El dossier

JAUME ESPELT

activista contra el pla de residus

“Van fer que tothom s’emprenyés”

Jaume Espelt, que va fer tasques de portaveu, va ser una cara ben visible de la protesta contra el pla. Mira enrere i veu que una de les fites d’aquells dies va ser que a la Generalitat s’entengués que ser al govern no vol dir tenir carta blanca per imposar res

CONVERGENTS
“Van pensar: «No hi haurà ningú que es queixi. No pateixis, que els alcaldes i altres que tenim al territori ho solucionaran»”
PERSEVERAR
“És molt difícil mantenir una lluita. S’ha de fer molt de contacte amb les persones i, sobretot, que les assemblees locals funcionin”
DIÀLEG
“Amb la seva manera de fer a la Conca de Barberà i l’Alt Camp es va acabar la política de fer les coses perquè sí, «perquè manem»”

Possiblement és una de les cares més conegudes de la lluita i triomf contra el Pla de Residus. Aleshores regidor i posteriorment portaveu de la Coordinadora de Montblanc, Jaume Espelt va entendre –fent equip amb la seva dona, Cèlia Poblet– que no només s’havia de fer soroll, sinó que calia que els mitjans de comunicació en parlessin. Una mena d’anticipats a les xarxes socials. Van posar-hi tota l’energia del món. I van teixir una xarxa de complicitats per mantenir viva la lluita, que va durar mesos.

Podríem dir que aquell plantar cara a la Generalitat va ser el més gros que va passar un cop es va recuperar la democràcia?
Va ser la primera gran revolta ciutadana, de tota mena de ciutadans, contra una decisió que es va considerar completament fora de lloc. Per què a la Generalitat van prendre la decisió que va portar a l’enfrontament? Per una raó molt senzilla, la Conca de Barberà i l’Alt Camp eren dos comarques de ple domini convergent i van decidir que havien de fer una incineradora al Pla de Santa Maria i un abocador de residus industrials a Forès...
I com que manaven els de CiU pensaven que ningú protestaria?
Sí, que ningú diria res, és clar. Però van fer que tothom s’emprenyés molt. A més a més, a la zona s’estava fent un esforç enorme en matèria agrícola, de canvi de la vinya, dels cellers cooperatius, per poder embotellar vi, tenir molta més qualitat. S’havien fet inversions bastant fortes, i el que proposava el Pla de Residus ho engegava tot en orris.
Callar i acatar, aquesta era la previsió que feien des de la Generalitat?
Sí! Van pensar: “No hi haurà ningú que es queixi, i si algú es queixa si convé li donarem dos duros per fer alguna cosa, però no pateixis, que els alcaldes i altres que tenim al territori ho solucionaran.” I no va ser així. La protesta va agafar molta volada, molta força, i va durar nou mesos, com un embaràs, i a més a més amb una gent molt conscienciada, molt entregada, amb moltes ganes de lluitar per la terra, cosa que ens va portar a la victòria. Sempre ho dic: hi ha cops que es guanya. I aquesta va ser una de les vegades en què es va guanyar, malgrat tots els problemes que es van produir i tots els intents de trencar el moviment ciutadà.
Buscaven fracturar-los?
El primer intent va ser de dividir i van plantejar que només es faria l’abocador a la Conca i traurien la incineradora del Pla de Santa Maria. Es pensaven que quedarien la meitat de persones protestant i que així podrien dominar la situació. Però es van trobar que molts de l’Alt Camp, sobretot pobles petits, van seguir treballant i ajudant a la Conca de Barberà per seguir amb la seva oposició al Pla de Residus.
Quins van ser els moments crucials del moviment contra el pla?
Un va ser la creació de la Coordinadora Anti Pla de Residus, la formaven tot d’entitats, partits, organitzacions sindicals... moltíssimes persones de tots els pobles. L’altra peça important va ser la Plataforma d’Alcaldes i Regidors Dimitits.
El fet que tants representants polítics dimitissin com a mostra de rebuig va ser excepcional. Prou que se sap com és de difícil que algú renunciï a la cadira. És fort.
Molt fort. N’hi va haver alguns que no van dimitir, degut a les pressions del partit, i van aguantar, o hi va haver pobles on va dimitir l’alcalde i va pujar el primer tinent d’alcaldia, que era del mateix partit, per fer tirar endavant l’Ajuntament.
Per què destaca el paper de la coordinadora i de la plataforma?
Aquests dos elements treballaven molt conjuntament. La coordinadora estava present a cada poble, la seva, local. En el meu cas, estava a la coordinadora de Montblanc i també a la plataforma, per ser regidor de l’Ajuntament de Montblanc. Les coordinadores locals es reunien cada setmana. I la coordinadora general –per anomenar-la d’alguna manera– es reunia cada setmana en un poble diferent. En la reunió general s’acordaven les accions immediates i de futur. D’una banda hi havia la part política, que feia la feina que li pertocava, i la part popular, que també treballava molt.
Què va fer vessar el got i que la Generalitat cedís?
Allò que va tombar una cosa tan grossa és que, després de tants mesos, després de tots els intents perquè els càrrecs electes fessin marxa enrere de les seves dimissions i tornessin als ajuntaments, van voler minar el moviment, però no van tenir èxit. Hi havia un grup de gent que treballava molt discretament per preparar accions de futur. A l’estiu es va muntar l’apartat Fem Festa a cada municipi, per la festa major. Xerrades, exposicions, el que fos per mantenir el caldo de cultiu. Per una altra banda hi havia els polítics. Es va arribar a una situació en què era insostenible tenir tants i tants ajuntaments sense alcalde i sense regidors, perquè va dimitir tothom. Funcionaven per la voluntat dels funcionaris dels consistoris, que, a més a més, no cobraven perquè no hi havia ningú que signés perquè ho poguessin fer. Però s’aguantava. Fins que a la Generalitat van cedir, per causes de força major, polítiques i de la voluntat del poble, que deia que no s’acabava la lluita i que ja es preparava la campanya de mobilitzacions de la tardor i l’hivern. A més a més no ens podien boicotejar els actes perquè no sabien mai què faríem...
Boicotejar?
Dins el moviment es va anar identificant la gent que feien de xivatos i anaven explicant tot el que es preparava. També es va aconseguir detectar-los.
Una part bàsica, però, va ser la comunicació d’allò que estava passant.
Amb la meva dona vam agafar tota la part de comunicació perquè els que ho feien ho havien deixat, per pressions, perquè no volien, pel que fos. Ho vam portar molt bé. Fèiem una assemblea comarcal i l’endemà els diaris i les ràdios ja tenien l’acta, tot el que s’havia dit i s’havia decidit. Quan la Generalitat feia declaracions, de seguida fèiem la rèplica i la passàvem a tothom. Fèiem entrevistes a tort i a dret. Mira si va funcionar bé que el Col·legi de Periodistes de Tarragona ens va donar la Petxina d’Or, a la Coordinadora Anti Pla de Residus, per la informació. I això va provocar molta oposició tant de part de l’alcalde de Tarragona, que aleshores era en Joan Miquel Nadal, com d’altres, perquè no ens la donessin. Però ens la van donar. Amb els periodistes teníem un tracte molt amigable. Hi havia vegades que els avançàvem informació i els demanàvem que esperessin a publicar-la fins que els donéssim llum verda. La informació ja la tenien, però. Jo entrava a treballar a les vuit del matí, i a les set em trucaven de Catalunya Ràdio per gravar una petita crònica que ells passarien més tard. A quarts d’onze sortia de la feina i anava a la botiga de la meva dona, i allí ens trucaven de RNE Tarragona i no sé de quants altres llocs... anaves explicant i atenent-los tot el dia.
El moviment contra el Pla de Residus va ser eficaç, a l’hora de treballar.
El moviment va funcionar en tots els aspectes i es van poder anar tallant tots els intents de trencar-lo.
Sovint, ara, se sol dir que no estem disposats a sortir al carrer a reivindicar, que fins a on aguantarem la pèrdua de drets consolidats. Què va fer que les protestes es mantinguessin vives durant mesos?
És molt difícil mantenir un lluita. S’ha de fer molta continuïtat, molt de contacte amb les persones i, sobretot, que les assemblees locals funcionin. Teníem l’avantatge que hi havia gent de 70 i 80 anys i també d’altres de 18 i 20 anys. Tot el ventall! I es va saber tallar tota incidència de la política dins el moviment assembleari de la coordinadora. Hi havia polítics i sindicats però no se’ls va deixar agafar les regnes en cap moment. Tot plegat va comportar que l’interès per la lluita continués endavant.
Després, què va passar?
Quan la Generalitat va dir que retirava el Pla de Residus es va fer el pas de dir-los que acceptaríem sempre que tots els alcaldes i regidors que van dimitir tornessin als seus càrrecs. Això era una situació il·lògica, segons la llei electoral. Però com que hi havia pobles en els quals no hi havia ningú més per fer-se càrrec de l’Ajuntament, perquè havia dimitit la llista sencera, al final ho van acceptar.
La idea que a vegades es guanya, com vostè recorda, l’hauríem de tenir més present.
S’ha d’anar motivant les persones que formen part de la lluita, muntant diferents accions i en diferents territoris, que no pensin que sempre han d’anar a altres llocs. En el nostre cas es van fer manifestacions a l’Espluga, al Pla de Santa Maria, al Pont d’Armentera... es feien en un lloc o en un altre depèn de quina era la situació. I, com et deia, es van fer actes en les festes majors, a totes.
Què va passar amb les conseqüències d’algunes de les seves accions de protesta?
La Generalitat va entrar en el terreny judicial i van enganxar unes quantes persones. Nosaltres vam buscar advocats i també vam aconseguir que tota la qüestió judicial quedés en res al final. Perquè hi va haver persones detingudes, i també pressions... En les primeres detencions es va aconseguir que no se’ls enduguessin a Tarragona i això ja va ser una victòria. Tota aquesta part la van treballar sobretot els alcaldes i regidors dimitits. Novament, el que et deia, responia als moltíssims intents d’esquerdar el moviment, escapçar-lo, fraccionar-lo.
Algun intent que l’afectés a vostè directament?
En el nostre cas, en els moments més durs, com que havíem de donar la cara amb la premsa, vam portar una política de mantenir-nos en una segona línia. Es tractava que sempre pogués quedar algú per explicar què estava passant. Per exemple, amb els fets de l’helicòpter d’en Jordi Pujol a Valls. Que si una pedra, que si l’hèlice... el dia següent mateix vam fer un comunicat en què s’explicava que res del que es va tirar –residus industrials que es desfeien– podia fer mal a l’helicòpter del president. No va ser res més que un muntatge. De la mateixa manera que també va ser un muntatge el cas del conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, al Consell Comarcal.
El 5 de febrer del 1990, Joaquim Molins va anar a Montblanc per reunir-se amb els alcaldes i va acabar amb una batussa per part dels antidisturbis de la Guàrdia Civil contra manifestants.
Tot plegat va fer l’efecte contrari a allò que pretenien. La gent s’emprenyava per com actuaven.
Feia quatre dies que s’havia acabat la dictadura, i no agradarien gens certs comportaments.
És clar! I a sobre, insisteixo, tot això passava quan s’estaven fent passos per sortir del celler de sempre, per embotellar i fer una mica de guanys, treballant noves varietats i oferint oportunitats als joves.
Tot plegat va tenir moltes conseqüències, com per exemple la creació de la conselleria de Medi Ambient.
Els del Pla de Santa Maria, sobretot, van estar en contacte amb organismes ecologistes i científics. Tot allò que dèiem contra l’abocador i la incineradora volíem que estigués fonamentat en la ciència. Això, de fet, feia mal als de la Generalitat, veure que teníem bones raons. De fet, anàvem més enllà i plantejàvem que en lloc d’haver de cremar i abocar residus arribéssim a produir-ne menys. Es va fer una certa conscienciació i educació ambientals mentre explicàvem per què dèiem que no. No era una rebequeria.
Parlar el 1990 de la cura del medi era prou nou, oi?
Es va crear la conselleria, que ha funcionat més o menys, però que també va ser una victòria. I, a més a més, quan hi va haver eleccions un altre cop, en els ajuntaments en els quals es van presentar candidats pel nou partit que es va crear, la FIC, la Federació d’Independents de Catalunya, tots van treballar en el reciclatge, en els residus, en els seus municipis. Hi ha molts municipis amb un nivell molt alt en aquesta matèria. També es va aconseguir una altra cosa, i això ho va dir un polític, que en aquell moment estava a la Generalitat...
Quina?
Es va convèncer la Generalitat que les coses no es fan per collons. S’ha de negociar, parlar i explicar. Amb la seva manera de fer a la Conca de Barberà i l’Alt Camp, es va acabar la política de fer les coses perquè sí, “perquè ens dona la gana” i “perquè manem”. Podrien haver canviat més coses? Potser sí, però d’aquella lluita van venir moltes victòries.

“El poble no s’equivoca”

Si es mira la cronologia es pot afirmar: no es van adormir. El 9 de gener del 1990 el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Molins, va informar l’alcalde del Pla de Santa Maria, Magí Ferré, i el president del Consell Comarcal de l’Alt Camp, Josep Vilanova, que el Pla de Residus preveia una incineradora de residus industrials al Pla de Santa Maria. El mateix dia, els alcaldes i el Consell Comarcal de la Conca de Barberà van saber que es preveia un abocador de residus industrials a Forès. Les mobilitzacions es van iniciar el 12 de gener. I es van començar a recollir signatures, mentre es feien reunions amb els responsables del pla. El 19 de gener es van lliurar al govern 25.150 firmes contràries al Pla de Residus. El lema de les pancartes de la imatge, “El poble no s’equivoca mai”, es va imposar al cap de pocs mesos.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)