El dossier

EL DOSSIER

Tal dia com avui

La violència no va aturar els votants. Cinc anys i molts tribunals després, en quin punt del camí ens trobem? Diverses personalitats hi reflexionen

COMPLEXITAT
L’1-O és un trencaclosques d’imatges i emocions. És tanta l’alegria de la festa democràtica com la indignació per la repressió de l’Estat
ESCORCOLL A ECONOMIA
Des de Madrid es tractava d’aprofitar per generar una narrativa per justificar l’ús present i futur de la força policial i judicial
EL REFERÈNDUM
La jornada de vot pacífic es va transformar de bon matí en una pluja de porres en molts espais de votació
EL DIA DE LA DUI
Les cares dels protagonistes no eren d’eufòria, però. Uns anirien a l’exili; uns altres, a la presó. El foc ciutadà va seguir

“Referèndum o referèndum”, deia el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el setembre del 2016. Posava data a aquesta votació: es faria la tardor del 2017. I assegurava també que esgotaria fins a l’últim minut per poder-lo fer de manera pactada amb el govern espanyol. I sí, el referèndum es va preparar, es va fer i es va guanyar. I es va declarar la independència. I no, no es va acordar res amb el govern espanyol. Al contrari, va ser un xoc de trens. Encara es poden veure arreu els signes de la confrontació. Fa cinc anys de l’1-O, però hi ha ferides enceses. Cinc anys és un número rodó per fer balanç. A les pàgines següents, diferents veus hi reflexionen.

Fa cinc anys d’aquelles papallones a l’estómac, una mena de vertigen per una primera cita llargament desitjada. Els anys, els mesos, les setmanes previs a l’1-O van ser una mena d’enamorament per allò que podria ser i encara no era. Estava a l’abast de la mà? Tot plegat desprenia una aroma de poema èpic, era difícil no anhelar-ho. Hi havia un sentiment de pertinença, de comunitat, molt potent. Només cal recordar la consciència de victòria quan la policia perseguia paperetes i urnes i no se’n sortia. I si se’n sortia només aconseguia esperonar encara més el giny per aconseguir altres urnes i paperetes, altres espais per votar, altres suports digitals. La nit abans, les escoles on s’havia de votar ho resumien tot: festa i compromís.

A tocar de les mans

Polítics i ciutadans –sobretot ells, la societat civil– empenyien cada vegada que l’intent de plantejar la independència rebia una bufetada –al principi només moral–, per part de Madrid. S’havia tastat la fruita prohibida amb la consulta del 9-N, el 2014, i el cor deia als catalans que tres anys més tard segur que havia crescut la base favorable a l’independentisme. I així va ser. Tot i l’eufòria de la cita i el resultat afirmatiu, els catalans i les seves institucions van rebre moltes punyalades la tardor de fa cinc anys. L’1-O és un trencaclosques d’imatges i emocions. És tant l’alegria de la festa democràtica com la indignació i la sorpresa –tot i ser imaginable semblava que no podia ser– per la repressió de l’Estat espanyol a través de tots els mitjans al seu abast.

Si volem fer memòria del que va passar ara fa cinc anys, cal que ens situem al setembre del 2017. Va ser un mes en què es van intensificar les accions. Per part catalana, es va accelerar tot allò que estava orientat a preparar el referèndum, tant des del punt de vista material –enviament de cartes als integrants de les meses, suport informàtic, seus de les votacions...– com polític –crides al diàleg al govern de Mariano Rajoy, presa de decisions al si del govern i al Parlament, contactes internacionals per avalar el dret a decidir...–. Els dies 6 i 7 de setembre són clau en el calendari, amb l’aprovació de la desconnexió, amb les lleis del referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Aquells dies de setembre hi havia llums, com ara que milers de catalans a l’estranger ja havien enviat el vot, i hi havia ombres, com la citació de la Fiscalia Superior de Catalunya per fer declarar desenes d’alcaldes, investigats per haver donat suport al referèndum. Va ser una diligència preventiva molt qüestionada.

Per la part espanyola, la pressió va anar per diverses vies. La via política, per negar una i altra vegada la possibilitat de fer la consulta, tot al·legant que estava fora de la Constitució i amenaçant amb l’aplicació de l’article 155. La policial, per intensificar els registres i la requisa de materials. L’administrativa, quan es van intervenir les finances de la Generalitat, en un intent d’avortar el referèndum aplicant abans d’hora i de manera encoberta el 155. I no oblidem la via judicial, farcida de causes paral·leles ignotes. Això entenia Madrid per diàleg.

Revolta sense armes

D’aquells dies previs a l’1-O, n’hi ha un de marcat en vermell, o en un vermell més intens: el 20 de setembre. Des de Madrid no solament es volia aturar l’1-O, sinó que es tractava d’aprofitar per generar una narrativa per justificar l’ús present i futur de la força policial i judicial. Els termes tumultuari o sediciós aplicats per Madrid a les protestes i accions polítiques a Catalunya se’ns feien molt estranys. Tenien sentit, però. Calia transmetre la idea que a Catalunya hi havia una revolta. Sense armes.

El 20 de setembre es va desplegar un operatiu policial i judicial espectacular, amb una quarantena d’escorcolls: departaments del govern i entitats públiques, domicilis particulars, despatxos d’advocats i empreses. Van detenir alts càrrecs, funcionaris i responsables d’empreses col·laboradores en l’engranatge del referèndum. Per no parlar dels investigats, cada vegada més nombrosos. Aquell dia, un dels vicepresidents del Parlament Europeu, Dimitrios Papadimoulis, ho va alertar: “Les detencions fetes per les autoritats espanyoles són una deriva molt preocupant.” Human Rights Watch i Amnistia Internacional n’estaven pendents, i ho han seguit estant. Puigdemont va fer una declaració institucional i va cridar al civisme i a un vot massiu. S’estava aplicant, va dir, “un estat d’excepció”.

Aquell 20 de setembre la reacció va ser de gran indignació, amb protestes arreu, el gruix concentrat a Barcelona, a la rambla de Catalunya amb Gran Via, davant la seu del Departament d’Economia, que era escorcollada. Amb certa incredulitat se seguien les notícies. Catalunya, Espanya i el món no perdien el pols de l’actualitat. La nit del 20 de setembre és una nit en majúscules. S’havien aplegat milers de persones per donar suport i protestar, en un ambient de resistència. Hi va haver voluntaris de l’ANC i Òmnium que van fer cordons de seguretat, precisament, per evitar incidents. Els líders de les entitats engrescaven tothom a no defallir entrada la nit, que es preveia llarga i intensa. Poc es podia imaginar ningú que el suport a les institucions i la resistència pròpia de qualsevol manifestació reivindicativa serien armes en mans de l’Estat espanyol. Aquell dia, com dèiem uns paràgrafs enrere, amb els actes de protestat es va començar a escriure el discurs de la violència de l’independentisme, el tumult, la sedició, la rebel·lió. Si era una rebel·lió, el que es va viure a Catalunya passarà a la història com la més peculiar de totes: es va fer sense l’ús d’armes. Encara no se sabia, però parlar de sedició serviria per vestir acusacions, detencions i presó. I per aplicar l’article 155 i governar des de Madrid les institucions catalanes, amb el cessament dels seus representants elegits democràticament. El 20 de setembre, l’aleshores presidenta del Parlament, Carme Forcadell, afirmava després de l’actuació orquestrada des de Madrid: “L’Estat ha enterrat la política i ha obert definitivament la porta a la repressió.” L’aleshores president de l’ANC, Jordi Sànchez, afegia: “Resistència pacífica. La nostra millor resposta és un clavell i una papereta.” I seguia: “Hem de demostrar a tot el món que no ens faran callar ni un jutge, ni un fiscal, ni unes quantes dotacions de guàrdies civils.”

L’1-O es van confirmar tant l’esperança com els averanys més negres. La jornada de vot pacífic es va transformar de bon matí en una pluja de porres en molts espais de votació. A Sant Julià de Ramis, per exemple. I també a Barcelona. Arreu. Tot i les imatges de la violència policial d’aquella jornada –i les que van venir després–, tot i els testimonis i les víctimes, tot i les denúncies, no hi ha hagut reparació. Tot és ple de zones grises quan es tracta de demostrar que l’agressor va ser un policia, i més encara quan es manté que la seva força va ser proporcionada. No ho oblidin, la narració espanyola sempre ha estat la mateixa: a Catalunya hi havia una rebel·lió. Tot i l’actuació de la Policía Nacional i de la Guàrdia Civil, els ciutadans decidits a votar ho van fer i molts que pensaven quedar-se a casa es van acostar als col·legis, impulsats a exercir un dret. Les veus de la premsa al món, d’organismes internacionals, de polítics en actiu, de personalitats de tota índole han clamat contra la violència policial i la judicialització de la política i en favor del dret a decidir i la llibertat. Madrid no els ha escoltat.

L’endemà

Si el temps previ a l’1-O va ser intens, les jornades posteriors a la votació no ho van ser menys. S’iniciava la represàlia, sense dissimulacions. Van venir les accions de protesta, com l’aturada de país del dia 3, amb la manifestació multitudinària, i també es va produir el discurs del rei espanyol, Felip VI, ple d’afectació impostada i alineat amb els postulats del govern del PP. Cap empatia amb els ciutadans agredits. L’escalada de l’enuig i la pressió ciutadana ens va tornar a clavar a tots davant la pantalla per seguir els esdeveniments del 27 d’octubre, una mena de tancament d’or al que s’havia aconseguit fer –i guanyar– l’1-O. Al centre de tot, aquell 27-O, el govern. Va ser el dia de la DUI, la declaració unilateral d’independència. Les cares dels protagonistes no eren d’eufòria, però. Hi havia un vel: perquè la DUI no es faria efectiva, perquè al cap d’uns minuts el 155 s’activaria i Catalunya seria menys que una autonomia, menys que una regió. Potser sabien que no es tornarien a veure en llibertat en un escenari com aquell. Uns anirien a l’exili; uns ’altres, a la presó. El foc ciutadà va seguir plantant cara al carrer durant un temps.

Cinc anys després no hi ha acord encara al si de l’independentisme sobre què s’ha de fer amb aquell resultat del referèndum de l’1-O, el sí a la independència i la DUI. Cap a on vas, Catalunya? En aquestes pàgines, diferents veus hi aporten el seu punt de vista.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)