El dossier

Ni carícies sinceres ni putes felices

La majoria de les dones prostituïdes són migrants que han estat agredides sexualment abans de ser víctimes de tràfic per a la seva explotació

NOTÍCIES DEL ‘PARADÍS’
Prenen anestèsic per al dolor que els provoca el sexe anal, antibiòtics per a les infeccions, drogues per aguantar els serveis

Putero, saps que quan m’utilitzes prenc anestèsics per suportar el dolor del sexe anal? Que uso òvuls, ibuprofèn, antibiòtics per combatre les irritacions i les infeccions a la gola i a les parts íntimes? Que consumeixo cocaïna, speed i altres estimulants per poder aguantar els serveis? Que quan surto d’aquí m’espera un còctel de psicofàrmacs per no despertar-me cridant de terror per estrès posttraumàtic?” No, els puteros no ho saben, prefereixen pensar que la seva virilitat és ben rebuda i agraïda en qualsevol ocasió, a l’habitació d’un club paradisíac o a peu de camí rural, i si ho saben tampoc li donen importància, al final ells paguen, manen i esbraven el desig sobre un cos deshumanitzat com bé han expressat en el primer article d’aquest reportatge.

Però qui són elles, com han entrat en aquest cercle infernal que la societat potser censura, però que encara normalitza per allò tan sonat que ha existit tota la vida? (i pels beneficis econòmics de qui hi suca directament o indirectament). Diu una jutgessa d’instrucció especialitzada en tràfic d’éssers humans: “Les dones que m’he trobat en la meva feina són migrants indocumentades que han patit situacions precàries als seus països d’origen i ambients de violència masclista extrema, dones que han estat agredides sexualment abans d’arribar a exercir la prostitució pels mateixos traficants, dones a qui han convençut que és la millor opció que tenen per sobreviure i enviar diners a la família, i d’altres que també s’han enganxat a les drogues per resistir la violència, el terror i la desesperació. Una situació tremenda de la qual no som prou conscients perquè no ens posem a la seva pell i perquè funciona l’imaginari que són dolentes i no mereixen protecció; les que se’n surten són autèntiques heroïnes”, diu el responsable d’un grup d’investigació policial dedicat a la lluita contra el tràfic: “Tendim a catalogar les persones amb una determinada professió, condició, identitat i origen i estigmatitzem les dones prostituïdes sense adonar-nos que en primer lloc són persones i que arriben a aquest món perquè no han tingut altres oportunitats, que han hagut de patir l’abús dels seus explotadors; jo he arribat a sentir en seu policial i judicial: «És fàcil obrir-se de cames.»” (Fragments extrets d’un estudi diagnòstic recent dut a terme a l’Alt Empordà per la Fundació Apip-Acam i encarregat per l’Institut Català de les Dones).

No, no és fàcil obrir-se de cames en aquestes circumstàncies, com confirma la supervivent de prostitució que en el decurs d’una campanya abolicionista impreca i assenyala el putero a l’inici del text per desmuntar la ficció d’un món de feliços intercanvis en plena llibertat i plaer de totes les parts. Amelia Tijanus (Galati, Romania, 1984) és molt coneguda per ser l’autora del llibre La revuelta de las putas, en què explica el procés de fabricació d’una prostituta i d’un putero a través de la seva atroç experiència de cinc anys en quaranta prostíbuls espanyols (va ser violada sistemàticament des dels 13 anys i venuda als 17 a un proxeneta) i en què no oblida els assassinats de dones prostituïdes per part dels “consumidors”, dones absolutament invisibilitzades. Resumim part de la seva intervenció en unes jornades internacionals de prostitució i tràfic celebrades a Pamplona: “Imagineu-vos passar vint-i-quatre hores del dia obligades a veure pel·lícules porno, no descansar ni menjar quan tens gana, fer sempre el que els puteros exigeixen, vestir com ells volen, dormir al mateix llit en què durant hores han fet que la repetició de l’acte sexual es converteixi en una de les formes de tortura més brutals. Imagineu-vos que els diners que guanyem des de la nostra suposada llibertat són usurpats pels proxenetes i que aquests diners beneficien els ajuntaments, Hisenda, l’Estat.”

Aquestes són elles, fins fa poc les grans oblidades de la violència masclista. Potser unes 50.000, 100.000, 300.000 a tot l’Estat espanyol? Moltes? Poques? Tampoc en tenim dades fiables. L’ocultació, l’estigma, l’encobriment, els interessos compten més. Quin és el pitjor perfil de putero segons Tiganus: el que va de bo, d’empàtic, d’amorós, el que pretén posseir el cos, la ment, l’ànima, el que reclama somriures i conversa i no permet que la dona s’abstregui mentre ell folla, el que simula que no sap que en un sistema d’esclavatge –a casa de l’amo– no hi ha putes felices ni carícies sinceres, en realitat el més insensible, vanitós i nociu.

Per a Tiganus ha arribat l’hora de la revolta de les putes a través de l’empoderament feminista, l’hora de posar fi a la impunitat i d’assenyalar polítics, policies, periodistes i jutges amics dels proxenetes, tot l’engranatge del negoci del tràfic i de l’explotació sexual, i els consumidors que poden ser –i són– el flequer, el professor, el banquer, el cambrer, l’amic, l’amant, l’espòs, el pare i el fill, qualsevol veí.

“Ell no ha pagat pel mal que m’ha fet”

LA FIGURA DEL ‘LOVER BOY’
“Era molt afectuós amb mi, me’n vaig enamorar i em va proposar anar a Figueres a treballar a gelateria de la seva germana”

“El vaig conèixer quan anava a l’institut, vivíem al mateix poble de Romania, una comarca perduda enmig del camp. La seva família tenia més diners que la resta de veïns. Vam començar a sortir quan jo tenia 16 anys. M’agradava el seu caràcter, era tímid i comprensiu, m’ajudava econòmicament perquè a casa no hi havia diners i me’n vaig enamorar. Era molt afectuós amb mi i jo mai no havia tingut afecte de la família ni de ningú. Quan tenia 17 anys em va convèncer d’anar a Figueres a treballar junts a la gelateria de la seva germana. Ell va marxar primer i quan vaig complir els 18 em va pagar el bitllet i el seu cunyat em va venir a buscar a Romania. Tenia moltes ganes de veure’l, estava molt emocionada, m’estava esperant a l’aeroport del Prat. Un cop a Figueres va tardar poc a mostrar-se diferent de com l’havia conegut. Em va dir que ell no guanyava res, que tan sols estava ajudant la seva germana a la gelateria i que no hi havia cap feina per a mi. Em va agafar la documentació i me’n va donar una fotocòpia, va dir que ho feia perquè no la perdés. Les seves germanes van començar a explicar-me com era treballar en un club: un lloc tranquil, amb clients tranquils, un lloc on es guanyava molts diners sense haver de fer gaire res. Finalment ell em va portar al club i vaig començar a exercir la prostitució. El primer dia ja ho volia deixar, i ell em va començar a amenaçar i a apallissar, em controlava els diners i se’ls gastava en un casino. M’obligava a traficar amb drogues amb els clients. Va néixer la meva filla i la seva família no em va deixar cuidar-la, em feien anar al club. Tenia molta por, per mi i per la nena. Tanta por que finalment el 2015 em vaig posar en contacte amb la policia i va començar el procés judicial, que va ser molt lent i molt dur, i mentrestant ell em continuava amenaçant. Jo pensava: qualsevol dia m’apunyalarà pel carrer. No estic gens contenta de com ha anat tot, el procediment penal va acabar el 2019 amb una sentència absolutòria. Ell no ha pagat res per tot el mal que m’ha fet.”

(Testimoni d’una dona atesa per la Fundació Apip-Acam.)

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor