El dossier

JOAN CABALL

COORDINADOR NACIONAL D’UNIÓ DE PAGESOS

“La PAC podria ajudar si funcionés bé, però aquí es prenen decisions polítiques”

El Coordinador Nacional del sindicat Unió de Pagesos, Joan Caball, vol ser optimista, tot i que és conscient que fan falta canvis per garantir la supervivència del sector. Pagar un preu just és el primer pas, i després cal millorar el sistema de repartiment d’ajuts europeus

FUTUR
“Si no hi ha canvis relativament ràpid, pot ser que la realitat imperi sobre les ganes de tirar endavant”
En aquests moments, quina és la situació de la pagesia a Catalunya?
Amb dades oficials, l’any 2000 hi havia 37.667 professionals de l’agricultura que cotitzaven a la Seguretat Social Agrària, i el 2021 la xifra era de 22.233. En vint anys, hi ha un 40% menys de pagesos professionals. Pel que fa a les incorporacions, segons l’Observatori de Joves de Catalunya, el 2016 hi havia 398 altes i el 2020, 232. Això és una mitjana de 250-300 altes a l’any, i ja és bo que hi hagi incorporacions, però seria més bo que n’hi hagués moltes més. Una altra dada: el 1993, el 24% dels pagesos tenia més de 65 anys. El 2016 representaven el 37%, així que cada cop tenim la pagesia més envellida. Estem per sota de la mitjana europea de població agrària activa.
No és un panorama optimista...
No, i hem de tenir en compte que, a banda de proveir d’aliments, la nostra feina té un altra part molt important, que és l’equilibri de país. Tota la població està concentrada en pocs nuclis i tenim el que anomenem el rerepaís, amb molta superfície i poca població. Si volem frenar l’anomenat despoblament de l’àmbit rural hem d’aconseguir que la gent que viu allà s’hi guanyi la vida i tingui serveis. El pes que té tot el món agroalimentari, tant en producció com en transformació, és un pes important que en els darrers anys ha ajudat que les exportacions passin al davant de les importacions agroalimentàries, però hem de mirar que a la gent que fa aquestes transformacions se li pagui un preu just que permeti que la pagesia de Catalunya s’hi pugui guanyar la vida.
Som un país autosuficient pel que fa a producció alimentària?
Som un país que, en aquests moments, tenim un 40% de capacitat de la nostra autosuficiència, però això està mirat en valors econòmics, i hauríem de menjar molt pernil i molts préssecs, no tocaria altra cosa! Ara, amb la guerra, potser es trencaran alguns paradigmes. És cert que en l’aspecte mediambiental, i per ser més sostenibles, potser haurem de reorientar algunes produccions, però el que no tindria sentit seria desmuntar una indústria càrnia que funciona per anar-la a muntar a un altre lloc.
La pandèmia, i ara també la guerra, ha posat en valor el fet de tenir producció de proximitat i, en paral·lel, el sector ha decidit sortir al carrer amb la campanya La pagesia diu prou.
Sí, perquè el sector està ofegat. L’agricultura catalana és majoritàriament agricultura de mercat, i els preus pensen molt en la nostra economia. És cert que hi ha ajudes en alguns sectors, però els més dinàmics del mercat i els que més pesen no estan subvencionats. Llavors passa que tenim uns costos massa elevats i uns preus massa baixos i, per tant, no ens hi guanyem la vida. Si aquí hi afegim el tema de la guerra, que és conjuntural, ens trobem amb els pinsos, els costos energètics i de combustible disparats i la pregunta és: si ho traslladem al consumidor, ho podrà pagar si l’IPC ja està disparat? És lícit, ètic i lògic que això passi mentre els intermediaris i la gran distribució, que són els que continuen manant, tenen grans beneficis? S’hauria de fer alguna política perquè això fos més transparent, i si estem en crisi potser s’haurien d’estrènyer el cinturó i no pressionar la ciutadania i els productors, als quals se’ls hauria de pagar un preu més just.
La llei de la cadena alimentària no ho garanteix, això?
Si s’hagués fet la modificació correcta ho garantiria, però es va fer un nyap, i aquesta batalla la va tornar a guanyar la gran distribució. Per motius polítics no s’han regulat dues coses que creiem que era important regular: la posició de domini (la capacitat que té un d’influir en les compres si controla bona part del mercat) i la revenda a pèrdues, que vol dir que sempre hi ha d’haver una afectació en tots els esglaons de la cadena i que un no pot acabar venent pèrdues per sota del que ha comprat als diferents esglaons. Teníem una oportunitat que es va perdre, i per això ho hem hagut de tornar a recórrer, perquè l’únic que sí que s’ha tret és la modificació que et feia signar un contracte entre pagès i la indústria alimentària o la gran distribució dient que amb el preu que et pagaven cobries costos. Hi ha altres coses que es poden fer, com el tema de l’observatori de preus, que es competència del govern català. Si tenim algú que calcula de manera objectiva els costos, això pot marcar uns índexs mínims, perquè aquí tenim encara les llotges amb mentalitat ja no del segle XX, sinó del XIX.
Són canvis clau per a la supervivència del sector?
Hi ha possibilitats de fer coses si es vol que el sector agrari sigui un sector que acabi funcionant i no acabi depenent de ningú. L’Estat té la paella pel mànec a l’hora de regular, però Catalunya té competència per controlar, i els demanem que controlin els que fan les coses malament. Després hi ha el tema dels ajuts de la PAC: en l’àmbit europeu s’ha fet una reforma, però a l’Estat espanyol a l’hora d’aplicar-la es perverteix. Sí que és cert que s’ha dit que es prioritzaria la pagesia professional –per a nosaltres tot aquell que no rep almenys un 25% dels seus ingressos del sector agrari no hauria de rebre ajuts–, però llavors ens diuen que a tots aquells que cobren menys de 5.000 euros no se’ls aplica aquesta norma, i això és molta gent numèricament i un 13% del volum d’ajuts. Si s’exclogués tots els que no perceben un mínim del 25% sense excepcions caurien del sistema entre 100.000 i 150.000 perceptors que reben il·legítimament ajuts, els anomenats pagesos de sofà, que cobren sense fer res. A França o Alemanya s’ha fet aquesta depuració i, en canvi, a Espanya tenim menys superfície de conreu, però 200.000 perceptors més que a França. La PAC podria ajudar si funcionés bé, però aquí es prenen decisions polítiques en funció dels interessos electorals. Numèricament hi ha més peticions d’ajuts a la PAC a la província de Jaén que a tot Catalunya, i segur que a Jaén hi ha algun terratinent, però també molts que treballen d’altres coses i cobren l’ajut. Però en lloc de ser valents políticament i arreglar-ho, he hagut de sentir com el número dos del ministeri diu, textualment, que tenen un problema a les zones del sud i el llevant espanyols.
Amb tot el que m’explica, com veu el sector a deu anys vista?
Si ho mirem en decennis és cert que hi ha hagut baixades més fortes en períodes anteriors i que ara s’ha frenat una mica, també perquè ja estem en percentatges molt baixos: el sector agrari no arriba al 2% de la població activa comparat amb altres sectors. Baixar molt més quasi que no podem, perquè ens n’aniríem a l’extinció. El futur? Des del 2008 les crisis que hi ha hagut han fet aflorar un nou tipus de pagès i pagesa, persones que eren fills o nets de pagesos i als quals la crisi ha fet tornar a la pagesia, sobretot en comarques més de l’interior, on és més difícil trobar alternatives. Tot això també ha generat nous plantejaments, com el tema de la transformació o la venda directa, que han permès que apostant per la qualitat hi hagi gent que s’hi pugui guanyar la vida.
És optimista de cara al futur?
Com a dirigent d’una organització no tinc cap més remei que ser-ho, i potser per convicció també ho soc. Ara, una cosa és que siguis optimista i hi vegis futur i l’altra és que tots els elements que hi ha sobre la taula et donin pistes sobre si això acabarà funcionant al cent per cent. I si no hi ha canvis relativament ràpid pot ser que la realitat imperi sobre les ganes de tirar endavant.
Ara, en lloc del model de pagesia familiar, els joves que s’hi posen necessiten molta terra.
Ja fa un parell de dècades que el model d’exploració familiar ha donat pas a un altre en què, a banda de la modernització i la mecanització, es contracta mà d’obra. Catalunya no és un país per tenir grans extensions de cultiu, i el cereal –que seria el paradigma per portar molta terra un sol– tampoc és un cultiu que tinguem la climatologia per poder fer-ne segons quines produccions. Aquí no tenim un territori planer, i de superfícies de regadiu hi ha les que hi ha, per tant hem d’anar a menys volum de producció i de més valor afegit al final. Un camí és l’aposta per la transformació i la venda directa, entenent que amb tot no podem i que si amb una cosa som molt bons hem de fer exportació, que és una cosa que no ho hem de deixar de fer.
Per garantir el futur de la pagesia, la mà d’obra que aporta la immigració és clau?
És cert que quan la taxa d’atur baixa del 10% hi ha moltes dificultats per trobar gent, sobretot en campanyes, i hem d’anar a buscar gent a fora. Una altra cosa és la gent fixa. En tot això de la contractació també hi ha una normativa estúpida que fa que tinguis migrants a qui no pots donar feina perquè no tenen papers, i llavors els has de fer venir de fora mentre que els que tens vivint aquí es mantenen sempre com a il·legals. Ara també tenim una oportunitat amb la gent que s’ha acollit d’Ucraïna de donar-los feina temporal, perquè la millor manera d’estar integrat és tenint uns recursos econòmics. Sempre hem estat un país amb una demanda de gent en aquest sentit, i voldríem que gent de fora del sector també s’hi acabés dedicant, però costa si s’han de fer grans inversions. De cara a garantir el futur com a sector, també és important que la vàlua de l’experiència que un pagès acaba tenint després de molts anys de feina no es perdi abans que s’acabi jubilant de l’activitat agrària. S’hauria de poder traspassar a un jove, llogar les terres i amb aquest lloguer transmetre també el seu coneixement i aprenentatge. Segur que això seria més efectiu per incorporar gent, perquè veurien que se’n pot treure un rendiment. Perquè tampoc té sentit, per exemple, que un que ha de plegar deixi buida una granja de porcs i un que ha de començar n’hagi de construir una de nova.

renovables en terreny agrícola

“La darrera amenaça és el tema de les energies renovables. Entenem que és una decisió política, però també una concepció de país, i si el món ecologista de vegades havia estat a favor nostre ara sembla que, com que necessitem energies renovables, la resta tant se val. Si som un país que tenim molt poca superfície agrària útil (només 0,19 hectàrees per habitant de mitjana) això no ens ho podem permetre. I no és incompatible no destrossar terra de conreu amb el fet de tenir energia alternativa. Potser les plaques les hem de posar en zones marginals que no són productives i que tampoc són boscos, que en tenim moltes, a Catalunya. Hauríem de mirar de planificar-ho correctament per intentar no carregar-nos més terra, perquè carregar-se més terra vol dir carregar-se conreu. També hi ha polígons industrials

que no s’han desenvolupat i potser també se’n podrien posar allà. Hauríem de planificar adaptant-nos a la realitat del país.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)