El dossier

Cada gota compta

Les pluges dels últims dies han donat una treva a la inusual sequera hivernal. No obstant això, l’amenaça és latent i, de moment, es manté un estat de prealerta que ens hauria de fer reflexionar sobre com ha de ser la gestió de l’aigua en l’escenari actual d’emergència climàtica

UN DESASTRE
Aquest hivern prometia aigua i neu a l’inici, però va acabar sent un desastre pel que fa a pluges
DESEQUILIBRIS
A les conques internes es concentra el 92% de la població i només el 40% dels recursos hídrics disponibles
NOUS RECURSOS
Les entitats ambientalistes creuen que no s’ha de fiar l’abastament d’aigua només a grans infraestructures

Si la primavera no es manté plujosa, Catalunya pot arribar a l’estiu en una situació de sequera. Les alarmes s’han encès aquest hivern: que malgrat les últimes pluges, les reserves d’aigua estiguin per sota del 55% no és un escenari gaire favorable si tenim en compte que el març de l’any passat estaven per sobre del 80%. Abans d’aquesta tanda de pluges, fonts del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural es declaraven “ocupats, que no preocupats ni alarmats”. Tot i això, al febrer es va haver d’activar el pla especial de sequera, que no va implicar restriccions generals, però sí mesures preparatòries d’organització interna i de comunicació als ciutadans per millorar l’estalvi d’aigua. Els darrers xàfecs hauran aturat una mica la sequera, però és evident que continua sent una amenaça latent.

un 2021 molt sec

Venim d’un any 2021 que va ser molt sec i càlid arreu de Catalunya. En alguns observatoris, com l’Observatori Fabra de Barcelona, s’ha pogut constatar que va ser un dels més secs en una sèrie centenària. Tot i això, no vam haver de patir per l’aigua perquè als pantans hi havia bones reserves, gràcies a les precipitacions del 2020, que va ser molt plujós ja des de l’inici, amb el temporal Glòria. De fet, aquesta és una de les característiques del nostre clima mediterrani, que té episodis de pluges i de sequeres alternats de manera recurrent. A més, la diversitat geogràfica fa que les temperatures siguin molt dispars en un lloc o un altre del territori. Un exemple: el diumenge 6 de març, la temperatura mitjana al port de Barcelona va ser de 10,5 °C, mentre que a Boí va ser de -8,6 °C.

Passa el mateix amb les pluges: pot caure una tromba d’aigua en una comarca i que pràcticament no plogui a la del costat. Això és precisament el que va passar, per posar un altre exemple, durant el Glòria. El 22 de gener del 2020 a Falset (Priorat) van caure 100 mm d’aigua per m², mentre que a Mont-roig del Camp (Baix Camp) només en van caure 8 (les dues poblacions estan separades per uns 30 quilòmetres).

més calor

La irregularitat del clima mediterrani no és res de nou. Ara bé, tots els escenaris previstos en l’emergència climàtica indiquen que en les pròximes dècades els termòmetres s’enfilaran de manera important –podrien ser 2ºC– per culpa de l’escalfament global. Pel que fa a les pluges, no resulta tan clar què pot passar a Catalunya, per la seva variabilitat intrínseca, però també hi ha indicis que segurament es concentraran en episodis de més tempestes, deixant temporades més llargues de sequera pel mig.

Com dèiem abans, venim d’un any 2021 que ja va ser molt sec i ens hem trobat amb un hivern que tot i que prometia aigua a l’inici –va ploure i va nevar amb força al Pirineu– al final va resultar ser un desastre quant a precipitacions: a la major part de les comarques catalanes el mes de gener havia plogut menys del 30% de la mitjana.

“En realitat, portàvem des de finals del 2020 amb poques pluges. Amb grans matisos, durant aquest temps havia plogut el 50% del que es consideraria habitual. I si parlem dels últims mesos, qualificaria la situació de desastre en el 90% del territori”, explicava a començaments de març David Muñoz, membre de l’entitat ecologista l’Adenc i meteoròleg aficionat. La falta de pluges i la forta insolació havien fet que hi hagués una sequera superficial molt important.

“Al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, per exemple, he vist alzines molt seques, i això ho atribueixo directament a aquesta sequera dels últims mesos”, afegia llavors Muñoz, que com moltes persones està pendent del que pugui passar aquesta primavera. “Al juny poden haver passat dues coses: o que hagi plogut i ja no ens recordem del tema; o que no hagi plogut prou i llavors tinguem notícies continuades sobre la sequera. Esperem que tinguem un parell de bones llevantades i que sigui la primera opció”, assegura.

En qualsevol cas, mentre hem gaudit del bon temps d’un hivern tan suau i amb moltes hores de sol, la falta continuada de precipitacions s’ha anat convertint progressivament en una manca de cabals als rius i, per tant, també ha disminuït la recàrrega d’aqüífers i el volum d’aigua als embassaments. Les pluges dels últims dies han servit per millorar lleugerament la situació.

Segons les dades de la Generalitat, les reserves d’aigua al sistema Ter - Llobregat –que és el sistema més important atès que dona servei a la major part de la població catalana– estan en un 54%. “És una situació o escenari que anomenem de prealerta, en la qual encara no cal prendre mesures restrictives, però sí de caràcter preventiu per evitar que la situació vagi més enllà, per exemple a través d’una gestió molt acurada de les reserves i de control de la demanda, especialment per als grans consums, i de l’activació de la producció d’aigua dessalinitzada”, expliquen fonts del Departament d’Acció Climàtica. En aquests moments, les dessalinitzadores estan funcionant al 85% de la seva capacitat total, quan en situació de normalitat es troben al 10-15%. Catalunya disposa de dues plantes dessalinitzadores, la de Blanes, a la desembocadura del riu Tordera, que es va posar en marxa el 2002, i la del Prat, a la desembocadura del Llobregat, que es va inaugurar l’estiu del 2009, just després de la sequera històrica que va viure el país entre el 2007 i el 2008 i que va suposar un punt d’inflexió. En aquell moment, encara no estava tan assumida l’emergència climàtica, i qui més qui menys va prendre consciència que l’aigua és un bé escàs.

la sequera del 2008

Per tenir una idea del que va suposar aquell episodi, només cal citar algunes dades rellevants: quinze mesos seguits sense precipitacions a les capçaleres dels rius, tant a les conques internes de Catalunya com a les conques catalanes de l’Ebre; unes reserves d’aigua als embassaments del Ter i el Llobregat que van baixar fins al 20,3% de la seva capacitat; els principals aqüífers catalans amb mínims històrics, i més de 4.400 notícies publicades en relació amb la sequera només durant els mesos d’abril i maig del 2008.

També serà recordada perquè l’aleshores conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar (d’ICV), va fer públic que havia pregat a la Moreneta que fes ploure, tot i declarar-se agnòstic. El prec el va fer el mes de març al monestir de Montserrat durant uns funerals, ho va explicar a la premsa a l’abril i al maig es van produir les esperades pluges, just quan començaven a arribar a Barcelona vaixells carregats d’aigua procedent de l’empresa d’aigües de Tarragona EMATSA.

Anècdotes religioses a part, de la gestió d’aquella sequera inaudita –els mitjans internacionals reproduïen les imatges dels vaixells fent arribar l’aigua potable al port barceloní, un fet inconcebible en una gran capital europea– se’n va prendre nota. Es van accelerar infraestructures com la dessalinitzadora del Prat i també es va dur a terme una forta campanya informativa per afavorir l’estalvi d’aigua a tots els nivells. De fet, se la considera el primer gran esforç de conscienciació ambiental, abans que la qüestió climàtica colpegés de ple en la vida quotidiana. La reacció ciutadana a l’àrea metropolitana de Barcelona va ser espectacular, amb un estalvi de consum del 20% en els moments més crítics.

qui consumeix més aigua?

Segons les dades recollides per l’Agència Catalana de l’Aigua en la documentació de la revisió del pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya, al conjunt del territori el 72,2% de l’aigua que s’utilitza va destinada a l’agricultura; el 8,8%, al sector industrial, comercial i de serveis; l’1,3%, a la ramaderia; l’11,6%, a l’ús domèstic, i el 6,1%, a usos municipals i altres usos no registrats, com ara fuites i pèrdues en canonades.

Aquests percentatges, però, varien de manera important si se separen les dues conques fluvials catalanes: la conca interna, amb els rius que neixen en territori català (Llobregat, Ter, Muga, Daró, Fluvià, Francolí, Foix, Besòs, Gaià, Tordera i Riudecanyes), i les conques catalanes del riu Ebre. En aquestes darreres, l’aigua destinada al reg agrícola és més, fins al 94,4%, mentre que a les internes és del 34,6%. La diferència també és rellevant si es mira només el percentatge d’aigua destinada al consum domèstic: el 28,7% a les conques internes i l’1,5% a les de l’Ebre.

Res estrany: tenim una gran part del territori agrícola, i una altra gran part urbana i industrialitzada, i això també afecta els recursos hídrics i la seva disponibilitat. Així, en l’àmbit de les conques internes, es concentra el 92% de la població catalana i només el 40% dels recursos hídrics disponibles. I són precisament aquests recursos, els que gestiona l’Agència Catalana de l’Aigua, els que més han minvat ara amb aquesta sequera, ja que la conca de l’Ebre no s’ha vist tan afectada. Prenem dos pantans com a referència per il·lustrar-ho. El de Sau estava aquest febrer al 47,95% de la seva capacitat (82,45% fa un any), mentre que el de Riba-roja d’Ebre està al 92,11% (70,29% l’any passat). Això no vol dir, però, que a l’Ebre hi sobri aigua, ni de bon tros, simplement indica que la gestió hídrica del país és extremadament complexa precisament perquè els recursos depenen d’una pluviometria cada cop més variable.

MÉS PRESSIÓ als sistemes

“Com menys aigua tenim, més complicat és gestionar-la. Sabem que els extrems meteorològics s’aniran incrementant, segurament no plourà menys, sinó que ho farà diferent. Tindrem un estiatge intens durant més temps. I després potser ens caurà tota l’aigua del món en dos dies i tampoc la podrem tractar bé ni aprofitar-la”, explica Sergi Sabater, professor de la Universitat de Girona i investigador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA). Afegeix que el gran problema és que precisament volem i necessitem molta més aigua a l’estiu, que és quan hi ha més risc de sequera si els mesos anteriors no ha plogut prou. “Tothom es vol dutxar tres cops al dia perquè fa calor, hem de regar i omplir les piscines, i tenim el turisme, que també necessita molta aigua”, recorda.

Sabater insisteix en aquest factor, el de la pressió humana, que porta al límit els cabals. “Per posar un exemple, quan et passeges pel Gironès i la Selva veus un paisatge harmònic, bonic, agrícola, però tot això és a costa de tenir un sistema hidrològic molt asfixiat. L’Onyar és un riu amb molts problemes ja des del seu naixement. Hi ha trams sense aigua o amb aigua que no circula, està contaminat... I si preguntes a gent gran de la zona, et recorden trams on antigament s’hi podien banyar i pescar. I molts pensen que aquesta situació actual tan delicada és només culpa del canvi climàtic, no són conscients de la intervenció humana.” Això precisament li va passar parlant amb el propietari d’una gran explotació agropecuària d’èxit, que atribuïa la falta d’aigua del riu a la meteorologia i no a l’aprofitament que se’n fa. “Anem creixent, que està molt bé, però no som conscients de les conseqüències d’aquest creixement”, assegura.

“Hem de tenir en compte que com a població som molts i, cada cop més, fem molta pressió sobre els rius, i a sobre, plou poca aigua. Si algun dels termes d’aquesta equació no els canviem, els rius cada cop estaran pitjor. Per moltes depuradores que construïm, per molt de tractament que fem, els sistemes no donen l’abast”, afegeix l’investigador de l’ICRA.

Aquest centre té tres línies de treball relacionades amb l’aigua. D’una banda, la que se centra en els recursos i els ecosistemes. En segon lloc, la que treballa sobre la seva qualitat química, microbiològica i toxicològica (una de les seves tasques ha estat coordinar les anàlisis de la la Xarxa de vigilància del SARS-CoV-2 en aigües residuals, per tenir un indicador de l’evolució de la pandèmia). I finalment, l’àrea de tecnologia aplicada a optimitzar els recursos, l’eficiència energètica i la reducció dels costos en els processos que porten l’aigua des dels rius fins al seu consum. És l’àrea que estudia –generalitzant molt– com depurar millor i com dessalinitzar millor.

tecnologia

En aquest escenari en què la sequera és una amenaça latent, la tecnologia relacionada amb l’estalvi d’aigua i la seva reutilització se’ns presenta com a fonamental. “El problema de tenir poca aigua és que s’hi acumula de tot i, per tant, l’hem de poder gestionar bé per consumir-la amb garanties. Es diu que quan l’aigua del Llobregat arriba a Barcelona ja ha passat per tres lavabos. És a dir, s’ha utilitzat i ha passat tres cops per depuradores. No ens ha de sobtar. Al contrari, hauríem d’aprendre de països com Israel, que són líders en reutilització. Han desenvolupat tecnologies capdavanteres i també tenen una legislació molt avançada”, explica Sergi Sabater. A l’Estat espanyol, la legislació és més restrictiva, i l’ús d’aigua regenerada –la que s’obté a partir d’un tractament posterior a la depuració– es pot fer servir per regar, per a la indústria o per a usos ambientals, però no per a consum humà.

La major part es retorna al medi ambient, i en els darrers anys s’ha utilitzat aigua regenerada, per exemple, per millorar el cabal del riu Llobregat i per aturar la salinització dels seus aqüífers. Segons les dades de l’ACA, durant el 2021 es van aprofitar 53,3 hm³ d’aigua regenerada, davant dels 39,3 hm³ de l’any anterior, per tant la tendència a anar reaprofitant cada cop més aquest recurs és evident, a mesura que es va millorar la tecnologia per fer-ho. Ara bé, apostar per regenerar aigua presenta un problema de distribució geogràfica. Els grans productors d’aigües residuals que es poden tractar són les grans ciutats, que estan separades per distàncies importants dels indrets on aquesta aigua es pot reaprofitar per regar cultius o millorar ecosistemes. I això significa uns costos.

diversificar

Davant d’aquest problema, però, ja es plantegen solucions. El mes de febrer passat, les entitats Enginyers sense Fronteres, Ecologistes en Acció i Aigua és vida van presentar l’estudi Aigua i emergència climàtica a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en què es proposa diversificar les mesures per obtenir nous recursos d’aigua més enllà de les grans infraestructures, com les dessalinitzadores, que necessiten molta energia per funcionar. Una de les opcions és aprofitar millor l’aigua de pluja construint dipòsits perquè es pugui emmagatzemar abans que passi al clavegueram, on ja quedaria massa contaminada. Segons s’explica en aquest estudi, a l’AMB es podria aprofitar fins al 80% de l’aigua de pluja, però ara només se n’aprofita el 5%.

Recuperar aqüífers i renaturalitzar rius i ciutats són altres opcions de diversificació, per no haver de fiar l’aigua del futur només a les grans infraestructures de tractament, segons les entitats. Això també permetria evitar pujades en el rebut de l’aigua amb l’excusa de l’encariment de l’energia. De fet, Agbar ja ha proposat un augment de les tarifes del 2022 del 7,4%, però de moment no s’ha aprovat, i l’Ajuntament de Barcelona s’hi ha mostrat clarament contrari. Val la pena recordar que Agbar controla el 70% d’Aigües de Barcelona, que és la subministradora de vint-i-tres municipis de l’àrea metropolitana. S’ha de tenir present que encara que es consideri un bé públic, la gestió de l’aigua que arriba a les llars catalanes encara és majoritàriament privada (vegeu la peça), de manera que se’n fa un ús mercantilista.

Segons es recull a l’informe de les entitats ecologies, més enllà de la preocupació pels usos de l’aigua o pel sotmetiment d’una necessitat tan bàsica com el seu consum a la lògica empresarial, hi ha una preocupació molt important pel poder que adquireixen les empreses privades a través del sistema de concessions de les fonts d’aigua. “Les entitats alerten sobre el fet que algunes corporacions acumulin drets sobre els punts de captació, alguns dels quals concedits en temps franquistes i, en qualsevol cas, tots atorgats a l’empara de normes i criteris no adaptats als reptes o necessitats de l’actual escenari d’emergència climàtica”, asseguren els autors.

Un altre motiu de preocupació és que sigui en els moments de sequera quan des de l’administració es plantegin solucions a curt termini que podrien tenir conseqüències ambientals. “Ens preocupa que els polítics vulguin donar cobertura a les necessitats immediates i urgents, sense haver fet previsions de futur. Esperem que no ens vinguin amb alguna sorpresa”, adverteix Andreu Escolà, representat de GEPEC-EdC, una entitat ecologista que treballa sobretot a les comarques del sud de Catalunya. Escolà recorda que durant la sequera del 2007 i 2008, el govern de l’Estat va aprovar allargar el minitransvasament de l’Ebre per fer arribar l’aigua a Barcelona, una opció que va aixecar molta polèmica i que finalment no es va dur a terme perquè va ploure prou abans que comencessin les obres.

Escolà, juntament amb una altra activista, es troba immers en un procés judicial per un acte en defensa del riu Siurana. Els denunciants són la Comunitat de Regants del Pantà de Riudecanyes, una empresa privada que té els drets d’explotació de l’aigua del riu. “Però per al reg no es fa servir més que el 40% de l’aigua, el 60% és per als ajuntaments, per a aigua de boca”, explica Escolà. Aquest és un pas més en un conflicte sobre l’aigua del Siurana entre la comarca del Priorat –que la perd, deixant el riu sec bona part de l’any– i del Baix Camp, que és qui la consumeix majoritàriament. “Un cop ha passat per les depuradores es llença molta aigua al mar que es podria aprofitar amb un tractament terciari. I en molts llocs hi ha aigua subterrània que també es podria aprofitar, però que està contaminada. Les macrogranges i l’agricultura intensiva malmeten aquest recurs, i això no preocupa ningú, ni tan sols al Departament d’Acció Climàtica”, conclou Andreu Escolà.

VULNERABLES AL CANVI CLIMÀTIC

De mitjana, l’aportació d’aigua als rius de les conques internes catalanes es podria reduir en un 18% d’aquí al 2050, a conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Així ho recull el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya 2022-2027 que l’Agència Catalana de l’Aigua va posar a informació pública l’octubre passat. En el marc de l’emergència climàtica, es preveuen més períodes de sequera i més llargs. Per garantir les demandes i el bon estat del medi hídric, aquest pla preveu inversions molt importants (uns 2.400 milions d’euros) per crear noves infraestructures, com una dessalinitzadora a Cubelles, millorar les depuradores, fomentar la reutilització d’aigua i apostar per la recerca, entre altres mesures.

QUANTA AIGUA GASTEM?

A l’aigua li comencem a donar valor en el moment en què el rebut va a l’alça. El servei de subministrament i el de clavegueram depenen de cada municipi, per tant la factura pot variar força d’un lloc a un altre. A part del preu de l’aigua que consumim –que s’encareix a mesura que es gasta més– també s’hi inclou el cànon de l’aigua. Aquest és un tribut que es paga a l’ACA per cobrir la planificació hidrològica (infraestructures, cabals ecològics, prevenció de la contaminació...). Segons les dades de la Generalitat, el preu mitjà de l’aigua domèstica a Catalunya és de 2,39 euros per 1.000 litres. Sembla barat, però hem de tenir en compte que, de mitjana, cada català gasta 133 litres d’aigua al dia, és a dir més de 4.000 litres cada mes. Aquests són alguns exemples del que ens costen en aigua activitats quotidianes: rentar-nos les mans, entre 2 i 18 litres; rentar-nos les dent (2/12); omplir la banyera (200/300); dutxar-nos (30/80); fer una rentadora (60/90); utilitzar el rentavaixelles (18/30); rentar els plats a mà (15/30); buidar la cisterna del vàter (6/10); netejar la casa (10), o regar 100 m² de gespa del jardí (400 litres). I encara una altra dada: una aixeta que gotegi pot gastar 1.000 litres al mes. Només cal imaginar que haguéssim de pagar tota aquesta aigua al preu de l’embotellada (les més barates, 20 cèntims el litre) per adonar-nos de fins a qui punt estem malbaratant un bé molt preuat.

MUNICIPIS EN ALERTA

A l’Alt Empordà ja hi ha vint-i-dos municipis en situació d’alerta per sequera pel descens de recursos a l’aqüífer Fluvià - Muga, una de les principals fonts d’abastament d’aigua de gran part de la comarca. Això ja ha implicat limitacions en el consum, per exemple en el reg de zones verdes, i la prohibició d’omplir fonts ornamentals i piscines, entre altres mesures. A la resta de Catalunya, bona part de les unitats d’explotació d’aigua estan en prealerta, amb excepció dels municipis que s’abasteixen de l’aqüífer del Baix Ter (Baix Empordà); els de l’aqüífer Carme - Capellades (Anoia) i els que tenen el servei del Consorci d’Aigües de Tarragona. Això pel que fa a les conques internes, amb pantans al 53% de la seva capacitat. Els embassaments de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre estan un mica millor, al 56%.

PRESSIONS D’AGBAR

El gener del 2018 es va crear l’Associació Catalana de Municipis i Entitats per a la Gestió Pública de l’Aigua (AMAP), que ja compta amb cinquanta-dos ajuntaments adherits (en conjunt representen la meitat de la població catalana). En formen part consistoris de tots els colors polítics que entenen que l’aigua és un bé comú que s’ha de gestionar de manera pública i democràtica i que no es pot deixar en mans d’empreses privades que en volen obtenir benefici i que, a més, no actuen de manera transparent. L’AMAP assessora actualment una vintena de municipis que ja estan duent a terme processos de remunicipalització. Hi ha casuístiques diferents, però molt sovint la qüestió acaba als jutjats, ja que les empreses privades –com la poderosa Agbar– fan servir tot un arsenal legal per dificultar aquests processos. El cas més paradigmàtic va ser la impugnació judicial de la consulta ciutadana sobre la gestió de l’aigua que volia impulsar l’Ajuntament de Barcelona. La judicialització afecta també municipis petits que es volen mancomunar per oferir el servei. “Els operadors privats no estan assumint que cada cop més municipis i ens locals s’inclinin per la gestió pública, i estan recorrent i impugnant sistemàticament les decisions dels consistoris”, alertaven l’estiu passat els ajuntaments afectats en un manifest conjunt.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor