“Cal decidir si ens anticipem o si reaccionem”

Estem perdent una part significativa de les nostres platges i dels nostres deltes perquè s’ha anat tallant el flux de sorra que ve de rius i rieres i també perquè s’ha dificultat aquest flux al llarg de la costa, amb estructures que trenquen l’equilibri geomorfològic de les platges, com poden ser els ports. Més de la meitat de les nostres platges estan en retrocés, i això s’accelerarà per aquest dèficit de sediments, per una pujada del nivell del mar i per l’impacte dels temporals. En poques dècades, tindrem una situació crítica a les platges, ja no només per a la mateixa conservació –són un actiu natural i econòmic importantíssim–, sinó també perquè són la primera i moltes vegades l’única barrera de defensa natural del que tenim al darrere: passejos marítims, habitatges o altres infraestructures com línies de tren.

Només podem fer tres coses. Primer, intentar recuperar part d’aquesta aportació de sorres que venia del continent, no només per a les platges, sinó també per a la mateixa gestió de rius i rieres, que també s’està degradant. En segon lloc, reduir en la mesura que sigui possible l’erosió, la qual cosa no es pot fer a qualsevol preu. Compensar-la amb aportacions de sorra cada any, a banda dels costos i de l’impacte ambiental, no soluciona el problema, perquè només resitua la sorra que hi ha al sistema i no n’incorporem de nova. Més enllà de l’aportació puntual de sorra, que hauríem d’intentar que fos la mínima, cal pensar en accions de restauració una mica més integrals, incloent la restauració dels sistemes dunars, que també fan de protecció dels temporals, restaurant la vegetació de platja i intentant restaurar la vegetació submergida de posidònia, que en molts casos també fa de fre d’erosió. I en tercer lloc, caldria canviar les infraestructures, canviar el disseny, retocar, moure o eliminar en funció de cada punt concret. L’adaptació al canvi climàtic és molt local, i en funció de les característiques de la platja i del que tenim al darrere, caldrà fer una o altra acció perquè l’impacte sigui menor.

Aquí hi entren totes les opcions, i dependrà de la urgència, la necessitat i dels costos beneficis de fer-ho. No fer res no és una opció, perquè acabarà passant, i substituir més platges naturals per esculleres és una mala estratègia. Si perdem les platges tindrem impactes en les infraestructures, a part que també tindrem problemes amb les esculleres. I que passi això és un mal negoci per al turisme i per al benestar els ciutadans que vivim a Catalunya. Cal definir bé quin temps de marge tenim per actuar als diferents punts de la costa i definir bé quina és l’actuació més eficient, més adequada per adaptar-nos a aquesta nova situació i llavors anar executant això de manera prioritària en el temps i en l’espai. Per tant, accions de tot tipus. Potser primer de redisseny, però pot arribar un punt que no sigui suficient i que s’hagi de retirar o eliminar el que sigui necessari perquè la natura, el mar, indicarà el que és possible i el que no és possible. El tema és decidir si ens anticipem o si reaccionem.

Aquest tipus d’anàlisi no s’ha fet i s’hauria de fer. La clau seria fer aquesta planificació i a partir de la informació i l’anàlisi d’experts, dels escenaris de pujada de nivell del mar i de la possible intensificació dels temporals, poder calcular i dir quin termini hi ha per actuar en un tram concret, perquè si no, se’ns complicarà.

El tema del tren al Maresme s’hauria de fer immediatament. Ja hi ha problemes seriosos i ja hi ha un projecte alternatiu previst. En aquest cas, fins i to es pot dir que ja fem tard i que no s’ha actuat. Com més triguem, més problemes tindrem, i hi ha altres casos que potser poden esperar vint anys. Al Delta, a la zona de la Marquesa, també s’hi ha d’actuar de seguida, perquè cada temporal l’afecta. Hi ha trams on ja sabem que s’ha d’actuar amb urgència però també amb criteri, amb actuacions ben fetes i que minimitzin el nostre impacte.

La moratòria urbanística del govern ja va una mica en aquest sentit. Ja hem construït prou a la costa, segurament massa, i en el futur s’haurà de desconstruir. No dic que passi en deu anys, però en algun moment hi haurà l’oportunitat històrica de desconstruir coses degradades i lletges i de redissenyar per donar més espai a la natura, als ciutadans, als espais lliures i anar reduint la densitat. Entre altres coses, perquè també s’hauran de traslladar infraestructures de primera línia que no es podran mantenir.

Sí. Tot i que serà un procés lent, és qüestió de dècades. De tota manera, ha sortit un estudi que parla d’una placa de gel immensa a l’Antàrtida de la mida de la Gran Bretanya que s’està desfent més ràpid del que pensaven els científics. Si s’arriba a despendre del continent antàrtic en cinc o deu anys, això serien 60 centímetres de pujada del nivell de mar. I si comencen a passar aquestes coses, tot es pot accelerar. Només 60 centímetres en els propers anys seria un greu problema que ens obligaria a fer coses que ara potser pensem que poden esperar vint anys. Com anirà la pujada del nivell del mar en funció de com s’agreugi l’emergència climàtica també determinarà molt el ritme a què haurem d’actuar.

Correcte. I poden passar coses en els propers anys que siguin encara més bèsties, perquè això implica un nivell del mar més alt i això vol dir que els temporals que vinguin tindran molt més impacte i es pot veure molt més clarament la necessitat d’aquí a deu anys de redissenyar les coses d’una manera més sistemàtica. Potser ara encara no ens ho imaginem, però pot passar.

Si s’hagués respectat l’amplada i la capacitat de desaiguar del barranc que tota la vida ha estat allí, sí. No oblidem que va baixar una barrancada de l’interior i que fa afectar la costa perquè és on el barranc estava més estret. Passa en molts llocs de Catalunya, que s’han fet rambles on hi havia barrancs. Això és una realitat que tenim i no la podem ignorar. El que s’hauria de fer és revertir aquesta situació fent actuacions per tornar a donar més espai a l’aigua. No hi ha una altra manera.

És mirar d’eliminar qualsevol infraestructura que no permet que la línia de la costa es pugui moure, ja sigui una escullera –que fa de línia de la costa perquè la platja ha desaparegut– o infraestructures lineals com ports o espigons que estan ajudant a protegir alguns trams i que generen problemes en d’altres, perquè la sorra té un equilibri entre trams i també l’hem anat trencant. Qualsevol possibilitat d’eliminar elements rígids i substituir-los per elements més flexibles, siguin naturals, seminaturals o combinats amb elements rígids però amb menys volum és anar en la bona direcció.

Si el problema fossin només els ports esportius, estaríem salvats. Tenim massa de tot: ports esportius, aeroports, autopistes, massa polígons industrials... perquè ens vam apuntar al pelotazo urbanístic que estava de moda en dècades passades, quan la política consistia bàsicament a inaugurar coses. I perquè tots els pobles i tots els alcaldes estiguessin contents, tots tenien de tot. Sabem perfectament que això és un error de planificació garrafal, perquè no ens calen unes infraestructures que no necessitem i que s’han de mantenir. Tot això s’ha de racionalitzar. Quants ports hi poden haver en tota la costa catalana? Doncs algú que hi entengui, algun grup d’experts hauria de dir: l’ideal és això. Que cada ajuntament que s’ho pot permetre faci un port esportiu no és un criteri.