El dossier

SERGI RAVENTÓS

DIRECTOR DEL PLA PILOT PER A LA RENDA BÀSICA UNIVERSAL

“Entre un 70 i un 80% de la població es beneficiaria de la renda bàsica universal”

La renda bàsica universal, la cobrarien tots els ciutadans independentment de si treballen o no, i de si són pobres o rics. Però què passa si no ets ciutadà reconegut? Si per exemple ets un immigrant en situació irregular?
Com a definició, és una renda bàsica incondicional, individual i universal, però és evident que hi ha un conjunt de problemàtiques que caldrà regular. Ara mateix nosaltres no podem canviar la llei d’estrangeria, però si hi ha voluntat política moltes situacions es poden solucionar.
Per què es donaria la mateixa quantitat de diners a gent que ho necessita i a gent que no ho necessita?
Pot sorprendre d’entrada. Però hem de pensar que a vegades tot aquest cribratge burocràtic que es fa per determinar qui mereix ajudes també és caríssim. Jo sempre recordo el que deia l’Ernest Lluc, el ministre de Sanitat que va ser assassinat per ETA. Quan va fer la reforma sanitària hi havia grups i col·lectius de persones que no quedava clar si havien d’entrar o no a ser beneficiaris. Al final ell va decidir que li sortia molt més car controlar aquestes persones que quedaven fora que no pas integrar-les dins del sistema. Per tant fem aquesta reflexió: que la renda universal sigui per a tothom, i després quan anem a fer la declaració de la renda ja veurem a qui li toca pagar més i a qui li toca pagar menys. Creiem que, al final, entre un 70 i 80% de la població en sortirà beneficiada. Tot plegat són ganes i voluntat política de posar-s’hi. Ganes que el món cada cop sigui menys desigual i que hi hagi una redistribució real de la riquesa.
És evident que la pobresa no disminueix. Les ajudes que hi ha ara no funcionen?
Moltes persones no hi accedeixen, no les poden tramitar per molts motius. A més, són de baixa quantia... La gent tampoc surt de la pobresa amb una prestació de 400 euros. Sense acusar ningú ni assenyalar ningú, és evident que la majoria d’aquestes ajudes condicionades tenen moltes limitacions. El llindar de la pobresa a Catalunya és de 940 euros per a una persona sola. I tenim molts tipus de prestacions que són inferiors. Són prestacions que estan fallant. Es focalitzen sobretot en la gent en situació d’extrema pobresa, i tot i així no arriben a cobrir del tot les necessitats. Val la pena provar d’introduir aquest factor que no només és d’eliminació de la pobresa, sinó que a la vegada augmentaria la llibertat de les persones.
En quin sentit?
Les persones podrien fer amb les seves vides coses que ara no poden fer, ja sigui perquè tenen feines que ho impedeixen. Persones que pateixen un nivell de precarització bestial, amb la qual cosa tenen la seva capacitat de llibertat real molt disminuïda. Això està arribant a moltes capes de la societat: a dones i a molta gent jove que tenen contractes precaris o estan a l’atur.
Aquesta renda no substituiria l’atur?
Si finalment s’apliqués una renda bàsica, caldria veure com s’ordenen totes les altres prestacions, quines són redundants i es podrien eliminar. Creiem que les rendes o prestacions que econòmicament estan per sota de la renda bàsica es podrien eliminar i aquelles que són superiors, com ara les pensions contributives i les prestacions d’atur, s’haurien de complementar: si una persona està cobrant 1.500 euros de pensió i la renda bàsica són 800, a aquesta persona se li haurien de donar els 700 de més que li correspondrien. Les prestacions inferiors a la renda bàsica estipulada en el seu moment podrien desaparèixer.
Podria afectar l’estat del benestar en el sentit que comporti retallar en serveis públics amb l’excusa que tothom se’n pot pagar de privats?
Hem de veure fins a quin punt determinats governs estan disposats a aguantar determinats tipus de situacions. Correspon a tota la ciutadania veure cap a on adrecem les nostres polítiques i les nostres prioritats pressupostàries. Si creiem que és més adequat dedicar més diners a armament o a la casa reial, o si és més adequat dedicar-los a polítiques de benestar. Ens cal avançar en democràcia i ens cal avançar en pressió, que la ciutadania pugui decidir quin tipus de polítiques s’han de fer, perquè és evident que de diners n’hi ha, però estan mal repartits. No s’estan augmentant els impostos a gent que té molts diners; al contrari, se’ls eximeix de pagar, i tot això respon a unes polítiques que afavoreixen la gent que té més diners i no la que en té menys. És una qüestió d’acció política i de prioritats.
La RBU ajudarà a millorar la salut mental de les persones?
Vivim en un món en què cada cop tenim més inseguretat vital i més incerteses. No sabem si el mes que ve tindrem una feina, si se’ns acabarà el contracte, si ens faran fora de casa... Tot això genera un conjunt de problemàtiques: ansietat, inestabilitat psicològica... que evidentment ens està passant factura. Des de la crisi del 2008 ja ho estem detectant i amb la pandèmia s’incrementa. Tenim dades de salut mental esfereïdores. Increment de conductes addictives, problemes de suïcidis o autolesions. Entre personal sanitari també hi ha un increment dels trastorns mentals. També entre les dones que desenvolupen dobles i triples jornades... Tenim uns grups de població molt afectats pel tipus de societats en què vivim. Se n’està parlant molt i ja es veu que cal invertir recursos en el tema de la salut mental. Però per molts recursos que hi hagi no n’hi ha prou, hauríem d’anar a l’arrel del problema i veure que el que cal és disposar d’una certa seguretat econòmica, tenir uns diners que serveixin d’assegurança vital, com seria en la renda bàsica. És incondicional i no depèn de si treballes o no treballes, sinó que es complementa. Podries cobrar la renda bàsica i entrar i sortir del mercat laboral que hi hagi en aquell moment. Tenir alguna cosa segura i fixa et permetrà realitzar uns plans de vida que ara mateix no es poden fer. Tenim uns índexs d’emancipació juvenil baixíssims, la gent jove no pot marxar de casa i si se’n va és amb unes edats en què ja gairebé no són joves.
Si la gent disposa de més diners, no hi ha el risc d’inflació i que després s’enfilin els preus? Podria passar, per exemple, que l’arrendador d’un habitatge decideixi que el seu llogater pot pagar més i per tant li apugi el lloguer...
Ara mateix ja s’estan veient aquests processos i no tenen res a veure amb la renda bàsica. Hi ha una sèrie de factors econòmics que són inestables, en aquests moments tenim la pandèmia, la manca de mercaderies i productes... Amb una renda bàsica és clar que tots els governs han de seguir fent la seva feina i han de tenir eines per poder controlar els preus, han de legislar i administrar. Hem de tenir clar, ho diem en moltes xerrades, que la renda bàsica no arreglarà tots els problemes del món. El problema de l’habitatge no l’arreglarà, ni el de la immigració, ni el de la violència de gènere. Tampoc arreglarà la covid! És evident que és una eina de protecció davant d’una sèrie d’incerteses i inestabilitats financeres i econòmiques que pot generar molta protecció social per a les persones, però ha de venir acompanyada d’altres polítiques. Si s’introdueix com un bolet i no es fa res més, que és el que pretenen alguns ideòlegs de dretes, no servirà. Diuen que posaran la renda bàsica i llavors proposen eliminar la sanitat. No es tracta d’això, encara que ja hi ha autors que volen anar per aquí i segurament alguns empresaris de Silicon Valley també. Però des d’una perspectiva d’esquerres, que és el nostre cas, la renda bàsica universal ha de ser per reforçar l’estat del benestar, no per debilitar-lo.
Com serà el pla pilot?
Volem que sigui un pla robust, sòlid i ambiciós, perquè ja se n’han fet alguns per tot el món –uns 80– però no tan concrets. Alguns són simplement un programa d’una ONG que ha estudiat 200 indigents i els ha donat uns diners per veure com reaccionaven. D’altres són més complets. Hi ha experiments per donar i per vendre. A Kenya se n’està fent un que durarà 12 anys amb 20.000 persones. D’altres, com un fet a Finlàndia, han tingut molt rebombori, però al final va ser per a 2.000 persones aturades, amb una quantitat de 500 euros, una mica minso. La nostra idea és que es faci en tres territoris representatius de la diversitat que hi ha a Catalunya.
Ja tenen clar on es farà?
Pensem en una localitat de costa amb turisme, un entorn més rural i una altra zona urbana. S’han de tenir en compte les característiques socials, demogràfiques i econòmiques i que aquestes poblacions o barris que es triïn no poden arribar a superar les 5.000 persones. Tots els habitants cobraran la renda bàsica universal, després caldrà veure si fem alguns biaixos perquè la gent més rica no la cobri. En un escenari real de renda bàsica, a aquestes persones els tocaria pagar, i com que no és un escenari real haurem d’intentar que s’hi aproximi. Si no ho fem estaríem donant diners públics a unes persones que després no haurien de tributar ni pagar impostos, tot i que segur que Hisenda, quan veiés aquests ingressos regulars, segurament els faria pagar d’alguna manera. En qualsevol cas, tot això és el que ara estem analitzant. Ens hem de reunir amb les diferents administracions per veure com treballem el tema d’impostos i de cobraments. S’han de fer els números ben fets.
Els nens també cobraran?
La nostra idea és distingir entre majors i menors d’edat. Els menors cobrarien la meitat.
Qui hi està en contra?
Hi pot haver resistències de la gent amb visions molt incrustades, com ara la idea que si pagues la gent es torna mandrosa. Són prejudicis que haurem d’anar combatent. Caldrà pedagogia, poder fer debats i campanyes d’informació explicant tot el conjunt d’avantatges i els possibles inconvenients. Tampoc hem de creure que vivim en un món ideal. Per exemple, a algunes persones, disposar de diners els pot portar a comportaments addictius o a empitjorar determinades conductes. Però creiem que el gruix dels beneficis és bastant superior als possibles inconvenients. Els enemics clars tenen noms i cognoms, gent molt posicionada de la dreta i la ultradreta, que creu que la renda bàsica és tornar al comunisme, o crítics que diuen que això serà insostenible. Però el que no diuen és que el més insostenible i inviable és el tipus de societat actual, que ens porta a la ruïna a tots, i cada cop de manera més accelerada, amb desastres climàtics, pobresa, conflictes...

Una arma contra l’ascens del feixisme

Redistribuir la riquesa és una manera d’evitar conflictes?

Sí, i una altra cosa molt important: permet combatre l’ascens del feixisme, que es nodreix del grau d’insatisfacció, de misèria i de pobresa que tenim al món. S’han de fer polítiques que ajudin a superar aquest discurs cada cop més reaccionari i feixista. I una manera és mitjançant polítiques executives d’igualtat i de llibertat. Una manera fàcil de fer que la gent pensi que les administracions serveixen per a alguna cosa, que realment ajuden i que qui governa fa coses interessants per al poble. En canvi, si fas polítiques que no donen resposta als problemes reals de la gent, al final aquesta gent s’aparta de les institucions.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)