El dossier

1977

LA DIADA DEL MILIÓ

Quins records tan immensos d’aquell dia! Feia calor, molta calor, vam suar molt, però sobretot vam disfrutar i almenys aquelles hores vam ser feliços. Érem tants i tants! Diuen que encara més d’un milió de persones. Ara ens hi hem acostumat, a ser tants. Hem fet moltes manifestacions multitudinàries, però en aquells temps no hi estàvem habituats.

L’Onze de Setembre del 1977 és una fita important en la nostra història. El lema de la convocatòria era Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Hauria sigut massa llarg un lema que tants i tants teníem al nostre pensament, i reflectia perfectament el punt tres del manifest de l’Assemblea de Catalunya del 7 de novembre del 1971, l’Estatut d’Autonomia del 1932… com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.

En qualsevol cas, va ser la primera gran manifestació autoritzada a Barcelona. Hi va haver una gran unitat entre els manifestants i les forces polítiques que la convocaven. Vam començar la manifestació al Cinc d’Oros, vam baixar pel passeig de Gràcia i vam acabar a la ronda Sant Pere, davant el monument a Rafael Casanova. La multitud de manifestants anava augmentant per moments. La gent s’anava avisant, la ràdio n’anava informant. Moltes persones no es podien creure que no hi hagués repressió ni cops de la policia. Veies sortir de casa gent que s’hi anava incorporant. Hi havia gent gran plorant d’emoció. Ens abraçàvem, érem conscients que era un dia històric. Hi havia poques criatures. Jo mateixa no hi vaig portar els meus fills petits. En el fons pensàvem “per si de cas”. No estàvem acostumats a la llibertat ni a la democràcia.

Per a mi i per a moltes persones va ser impressionant trobar-nos amb tanta gent que no hauríem dit mai que era antifranquista. Cridàvem amb molta força i convicció “som una nació”, un dels crits que més es van sentir aquell dia històric. A poc a poc, la gent anava perdent la por. Aquest fet crec que és una de les conseqüències més importants d’aquell Onze de Setembre.

Tot plegat va durar hores i hores. No notàvem ni el cansament. No voldria, malgrat la il·lusió i la felicitat generalitzada que sentíem aquell dia, no recordar un fet luctuós i terrible que va succeir. La manifestació va transcórrer sense incidents, però al final la policia va disparar pilotes de goma. En una càrrega policial molt dura i desproporcionada, un jove, Carlos Gustavo Frecher, va rebre l’ impacte d’una pilota de goma al cap i va morir al cap de pocs dies. Tenia 28 anys i una filla de cinc mesos.

Es van fer moltes denúncies i fins i tot anys després la justícia argentina va intervenir en el tema. La seva família ha treballat i ho segueix fent per obtenir algun resultat positiu, però tots sabem que aquella amnistia tan reclamada pels antifranquistes, posteriorment va ser aplicada als feixistes. Ells mateixos se la van aplicar. El funeral d’en Gustavo va ser a Sant Andreu. Hi vaig assistir juntament amb milers de persones. Avui encara el recordem.

L’any anterior, el 1976, ja havíem tingut permís per manifestar-nos a Sant Boi. Jo mateixa vaig participar en certes negociacions. Va ser impossible aconseguir permís per a la manifestació a Barcelona. Els dirigents oficials, en la seva majoria encara franquistes, van creure que fora de la capital de Catalunya hi hauria menys concentració de persones i menys reivindicacions.

Crec que la manifestació del 1977 va tenir conseqüències i resultats importants, a més de la pèrdua de la por que he esmentat. Poc temps després, el president Tarradellas va tornar de l’exili amb l’immens simbolisme que aquest fet representava per a la recuperació de les institucions catalanes. A finals d’aquell mateix any, es va promulgar la llei d’amnistia. També van començar els treballs per a la redacció de l’Estatut d’ Autonomia del 1979 i vam anar recuperant part de les nostres institucions.

És cert que avui encara no hem assolit tot el que vam reclamar aquell dia històric, però recordar-lo ens ha de portar a persistir, sempre persistir. Ja ho dèiem aquell Onze de Setembre del 1977: “Som una nació” i com a ciutadans d’una nació seguirem lluitant, recordant aquell dia que va ser l’inici del canvi que encara ens queda per obtenir: la llibertat, és a dir la independència del nostre país.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)