El dossier

Ofegats

Viure al dia i pregar que no hi hagi imprevistos. Les entitats socials veuen positives les mesures anticrisi, però també són crítiques: són accions pal·liatives i amb data de caducitat. Amb prou feines donen un respir

LLUÍS FATJÓ-VILAS (Banc d’Aliments)
“Ho denunciem: el 20% de la població de l’Estat no té accés al dret a una alimentació saludable”
FERRAN BUSQUETS (Fundació Arrels)
“«A la feina cada mes et donen 1.000 euros!» És molt, sí, però no vol dir que sigui suficient per viure. Passa el mateix amb el pressupost per als serveis socials”
ÁNGEL URBINA (Federació Salut Mental)
“No es tracta només dels pressupostos de Salut, trobem a faltar l’acció social. La salut mental afecta la totalitat de la vida de la persona”

El 17 d’octubre va ser el Dia Mundial per a l’Erradicació de la pobresa. Segons l’ONU, 1.300 milions de persones viuen en la pobresa multidimensional; gairebé la meitat són nens i joves. Què vol dir multidimensional? Quan es pensa en pobresa s’associa a falta de diners, però la pobresa és més que la carència d’ingressos. Una persona en situació de pobresa pot patir altres, molts, desavantatges al mateix temps: falta de salut, desnutrició, no tenir serveis bàsics com aigua neta ni electricitat, tenir una feina precària, no tenir accés a una bona educació. Per això, perquè les polítiques siguin eficaces, cal deixar d’enfocar-se, doncs, en un únic factor i entendre que la pobresa no és inevitable, manté l’ONU, sinó que és el resultat de decisions deliberades com la falta de mesures per posar-hi solució. Els moments actuals, precisament per la gran quantitat de fronts a què els ciutadans han de plantar cara, fan pensar en les diferents cares de la pobresa. Es constata un empobriment generalitzat. Els ingressos, siguin quins siguin, cada dia que passa donen per fer menys. Fa pocs dies, el govern espanyol va anunciar un nou paquet de mesures anticrisi dotat amb uns 3.000 milions d’euros. La manera com ho va presentar fa pensar que són accions pal·liatives, tot i que necessàries: s’orienten a esmorteir l’impacte sobre els més vulnerables, van explicar.

“Ha anat tot tan de pressa! L’any passat parlàvem de la pandèmia i mira ara com estem.” Ho resumeix prou bé Enric Morist, coordinador de la Creu Roja a Catalunya, una de les fonts d’aquests pàgines. Les entitats avaluen la situació i la resposta de les administracions. La frase qui dia passa any empeny és la tònica de bona part de la població catalana, expliquen. Allò que els diners no donen la felicitat perd força: la tranquil·litat de poder pagar rebuts i no patir és el més semblant a la felicitat. Tothom, cadascú en la seva mesura, sent la butxaca cada dia més buida.

Les dades poden semblar fredes, però ajuden a contextualitzar. Són de la darrera Enquesta de Condicions de Vida, publicada al juliol per l’Institut d’Estadística de Catalunya. Gairebé 2 milions de persones a Catalunya viuen en risc de pobresa o exclusió social, un 25,9% de la població. Fixem-nos que aquesta xifra no inclou el que estem vivint aquest any 2022 pel que fa a la pujada de preus i a la crisi energètica. Bona part de la població està encadenant els efectes de dues crisis, la de la bombolla del totxo, el 2008, i l’actual.

Dèiem que els governs català i estatal han posat en marxa mesures urgents per parar el cop d’aquest annus horribilis –hauríem de parlar en plural, ja que acumulem més de dos anys patint–. Mesures per frenar –no aturar ni anul·lar– desnonaments, impedir que s’apliqui més del 2% de pujada dels lloguers i no l’IPC desbocat, bonificació del carburant, rebaixes o gratuïtat en el transport, ajudes per reduir la factura energètica de les llars en situació més desfavorida, entre moltes d’altres. Totes les mesures neixen, o han nascut, amb data de caducitat. De fet, a l’hora de tancar aquestes pàgines es planteja si posar fi a la rebaixa del carburant. I és possible que s’acabi la rebaixa també en els títols de transport i que es torni a la sagnia habitual. Pa per a avui, fam per a demà. Mentre les grans empreses augmenten els beneficis –el cas de les de l’energia és gairebé pornogràfic–, la ciutadania està cada vegada més escanyada.

Polítics, sou servidors

Tornem-hi: és innegable, les mesures anticrisi alleugen. Però és innegable també que no resolen els problemes d’arrel. Les entitats del tercer sector demanen respostes que calin profundament, blindades per quedar lluny dels vaivens de la política. Fa pocs dies, les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) van fer una crida al govern de Pere Aragonès, després de la crisi amb Junts. Van demanar compromís “per assegurar una acció de govern àgil i eficaç que doni resposta a les creixents necessitats socials en el nou escenari de tendències inflacionàries i gran desequilibri entre el cost de la vida i els ingressos de les llars”. L’enfocament, diuen, ha de ser “universal i preventiu”. Preventiu: s’ha d’intentar evitar de totes les maneres possibles que més persones caiguin del sistema. ECAS forma part de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, que agrupa 3.000 organitzacions. També des de la Taula s’ha lamentat la crisi de govern i la inestabilitat “en un moment en què es necessita una acció forta i decidida per fer front a una crisi social sense precedents”.

Calen decisions amb efectes a curt, mitjà i llarg termini, que curin de debò les ferides socials. Per fer-ho, els polítics han de mirar pel bé comú i no per obtenir resultats immediats pensant a guanyar eleccions. Diu Rosa Balaguer, directora general del Casal dels Infants: “Les entitats estem fartes de participar en projectes que després es queden en res. No hi ha compromís polític. Les organitzacions pensem el que pensem ara i ho seguirem pensant d’aquí quatre anys. I no ens despistem del nostre camí, seguim treballant; cada dia hem d’apujar la persiana i donar respostes. És esgotador, com a societat. La governança del nostre sistema és molt qüestionable.” El risc més gran és que qui fa la feina acabi llançant la tovallola per falta d’interlocutors i de suport. Continua: “Estic en diversos espais de participació. L’argument «tenim moltes limitacions» que treuen els polítics quan se’ls demana que actuïn no ens serveix. Si estàs en un lloc de gestió és per fer alguna cosa.”

“Actueu”, demanen a la classe política. I a tots nivells: europeu, estatal, català. “Sempre hem sentit allò del pensament global i l’acció local. I és cert, cal acció local, però no perdre de vista la globalitat, perquè les problemàtiques no afecten solament un municipi. La ciutat de Barcelona, posem per cas, és Barcelona i tota la seva àrea metropolitana. Cal treballar junts.”

Pobresa alimentària

Lluís Fatjó-Vilas, president de la Fundació Banc d’Aliments, descriu què viu l’entitat: “Amb la crisi del 2008 vam arribar a atendre una gran quantitat de persones. El màxim van ser unes 145.000, el 2014. En totes les crisis estructurals, hi ha un nucli de persones que un cop queden afectades la seva situació és tan desestructurada que no són capaces de tornar-se a integrar.” Quan va esclatar la crisi de la covid, en el moment més cru, el confinament, van passar d’atendre 110.000 persones a Barcelona a atendre’n 157.000. Després d’aquells mesos més durs, la xifra va baixar. “Ens vam trobar, però, amb el que dèiem: una part se’n surt i una altra, no. A principis del 2022, el 30% de més que vam atendre el 2020 l’havíem rebaixat un 10%, però en quedava un 20%, els casos cronificats.” És el punt de partida d’aquest 2022 que ens està posant contra les cordes. Ja no se’n parla, dels refugiats ucraïnesos, comenta. Dels que van arribar, una part tenia més recursos i se n’ha sortit. D’altres, no. Al juliol ja havien rebut peticions d’ajut alimentari per a 3.000 refugiats. “La pobresa s’està incrementant. Les persones tenen una certa capacitat de resistència, però hi ha un moment que entren als serveis socials, que és quan ens ho deriven i els comencem a ajudar.” I preveuen que segueixi l’increment.

Totes les entitats consultades incideixen en la crisi d’aliment. Fatjó-Vilas diu: “La pobresa alimentària és greu, però no perquè les persones morin de gana: pobresa alimentària és la d’aquelles persones que no tenen accés a una dieta saludable, completa, equilibrada. És un problema estructural i d’una magnitud enorme sobre el qual no hi ha una consciència clara.” Analitza l’enquesta de pressupostos familiars de l’Instituto Nacional de Estadística. Mirem què es gasta en alimentació i a quant toca per individu i dia. “Segons les últimes dades, del 2021, de mitjana són una mica més de 5 euros persona/dia. Ara, si mires les persones que menys gasten de l’Estat surt que són 2,84 euros persona/dia! És un problema estructural gravíssim. Ho denunciem: el 20% de la població de l’Estat no té accés al dret a una alimentació saludable. I s’haurà de fer una despesa molt més forta en salut que el que costaria alimentar-la bé.” El 2021 eren 2,84 euros persona/dia i afectava un 20% de la població de l’Estat. Quines xifres tindrem d’aquest 2022, amb increments de preus de l’11%? Serà molt més del 20% de la població.

Tornem cap a les mesures que ens proposen els governs. Per més que s’anunciïn a so de bombo i platerets es podria arribar a dir que són tèbies, tapaforats. “Ningú no se n’ocupa. Què són solucions estructurals? Garantir una renda, una renda universal, l’única que no seria discriminatòria, perquè la resta ho són, perquè es tracta de fer papers constament i de justificar que ets pobre. A la societat moderna li convé arribar a la renda universal, però estem molt lluny d’aconseguir-ho. De moment, n’hi ha d’altres, com la renda garantida de ciutadania o l’ingrés mínim vital, amb un percentatge molt petit d’aplicació.” Benvinguts els pegats, diuen. Ara, els pegats solucionen el problema? No. “Tingues en compte, a més, que jo he parlat només d’alimentació. Si parléssim d’habitatge, la situació és idèntica i segurament afectarà un percentatge molt més alt de la població. Som conscients que moltes persones demanen aliments perquè així poden pagar el gas, el sostre, tantes coses.”

Renda Bàsica Universal

Al començament hem parlat de com la inestabilitat política a Catalunya preocupa les entitats. Des de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya s’ha sentit la queixa. Han reclamat lideratge i han recordat que hi ha mesures socials encara pendents, com ara el desplegament del pla estratègic de serveis socials i el conveni que regula la pobresa energètica. A casa nostra també tenim una futura llei per lluitar contra el sensellarisme que les entitats demanen que s’aprovi abans de final d’any. A la llista de pendents d’aplicar, aprovar o engegar també hi ha el pla territorial sectorial d’habitatge, l’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària, saber què passa amb els fons Next Generation, les convocatòries de subvencions... El govern de Pere Aragonès, si ho vol, té una bona agenda en matèria de drets socials. A Catalunya també està en espera el pla pilot per implementar la renda bàsica universal (RBU). Des de Presidència es fa aquesta descripció: “És una assignació monetària individual –per a la persona, no per a la llar o la família–, universal –per a tots els ciutadans i ciutadanes o residents acreditats– i incondicional –independent de tota condició o requisit–. De la quantia de la RBU en diem bàsica perquè ha de ser suficient per cobrir les necessitats materials considerades elementals dels ciutadans i les ciutadanes per així garantir-ne la seva llibertat real a l’hora de decidir sobre les seves pròpies vides.” Aquesta renda, que és motiu de debat en diferents països, s’afegiria a altres mesures que ja estan en marxa i que hem citat, la renda garantida de ciutadania (RGC) –gestionada per la Generalitat– o l’ingrés mínim vital –estatal–. Sabem que arriben a un tant per cent molt petit de la població en risc. El juliol del 2022, CCOO va publicar un informe dedicat exclusivament a les dues ajudes: “A Catalunya la cobertura de l’ingrés mínim vital és de tan sols el 25%. Només ha arribat a una quarta part de tots els potencials possibles beneficiaris.” Acusen les administracions de falta de transparència sobre les dades. També, a tall d’exemple de la poca eficàcia, el Casal dels Infants, en un informe d’aquest setembre, fa notar que l’indicador que serveix per fixar el llindar d’ingressos per accedir a la renda garantida i la quantitat de la prestació no s’ha actualitzat des de l’any 2010. Poc es pot afegir.

En aquestes pàgines les entitats insisteixen a demanar que es faciliti l’accés als ajuts i que es tingui en compte la bretxa digital, un factor que sembla que l’administració no vulgui reconèixer. Explica Rosa Balaguer (Casal dels Infants): “És brutal. Aquesta bretxa porta associat no tenir accés als teus drets com a ciutadà, implica no entendre el món en què estàs, no tenir informació, no poder fer tràmits... Hi ha ciutadans de diferent nivell i sembla que s’ha assumit.”

Esforços insuficients

Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels: “Després del cop de la pandèmia, semblava que trèiem el coll. Al juny vam fer el cens de les persones que dormen al carrer a Barcelona i la xifra ha augmentat respecte al 2021 però no tant respecte al 2020. Diríem que està més o menys estable amb tendència a l’alça. I sí, l’administració fa esforços, i gràcies per fer-los, però si no són suficients no són vàlids. La xifra no disminueix, i això vol dir que el que es fa és insuficient.” A l’horitzó hi ha una llei contra el sensellarisme, caldrà veure com es dota, com s’implementa. “Som promotors de la llei, però ens preocupa. Quantes lleis hi ha que estan fetes i aprovades i allí es queden?!” Tots plegats hem de fer examen: “Si ens queixem els ciutadans que tenim la sort de tenir una llar, amb un sou que no ens podem queixar perquè ens permet arribar a final de mes sense patir! Estem preocupats pel que podem perdre, pels extres. No puc ni imaginar el patiment dels que van justos, si els que anem bé estem neguitosos. Els que ja no arribaven al mínim estan pitjor, perquè el mínim està més lluny. Aquest és el principal problema, el patiment d’aquestes persones i l’impacte que té, i més si parlem dels nens. Els que no estem sota el llindar de la pobresa podem rondinar, però els que estan per sota estan patint, i molt!” Continua: “Les administracions fan coses, no podem dir que no hi hagi esforços, però són petits. Mires el pressupost de serveis socials i sí, són milions, però són insuficients. «Ei, que a la feina cada mes et donen 1.000 euros!» És molt, sí, però no vol dir que sigui suficient per viure. No ho és! Doncs passa el mateix amb el pressupost per als serveis socials: no és suficient.”

Busquets, com altres fonts, s’atura en els engranatges del sistema. “Es destinen molts milions a serveis socials, sí, però cal tenir en compte la gestió: hi ha una complexitat que no s’acaba de gestionar bé.” Parlar de gestió porta a parlar dels ajuts. Veurem implementada una renda bàsica universal? “Cal un canvi molt bèstia per part de la ciutadania. Si en el cas de la renda garantida de ciutadania ja es pensa que s’estan «regalant» diners! Ara hi ha un pla pilot de la renda bàsica universal. Si els resultats són que els perceptors treballen més, la ciutadania estarà contenta. Però si les conclusions són que les persones estan més tranquil·les i amb menys ansietat no serà suficient.” Els recursos hi són, diu. Posa l’exemple d’Ucraïna i la crisi dels refugiats. “S’hi han destinat molts diners, i res a dir, però vol dir que abans també hi eren, els diners. La conclusió és que la pobresa no es considera una emergència, ja està.”

Ara mateix, hem dit, a l’horitzó hi ha la llei contra el sensellarisme i com s’aplicarà. Però també tenim el Marc d’acció per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya 2022-2025. Implica un diagnòstic en l’àmbit municipal, tant de les necessitats com dels recursos disponibles. I implica un desenvolupament també local. “Cal estar atents”, diu Busquets. “Sabem que als municipis no els agrada gestionar la pobresa. Els agrada que estigui en altres llocs. Si hi ha propostes però els municipis decideixen que no... Si ni es compleix la llei sobre l’empadronament!” Diu el mateix text del marc d’acció, que recordem-ho, surt de l’administració catalana: “L’empadronament actiu, és a dir, permetre que les persones sense domicili fix s’empadronin al municipi per donar-los accés als serveis municipals pels quals l’empadronament és un requisit, és una obligació establerta normativament per l’administració municipal que no sempre s’aplica.” Queda dit. Continua Ferran Busquets: “Hi ha d’haver una manera de fer complir les lleis. S’ha de pressionar els municipis perquè gestionin la pobresa que tenen.”

Al final, qui més necessita ser escoltat és qui menys veu té. “No tenen veu perquè prou feina tenen a sobreviure.” Sobreviure, aquest és el seu principal problema. Qui són les persones que, malauradament, van engruixint els censos de ciutadans que viuen al carrer? “El discurs és el de sempre. Al final són persones que no poden sostenir un habitatge.” Les accions han de combinar el llarg i el curt termini. “Mireu, està molt bé parlar d’erradicar el sensellarime, però per assolir-ho ens cal un habitatge que no tenim. Si no n’hi ha ni per als ciutadans amb ingressos! I mentrestant? Fem el que podem amb les eines que tenim. En el cas de les persones sense llar no tindrem habitatge, però sí espais que es poden habilitar perquè l’impacte a les seves vides sigui més lleu. No podem aturar la lluita per l’habitatge, però mentrestant fan falta solucions intermèdies, espais petits de baixa exigència on les persones puguin parar el cop.”

Més malestar emocional

Tot allò que té a veure amb el benestar de les persones genera inquietuds semblants en les entitats. Ángel Urbina és el vicepresident de la Federació Salut Mental Catalunya. Les ONG, totes, prou que ho saben: la crisi és i serà també una crisi de salut mental. Com destaquem en una de les peces, la pandèmia ha fet incrementar exponencialment el malestar. I la crisi econòmica el continuarà augmentant. “Els polítics, que són llestos, han inclòs la salut mental en les seves agendes. Però volem obres, acció. Fer pactes estratègics està bé, però volem resultats. Fa falta inversió. Se sap què passa, què necessitem i què funciona i què no. Ara falta l’acció. I no es tracta només dels pressupostos de Salut, trobem a faltar l’acció social. La salut mental no és només una qüestió sanitària, afecta la totalitat de la vida de la persona.” Urbina resumeix la mirada sobre la salut mental que ara més que mai cal cuidar: “Nosaltres apostem pel tractament comunitari, els projectes que fomentin l’empoderament, la capacitació i que ajudin a crear comunitats de suport.” Demanen intervencions en ocupació, en accés a l’habitatge, per les dificultats a què s’enfronten milers de persones a causa de l’estigma que arrosseguen i de la discriminació que els castiga. Demanen intervencions en educació: “El sistema educatiu no està preparat perquè a un jove de 15 anys li diagnostiquin depressió. Haurà de deixar l’institut, i després tornar i integrar-se.” És pot voler ignorar, però aquesta realitat no desapareixerà: “És una carrera d’obstacles, perquè quan tens problemes de salut mental es bloqueja tota la vida.”

Crisi i ansietat

La pandèmia ha visibilitzat la salut mental, tot i que l’atenció del sistema públic de salut continua sent poca. I ara? La pressió a què ens veiem sotmesos per arribar a finals de mes té i tindrà un cost en salut mental. La resposta, si es dona, no podrà de ser únicament farmacològica. Ángel Urbina és el vicepresident de la Federació Salut Mental Catalunya: “Amb quin objectiu s’aborda la salut mental? Curació o cronificació? S’ha d’intervenir des del sistema sanitari i des dels serveis socials i educatius. L’objectiu és la dignitat de les persones i la recuperació.” La pandèmia ha fet que hi hagi un 27% més de casos d’ansietat, un 33% més de depressions; les consultes per temptativa de suïcidi han crescut un 195%. De les persones que es van suïcidar, més del 60% mai va rebre atenció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)