El dossier

Els avis de la covid

La pandèmia ha colpejat la gent gran, en especial a les residències, on el virus ha causat milers de víctimes. Dos anys després de l’inici de la covid, les famílies clamen justícia i el sector residencial se sent abandonat

CINTA PASCUAL
“Les infermeres no venen, encara que es pagui un 25% més. L’única manera de captar professionals és amb la conciliació i adaptant horaris”
ANDRÉS RUEDA
“Col·lectivament, no hem après res, i només han pensant a crear un òrgan amb una nova estructura des de dalt. I per a què?”
JOSEP CARNÉ
“Ni els sanitaris són herois, ja m’enteneu, ni els de les residències són dolents. Uns i altres treballadors s’hi han deixat la pell”
JOSEP CARNÉ
“S’ha fet evident: les residències no són aparcaments d’avis! Aquí hi ha la clau, han de ser espais per anar-hi a viure, no a tancar-s’hi”
CATALINA SERRANO
“El pare va morir ofegat i vaig suplicar que el traslladessin. La mare va perdre quinze quilos i no ha tornat a ser la mateixa”
CINTA PASCUAL
“Ens van abandonar, amb un sistema sanitari col·lapsat. En la sisena onada, ha tornat a passar, i un altre cop no hem estat la prioritat”
ANDRÉS RUEDA
“Ens preocupa si hi ha canvis respecte al virus, perquè veiem com ens relaxem i, per prevenció, s’han d’evitar al màxim els espais interiors”

Un horror. Això és el que es va viure a les residències de gent gran a l’inici de la pandèmia. Els centres es blindaven amb els avis a dins per evitar la propagació d’un virus del qual es coneixia ben poca cosa. Les residències tancaven les portes el 13 de març del 2020. “Un dels dies més durs a les nostres vides”, assenyala la presidenta de l’Associació de Centres Residencials de Catalunya (ACRA), Cinta Pascual, que recorda la impotència amb què van lluitar –sense mascaretes FPP2, ni equips de protecció necessaris, els reclamats EPI, que no els arribaven– perquè el personal pogués atendre la gent gran a l’hora de fer-los les cures i moure’ls o donar-los el menjar, unes tasques on el contacte directe és molt estret i tenien por de contagiar-se uns als altres.

La covid aviat es va convertir en el virus més temut un cop entrava a les residències per la seva ràpida propagació i per com s’acarnissava amb els més fràgils. La portaveu de la patronal del sector assegura que es van sentir “abandonats” des del primer moment i recorda que es van organitzar com van poder per fer front a una crisi sanitària que va col·lapsar tot el sistema. Sense material de protecció ni atenció mèdica, els residents contagiats pel virus no es podien traslladar als hospitals, desbordats de malalts i amb les UCI plenes. La pandèmia va posar en evidència que el sistema assistencial no estava preparat per afrontar una crisi sanitària. Només en la primera onada es van registrar a Catalunya 5.963 defuncions a les llars d’avis, la mortalitat més elevada de les successives onades, en què segons dades de Salut han mort 9.800 persones en centres residencials.

Una d’aquestes víctimes va ser el pare de Catalina Serrano, que vivia a la residència Bertrán i Oriola, a la Barceloneta. En aquest centre –una de les vint-i-sis residències intervingudes durant la pandèmia per la Generalitat– hi van morir quaranta-dues persones de les noranta-dues que hi residien. “El meu pare va morir ofegat, sense rebre oxigen, i això que els vaig suplicar que el portessin a l’Hospital del Mar, que està al costat”, lamenta la Catalina, que va fer tot el possible, però que no va aconseguir el trasllat ni tampoc accedir al centre per acomiadar-se d’ell. “Vaig trigar dies a veure el seu cos”, recorda aquesta veïna de Barcelona, que comparteix aquesta vivència terrible amb altres familiars que també van veure com els seus avis morien sols o els havien de deixar de veure mentre s’allargaven els mesos del confinament. “La mare va perdre quinze quilos i no ha tornat a ser la mateixa”, explica la Catalina, que en els darrers dos anys ha vist com deixava de caminar i el retrocés cognitiu li afectava la parla. A les estones que tornen a estar juntes a l’habitació, on pot anar a donar-li el dinar, aprofita fer-li fer exercicis, conscient que l’aïllament de tot un any va ser “massa llarg i irrecuperable”. Per a la Catalina, el que va passar a les residències va ser un autèntic drama, però el pitjor de tot és que no va servir per aprendre la lliçó ni per millorar l’atenció als més dependents i vulnerables. “Em vaig creure que amb el que havia passat l’administració hi posaria més personal i recursos”, diu decebuda, veient que les dues auxiliars que atenen ara la seva mare són les mateixes que abans, amb unes ràtios “insostenibles”, ja que s’han de fer càrrec de les vint-i-tres persones dependents que hi ha en cadascuna de les plantes de la residència. Enmig de la pandèmia, reconeix que van ser una de les poques residències que van aconseguir reforçar l’atenció als residents amb la infermera de nits. Les famílies, que finalment estaven satisfetes amb la gestió de les Germanes Hospitalàries, es queixen ara del canvi de concessió per part de Drets Socials. “Són professionals que venen de l’àmbit sanitari; n’estem contents i no entenem que no ens escoltin”, diu després que el centre hagi estat gestionat per quatre empreses diferents.

El drama a les residències va evidenciar que calia reforçar una assignatura pendent, la coordinació i l’atenció mèdica als centres assistencials. Enmig de la pandèmia, la crisi amb la gestió de la covid a les residències portava la Generalitat a traspassar les competències d’Afers Socials a la Conselleria de Salut, amb el compromís que calia avançar cap a un nou model residencial en què es garantissin els drets de les persones dependents. El ple del Parlament afrontava el juliol del 2021 aquest debat i aprovava cinquanta-vuit resolucions amb l’objectiu de canviar la situació i oferir una atenció digna a la gent gran.

Entre aquests punts hi figura l’actualització de la cartera de serveis, vigent des del 2010, amb l’establiment d’una ràtio mínima d’un gericultor per cada quatre residents. Una xifra que des del sector residencial consideren desfasada, raó per la qual reclamen més mans perquè sigui un auxiliar per cada dos residents. “El deteriorament dels residents que ens arriben s’ha agreujat amb la pandèmia i requereixen que se’ls faci tot”, justifica Andrés Rueda, president de l’Associació Catalana de Directors de Centres i Serveis d’Atenció a la Dependència (ASCAD), qui reclama que es posin recursos d’una vegada per incrementar les ràtios i que es revisin les tarifes dels serveis que copaguen l’administració i els residents. “Sentim que els nostres pares han estat abandonats i no podem continuar com si res”, afirma sense estalviar crítiques cap a l’administració, que els “ha deixat sols en aquesta travessia” i els ha convertit en els “cap de turc” de les investigacions judicials sobre la gestió a les residències per la pandèmia i l’elevada mortalitat que van tenir.

“No ha canviat res”

La futura Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària, que van anunciar les conselleries de Drets Socials i Salut, haurà de marcar com han de ser els canvis a les residències i resoldre l’equiparació de salaris del seu personal amb els del sistema sanitari. “Tots tenim moltes esperances, però de moment res ha canviat”, assenyala la presidenta d’ACRA, Cinta Pascual. Després d’una sisena onada en què la variant òmicron ha col·lapsat un altre cop el sistema sanitari, la portaveu de la patronal manté que les residències “han tornat a no ser prioritàries” i que els serveis i la coordinació que s’havia aconseguit per part de l’atenció primària “han caigut en picat”. A diferència del març del 2020, en què el sector havia de demanar “auxili”, en aquesta última onada la tercera dosi de la vacuna els ha salvat perquè els avis no s’han posat malalts. Tot i això, es van registrar 419 defuncions entre els residents en aquests mesos en què els contagis es van tornar a disparar. “Col·lectivament no hem après res, i només han pensat a crear un òrgan amb una nova estructura des de dalt. I per a què?”, es pregunta des d’ASCAD Andrés Rueda, que insisteix que el que calen són inversions. En què ha millorat el model residencial amb l’experiència d’aquestes sis onades de la covid? A parer d’Andrés Rueda, s’ha millorat la col·laboració sociosanitària, però tampoc d’una manera homogènia a tot el territori i sense prou recursos per compartir la feina que fan conjuntament amb els professionals dels centres d’atenció primària que visiten els residents i que en fan un seguiment.

El president de l’ASCAD defensa que la Generalitat hauria de valorar econòmicament els costos reals que implica actualment mantenir 5.000 llits lliures a les residències, dins el pla de contingència per si cal fer aïllaments entre els residents. “Volem que perduri la sectorització i volem zones lliures on puguin conviure, però s’hi ha de posar ordre”, defensa Rueda, que és crític amb uns protocols que es “dissenyen des dels despatxos” i que són inassumibles per a moltes petites residències que no tenen espais comuns per dividir els residents i que han de fer mans i mànigues pel que fa a la seva organització interna, de neteja i, alhora, respectar la intimitat i la socialització dels residents en petites unitats de convivència. “Ens preocupa si hi ha canvis respecte al virus, perquè veiem com ens relaxem, i per prevenció s’han d’evitar al màxim espais interiors”, alerta el president de l’ASCAD, que ha fet arribar a Drets Socials un seguit de recomanacions perquè no es vagi amb presses per retornar a la normalitat. El col·lectiu d’equips directius considera precipitat treure les mascaretes als exteriors. “No passa res per donar-se les mans, però si ens fem petons sense mascaretes pot ser un risc”, diu Rueda. Per prevenció demanen que es mantinguin els tests d’antígens als avis que surten dels centres i que es facin amb més freqüència als professionals que no han passat la covid.

sense infermeres

La portaveu de la patronal ACRA, Cinta Pascual, assenyala que Europa té un problema per la falta de cuidadors d’una població cada cop més envellida, i afirma que el principal repte és trobar infermeres que vulguin treballar a les residències. Pascual assegura que, tot i pagant els mateixos salaris que al sistema sanitari i fins i tot un 25% més “no venen”, i que l’única manera de captar professionals és apostant per la conciliació i adaptant els horaris. La falta de personal s’arrossega des d’abans de la pandèmia. Són unes feines feminitzades, amb salaris precaris –voregen els 900 euros– i que ocupen una bona part de treballadores migrades.

Des de la patronal ACRA, la seva portaveu reclama un increment de les tarifes que “no arriba” i que permetria repercutir en la millora dels serveis i dels salaris que es paguen als professionals. “El que volem des del sector és qualitat de vida per als residents i per als treballadors”, defensa Pascual, que afegeix que no s’han d’amagar de res, ja que les línies de benefici del sector són d’un 6%, tot i que en aquests dos últims anys de pandèmia creu que pocs hi deuen haver arribat. “En dependència s’hauria d’invertir un 2%, i aquest país hi inverteix un 0,70% i ens segueixen mirant a nosaltres”, es lamenta Pascual. La preocupació ara per a les empreses que gestionen les residències és que la Generalitat deixi de pagar els sobrecostos de la covid, ja que fins ara equilibrava les despeses de material, neteja i personal. Això ha permès durant la pandèmia incrementar un 15% l’atenció directa als residents, una atenció que ara veuen amenaçada.

D’altra banda, el sector està amatent als recentment aprovats fons europeus, els Next Generation, que reserven una partida de 200 milions per al sector residencial. Un pressupost que en cap cas es podrà invertir en despesa corrent, però sí en millores i reformes perquè els centres puguin adaptar-se als canvis que obliga la covid o per a l’atenció tecnològica i de serveis. La Generalitat ha anunciat 255 milions per a ajuts a cuidadors informals, que són els familiars que es fan càrrec de persones dependents al seu domicili. La prestació econòmica de suport es rebrà sense haver d’esperar un any i mig, com fins ara. L’objectiu és facilitar que les persones puguin viure el màxim de temps a casa i garantir una plataforma de serveis per atendre’ls en cas que ho necessitin. La llei de la dependència diu que en sis mesos s’hauria de poder accedir a un recurs assistencial, però la realitat és que les llistes d’espera no s’escurcen i que un de cada tres dependents està en llista d’espera a Catalunya.

Retorn a la normalitat

“Per sort ara és més fàcil per a les famílies acostar-se als avis que viuen en residències. Al començament…” Josep Carné, president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (Fatec) reflexiona sobre el que ha passat en aquests dos anys de pandèmia. Ha estat una desfeta per als més grans; la covid s’hi ha acarnissat. Després d’allò es va parlar molt de revisar el sistema, que alguns van qualificar de poc transparent. “Tenim esperances en el recent avantprojecte de llei de l’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària. Hi farem aportacions.” Què fa falta? “Hem de fer un model residencial nou. I insistim: l’atenció ha d’estar centrada en les persones. Persones que puguin participar en les decisions, i que estiguin ateses per professionals de debò, amb un sou digne. Què ha passat? Han fallat professionals de les residències, perquè s’han posat malalts i no s’ha trobat qui els podia substituir.” Metges i infermeres, i altres perfils, s’estimen més passar al sector sanitari que continuar en l’àmbit de les residències. Precisament per això, per les males condicions laborals. Les males condicions no es refereixen només als sous. “S’han d’aconseguir unes ràtios adequades de residents. Com pot ser que un cuidador s’hagi de fer càrrec de deu o dotze residents?” Imagineu-vos persones grans, dependents, a les quals s’ha de llevar, fer la higiene, donar l’esmorzar. Com? “El cuidador, a més, ha de tenir la formació adequada però, tornem-hi, això s’ha de pagar. Si no paguen hi acabarà anant qui estigui veritablement necessitat després de fer un petit curset.”

Al final, les residències d’avis han de poder ser avaluades: “Les residències no s’han de valorar per les aportacions dels membres de la junta d’accionistes, sinó des d’una perspectiva social, amb les dades objectives sobre el que s’està fent al centre en favor dels residents.” Vet aquí el gran problema, diu, la titularitat. La major part són privades, i accedir a places públiques no és fàcil. “Hem de tenir opcions per escollir. No pot ser que visquis a Amposta i obtinguis plaça a Puigcerdà. Vaja, plaça pública. Aquest és un gran drama. Una qüestió tan important com atendre la nostra gent gran està en mans privades.” Els privats, per definició, en voldran treure guanys, fer negoci. Està implícit en el terme privat. Quan es tracta de les cures, diu Carné, això és “perillós”. “Si tens recursos econòmics, podràs triar la residència que més t’agradi i, si no en tens, pot ser que moris en una llista d’espera, que cada vegada és més llarga.” A propòsit d’aquestes llistes, Carné diu que una bona opció per alleugerir-les seria reforçar l’atenció domiciliària. De fet, quants no ens estimaríem més poder-nos quedar a casa?

Des de la Fatec, confien que hi haurà algun dels canvis promesos fa gairebé dos anys, quan els més grans van patir tant. “M’imagino que es tindrà en compte tot el que ha passat. M’ho imagino! I compte, que no és només a Catalunya que ens ha colpejat d’aquesta manera la pandèmia a les residències, ha passat arreu del món. S’ha fet evident: les residències no són aparcaments d’avis! Aquí hi ha la clau. Han de ser espais per anar-hi a viure, no a tancar-s’hi.” No es pot deixar de pensar en el drama que s’ha viscut. “Els casos en què hi ha hagut morts no es poden deixar córrer sense fer-hi res. Què ha estat, mala praxi? No estaven formats? Estaven desbordats? Es van haver d’espavilar com van poder?” L’aïllament del avis a les residències, reflexiona, va ser semblant al que tants altres malalts van viure als hospitals, en els pitjors moments. Tothom aplaudia els sanitaris, mentre que als treballadors de les residències se’ls qüestionava. Al final, manté, cal valorar-ho tot. “Ni els sanitaris són herois, ja m’enteneu, ni els de les residències són dolents. Uns i altres treballadors s’hi han deixat la pell, alguns literalment. La diferència és que els hospitals estaven mínimament preparats. Això no vol dir, però, que les residències s’hagin de convertir en hospitals, que jo crec que no. Insisteixo: la residència és un lloc per viure-hi. Sí que han de tenir al costat, a l’abast, les solucions als problemes de salut que es puguin presentar.”

Hi ha més residències privades que públiques. I també n’hi ha de concertades. I també privades amb places concertades. “Tot això s’ha de treballar i inspeccionar què s’hi fa; caldrà veure si els protocols són els correctes.” Malgrat que els canvis tot just es comencen a apuntar, a la Fatec creuen que es va pel bon camí. “S’hi està treballant. Tothom és conscient que tenim un problema damunt de la taula i que s’ha d’intentar resoldre.”

9.800

residents
morts des de l’inici de la pandèmia a les residències catalanes.

1.053

residències
de gent gran a tot Catalunya, amb 60.290 places.

106

sancions
imposades per la Generalitat arran de les inspeccions del 2021.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)