El dossier

GEMMA CALVET

ADVOCADA

“Seria trist cremar la força col·lectiva de l’1-O”

Esperava alguna conseqüència més d’aquell referèndum?
No i sí. Pel que fa a la reacció de l’Estat espanyol, amb els antecedents del Pla Ibarretxe, els processos contra el diàleg al país Basc, l’empresonament d’Otegi, incloent el mateix Patxi López o la mesa del Parlament basc, el guió que han seguit en el cas català ha estat la mateixa recepta. Per tant, albirava repressió. Tot i això, l’1-O –especialment per la repressió policial– va posar Catalunya en el focus mediàtic i en el mapa geopolític, com una Escòcia, però sota un règim que encara no havia superat el franquisme. El món diplomàtic va començar a fer unes anàlisis totalment noves del conflicte, i això encara persisteix. L’1-O ha significat la internacionalització del conflicte català arreu. Jo era partidària al seu moment –i així ho vaig escriure–, de convocar eleccions per validar i ampliar sobradament la majoria independentista. Creia que el resultat podria ser la base per a una etapa de confrontació molt més sòlida institucionalment i amb els elements de la Comissió de Venècia, que no descartés una DUI reconeguda immediatament. L’escenari de la DUI parlamentària sense recorregut, per a mi tenia molt més d’escenificació que de sentit d’estat. Però l’aposta en aquell moment, per raons diverses i de les quals cadascú té la seva versió, és que majoritàriament el sector polític independentista va declinar aquesta via.
Han passat cinc anys. Què queda d’aquell dia? Quin és el llegat de l’1-O?
El llegat no queda clar. Vivim dies de molta decepció col·lectiva, i ja des d’un inici es va veure que els legítims calendaris electorals dels partits polítics passaven al davant. Uns més que d’altres. Les tres forces independentistes hauran de respondre davant la història de la pròpia responsabilitat envers aquest llegat. Seria trist cremar tota la força col·lectiva de l’1-O. Crec que la creació d’una taula de diàleg –que opino que s’hauria d’anomenar de negociació– per primera vegada ha donat una fotografia de reconeixement del conflicte, i per això crec que s’hi ha de ser i explicar clarament què s’hi parla i que no s’hi admet, però no trencar aquest escenari de bilateralitat que sense l’1 d’octubre no existira. Els bascos no l’han tingut mai. Això és compatible amb el fet que els partits catalans no es torpedinin mútuament i, sobretot, amb el fet de dignificar també d’alguna manera la participació indirecta de l’exili, que existeix malgrat que a alguns no els agradi.
Ha canviat realment alguna cosa en la política catalana i espanyola?
El gran repte és fer política catalana eficient per al país en la seva governabilitat, i coherent amb l’1 d’octubre i el seu necessari llegat. La posició del president Puigdemont, la de Clara Ponsatí i la de Toni Comín, que són els que estan efectivament perseguits per la justícia, i la resta d’imputats en tants procediments, s’ha de posar al centre de la negociació per exigir l’amnistia. És el que li convé més a l’Estat per avançar i no convertir el cas català en un cas com el dels kurds o el dels tibetans. Crec que a Europa hi ha molta gent implicada a pressionar, i és probable que la no renovació del CGPJ i dels càrrecs judicials tingui a veure amb una defensa numantina de la dreta i d’una part dels socialistes a aportar racionalitat. Vull creure que no tot està perdut.
Quin creu que serà el paper que tindrà la data de l’1 d’octubre del 2017 en la història del nostre país?
El que se li vulgui donar. Està per veure i, com deia Moisès Broggi, ens trobem en la incertesa, començant per nosaltres.

l’experiència democràtica més potent

“Va ser, sense cap dubte, l’experiència democràtica més potent que he viscut a la meva vida. Conec molta gent no independentista que reconeix que aquell dia, i la gran implicació de tot el territori, de famílies, de col·lectius culturals, etc. va ser l’expressió clara d’una aspiració a exercir el dret a decidir o d’autodeterminació com a país. Malauradament, però, la gran significació la va donar la repressió brutal de l’Estat espanyol amb les actuacions policials de primera hora a tot el territori. Jo era a RAC1, amb en Basté, en Manuel Delgado, en Jaume Barberà i en Silva. Vam quedar totalment col·lapsats amb la violència policial que vam veure a la televisió de l’estudi. En sortir, vam agafar un taxi i tots quatre vam anar a un punt de votació on la meva germana i el meu cunyat havien fet nit. La gent hi estava bolcada: cues sota la pluja i determinació democràtica. Vull creure que existeix la Catalunya de l’1-O. La que va saber fer un pas col·lectiu després d’anys de demanar una consulta, del 9-N, del judici contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Tot això forma part també de l’1-O. I sense aquests antecedents no es pot fer una interpretació política solvent d’aquell referèndum. Crec que sovint ha mancat aquesta visió no aïllada de l’1-O, especialment per les forces que l’han volgut defenestrar.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)