1. GESTIÓ DE L’AIGUA
Amb una disponibilitat cada cop més escassa, l’estalvi, el tractament i la regeneració seran indispensables
I.C.
“No ens podem imaginar les comoditats que tenim ni la nostra manera de ser i de viure, sense aigua”, explica la directora del Campus Aigua de la Universitat de Girona, Clàudia Fontàs. Millorar com utilitzem aquest recurs natural indispensable per a la vida és bàsic, ja que cada cop serà més escàs. “La societat té força assumit que tindrem escassedat, però ens enganyen els episodis de pluja forta. A l’hora de fer mitjanes pot semblar que plou igual com sempre, però no és així, la manera en què plou ha canviat”, explica.
L’aigua dolça, que és la que tenim a l’abast, va disminuint i cada vegada n’hi ha menys de disponible. “Hem d’optimitzar aquest recurs. Per començar, s’han d’optimitzar les xarxes de distribució, perquè hi ha moltes pèrdues. Es tracta d’una aigua que és bona, que està tractada i que es perd pel camí”, insisteix. Segons l’Instituto Nacional de Estadística, el 14% de l’aigua potable disponible a Catalunya el 2020 es va perdre per aquest motiu.
“Aquest primer pas, assegurar que l’aigua que tenim als rius i als embassaments no es perdi, és el més senzill. És cert que es necessiten inversions importants, però tècnicament no és cap problema. És la primera actuació lògica, no implica ni tecnologia ni conscienciació ciutadana. És simplement un fet”, afegeix Fontàs.
Una mica més complicat, però igualment necessari, és recuperar i millorar els aqüífers. Un exemple concret: el cas de Caldes de Malavella (la Selva), on hi ha fonts termals amb aigua que ara no es pot fer servir perquè de manera natural conté elements com l’arsènic. “Potser haurem de buscar la manera d’aprofitar-la i entendre que aquest tipus d’aigua no la podem deixar perdre, simplement perquè no en tindrem d’altra”, assegura la professora de la UdG, que és química i experta en sistemes de detecció i eliminació de contaminants en aigües.
“S’està fent moltíssima recerca per poder disposar de les tecnologies adequades per tractar l’aigua, en funció de la problemàtica que presenti, perquè en moments d’escassetat no és lògic prescindir de la que tenim a l’abast per anar-ne a buscar a un altre lloc”, afegeix Fontàs. Només cal recordar el que es va plantejar en la sequera del 2008: fer portar aigua en vaixells des de França.
“Estratègicament això no s’ha de permetre. Hem de ser autosuficients, ara ho estem veient amb l’energia”, insisteix. També s’hauran de buscar sistemes per aprofitar l’aigua de la pluja que es perd. No seria estrany, a més, que les places dures que s’han construït en moltes ciutats i pobles haguessin de tornar a ser toves amb arbres i vegetació que permetin evitar estralls quan plogui molt.
Una altra partida important que no es pot desaprofitar és l’aigua regenerada, la que ha passat per les depuradores. A Catalunya, gran part va a parar al mar, només un 8,6% es destina a reomplir rius o aqüífers (a Israel, per exemple, es reutilitza el 90% de l’aigua de les depuradores per a usos agrícoles). “I estem llençant pel vàter litres i litres d’aigua de boca, aigua de qualitat excel·lent que podríem consumir. I no hauria de ser així. Per sort estem en un país desenvolupat i es poden fer tots els controls necessaris per reutilitzar l’aigua”, assegura Clàudia Fontàs.
Precisament un dels canvis que vindran, tard o d’hora, és el d’un doble circuit a les llars per separar l’aigua en funció dels seus usos: aigua potable per beure, cuinar i totes les activitats relacionades amb la higiene; i aigua regenerada per, per exemple, poder omplir la cisterna del vàter. “El problema que tenim amb l’aigua potable és que el preu és massa baix. Certament això facilita el dret humà a aquest bé indispensable i al sanejament, però no reflecteix el que l’aigua val realment, tot l’esforç que hi ha al darrere. Tractem l’aigua com si fos un recurs il·limitat, i no ho és”, lamenta Fontàs.