El dossier

Opinió

TEORIA DE FERRATER

Ferrater i Blai Bonet no podien fer gaire cosa més que riure de la seva derrota, amb la mala llet acumulada d’haver passat molts anys de foscor Era bo fent la seva feina, però no tenia ganes de treure’n partit: no li agradava gestionar ni posar-se al servei de ningú

Als seus diaris –Els ulls/La mirada– Blai Bonet escriu sobre Gabriel Ferrater amb bellesa i dolor. El descriu “alt, esblanqueït, afuat, una cama a Jerusalem, una cama a la mar de Cuba, unes ulleres de muntura negra, que tenien totes les diòptries menys una, lent, hiperbòlic, calat foc, alegre, escorxat, amb gràcia per donar i per vendre, atupat de naixença, científic, cuc”. Bonet explica la seva recerca desesperada de companyia, de complicitat. Diu que bevia “per poder recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat”.

Gabriel Ferrater (Reus, 1922) i Blai Bonet (Santanyí, 1926) eren de la mateixa generació i eren dos perifèrics a la mateixa Barcelona perdedora: no podien fer gaire cosa més que riure de la seva derrota, amb la mala llet acumulada d’haver passat molts anys de foscor. Bonet sabia que l’autor de Les dones i els dies no era només el bevedor simpàtic que escurava la nit als bars. Sabia que aquella part social de Ferrater tenia un punt d’impostura i que només era un refugi per despistar la solitud. Només entenent la llum i la foscor de Ferrater li pots dedicar una frase com aquesta: “L’amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades.” Bonet diu que Ferrater va viure per escriure la seva obra i que després es va matar. Pensar-hi des d’aquí dona un sentit de propòsit i transcendència molt gran a la seva vida.

Ferrater i Bonet van ser veïns durant deu anys al carrer Benet Mateu, entre Sarrià i Pedralbes. En aquella Barcelona espanyola i gastada, els dos s’entenien d’una manera particular. Es trobaven a La Gota de Oro, el bar del veïnat: “L’amo de la bodega, «ara mateix, senyor Ferrater», abocava la primera tassonada de foc a l’escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, «una altra ginebra», «senyor Ferrater, sí». Després de deu copes, en Gabriel parlava amb rigor d’Ausiàs March, de tal i tal vers que tenia tals i tals variants en tal i tal edició de tal i tal segle. Prop de les dotze del vespre, s’aixecava, «una altra ginebra, Perico», i no se la bevia. La tenia estreta dins una mà. Se l’enduia per travessar de cap a ca seva. Abans d’obrir la porta de La Gota de Oro, es girava cap a nosaltres. Amb un moviment del cap, ferestament esblanqueït, assenyalava el tassó: «Això és el meu bastonet, nois.» Tenia, total, quaranta anys i sortia de cap al seu estudi, on traduïa obres alemanyes fins que la claror trencava el dia. Vivia així, i era un jove de casa rica.”

Ferrater, un dels intel·lectuals més ambiciosos del segle XX català, no va estar mai del tot còmode amb ell mateix. Va néixer a Reus el 20 de maig del 1922 i els primers trenta anys de vida els va dedicar a formar-se. A casa tenien un bagatge cultural fort i una de les millors biblioteques de la ciutat. No va anar a l’escola fins als 10 anys i va ser un nen ric amb molt temps per llegir. Aprenia en un ambient familiar elitista que anava molt bé al seu caràcter excèntric. D’adolescent, va passar tres anys a Bordeus, quan la família s’hi va exiliar per la guerra, i allà va conèixer de prop la seriositat de la cultura francesa. Quan va tornar a casa definitivament l’any 1945, es va trobar el seu món destruït. L’imaginari que s’havia construït li va servir per contenir la tristor de l’entorn: Ferrater va aprendre a llegir amb la prosa de Josep Pla dels anys vint, quan era adolescent se sabia de memòria la poesia de Carles Riba, i Josep Carner i J. V. Foix li van canviar la manera de llegir. Feia molts anys que estudiava literatura europea i americana amb el propòsit, com demostrà a les seves classes, de situar la literatura catalana en un marc universal, de fer discutir els seus poetes amb els millors poetes del món.

Després del suïcidi del pare l’any 1951, Ferrater es va traslladar a Barcelona i es va haver de guanyar la vida per primera vegada. Va ser aleshores quan va començar a traduir, que és la feina que el va mantenir, encara que de manera precària, els anys següents. Ferrater va començar la seva carrera escrivint sobre pintura. La preocupació per l’art plàstic no era cap febrada: s’hi va dedicar intensament durant anys, tal com recullen els textos de Sobre pintura. També es va dedicar al món de l’edició, sobretot des de Seix Barral. Hi va fer de lector, de membre del comitè editorial i durant dos anys va ser el director literari de l’editorial. El volum Notícia de libros recull els seus informes de lectura i ensenya la manera com treballava. La lingüística va ser la seva última obsessió: el 1969 va començar una sèrie d’articles sobre el tema a Serra d’Or, que es recullen a Sobre el llenguatge. A finals dels seixanta, es va dedicar a fer classes a la universitat. Abans de llicenciar-se ja havia impartit a la Universitat de Barcelona un seguit de conferències que es recullen a Curs de literatura catalana contemporània, però va ser a partir de la fundació de la Universitat Autònoma de Barcelona que ho va fer regularment, com a professor de crítica literària i de lingüística general.

Ferrater era bo fent la seva feina, però no tenia ganes ni habilitat per treure’n partit: no li agradava gestionar, no li agradava haver de fer-se l’important ni posar-se al servei de ningú. No va tenir cap feina estable al llarg de la vida, però això no li va impedir dedicar-se a les matèries que va estudiar amb una intensitat desmesurada i rigorosa, que es veu de seguida que llegim els seus textos. Tampoc va tenir una vida personal convencional: la relació més llarga que va tenir va ser amb la seva única dona, Jill Jarrell, amb qui va viure quatre anys. Diria que el gran amor de la seva vida va ser Helena Valentí, a qui va conèixer abans que la Jill i que tenia, com ella, vint anys menys que ell. És una de les relacions literàries més interessants de la literatura catalana, perquè Valentí és la culpable del seu millor llibre de poesia: Teoria dels cossos.

Gabriel Ferrater és precisament conegut com a poeta i va fer tota la seva producció en pocs anys. Va ser a finals dels cinquanta que va començar l’obra que canviaria el rumb de la poesia catalana del segle XX. El 1960, va publicar Da nuces pueris; el 1962, Menja’t una cama, i el 1966, Teoria dels cossos. Dos anys després, el 1968, va recollir els tres llibres en un de sol, que és el que avui coneixem com la seva obra poètica completa: Les dones i els dies. Ferrater va publicar el seu primer llibre amb gairebé 40 anys, sense les inseguretats dels escriptors que comencen joves. Joan Fuster va dir que, gràcies a aquesta aparició tardana, va aparèixer com un home fet i madur, com a poeta i com a personatge. No el van veure créixer i, per tant, no el van poder manipular ni construir: se’l van trobar com un cop de puny.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)