El dossier

MARTA LLORET

CAÇADORA DE MASIES

“Tot aquest llegat no s’hauria de perdre”

EL DRAMA DE FONS
“Que les masies es perdin és molt dur, però és que al darrere hi ha tots els problemes que està tenint la pagesia”

Marta Lloret fa setze anys que es dedica a visitar masies per la seva professió. L’apassiona tant aquest món que també hi dedica el temps lliure, i fa prop de tres anys que va decidir penjar a les xarxes socials imatges que va fotografiant arreu del territori. Els seus comptes d’Instagram i Twitter –@martamasies– tenen seguidors a milers i han permès comprovar l’interès creixent per aquest patrimoni, no només des de la nostàlgia, sinó també des del punt de vista pràctic, amb moltes persones interessades a fer de nous masovers.

De masies, n’hi ha de molts tipus diferents. Què tenen totes en comú?
Que són o eren cases de pagès. Ara en podem trobar dins de nuclis urbans perquè han estat absorbides per l’entramat urbà, però inicialment eren cases independents, explotacions agrícoles, algunes properes als pobles i que amb el temps han quedat integrades. En qualsevol cas, una masia és una casa de pagès dedicada a la terra.
Hi ha un límit temporal per considerar com a masia una edificació?
En els catàlegs de masies es considera els anys cinquanta com el límit. Fins llavors, són susceptibles de ser considerades masies. El seu final coincideix amb la recessió agrícola. Ara per ara, el problema és que no hi ha un inventari de totes les masies, un registre general. Hi ha un desgavell al territori important. Cada municipi té el planejament urbanístic que té. En teoria, tots els ajuntaments estan obligats a tenir un catàleg de masies quan es desenvolupa el planejament urbanístic, el POUM. Però de vegades les masies es cataloguen i de vegades només se’n fa una llista, sense anar més enllà.
Per tant, és una qüestió només municipal? La Generalitat no hi té res a dir?
La Generalitat, quan parla de patrimoni, mai fa referència a les masies. Hi ha molt poques ajudes, només per a cases protegides com a bé cultural d’interes local i nacional, que són una minoria de les masies. Sovint la falta d’ajudes es justifica dient que les masies són per a un gaudi personal, però aquest és un patrimoni cultural, és un llegat que hem de transmetre i protegir. Es podrien buscar fórmules per fer-ho, però ningú ha tingut interès a desenvolupar-les.
Sovinteja la idea que darrere d’una masia hi ha una família amb molts de diners...
Això no és així, a la gent que té molts quartos i pot tenir una masia, no li resulta rendible. Els diners que s’hi han de posar mai arriben a cobrir-ho tot, excepte si hi muntes un negoci, com un lloc per fer cerimònies o alguna cosa semblant. No és rendible tenir una masia per viure-hi. Ara hi ha molt d’interès pel tema i sembla que a tothom li agradaria anar-hi a viure. És lògic, només cal comparar viure en un formiguer, a la ciutat, amb viure en un lloc on tens camps i boscos només de sortir de casa. Però mantenir una masia té un cost important.
D’on va sorgir el seu interès per aquest tema?
Quan estudiava Humanitats ens van donar una beca per participar, amb la Fundació Mas i Terra i la Universitat Politècnica de Catalunya, en uns grups de treball mixtes, formats per historiadors i arquitectes. L’objectiu del projecte era inventariar masies de la Garrotxa i el Solsonès. A casa meva sempre hi ha hagut una gran sensibilitat pel patrimoni cultural, però va ser en aquell moment, quan vaig tenir el primer contacte, que vaig quedar fascinada. Va ser quan vaig poder entrar en masies on encara es vivia de la terra, com antigament, quan em va meravellar tot el patrimoni i tot el coneixement que hi havia al darrere. Una masia no són només les quatre parets físiques, també és la història de la gent que hi ha viscut i tot el coneixement que s’hi ha acumulat. En aquell moment vaig decidir que m’hi volia dedicar.
S’hi dedica professionalment?
Sí, em dedico professionalment a documentar patrimoni a l’empresa d’arqueologia Antequem. Tinc l’oportunitat, fent aquesta feina, de visitar molts masos, i va ser fa tres anys que vaig obrir el compte d’Instagram per sensibilitzar la gent del seu valor. Vull remarcar que el que hi publico no forma part del que visito durant la jornada laboral, sinó del que visito durant el meu temps lliure.
S’esperava l’èxit que està tenint a les xarxes socials?
Vaig començar una mica per casualitat i em va sorprendre molt la resposta. Fa molts anys que em sento sola en aquesta bogeria de la passió per les masies. Hi ha molta gent a qui li agrada el tema, però professionalment em sentia sola. Això de les xarxes va començar amb la idea de sensibilitzar la gent a través de les imatges i transmetre el que jo puc veure quan entro en aquestes cases. I ja tinc més de 27.000 seguidors. La gent no és conscient d’aquest patrimoni i l’està descobrint ara, sobretot amb la pandèmia. M’arriben molts missatges d’agraïment per ensenyar el que estic ensenyant. També he de dir que em considero una privilegiada. Tot el que estic posant a les xarxes ho fotografio perquè em conviden o truco jo a les portes i em presento. No cobro per fer això, que també quedi clar. Si estudio una masia per feina no ho comparteixo, a menys que tingui un permís concret, que normalment no el tinc. En qualsevol cas, la bona acollida a les xarxes ha estat una gran sorpresa. Tothom diu coses boniques i tothom vol aprendre més sobre masies.
La seva tasca també té un component de denúncia. Moltes estan caient...
Com deia abans, el problema més gran que tenim és que no sabem què hi ha. No hi ha cap catàleg general de les masies catalanes, pots fer una consulta puntualment per municipi, però no hi ha un registre general. Aprofitant aquesta embranzida a les xarxes socials hem impulsat el projecte Masiaire, en col·laboració amb la Fundació Mas i Terra. Com que jo parlo molt amb propietaris i molta gent m’escriu interessada a fer de masovers, vull fer de pont entre uns i altres. Masiaire és una idea que hem tingut amb l’Alessandro Ranocchi, del Mas Brigel. En aquest projecte a Juià (Gironès), ell i els seus companys han restaurat la masia amb una gran sensibilitat i respecte per la construcció, com volem que es faci a Masiaire.
Una solució al problema de l’habitatge...
L’objectiu és que serveixi de mirall perquè propietaris de masies tancades les obrin a masovers, sense cobrar però a canvi de mantenir-les. Ja hi ha iniciatives d’aquest tipus en marxa, però hi trobo a faltar l’objectiu específic de conservar el patrimoni. És més aviat un tema de repoblament, que està molt bé, però també hi ha d’haver-hi unes garanties i que els propietaris puguin tenir clar que les coses es faran bé. Volem aprofitar les xarxes per fer aquest contacte, donant suport en l’aspecte tècnic, amb qüestions com buscar arquitectes o demanar permisos d’obres. També assessorar sobre com arreglar la casa. Tot plegat intentant fer un preu molt ajustat, perquè, evidentment, la feina ha de ser remunerada.
Per als nous masovers segur que és interessant, però preveu interès per part dels propietaris?
Si conec uns propietaris i sé quines són les seves motivacions, és important que els pugui posar en contacte amb masovers que complexin el que s’han acordat en un contracte. No vull que em puguin dir: “Mira Marta, ens has insistit molt a posar algú a la casa per evitar que caigui i ara resulta que ens trobem que encara està pitjor.”
Aquesta seria una manera d’evitar que moltes masies vagin desapareixent?
Sí, ja fa molts anys que veig masies que estan caient i per això també hi havia el component de denúncia en el fet de penjar imatges a les xarxes. S’hauria d’evitar que aquest llegat es perdés. N’hi ha moltes que estan tancades i això fa molt de mal. Quan es tanca una casa, es va deteriorant inevitablement. I com més es deteriora, més augmenta després el cost de reparar-la si es vol reparar. I si arriba el punt que ja són insostenibles, estan condemnades. S’haurien de tornar a ocupar quan encara es puguin arreglar, per impedir que vagin a terra.
Per això proposeu la masoveria com a possible solució.
Aquest és el sentit del projecte, impulsar la masoveria garantint que les coses es fan com s’han de fer. Si no s’ha complert un contracte, els masovers aniran al carrer. Cal que sigui una situació profitosa per a tots, que no només sigui el masover qui aconsegueixi un habitatge, o que un poble guanyi habitants. També el propietari ha de saber que es tindrà cura d’a-quest patrimoni.
En la tasca a les xarxes també hi ha un component divulgatiu important, és cert?
La meva família és mig anglesa, i a Anglaterra la cultura sempre es planteja d’una manera més divulgativa que no pas aquí. Molt sovint aquí la cultura es fa inaccessible, només a l’abast dels acadèmics. Per això sempre intento fer textos i explicacions que no siguin avorrits i que els pugui entendre tothom. Crec que la història ha de ser assequible per a qualsevol persona.
De fet, al darrere de les masies hi ha la història de la vida quotidiana.
S’ha de donar valor a la vida quotidiana dels nostres avantpassats i se n’hauria de fer divulgació igual que es fa en altres països. Fer programes de contingut cultural, en aquest país, és una de les assignatures pendents, amb la rigorositat i alhora amb l’ànim divulgatiu que es fa a l’estranger, on tenen molta audiència.
Visitant tantes cases deu haver vist moltes peculiaritats. Què és el que més la sorprèn?
El que més il·lusió em fa és trobar-me una explotació on la família encara continua. Que les masies es perdin és molt dur, però és que al darrere hi ha tots els problemes que està tenint la pagesia. Al final, el drama de fons és aquest: el que arriba a costar guanyar-se la vida fent de pagès. I pel que fa al manteniment de les masies, a molts pagesos se’ls ha fet creure que no tenien valor. En alguns casos els fa vergonya ensenyar la casa, es pensen que és lletja i quan em veuen a mi tan interessada i emocionada se sorprenen. També m’he trobat persones que no donaven valor a un racó de la casa fins que jo no l’he fotografiat. Em diuen: “Tantes vegades que hi he passat pel davant i mai m’havia pensat que era interessant.”
Territorialment, on estan més ben conservades?
Ben conservades no ho estan en cap comarca, només en aquelles on es manté l’activitat agrícola, com a Osona, on la situació no és tan crítica. Pel que fa a les masies que estan en zones amb forta pressió urbanística, com a l’àrea metropolitana i tot el litoral i prelitoral, la situació tampoc és òptima. No és tant perquè n’hi hagi moltes que cauen, que també, sinó que les rehabilitacions que s’hi han fet els han tret bona part del valor patrimonial i, a sobre, el preu és desorbitat. El projecte Masiaire pretén justament lluitar contra això: que es restaurin bé i que puguin ser accessibles com a habitatges per a persones que no s’ho poden permetre.

.

DURABILITAT I EFICIÈNCIA

En l’aspecte arquitectònic, quines lliçons podem aprendre de les masies?

La seva durabilitat ja la voldrien totes les construccions modernes! De fet, hem usat materials que no són propis d’aquí per construir tots els habitatges nous, amb tot el que això comporta en l’aspecte ambiental i climàtic. I les masies són una demostració d’eficiència. Hi ha molta gent que se m’ha tirat al coll per dir això, diuen que no estaven ben aïllades, que eren fosques... però les masies funcionaven soles, no necessitaven res més, ho tenien tot a l’abast. El problema és que ara es volen refer masies amb tècniques i materials nous. Un exemple: les voltes, perquè aguantessin la càrrega dels murs, s’omplien de terra, es carregaven encara més. Ara per restaurar les masies amb voltes es treu aquesta terra i és llavors quan cedeixen les voltes. Si se seguís la tècnica tradicional, això no passaria. En canvi, s’estan posant bigues de formigó, quan en realitat seria millor reproduir el que ja hi havia. Això s’ha fet molt bé al projecte Brigel. Respectant el que ja hi havia s’ha fet la millor rehabilitació que he vist mai.

Altres exemples del que no s’hauria de fer?

Un altre mal que posa els pèls de punta és la moda de treure l’arremolinat per fer que es vegi la pedra de sota. Hi ha la idea que la pedra vista és més noble, i no és així. Ja fa molts anys que tothom s’ho pensa, però els edificis no eren de pedra vista, fins i tot les esglésies eren arrebossades. Que es vegin les pedres no fa que la masia sigui més “autèntica”. Això es nota sobretot en les segones residències. Els nous propietaris pensen que si no es veu la pedra no són prou maques. I és tot el contrari, jo m’emocion molt quan en trobo una que conserva l’arremolinat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)