El dossier

Memòria incòmoda

Els monuments situats a l’espai públic han generat, en alguns casos, un ampli debat polític i social, que ha anat canviant amb el pas dels anys i que segueix ben obert

Fa poques setmanes, l’Ajuntament de la ciutat va organitzar unes jornades dedicades a la Barcelona incòmoda. Les sessions es van fer en un espai simbòlic, la sala d’espera de l’antiga presó Model, i van abordar la simbologia present a l’espai públic i el futur d’alguns monuments. Les intervencions van permetre un debat intens sobre les polítiques públiques de memòria. Les jornades, que es poden consultar a les xarxes, porten el segell oficial de l’Ajuntament de Barcelona i cerquen obrir un debat públic al voltant d’una qüestió controvertida, sobretot quan es tracta de retirar alguns monuments que s’han convertit en peces indestriables del paisatge urbà i, fins i tot, icones turístiques.

Algunes xerrades van dedicar-se als monuments més controvertits, talment com si l’Ajuntament cerqués una orientació per prendre: Lluís Permanyer i Josep Pau van parlar de la plaça del Cinc d’Oros, Ricard Vinyes va resseguir el procés de retirada del monument a Antonio López i López, Borja de Riquer va parlar de les llums i ombres que cal tenir en compte en el cas de l’estàtua a Francesc Cambó i Juan José Lahuerta va explicar el context en què va néixer l’estàtua de Colom. La major part dels ponents van destacar la necessitat de democratitzar l’espai públic, d’adequar-lo als valors actuals; i una via per fer-ho és ampliant el nomenclàtor o erigint nous monuments i espais de memòria. El problema, però, no són les absències, més fàcils d’abordar, sinó les presències incòmodes, tal com va apuntar Borja de Riquer: “És més pertinent cercar les absències, els oblits injustificats, que no pasperseguir les presències incòmodes.”

Des de La República, hem fet arribar una enquesta a alguns historiadors i escriptors i els hem preguntat sobre com gestionar aquesta memòria incòmoda. Els que hem consultat defensen que “les polítiques de memòria han de ser adients amb els valors ètics, polítics i ideològics de cada etapa”, tal com argumenta Borja de Riquer. Tot i això, la major part no es mostren partidaris de retirar monuments. L’escriptor Vicenç Villatoro estableix un límit, compartit per tots els enquestats: “Només no em sembla assumible, en un espai públic democràtic, l’exaltació del totalitarisme. Però una cosa és exaltar i una altra és recordar.” Per la seva banda, Joan Esculies defensa, però, que “l’excés de zel revisionista ens pot dur a cometre absurditats; per exemple, concloure que cal enderrocar l’amfiteatre romà de Tarragona per les pràctiques inhumanes que van tenir-hi lloc o eliminar les restes del circ que encara perduren perquè s’hi maltractaven els animals”.

Quins cal retirar?

Quan els preguntem quins són els monuments que els fan sentir incòmodes i quins arribarien a retirar, bona part dels enquestats es refereixen als franquistes. Albert Balcells, però, sosté que “els monuments que més recordaven la victòria franquista ja han estat retirats i, ara, caldria evitar emular l’afany del franquisme de purgar l’espai públic, encara que fos en direcció oposada”. I es mostra partidari de mantenir el monument a la batalla de l’Ebre: “Caldria reinterpretar-lo i convertir-lo en un monument a la pau, però no suprimir-lo. És emblemàtic de Tortosa i hi van morir molts republicans.” Joan Esculies es mostra partidari de “reinterpretar els monuments, de deixar-los on són i explicar per què hi són, qui els va edificar i amb quina finalitat”: “Eliminar, per exemple, la simbologia franquista dels carrers, tal com marca la llei, pot contribuir a donar-los la sensació que Catalunya no va patir una dictadura execrable durant bona part del segle passat. Això potser s’ho poden permetre democràcies més madures i il·lustrades. No és el nostre cas.” Enric Pujol i Borja de Riquer, en canvi, defensen la retirada d’aquest monument, perquè “la reinterpretació no és fàcil”, afirmen.

Per a la resta de monuments, com ara el de Colom i el dedicat a Cambó, tots els enquestats es mostren partidaris de mantenir el primer. Dolors Marín també, però reconeix que, “amb l’actual repensament del paper del colonialisme, està al centre de la polèmica”, i destaca que, “personalment, no el trauria, sinó que faria una política de contextualització i de debat sobre el tema”. En el cas de l’estàtua a Cambó, no hi ha tanta coincidència. Borja de Riquer defensa mantenir-la, amb l’argument que “Barcelona és una ciutat plural que ha d’assumir les contradiccions del seu passat i ha de saber conviure amb llums i ombres”. La historiadora Dolors Marín, en canvi, afirma que “potser caldria una reflexió historiogràfica i un bon debat, que encara tenim pendent”.

HISTORIADORA
DOLORS MARÍN
“Els monuments que són a l’espai públic no han de ser inamovibles, ja que l’espai públic es un espai en canvi i contínues tensions”
ESCRIPTOR
VICENÇ VILLATORO
“Només no em sembla assumible, en un espai públic democràtic, l’exaltació del totalitarisme”
HISTORIADOR
BORJA DE RIQUER
“És més pertinent cercar els oblits injustificats que no pas perseguir les presències incòmodes”
HISTORIADOR
ALBERT BALCELLS
“Els monuments que més recordaven la victòria franquista ja han estat retirats i, ara, caldria evitar emular l’afany del franquisme de purgar l’espai públic, encara que fos en direcció oposada”
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)