El dossier

La llarga travessa pel desert

Des de la creació d’Estat Català el 1922, l’independentisme ha passat de la marginalitat a la majoria social

UN CAMÍ DIFÍCIL
Entre el 1913 i el 2012, l’independentisme va transitar per una llarga travessa pel desert, tant pel que fa a l’arrelament social com al projecte polític

Fixem-nos en dues imatges i dues dates. La primera correspon a la Diada del 1913. La segona és del mateix dia del 2012. Entre l’una i l’altra havien passat gairebé cent anys i el context havia canviat radicalment. En el primer cas, els actes de carrer es concentraven a l’estàtua de Rafael Casanovas, aleshores situada a peu de l’Arc de Triomf. El cerimonial, segons explicava la crònica adjunta que va aparèixer a La Ilustració Catalana, era ben senzill. Consistia en una ofrena floral, un “homenatge que la Ciutat Comtal tributa tots los anys al qui fou son últim conseller en cap”. La mateixa publicació destacava que l’acte s’havia dut a terme “sense estridències, sense escàndol de cap mena”. No es tractava d’una referència ociosa. En algunes ocasions, els actes de la Diada havien acabat amb aldarulls, bàsicament per les provocacions dels simpatitzants lerrouxistes i les intervencions desmesurades de la policia. Havia estat especialment polèmica la del 1901, quan es van detenir vint-i-quatre ciutadans pel simple fet d’haver cridat “consignes a favor de la llibertat de Catalunya”. La diada del 1913, però, es va fer sense incidents i va concentrar poc més de dues-centes persones.

La segona fotografia es va fer gairebé cent anys després i va aplegar, segons algunes fonts, més d’un milió de persones. En un país avesat a les manifestacions multitudinàries, la Diada d’aquell any va superar la que havia reivindicat l’Estatut el 1977 o la que s’havia convocat com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional el 10 de juliol del 2010. Però allò més rellevant no era la superació d’aquestes fites, sinó el fet que va representar un punt d’inflexió, l’inici d’un terratrèmol polític que ho canviaria tot. A partir d’aleshores, mentre Diada rere Diada la ciutadania no deixava de batre rècords de mobilitzacions cíviques, ja fos enllaçant el país de nord a sud o omplint la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes, vam entrar de ple en l’anomenat procés, que va capgirar el sistema de partits polítics i va provocar que el sobiranisme esdevingués l’eix vertebrador de la societat catalana.

Entre ambdues dates hi ha hagut un munt de diades, totes celebrades en circumstàncies ben diferents. Algunes de prohibides; d’altres, més o menys tolerades. Durant els anys de l’autonomisme, l’Onze de Setembre va tenir un perfil volgudament institucional, i eren pocs els ciutadans, els més irreductibles, que es concentraven al Fossar de les Moreres o que es manifestaven pels carrers de Barcelona. L’assistència era tan limitada que la gent gairebé es coneixia i assistia a les manifestacions com un ritual de fidelitat. L’escenari, però, va canviar sobtadament aquell Onze de setembre del 2012, quan tothom es va adonar que el país havia canviat de dalt a baix. Però entre el 1913 (o el 1886, que és quan es va celebrar la primera Diada, en aquest cas amb una missa a la parròquia de Santa Maria del Mar) i el 2012, l’independentisme va transitar per una llarga travessa pel desert, tant pel que fa a capacitat de mobilització com de projecte polític.

En aquesta travessa hi hagut un munt de sigles i de projectes polítics. A partir del 1922 i fins al final de la Guerra Civil, el 1939, el partit que va defensar l’independentisme (el “separatisme”, segons la terminologia de l’època) va ser Estat Català, que va jugar un paper ben remarcable en la consecució de la República, però que, paradoxalment, va tenir una actuació molt limitada mentre va durar, en bona part per les discrepàncies internes, però també per l’escàs sentiment independentista i per la dificultat de fer-se un espai propi en un escenari clarament bipolaritzat per ERC (val a dir que ideològicament molt heterogènia) i la Lliga. A partir del 1939, com la resta de formacions, Estat Català es va veure colpejada per la repressió, l’exili i les dissensions internes. Ben aviat, però, el protagonisme en el món independentista el va assumir el Front Nacional. El partit, com la resta de formacions de l’oposició, va haver de fer front a la repressió sistemàtica del règim franquista, que en el seu cas va resultar especialment virulenta el 1943, quan es va empresonar el seu líder, Joan Cornudella, i una seixantena de militants. Des de l’exili, cap a finals dels anys cinquanta, es van dur a terme els primers intents de lligar la qüestió nacional amb els moviments de descolonització del Tercer Món.

En els anys cinquanta, en ple procés de transformació demogràfic, econòmic i social del país, l’independentisme va tenir dificultats per fer-se forat en un sistema altrament sotmès a la repressió sistemàtica. El Front Nacional, malgrat tot, va ratificar en un consell nacional celebrat el 1960 el seu compromís per l’àmbit dels Països Catalans i per la independència com a principal objectiu. Ben viat, però, l’independentisme (que ja es definia com a tal) es va vincular a un corrent, el de “l’esquerra d’alliberament nacional”. Un fil roig que va començar amb el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. El PSAN va contribuir a difondre un missatge innovador, alhora independentista i socialista, si bé va tenir evidents dificultats per créixer i per estendre’s a l’àmbit dels Països Catalans. De fet, aquesta dificultat també va existir en els hereus d’aquell primer independentisme d’esquerres, caracteritzats per les constants batalles internes. En tot cas, un dels factors rellevants en la difusió de l’independentisme va ser l’assumpció dels seus postulats per part d’ERC en un llarg i dificultós procés que va començar amb el Congrés de Lleida el 1989 i que va tenir un punt i a part amb l’entrada al govern de la Generalitat d’ERC i el procés estatutari. Paral·lelament, la societat civil va multiplicar les iniciatives, des de la Plataforma pel Dret a Decidir el 2005 fins a la constitució de l’ANC el 2012. La Diada d’aquell any ho va canviar tot i va escenificar la majoria d’edat de l’independentisme.

Estat Català (1922-2022). 100 anys d’independentisme polític Autors: Tomàs Callau, Frederic J. Porta, Marc Santasusana i Fermí Rubiralta (coordinadors) Editorial: BaseData: 2022Pàgines: 200
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor