El dossier

Amb la brossa al coll

L’estadística diu que cada català genera un quilo i mig d’escombraries al dia, és a dir, mitja tona a l’any. I més de la meitat encara va a parar a abocadors o a incineradores. És bàsic separar bé i reciclar, però cal un canvi de mentalitat: el millor residu és el que no es produeix

SEPARAR BÉ
Més del 80% de les deixalles del contenidor gris són materials que es podrien reciclar o matèria orgànica que podria anar a compostatge
LA RESPONSABILITAT DELS PRODUCTORS
La normativa europa va en la línia de responsabilitzar els productors dels residus que generen els productes que han posat al mercat

Un divendres assolellat d’hivern a mig matí, entre el tràfec habitual de la ciutat, un grup d’activistes es troben davant l’estació dels FGC a Sarrià, a Barcelona. Han previst col·locar en una tanca de fusta, davant la Casa Orlandai, 360 ampolles d’aigua de plàstic, un acte per visibilitzar l’ús exagerat que fem d’aquest tipus d’envasos. La xifra –360– no l’han triat per casualitat.

“Actualment, la mitjana de consum anual d’aigua embotellada és de 180 litres per persona. En ampolles de mig litre, això vol dir 360 ampolles, gairebé una cada dia”, explica el periodista Jordi Bigues, un dels activistes, mentre separa els taps de les ampolles i discuteix quina és la millor manera de penjar-les. Bigues, que va ser un dels fundadors de Greenpeace a l’Estat espanyol, ja feia accions directes de protesta en els anys setanta i ara forma part de diverses entitats i associacions que es preocupen pel medi ambient. “Estem al davant d’un malbaratament de recursos i d’un impacte ecològic, climàtic i energètic insuportable”, insisteix.

UN PROBLEMA DE TOTS

Dos dies després, un grup de noranta persones es reunia a Vilanova de Sau per passar el diumenge al matí netejant la riba del pantà. Es van recollir quilos i més quilos de deixalles, aprofitant el baix nivell de les aigües. No són una excepció: a l’estiu, en diferents poblacions de la costa, centenars de submarinistes voluntaris també netegen els fons marins de tota la brutícia que s’hi aboca: plàstics, embalatges, llaunes, restes tèxtils... La porqueria sembla que no té fi, per molt que s’hi esmercin. Fins i tot s’està popularitzant un anglicisme nou, el plogging, per anomenar la recollida de brossa mentre es fa algun esport, per exemple sortir a córrer. Aquest tipus de deixalles que es troben arreu són, en teoria, el resultat de conductes incíviques, perquè si tothom actués com cal, no existirien.

Ara bé, seguint el circuit que li toca, la brossa continua sent un gran problema ambiental, perquè la produïm en quantitats gegantines. Segons les dades de l’ Agència de Residus de Catalunya , l’any 2020 es van generar 3,9 milions de tones de residus municipals (els que es produeixen a les llars, les oficines, els serveis i els comerços, a més dels que es recullen en la neteja de la via pública). La xifra és una mica menor que la de l’any anterior (un 1,8% menys), i si es pren com a referència la quantitat de deixalles per capita es veu que els 511 quilos recollits per persona el 2020 són un 3,1% menys que els 527 del 2019. Aquesta lleugera disminució es pot atribuir, en part, a la pandèmia, però no es correspon amb la davallada de l’activitat econòmica, que va ser molt superior.

Els catalans, doncs, estem a prop de la mitjana europea (502 tones de deixalles per persona i any), en la línia de les societats industrialitzades i consumistes. I mirant les sèries temporals es veu clarament que quan millora la situació econòmica les deixalles augmenten, mentre que en època de crisi van lleugerament a la baixa. Es pot arribar a pensar que el sistema econòmic actual està assentant sobre una muntanya de porqueria, en el sentit literal.

Si bé és cert que en les últimes dècades s’han fet avenços per minimitzar l’impacte de tota aquesta brossa, a Catalunya només s’acaba reciclant el 39% de tot el que llencem, a diferència del que passa en països com Dinamarca i Alemanya, on es produeixen moltes més deixalles però també se’n reciclen moltíssimes més. Aquí, més de la meitat de la brossa va a parar a dipòsits controlats (abocadors) o a incineradores, amb els problemes ambientals i de salut que això comporta.

la directiva europea

La UE va aprovar el 2018 una directiva que posa l’accent en l’arrel del problema de les deixalles: el seu origen. A la ciutadania se li ha demanat durant dècades que separi i recicli, però no s’ha posat prou èmfasi en allò que és obvi: que la generació s’ha de prevenir des del començament.

“On es produeixen els residus? A l’hora de dissenyar els productes i de posar-los al mercat. La directiva europea va molt ben encaminada quan diu que cal fer complir la responsabilitat ampliada del productor. Això vol dir que els productors s’han de fer càrrec dels costos de la gestió d’aquells residus que ells han posat al mercat a l’hora de vendre els seus productes. És a dir, hi ha d’haver canvis importants en els processos industrials perquè no pugui arribar al mercat res que no sigui reutilitzable, reparable, fàcilment reciclable o compostable”, explica Mercè Girona, responsable del CEPA (Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius), una de les entitats més actives a Catalunya en relació amb aquesta problemàtica. La normativa europea estableix una jerarquia més racional a l’hora de tractar els residus. “Parteix de la base que el primer que cal fer és reduir-los i minimitzar-los des de la seva fabricació. Després es posa l’accent en la reutilització. Per exemple, una ampolla d’aigua de vidre es pot utilitzar fins a cinquanta vegades reomplint-la. Aquesta és la millor manera per evitar residus de curta durada. Finalment, quan no es pugui reduir ni reutilitzar, hi ha el procés de reciclatge, però un reciclatge que sigui fàcil”, insisteix Girona.

LES DIFICULTATS DE RECICLAR

De tot allò que ja arriba seleccionat als contenidors, el paper i el vidre no presenten tantes dificultats a l’hora de reciclar com els envasos lleugers. Aquest estiu passat, l’OCU (Organització de Consumidors i Usuaris) va fer públic un estudi en què assegura que, pel que fa a l’Estat espanyol, només un 30% dels envasos que van a parar al contenidor groc s’acaben reciclant.

“De vegades els problemes de classificació i reciclatge tenen l’origen en el disseny del producte. Així, l’etiqueta que envolta l’envàs pot causar una classificació equivocada, mentre que el color negre, per exemple, és invisible per als sensors òptics de les plantes de reciclatge”, s’assegura en aquest estudi. L’OCU també recorda que els envasos multicapa, com brics, begudes per a nens, bosses de patates fregides o tubs de pasta de dents, són complicats d’aprofitar, ja que estan fabricats a partir de diferents materials que no es poden separar fàcilment.

Les dades de l’OCU contrasten amb les facilitades per l’Agència de Residus de Catalunya, que indiquen que de les 191.913 tones de deixalles que el 2020 van arribar a les plantes de triatge d’envasos, se’n va poder reaprofitar un 61,5%, reciclant els seus materials. Van ser majoritàriament plàstics (81.137 tones), però també metalls (17.183) i materials compostos (8.457). En menor mesura van arribar a aquestes plantes paper i cartró (7.251 tones) i vidre (2.958), encara que aquests materials tenen el seu propi sistema de recollida (vegeu els gràfics de la pàgina següent).

EL PES DEL REBUIG

El gran problema de les deixalles és l’enorme quantitat de rebuig que generem. És la fracció resta, i s’hi barregen tot tipus de materials. També en podríem dir el drama del contenidor gris. L’any passat van ser 2,15 milions de tones llençades sense separar, en contraposició als 1,8 milions de tones de la recollida selectiva. D’aquest munt de deixalles diverses, de cada 100 quilos, 23 aniran directament a abocadors i 8 acabaran, també directament, en el que s’anomena “valorització energètica”, que a la pràctica significa que les deixalles es cremen en incineradores o cimenteres. La resta del rebuig va a parar a plantes de tractament mecànic i biològic, però allà només és un 9% la quantitat de material (plàstic, cartró, metall, vidre...) que es pot recuperar. La resta acaba igualment en abocadors (un 45%) o cremat (26,9%).

“A les plantes de tractament –mal anomenades ecoparcs– es reaprofita molt poca cosa. La resta es tritura o s’embala i es porta a abocadors o incineradores, ja sigui directament o a través d’empreses. Una part de les deixalles es converteixen en combustibles CDR (combustibles derivats de residus) que es porten a les cimenteres catalanes per cremar-los com a substituts de combustibles fòssils. Aquestes cimenteres s’estalvien un 30% de combustible, ja que el substitueixen amb CDR. A sobre se’ls redueix el que han de pagar per deures d’emissions de gasos contaminants i, a més, cobren per tractar residus. O sigui, negoci rodó”, indica Mercè Girona, mentre recorda el greu impacte ambiental i per a la salut que té la “valorització energètica”. “Aquestes cimenteres no estan preparades per fer d’incineradores, i això provoca unes emissions importants de compostos contaminants molt perjudicials”, insisteix.

moratòria d’incineradores

“La incineració de residus no ens agrada perquè genera contaminació. Solucionem un problema creant-ne un altre, per això des de la Conselleria d’Acció Climàtica s’ha plantejat la moratòria a noves plantes d’incineració i a l’ampliació de les que ja existeixen”, explica el director de l’Agència de Residus de Catalunya, Isaac Peraire. Aquesta moratòria ja es va acordar al Parlament la primavera del 2020, però en la legislatura anterior va quedar aparcada.

“Sembla que als responsables en aquell moment del Departament de Territori i Sostenibilitat, no els va agradar gaire la idea”, diu Mercè Girona. “Valorem molt positivament –afegeix– que aquest nou govern hagi volgut desenvolupar el que es va aprovar en la resolució parlamentària del 2020. Serà un pas endavant un cop vist el risc que l’antiga tèrmica de Cercs es pugui convertir en una macroincineradora de residus industrials, o que la planta de tractament de purins de Juneda es converteixi en una incineradora de residus de l’àrea metropolitana de Barcelona. La moratòria serà un pas molt important, però no entenem que no s’hi incloguin els abocadors.”

En relació amb la incineració, la normativa europea deixa molt clar, en la seva jerarquia sobre tractament de residus, que la “valorització energètica” ha d’estar per sota de la prevenció, la reutilització i el reciclatge. “A partir del que han advertit els científics, i encara que permeti recuperació energètica, la incineració s’ha de considerar tractament finalista, igual com els abocadors i, per tant, s’ha de tendir a la seva eliminació”, insisteix Mercè Girona. En qualsevol cas, la moratòria és una aturada temporal mentre no s’aprova una llei catalana de prevenció de residus, en la qual, segons explica Peraire, ja fa temps que s’està treballant.

“Esperem que la primavera del 2023 estigui a punt. Volem anar més enllà, fa temps que anem més endavant, fins i tot, que les directives europees i el que fa l’Estat. I ara, a part dels elements obligatoris, també tenim la convicció i la determinació. Estem teixint una estratègia de residu zero, perquè el millor residu és el que no es produeix. Amb aquesta base i en el paradigma d’economia circular, podem millorar, no ens estem inventant res nou”, afegeix.

Mentrestant, pel que fa a l’Estat espanyol, ja s’està tramitant la llei de residus i sòls contaminats, que bàsicament és la transposició (adaptació) de la directiva europea i que, per tant, reconeix la importància de prevenir els residus des del seu origen. Una de les mesures que planteja, per exemple, és que tots els establiments de restauració tinguin l’obligació d’oferir aigua de l’aixeta gratuïta als clients, com ja es fa en molts països. Amb aquesta mesura, que evidentment no agrada a les empreses embotelladores d’aigua mineral, es podrien estalviar moltes tones de plàstic.

Tornem al botellot ecològic de Sarrià que explicàvem al començament per veure que no han calgut gaires esforços a l’hora de recollir, en un bar del centre cívic, les ampolles de plàstic necessàries per a l’acte de protesta. “No som conscients de la gran quantitat d’aquestes ampolles que gastem. És d’agrair quan trobes marques, com Vichy Catalan, que encara envasa en vidre i accepta que tornis els envasos”, explica l’Alícia, una de les voluntàries.

Qui tingui una edat recordarà quan a les escoles es recollien ampolles de cava per fer diners per a excursions, però actualment a Catalunya el sistema de retorn d’envasos és residual i es limita al vidre de begudes que es serveixen en l’hostaleria. La pràctica del retorn, però, es podria fomentar en la futura llei catalana... si la llei espanyola ho permet.

“Les entitats ecologistes hem estat reclamant que des de Catalunya es fes directament la transposició de la directiva europea per anar avançant i ser pioners, com ja s’havia fet anteriorment. Però no ha estat així. Amb les conselleries anteriors es va perdre aquesta oportunitat, i ara ens preocupa que la nova llei espanyola pugui incloure algun element que impedeixi que els governs autonòmics dictin normatives més restrictives. Seria una gota més que faria vessar el got d’aquesta situació autonomista tan qüestionada en què ens trobem”, indica Girona, que cita Navarra i les Illes Balears com a exemple de comunitats on ja s’ha fet un pas endavant i s’han aprovat normatives molt estrictes. La responsable del CEPA també recorda que les entitats ecologistes aplegades a la Plataforma Residu Zero han proposat unes bases per a aquesta futura llei catalana de residus, i confia que el Departament d’Acció Climàtica vulgui entrar a debatre-la amb les entitats i els moviments ecologistes.

comprar amb envasos propis

Segons el director de l’Agència de Residus de Catalunya, mentre no s’enllesteix la llei catalana ja s’estan impulsant iniciatives que condueixen cap a un canvi de paradigma. “Només tenim un planeta i si en volem tenir cura haurem de canviar els nostres hàbits, també pel que fa als residus”, insisteix Peraire.

Un exemple recent és el protocol que s’ha posat en marxa juntament amb l’entitat Rezero (Fundació per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable) per garantir el dret de les persones consumidores a comprar amb els seus propis envasos reutilitzables, ja siguin bosses, carmanyoles, ampolles, oueres... A part de l’Agència de Residus de Catalunya, també han donat suport a aquest protocol l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària, l’Agència Catalana del Consum, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’AMB... i diverses entitats més relacionades amb el consum i la salut. L’objectiu és escampar unes pràctiques que ja s’estan aplicant en molts comerços de proximitat i en la venda de productes ecològics: fer servir com menys envasos millor.

De moment, ja s’hi han adherit establiments com Ametller Origen, La Sirena, Veritas, Condis, Sorli, Grup Llobet i diversos gremis de carnissers, xarcuters i peixaters. El protocol estableix mesures per vendre a granel, com ara que el client sigui el responsable de portar els seus envasos nets, secs i en bon estat. Si no és així, el venedor es pot negar a omplir-los. Fruita i verdura, carnisseria, xarcuteria, peixateria, menjars cuinats, ous, olives, fruita seca, llegums, cereals, pasta, cafè, begudes, dolços, productes congelats, productes de fleca o productes de neteja i higiene són algunes de les compres que es podran fer amb aquest sistema. Caldrà veure si les gran cadenes s’hi afegeixen.

ELECTRODOMÈSTICS I TÈXTIL

Tot i que els residus d’aparells elèctrics i electrònics no són tan voluminosos com la resta de deixalles, és molt important que es reciclin bé si no es poden reparar, perquè d’aquesta manera es recuperen materials molt valuosos i es pot reduir l’explotació de recursos naturals. Per posar un exemple, en el cas d’un telèfon mòbil, el 23% del seu pes correspon a metalls, que en ocasions poden ser fins a quaranta de diferents, inclosos d’especials com el cobalt (que ha provocat conflictes pel seu control en països com el Congo) o també metalls preciosos com el pal·ladi, que és més car que l’or. A més, perquè funcionin necessiten terres rares, materials molt escassos i costosos d’aconseguir, d’aquí que s’hagi anomenat “mineria urbana” la seva recuperació. A Catalunya es calcula que es produeixen 5,48 quilos d’aquest tipus de deixalles electròniques i elèctriques per habitant i any, una xifra que va creixent progressivament, tot i que només es reciclen correctament el 35,6% d’aquests recursos. Per tant, la resta es cremen o van a parar a abocadors. Per això s’estan fent campanyes recordant que els venedors s’han de fer càrrec de la retirada dels productes vells, fins i tot si es compra per internet i t’ho porten a casa. “Hi ha un circuit establert, i la ciutadania ha de conèixer com reciclar aquests aparells”, remarca Peraire.

També destaca la feina que s’està fent en l’àmbit del tèxtil, ja que els seus residus impliquen una problemàtica igualment greu. Les dades que es van exposar en el primer plenari del Pacte per a la Moda Circular del Tèxtil que es va fer la primavera passada indiquen que cada català consumeix entre 21,5 i 26 quilos de tèxtils a l’any. Mentre la indústria creix (en quinze anys s’han duplicat les peces de roba venudes arreu del món), també creix la velocitat en què la roba es descarta. I només el 12% dels residus tèxtils es recullen selectivament.

Això implica que la gran majoria d’aquests redius provinents del consum a les llars –un total de 140.000 tones anual– també acaba en abocadors o incineradores. Per a la roba és igualment important la jerarquia en la gestió de residus que marca Europa: primer de tot se n’hauria de reduir el consum, després reparar-la i reutilitzar-la i si no queda més remei reciclar-la. A la vista de tot això, el Pacte per a la Moda Circular planteja que es pugui millorar la recollida selectiva perquè més material tèxtil es reutilitzi i que es busquin noves fórmules de negoci en el marc de l’economia circular.

Ara bé, tot això no serà possible si abans no hi ha un canvi de la mentalitat consumista. En aquesta línia, cada cop hi ha més activistes que aprofiten campanyes com les de Nadal o les rebaixes per recordar-ho. “Reduïm el consum, millorem la vida”; “Consumisme = crisi climàtica”; “Black Friday, futur negre per al planeta”... són només alguns recordatoris en forma de pancartes cada cop més habituals a prop d’espais comercials.

tornar als retornables

Qui genera els residus domèstics són els ciutadans, però qui en té la primera responsabilitat, segons Mercè Girona, és l’administració. “Es planteja que s’ha de reduir, però no es fa cap esforç per explicar-ho bé a la ciutadania, ni es pren cap mesura efectiva perquè això sigui possible. Hi ha poca compra a granel. Envasos reutilitzables? Ni un. Tot envasat. És la gent qui ha de fer l’esforç de buscar llocs per comprar a granel? Doncs no, la responsabilitat no ha de recaure només en els ciutadans, la responsabilitat ha de recaure en les administracions, que han de fer complir totes les mesures que siguin necessàries per aconseguir reduir els residus”, insisteix.

Per aquest motiu, des del món ecologista i ambientalista es considera tan important fer efectiu un sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos, l’anomenat SDDR. Com dèiem amb l’exemple anterior del cava, la idea no és nova, però sí que s’hauria d’ampliar a nous envasos, inclosos els de plàstic, els brics, les llaunes o els de materials compostos.

“Plantegem que totes les botigues i establiments tinguin l’obligació de vendre, com a mínim de cada línia de producte, unitats amb envasos que siguin reutilitzables. Que tu consumeixis el contingut i tornis l’envàs. I també s’haurien de poder tornar els envasos d’un sol ús, que, de fet, haurien de ser menys perquè haurien d’estar més gravats. Que els consumidors retornin els envasos i recuperin el seu cost”, explica Mercè Girona.

les pressions d’ecoembes

Amb aquest sistema, que ja s’utilitza en deu països d’Europa, haurien de ser els productors els responsables de tornar una quantitat fixada de diners per cada envàs recuperat. Tot plegat es faria amb unes màquines de dipòsit situades a totes les botigues i establiments. L’any 2013 es va fer una prova pilot a Cadaqués, però no s’ha passat d’aquí. “Es va veure que els ciutadans, les botigues i el comerç hi estaven a favor. Es van aconseguir uns índexs de recuperació de més del 90%, i menys despesa per al municipi en neteja i en contenidors. Són sistemes viables i sostenibles. El problema és que les grans empreses, les grans distribuïdores i les grans superfícies, agrupades a Ecoembes, no el volen. Els faria pagar més, perquè ningú voldria perdre diners i tots els envasos que ara van a parar al rebuig o es llencen al medi ambient, ja no es perdrien. Per això fan pressió com a lobby estatal”, alerta Girona.

Ecoembes, en teoria una organització sense ànim de lucre que aplega productors d’envasos i emparada per la legislació espanyola amb l’objectiu d’assegurar-ne el reciclatge, només s’encarrega del cost del reciclar una part –no tota– dels envasos del contenidor groc, que ja hem vist que no són, ni de bon tros, tots els que es fabriquen. En aquest sentit, entitats com Greenpeace són contundents: “Ecoembes és una societat anònima que gestiona milions d’euros cada any, i aquests ingressos depenen més dels envasos que es consumeixen que no pas dels que es reciclen. El ritme de creixement econòmic d’Ecoembes és paral·lel al de l’allau de plàstic dels últims anys.”

Per a Isaac Peraire, el problema amb aquesta organització és que no n’hi ha cap altra que faci la seva tasca i, per tant, es generen polèmiques sobre el seu funcionament. Està convençut, però, que el sistema de devolució i retorn d’envasos s’acabarà implantant quan s’aprovi la nova llei catalana de residus. En aquest tema, com en molts d’altres, els costums hauran de canviar en un futur immediat. Baixar la bossa de les deixalles al contenidor deixarà de ser un tasca que a la majoria de les llars ningú vol fer per convertir-se en un acte de responsabilitat individual i també col·lectiva.

OBJECTIUS QUE S’HAN DE COMPLIR

L’any 2012, el govern de la Generalitat va impulsar el PRECAT2020 , el programa per a la prevenció i gestió de residus i recursos 2013-2020. Amb un pressupost de més de 782 milions d’euros, preveia diferents objectius, començant per una reducció, per a l’any 2020, del 15% dels residus generats respecte al 2010. A la pràctica, la disminució ha estat minsa: de 4,2 milions de tones de deixalles municipals el 2010, a 3,9 milions el 2020. S’hauria d’haver arribat al 60% de recollida selectiva, però només es va arribar al 45%. També es preveia el reciclatge del 75% dels envasos lleugers, que en realitat només és del 34%, segons les dades del CEPA. Tot plegat contrasta amb la pressió que marca l’última directiva europea. Per al 2035, el 65% dels residus municipals totals s’hauran de reciclar o recuperar. I en el cas concret dels envasos, el 2030 sí que s’haurà d’arribar al percentatge del 75%.

FISCALITAT AMBIENTAL

“No deixarem de fer campanyes de sensibilització perquè volem que la ciutadania sigui conscient dels residus des del moment que consumeix i fins al moment que selecciona la brossa. Però també hem de tendir a demanar responsabilitats a qui produeix. Qui no produeixi de manera respectuosa amb el medi, o qui no seleccioni, que pagui. Hi ha d’haver una fiscalitat ambiental per a aquells que contaminin més”, assegura Isaac Peraire. També remarca que des del govern català es vol anar de bracet amb les indústries per aconseguir els canvis necessaris en la prevenció de residus. “Ja n’hi ha moltes que ho fan bé, que es van adaptant amb nous processos i procediments. Els canvis sempre generen inquietud, però cal determinació i valentia, i el govern n’hi posarà”, insisteix.

DARRERE DE LA BROSSA

Les quatre comarques catalanes amb més residus municipals per habitant són turístiques: l’Alt i el Baix Empordà, la Vall d’Aran i la Cerdanya. En xifres absolutes, evidentment, guanya l’àrea metropolitana de Barcelona. També és allà on es generen més problemes, com revela el mapa elaborat per la Plataforma Ciutadana Residu Zero. Mostra una gran concentració de conflictes relacionats amb els residus (Rubí; els Hostalets de Pierola; Montcada; Sant Adrià del Besós o Sant Vicenç dels Horts) precisament on se’n produeixen més, la recuperació és més baixa i la fracció del rebuig és més gran. També mostra una tendència a exportar residus en zones com les Garrigues (Juneda), el Berguedà (Cercs) i el Baix Empordà (Cruïlles).

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)