El dossier

1939

LES DIADES DE LA POSTGUERRA

Una de les primeres preocupacions de les forces d’ocupació, a mesura que van anar entrant a Catalunya el 1939, va ser fer desaparèixer els signes visibles de catalanitat. Es van arrencar totes les plaques dels carrers i places que estaven en català i es va procedir a rebatejar-los amb noms nacionals de militars, polítics i dates significatives dels feixistes. També es van desmantellar tots els monuments significatius de catalanitat de Barcelona, com ara els de Layret, Pi i Margall, Martí i Julià, Prat de la Riba, el doctor Robert, Pau Claris o els Voluntaris Catalans a la Gran Guerra. I així arreu de la nostra pàtria.

El monument més significatiu de tots, el de Rafael Casanova, dedicat al símbol de la resistència del 1714, es va convertir en la víctima més preuada de la vesània de l’espanyolisme. L’Ajuntament barceloní, presidit per Miquel Mateu i Pla (Mateu del Ferro), va declarar que es retirava “perquè no serveixi de pretext a derivacions partidistes i antinacionals”. La resta de monuments els van treure sense cap justificació oficial. L’ordre consistia a destruir les estàtues, però l’arquitecte municipal, Adolf Florensa i Ferrer (que havia estat inhabilitat com a funcionari el 1937), les va salvar amb l’ajuda del funcionari Lluís Iglesias i Mangot, l’home que havia col·laborat a recuperar les pintures romàniques de Taüll i a portar-les al Museu Nacional d’Art de Catalunya i que, anys després, traslladaria els quadres de la donació Cambó des de l’Argentina.

Els monuments desmantellats els van dur a un magatzem municipal del carrer Wellington. El més subversiu de tots, el de Casanova, va ser emparedat a fi i efecte de protegir-lo dels enemics. Va estar així fins al 1975, quan Lluís Iglesias va comunicar on es trobaven les estàtues a la seva neboda, Maria Carme Farré, que era conservadora del Museu Nacional d’Art de Catalunya i membre del Foment d’Arts Decoratives (FAD). Pocs dies després, van anar al magatzem juntament amb el president del FAD, Antoni de Moragues, i els arquitectes Ferran Freixa i Martí Benet. Després de superar algunes dificultats per obrir el local, els va aparèixer un lloc brut, amb runa i teranyines. Allí, abandonades, hi havia bona part de les estàtues retirades el 1939. La més significativa, la de Casanova, no hi era. Després d’escorcollar a fons el local, van veure un envà que tapava alguna cosa. Un cop obert, va aparèixer, darrere seu, tota sola, l’estàtua del conseller en cap. Estava bruta, rovellada i de cara a la paret.

La repressió va actuar amb celeritat i amb brutalitat, però el coratge de la ciutadania es va manifestar immediatament. Només acabat de treure el monument a Casanova, algunes mans anònimes van deixar-hi una reproducció, en petit, de l’estàtua amb un cartell que deia: “Ja et faràs gran.” Algunes versions diuen que el missatge era “Ja creixeràs”. Sigui com sigui, el cartell posava de manifest que malgrat el dramatisme del moment, l’esperança no es perdia. També cal remarcar que l’Onze de Setembre del 1939, pocs mesos després de l’acabament de la guerra, dos veïns de Cornellà, Francesc Mayor i Francesc Niñerola, van deixar un clavell al lloc on hi havia hagut l’estàtua. El primer va ser detingut i jutjat en consell de guerra. La sentència deia el següent: “Que el processat es va traslladar des del poble de Cornellà a Barcelona sense justificar la raó del seu viatge i en passar pel lloc on es trobava l’esmentada estàtua va llançar un clavell que portava a la mà.” I afegia: “Aquest processat, d’idees separatistes abans del Glorioso Movimiento Nacional, va pertànyer a Estat Català i va ser un dels organitzadors d’aquesta entitat al poble del seu veïnatge durant el domini rojo.” Mayor va ser condemnat a dotze anys i un dia de reclusió temporal pel delicte d’“auxili a la rebel·lió” i a tres anys i un dia de presó i a 5.000 pessetes de multa pel delicte de “pública apologia del separatisme”. Mayor no va ser l’únic represaliat per homenatjar la figura de Casanova. El mateix dia van ser detinguts tres veïns més: d’una banda, Dolors Roquell i Josepa Centellas, les quals “van saludar amb una reverència el lloc on hi havia l’estàtua” i, de l’altra, Joan Jordà, que “en arribar al lloc conegut va fer una profunda reverència com rendint homenatge a la fatídica estàtua que va ocupar l’esmentat lloc”.

Aquells primers anys de la dictadura, doncs, els actes commemoratius eren purament records melangiosos fets des de les catacumbes, en la més absoluta clandestinitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor