliquen que no van ser informades, als serveis policials, de la possibilitat d’adreçar-se a alguna entitat o organisme que els pogués oferir suport i assistència. La xifra submergida de casos de delictes d’odi –els que no es denuncien– és alta als països del nostre entorn. L’Agència dels Drets Fonamentals de la UE ha situat el tant per cent de delictes que no es denuncien en el 80%.

“Maricó de merda!”

Es deia que de la pandèmia en sortiríem sent millors persones. Les actituds LGTBI-fòbiques suggereixen el contrari. L’alarma va saltar al juliol, quan un jove auxiliar d’infermeria, en Samuel, va ser apallissat a Galícia per una dotzena de joves al crit tristament recurrent de “maricó de merda!” Va morir al cap d’unes hores. Una dotzena el van matar, i desenes van mirar aquella acció inhumana sense fer res. Les imatges d’una càmera de seguretat mostren un linxament salvatge. A partir d’aquí, s’ha generat un nou escenari de debat en què de fons es planteja com està de lluny la normalització de la diversitat.

Hi ha fets esgarrifosos, com la mort d’en Samuel, o l’assetjament d’una parella de nois gais amb discapacitat. I hi ha situacions que poden semblar petites, però que evidencien la feina que queda per fer. L’exportera d’hoquei patins Teresa Bernadas ha fet públic que en una visita ginecològica al centre d’atenció primària Vic Nord li van diagnosticar “conducta homosexual d’alt risc”. Això, a la sanitat pública. El síndic de greuges ha obert una investigació d’ofici per aquest cas. A Múrcia, també aquesta tardor, una jove de 19 anys va tornar del metge amb aquest diagnòstic: “Malaltia actual: homosexualitat.” El dijous 21 d’octubre, i al País Valencià, diversos centres educatius van ser escenari de manifestacions, convocades per CCOO i UGT. El motiu, la decisió d’un jutjat de Castelló de retirar cautelarment de les biblioteques d’onze instituts trenta-dos llibres amb continguts LGTBI. Uns dies més tard, el 25, el jutjat va suspendre el segrest de les publicacions.

dADES CATALANES

A l’Observatori Contra l’Homofòbia tenen constància de 214 incidències, de gener a setembre d’aquest any. És un 46,6% més que en el mateix període del 2020, quan n’hi va haver 146. Els mesos amb més registres han estat juny, juliol, agost i setembre. Els homes gais són el col·lectiu amb més incidències registrades, un 58,9%. En segon lloc, hi ha les agressions que es dirigeixen en general al col·lectiu LGTBI, que representen un 15,4%, seguides de les dirigides específicament a transsexuals, un 14%, i lesbianes, un 7,5%. Un 70,6% de les incidències han succeït a la demarcació de Barcelona (151 casos). Són atacs, en la seva majoria, a la via pública i l’habitatge. Hi ha agressions físiques i verbals, amenaces, assetjament –la major part al nucli de convivència i comunitat veïnal–, odi i exaltació...

L’Observatori i els Mossos d’Esquadra treballen en col·laboració. La policia catalana ha posat en funcionament fa pocs mesos la Unitat Central de Delictes d’Odi i Discriminació. El primer cas que van portar va ser l’agressió de la platja del Somorrostro de Barcelona, a finals de maig. Dues parelles homosexuals van ser agredides i una de les víctimes va patir una fractura maxil·lar. Al costat tenien una parella heterosexual que no va rebre cap atac. En l’episodi es va tornar a sentir el crit de “maricó de merda.” La policia va detenir quatre homes.

Les xifres de Mossos es basen en les denúncies i són més petites que les de l’Observatori. Així i tot, es confirma el repunt de casos. Hi ha més casos o és que es denuncia més? El comissari portaveu Joan Carles Molinero explica: “Hi ha més fets i més denúncies. Amb l’Observatori treballem perquè es denunciï qualsevol tipus d’amenaça, d’insult, tot. És la manera de combatre aquestes actituds. Hi ha un degoteig, un augment, de les denúncies. I també veiem que hi ha un petit increment de fets.” No es pot parlar de grups organitzats, com als noranta, diu. “És necessari que si estem en un lloc públic, o al carrer, i es veuen actituds d’aquesta mena ens posicionem: intentant evitar-ho i després col·laborant amb la policia, amb informació, fotografies. Sovint hi ha col·laboració, i cal agrair-ho.”

Parlem de víctimes i d’agressors, dels perfils. Les dades recents de què disposen els Mossos mostren que en un 70% dels casos els agressors són homes. Quant a l’edat, reflexiona: “És preocupant l’edat tan baixa d’alguns d’ells. Ens trobem que n’hi ha que són menors d’edat, amb la qual cosa, si no se’ls corregeix, podem tenir uns delinqüents en potència.” Per prevenir, una part de la tasca són les accions formatives als centres educatius. Es tracta, primer de tot, d’explicar bé què és un delicte d’odi i discriminació. “Hi ha qui creu que dir segons què és «normal» [maricó podria ser un bon exemple] i que s’ha fet tota la vida. I s’ha de contestar que s’ha estat fent malament durant tota la vida. Abans no passava res, però ara insultar algú per la seva orientació sexual està tipificat i el cas acaba davant d’un jutge.” Continua: “Cal mantenir-se ferm, i ser intolerant amb qualsevol tipus d’acció, frase, comentari.” En el primer semestre, a Catalunya hi ha hagut 230 casos d’odi i discriminació denunciats. Els casos contra el col·lectiu LGTBI són els més nombrosos. Hi ha un increment d’un 26% respecte al mateix període del 2020.

Prejudicis arrelats

No és fins al 1990 que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) determina que l’homosexualitat ja no pot ser considerada una malaltia. Fa poc més de trenta anys. En aquests temps s’han aprovat lleis i s’ha reforçat el missatge integrador, però la societat en general arrossega tot aquest imaginari –pecat, vici, malaltia– en major o menor mesura. Per no parlar de la gran criminalització del col·lectiu homosexual a partir dels vuitanta a causa de la sida. Com a exemple de com de complicades poden ser les coses, el 1996, no fa pas tant, el govern local de Sitges (PP i CiU) va fer fitxar més de 200 homosexuals, als quals es demanava la documentació al carrer o a la platja. La tensió va augmentar fins al punt que un grup de neonazis va apallissar el cambrer d’un bar gai.

Fins al 2005 no s’autoritza, amb una llei, el matrimoni entre persones del mateix sexe. No en fa ni vint anys, d’això. Les últimes dècades s’ha fet un avenç en matèria de drets del col·lectiu LGTBI, amb l’ànim també de trencar l’estigmatització al carrer. D’un temps ençà, però, hi ha un altre element en joc: el discurs d’una ultradreta desacomplexada, diuen les diverses fonts. Allò que fa uns anys, i per vergonya, es callava –la intolerància– sembla que ara queda legitimat. Via lliure al “maricó de merda”? Aquest setembre, una manifestació de neonazis es va plantar a Chueca, a Madrid, un barri gay friendly. Es van passejar cridant consignes com “Fora mariques dels nostres barris“ i “fora sidosos de Madrid”. Sonia Vivas, regidora a l’Ajuntament de Palma i activista LGTBI, comenta: “Eren poquets, i si hagués sortit la gent de Chueca, de seguida els haurien encerclat.” L’única explicació que Chueca no s’alcés és la por. Paulina Blanco, activista dels drets de les persones grans LGTBI, assenyala: “En tota la qüestió de les agressions hi ha qui diu que potser s’està donant massa importància al paper de formacions com Vox. Però és que certament en té, d’importància, perquè s’està afavorint que hi hagi conductes agressives cap al col·lectiu. Dona ales. Davant d’això hem de tenir més protecció.” D’on ha de venir? “De les lleis, que n’hi ha, i del fet que tenim la mateixa categoria que la resta de la població!” La via legislativa se segueix treballant, per blindar amb lleis els drets del col·lectiu LGTBI. El cas és que llegim a la premsa paraules de la ministra d’Igualtat, Irene Montero, sobre els avenços legislatius, i quatre pàgines endavant potser hi ha notícies com aquesta, de finals d’octubre: “Vox registra una llei d’igualtat per derogar les lleis LGTBI a Madrid.” Així estem.

Agressivitat subtil

L’homosexualitat –i altres formes de vida– ha estat un crim, un vici, una malaltia. Institucions com l’Església catòlica també tenen un paper en tot plegat. En la configuració d’allò que està bé i allò que està malament, les religions han fet de brúixoles. Sobre això, tanca Paulina Blanco: “L’Església diu que estimar una persona del teu mateix sexe és intrínsecament dolent i atempta contra la llei natural. Qui és per dir això? És molt greu perquè afavoreix la persecució. A l’Àfrica, per exemple, es persegueix a mort les persones del nostre col·lectiu. L’Església té moltíssim a rectificar. L’Església té l’estatus del control de les consciències i per a determinades persones, allò que diu un bisbe, un sacerdot o el papa va més que a missa. Compte, que la meva dona i jo som catòliques practicants! Però aquesta Església no pot ser... D’altra banda, l’Església no s’ocupa de les persones LGTBI. Nosaltres, ben lluny. A la meva dona i a mi ens han fet fora dues vegades de la mateixa parròquia.”

Els grans, pitjor

La Diputació de Barcelona ha editat Envelliment i diversitats sexual i de gènere, sobre les persones LGTBI majors de 60 anys. “Pateixen una doble discriminació: l’LGTBI-fòbia i edatisme.” A més, es presenten altres eixos de discriminació: gènere, estatus corporal, renda, classe social, d’origen... Es mostra també la gran desconeixença sobre les persones grans bisexuals, intersexuals, racialitzades o en situació de pobresa.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)