”El pantallisme serà la gran pandèmia dels propers anys“

No deixa de ser una paradoxa que tant Zuckerberg com Steve Jobs i els gurus de les noves tecnologies portin els seus fills a escoles no tecnològiques, on no hi ha mòbils! La idea és tecnologia sí, però definim quina i en quina edat. Li dones un cotxe a un nen de 10 anys? Per què li dones, doncs, un telèfon intel·ligent si no saps ni a quins continguts accedirà ni com els integrarà? Amb les noves tecnologies hauríem de distingir entre l’ús, l’abús i l’addicció. Quantitativament, quan es passa de vint hores amb oci paralitzant, és a dir pantallisme, es passa de l’ús a l’abús. Al marge de les hores hi ha un criteri qualitatiu, que és quan un nen comença a disfuncionar des d’un put de vista escolar, familiar i social i comença a polaritzar la seva vida a l’entorn d’un joc o una xarxa social. El tema del pantallisme serà la gran pandèmia d’aquests propers anys, perquè tenim un instrument molt poderós i no tenim normes per regular-lo.

La darrera revisió internacional que classifica els trastorns mentals col·loca els videojocs al mateix apartat on hi ha l’addició de dependència a substàncies psicoactives. Una persona pren drogues, primer per tres motius: curiositat, plaer i evitar el dolor, el que seria l’automedicació. Si prens la substància es perquè creus que d’una manera o una altra et compensa. Això és perfectament aplicable als videojocs. Hi entres per curiositat, t’hi quedes perquè t’ho passes bé i arriba un moment que hi jugues perquè si no ho fas et sents malament i s’acaba convertint en una addició comportamental: addició al joc, al sexe, al menjar, a les compres compulsives...

En el punt en què aquella activitat afecta la funcionalitat: quan disminueix el rendiment escolar, extraescolar o laboral, o quan genera més conflictes de convivència a casa, per exemple joves que reaccionen de manera agressiva si els desconnectes d’un videojoc.

Substància, persona i ambient són els elements clau per poder saber si una persona desenvoluparà una addició. I la substància, l’instrument que tenim ara (el mòbil) és addictiu i amb capacitat de generar dependència. El mòbil és el que era el tabac fa relativament pocs anys: tothom anava amb el paquet a la butxaca, es fumava a tot arreu i ningú es podia imaginar que un dia es prohibiria fumar en un bar. El mòbil s’ha convertit en un instrument d’ús tan massiu com al seu dia ho va ser el tabac i, per tant, és altament addictiu. La clau és com en regules i en racionalitzes l’ús en funció de si tens alternatives o no a la teva vida: aficions, feina, estudis... i en funció de l’ambient: família, parella... Si el context no acompanya, és més fàcil que t’enganxis a l’alternativa que et dona el mòbil.

L’alternativa és regular, establir horaris sense mòbil. Ara, TikTok ha fet una cosa que està molt bé per als més petits, que és posar una limitació horària a la nit perquè no es rebin notificacions. Ells han assumit per iniciativa pròpia aquesta decisió, perquè no hi ha cap govern democràtic que s’atreveixi a regular-ho i a establir límits. Dormir bé és tan important com menjar bé, i estem veien que els nens de 13 a 19 anys dormen 45 minuts menys que el que dormien els millennials, i això passa des que hi ha telèfons intel·ligents. Quan els nens dormen poc i malament, es disparen les depressions i les ansietats infantils i juvenils.

Hi poden haver problemes econòmics –et gastes diners amb els videojocs i coses per als teus superherois–, però es disparen les ansietats i les depressions perquè els videojocs són molt exigents i et penalitzen. Això fa que augmenti la irritabilitat, la violència filioparental, l’insomni, la depressió... Els nens deixen de rendir a l’escola i es distancien dels pares.

En el camp de l’oci, la realitat virtual i la intel·ligència artificial ens poden portar a viure realitats paral·leles que portaran benestar a les persones que ho sàpiguen controlar i regular. Això ja va passar amb el cinema, que va permetre veure i conèixer llocs on no havies estat mai i experimentar sentiments com alegria, por, emoció... En el moment que no sàpigues regular passarà que obriràs la porta a l’evasió i, en el fons, a l’esquizofrènia, que és quan una persona viu una realitat subjectiva paral·lela a la realitat i no sap distingir-les. En aquest sentit, pot ser que l’àrea psicòtica augmenti molt i que les esquizofrènies creixin.