El dossier

Radiografia de la sanitat pública

Miris on miris hi ha algú que protesta. Els sanitaris exigeixen més mans, menys gestors i millors condicions laborals per evitar l’èxode de professionals. S’està posant en joc, diuen, el dret a la salut

XAVIER LLEONART (Metges de Catalunya)
“Vols fer la feina en condicions? Calen temps i recursos, però no és barat, no interessa”
ALBA BRUGUÉS (Presidenta de AIFiCC)
“Se’ns han omplert les consultes de burocràcia, que et fa l’efecte que el que fas no serveix”
ARIADNA MAS (Departament de Salut)
“No volem privatitzar! Volem que la sanitat pública catalana sigui la millor , i ben pagada
XAVIER LLEONART (Metges de Catalunya)
“La pandèmia ha rebentat les quatre costures que quedaven al sistema públic de salut”

Gener del 2022. Fem cua en un CAP a Santa Coloma de Gramenet. Veiem i sentim les persones que s’acosten al taulell. No vols parar l’orella, però tothom parla alt i clar, per si de cas les mascaretes i les mampares dificulten l’entesa. Un equip del SEM s’acosta perquè busca un pacient que s’ha d’endur a l’hospital, a urgències. Dues dones demanen que algú visiti el pare, que cada dia que passa el veuen més fluixet. Un ve amb febre, un altre té problemes amb la baixa, una altra amb l’alta. És un no parar. L’escena es deu repetir, segur, arreu del territori. Al setembre els sanitaris havien anat recuperant una certa normalitat. La cinquena onada els va donar treva i, alhora, es va acabar l’estiu, uns mesos en què els equips han de reduir l’activitat per falta de mans –hi ha vacances–. Els dos factors van propiciar una incipient recuperació de les rutines. Va durar poc: la variant òmicron va fer volar pels aires les previsions. Els sanitaris han tornat a lluitar altre cop per la normalitat a la feina i alhora estan en peu de guerra.

Protesten metges, infermeres, estudiants MIR, fisioterapeutes, treballadors de la neteja, del 061, visitadors mèdics. Protesten els pacients, i els familiars. Acabaríem abans mirant qui és que no protesta: els directius i els polítics (quan manen). Xavier Lleonart, secretari general del sindicat Metges de Catalunya: “Com veiem la situació? Fatal. No hi ha ningú que s’hagi aixecat algun dia per anar a treballar i que no hagi pensat que el que fa no té res a veure amb allò que pensava que és ser metge.” Sobre la gestió de la covid, afirma: “En la primera onada es podia entendre la improvisació, però han passat dos anys i encara no s’ha legislat com hem de funcionar.” Recursos, vet aquí el que demanen. Humans, en primer lloc, i amb contractes estables –la precarietat està a l’ordre del dia.

Lleonart qüestiona una de les eines estrella d’aquesta crisi, la telemedicina. Per a ells és més aviat un intent d’estalviar en personal. “Quan estudiava com és fer de metge hi havia uns passos que calia fer, seqüencials: escoltar i preguntar, inspeccionar, palpar, explorar i auscultar. Què hi ha de tot això en la telemedicina? Hi ha companys que et diuen que se senten com comercials d’una operadora telefònica.” Tot plegat, assegura, és “el somni humit de l’administració, fer més low cost, encara, l’atenció mèdica, poder substituir l’atenció personal –no complementar-la–, amb una altra que no és ni atenció.” Aquesta crisi podria ser una oportunitat: “Vols fer la feina en condicions? Calen temps i recursos, però no és barat, no interessa.” També comenta una altra de les aportacions del Departament de Salut en aquesta pandèmia: els “nous perfils professionals” en l’atenció primària. N’hi ha de tota mena, dietista nutricionista, referents de benestar emocional comunitari, promoció dels tècnics en cures auxiliars d’infermeria, gestors de salut –per a tasques administratives–... El sector es planteja: no falten més aviat metges i infermeres? “Els nous perfils són una argúcia per posar algú amb bata blanca a donar servei, algú que no és un metge! És més barat posar tres administratius a parar el cop que posar un metge.”

El problema, diuen, no és a Espanya o Catalunya, és a Espanya i a Catalunya: “Per part dels governs no hi ha cap voluntat d’apostar per la sanitat com a objectiu de país. Espanya és dels països comunitaris que dedica menys tant per cent del PIB a salut. A Catalunya, el pressupost per al 2022, si treus els diners del fons covid, és igual que fa dotze anys. On anem?! Que no ens vulguin vendre cap moto.” El personal, afirma, se sent “més pressionat”, i també “menys motivat i més maltractat.” Assenyala que en cinc anys es calcula que entre un 20 i un 30% dels metges es jubilaran. “Molts dels joves marxen a l’estranger. A França paguen gairebé el doble; al Regne Unit, quasi quatre vegades més. Si no s’hi posa mà, la sanitat es despoblarà, i només es podran contractar administratius. Només a la sanitat anglesa hi ha 7.000 professionals de l’Estat!”. Més de 2.500 facultatius van demanar certificats d’idoneïtat el 2021 a l’Estat (un 28% eren catalans), i en més d’un 70% dels casos els volien per treballar a l’estranger. Invertir a formar-los perquè després en gaudeixin fora. Ens ho podem permetre?

Treballadors cremats

Metges de Catalunya té en marxa diverses accions. Una d’elles és la campanya Posa límits, perquè els metges deixin de fer hores extres. La campanya està relacionada amb una enquesta sobre la síndrome del burnout –‘del cremat’– feta a la tardor, i en què van participar 2.716 facultatius. El 70% va manifestar cansament emocional; el 61,5%, distanciament del treball i el 44%, falta de realització personal. Un de cada tres metges té els tres símptomes clau del burnout. Anna Robert, psicòloga clínica, és la responsable de l’estudi: “El burnout no depèn d’un factor individual, de cremar-se per incapacitat. Està molt relacionat amb la prevenció de riscos laborals, perquè es considera una situació estructural.” Imaginem que tots tenim un recipient, de diferent mida. Si s’hi aboca líquid dins constantment, tothom es veurà desbordat tard o d’hora. Aquesta síndrome és típica de feines que impliquen tenir cura d’altres persones. El perfil dels afectats: metgesses d’entre 30 i 50 anys i de l’assistència primària.

Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), confirma el daltabaix: “L’òmicron ha estat un nou tsunami, amb la diferència que per a l’assistència primària ha estat molt pitjor perquè se’ns han omplert les consultes de molta burocràcia, que et fa l’efecte que el que fas no serveix per a gaire res. La burocràcia ha de quedar fora, i nosaltres ens hem de dedicar als diagnòstics i els tractaments.” Al principi de l’òmicron, en un sol dia es van atendre més de 100.000 pacients covid a Catalunya. “No som superherois! Hi ha un dèficit de personal de molts anys.” Segons un informe de l’OMS del 2020, a Espanya falten unes 120.000 infermeres i a Catalunya, 24.000. Brugués fa menció especial de la necessitat de treballadores socials i familiars, per poder atendre els més vulnerables: “Sabem qui són perquè les infermeres estem lligades a la comunitat. No tenim eines per fer que algú vagi a casa d’uns avis de 90 anys que necessiten que algú els faci el dinar.” Així de senzill i així de dur. Totes les forces que representen els treballadors de salut tenen una petició, i és que del pressupost de Salut, l’atenció primària rebi el 25%, com l’OMS demana. Catalunya arribaria el 2022 al 16%.

L’eina de la trucada telefònica que ja hem comentat abans és valorada també per Brugués: “La gràcia és poder decidir amb el pacient, conjuntament, quina relació vol. Potser una persona jove, a qui se li fa una analítica a l’any, s’estima més una trucada. I una altra persona prefereix venir al CAP. No es pot fer un protocol, ha de ser un acord entre el professional i el pacient.” Cal salvar, a qualsevol preu, els professionals de referència, defensa. “Tot usuari de la salut pública té una infermera i un metge de referència. És inamovible, és la base de la primària.”

Des del Departament de Salut, Jaume Benavent (referent d’Atenció Primària i Salut Comunitària de l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut) i Ariadna Mas (directora assistencial de l’Atenció Primària) aporten la seva visió. “Els professionals estan cansats, ja són dos anys. A més, n’hi ha de baixa i tenim dificultats per cobrir-los”, diu Benavent. Assegura que és conscient que falten mans, concretament a primària. “Ens trobem que no hi ha professionals disponibles.” Assegura que es fa l’esforç de buscar solucions, conjunturals, però que tot i que no són la solució ajuden, com contractar estudiants d’últims cursos de medicina. “El que es podia fer, s’ha fet”, diu. I segueix: “Els últims tres anys, sobretot, s’ha incrementat el nombre de professionals a primària i s’ha fet un esforç per millorar les condicions laborals. I s’ha de seguir fent, el compromís hi és.” Acaba: “Un deu per als professionals, que han donat el màxim. L’esgotament és lícit. I és lògic que sentin que no s’ha fet prou esforços, però no és cert.” Ariadna Mas, per la seva banda, diu: “Des de la grip de fa cent anys no es vivia res semblant. És normal que els sanitaris estiguin cansats. Han hagut de fer un 35% més d’activitat de la que feien abans, que ja era molta. És molt difícil atendre l’allau de feina, de casos, covid i no covid. I des de l’ICS també s’ha treballat, per nosaltres no quedarà. Que volen que millorin les condicions laborals? Sí. Farem tot el que es pugui.” I insisteix: “No volem privatitzar! Volem que la sanitat pública catalana sigui la millor de les millors, i ben pagada.” Sobre la improvisació de què s’acusa l’administració: “Cap sistema sanitari estava dimensionat per fer front a l’òmicron. Hem de tornar la confiança de la població envers el sistema. L’assistència privada no és la que ha fet front a la pandèmia, ja m’agradaria veure’ls.”

Segons les dades publicades al gener per la Unión Española de Entidades Aseguradoras y Reaseguradoras (Unespa), el 2011 un 26,86% dels catalans tenien una assegurança de salut, i només nou anys després, el 2020, ja eren el 31,82%. A Espanya, el 2011 eren el 18,49% i el 2020, el 23,35%. Les asseguradores ho resumeixen bé: “L’estalvi de costos que l’assegurança privada representa per a l’administració és evident.”

EL MAL NO VE D’ARA

El Defensor del Pacient ha presentat les dades del 2021. “Tenim els millors professionals, però estan sobrecarregats i mal retribuïts”, afirmen. Sobre el sistema sanitari, diu la presidenta, Carmen Flores: “Cal derogar la llei que permet passar diners a mans privades.” Es refereix a la llei estatal 15/1997, de l’època d’Aznar, que permet la gestió privada dins del sistema de salut pública. “Aquesta gestió indirecta converteix un dret en un negoci.” Dret convertit en negoci. És una expressió que han fet servir diverses fonts. Igualment, tots coincideixen: “La pandèmia ha rebentat les quatre costures que quedaven al sistema públic de salut i ja no se li poden posar més pedaços.” Ho diu Xavier Lleonart (Metges de Catalunya).

Els problemes no són d’ara. Comencen el 2008, amb la crisi i les retallades a Salut. Hi destaca el paper d’un actor clau: el conseller Boi Ruiz. Entre el 2010 i el 2016 es van viure èpoques de vaques molt primes, amb CiU i Boi Ruiz. Ruiz era el responsable de la patronal, Unió Catalana d’Hospitals –empresaris del sector sanitari–, i es va fer càrrec de la salut pública. Va ser sonat quan va recomanar, en una entrevista, que els ciutadans es fessin d’una mútua. Amb ell, el terme privatització s’omple de significat. Des del 2008, afirmen els sindicats, el camí de la salut és un pedregar. Diu Lleonart: “El primer que han de fer els polítics és escoltar els professionals, i tractar-los com correspon.” Remata: “El govern català diu que té un pressupost limitat per culpa de l’Estat; a Madrid, diuen que el problema és Europa, i nosaltres diem que no ens expliquin les seves misèries, que els paguem perquè ho resolguin.”

Xosé López de Vega és un traumatòleg jubilat que encara està en peu de guerra quant a lluites laborals, especialment a l’Hospital de Mataró. Revisa la història de la sanitat catalana i posa els ulls en anys anteriors a la crisi del 2008. Va fins als anys vuitanta i el conseller Xavier Trias: “Es va introduir la norma que els hospitals funcionessin per pressupost. S’obligava els gerents a destinar un tant per cent del pressupost, com a màxim, a personal. No podia passar del 70%. Aquí van començar a externalitzar –privatitzar–, serveis com el de bugaderia, informàtica, càtering...” Tot va ser començar. El pitjor de tot, diu, és que “si sumaves la partida de personal i tot el que costava externalitzar la despesa encara era més gran que abans. I els serveis externs tenien lligams amb partits polítics. Aquesta va ser la primera fita de la privatització encoberta.” Catalunya ha tingut, d’origen, una idiosincràsia particular, amb hospitals de la Seguretat Social, i moltíssims hospitals municipals que depenien de patronats i que havien estat benèfics d’inici. Amb elements molt diversos quant a la gestió, s’ha acabat construint la sanitat catalana, amb moltes relacions publicoprivades que sovint no agraden als professionals. Hi ha centres que depenen directament de l’Institut Català de la Salut (ICS) i d’altres de concertats. “El 70% dels llits d’hospital catalans tenen un conveni propi i és un desastre, perquè tot i que diuen que és igual que l’ICS, no ho és.” L’altra gran fita del desmantellament va ser posar Boi Ruiz a Salut, diu. El resultat: retallades brutals, havent de seguir assistint una població que cada vegada és més nombrosa. “Recordo una discussió fa pocs anys amb el gerent de l’Hospital de Mataró. Jo deia que necessitava cinc persones més a l’equip. Va dir-me que si fins aleshores me n’havia sortit és que no feien falta!” La pressió assistencial augmenta, primer als concertats, i també arriba als centres de l’ICS, tant als CAP com als hospitals. Conclou Alba Brugués: “Cal repensar el model de cures. Què volem? Però no veiem cap moviment. El que vivim és el colofó d’una situació que s’arrossega des de fa molt temps. Ara o mai, això és el que pensem els professionals.”

NÚMEROS CONTRA QUEIXES

Des del Departament de Salut ens donen dades. Entre el 2019 i el 2021, la plantilla del SISCAT (sistema sanitari integral d’utilització pública, amb tot tipus de proveïdors i gestions) ha crescut en 17.000 persones. A l’atenció primària, de gener del 2020 a setembre del 2021, s’hi han incorporat més de 5.400 professionals de diferents perfils. Dels 9.789,1 milions d’euros del pressupost del 2020 prorrogat per al 2021 es passa a 11.244,2 milions de pressupost per al 2022, amb una previsió de despesa de 14.188,9 milions. S’hauran de trobar recursos. Els diners per a primària han crescut en 260,2 milions entre el 2020 i el 2022. Enguany són 1.822,1 milions (16% del pressupost de Salut).

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor