El dossier

La síndrome de l’extrema dreta espanyola

Cal tenir present que aquesta extrema dreta no desapareixerà ni esdevindrà marginal
L’extrema dreta espanyola pateix la síndrome de la “llegenda negra”

Com que ara de seguida entrarem en un miasma de llots que mútuament s’empudeguen, convé, d’entrada, fer una breu, brevíssima, clarificació conceptual i establir, a grans trets, que el feixisme és la ideologia reaccionària que nega la democràcia, i que l’extrema dreta no la nega però en perverteix els principis (el de separació de poders, clarament i per exemple), ataca el pluralisme de les societats (tot predicant una imaginària “puresa” fundacional que després ha estat “contaminada”) i desplega polítiques autoritàries que erosionen els drets civils.

Espanya pot presumir d’acollir al seu si un corrent feixista relativament important que té continuïtat amb la dictadura franquista i que no desapareix després. Val a dir, però, que la seva particularitat no és tant l’existència com la impunitat que se li atorga. Al capdavall, analitzat quantitativament, té un pes molt limitat, i quan hi ha hagut votacions ha romàs gairebé sempre vagant en l’àmbit extraparlamentari. Tampoc no és una realitat que singularitzi l’Estat espanyol: de moviments feixistes més o menys organitzats n’hi ha a totes les societats europees occidentals. La diferència, la clau de volta de tot plegat és allò altre: la impunitat policíaca i judicial que troben les seves accions. També les criminals (i no en farem llista, ara, que encara que ens centréssim en les que hem patit als Països Catalans, tampoc no acabaríem: hi ha les bombes contra Joan Fuster, que ni tan sols no van merèixer investigació; hi ha els assassins del Guillem Agulló, absolts o condemnat –un!– a pena mínima; hi ha les amenaces i els cops i els aldarulls cada vegada que celebren allò de la hispanidad sense témer detencions; hi ha etcètera). I el manteniment de la impunitat és, de fet, incitació.

Tanmateix, més important, quantitativament i qualitativament, és el corrent de l’extrema dreta. O extrema extrema dreta. O dreta il·liberal. Tant pel seu pes electoral (que ara és quantificable per la via dels vots que obté Vox, creat encara no fa deu anys) com pel seu pes territorial (visible al bloc de poder de Madrid) i social (amb clares complicitats a l’exèrcit, la policia i la judicatura espanyoles).

Aquest corrent ha passat relativament desapercebut durant dècades perquè electoralment i organitzativament quedava integrat dins del PP, representant hegemònic de la dreta espanyola i espanyolista. La percepció de l’amenaça que significava per a l’statu quo l’emergència independentista catalana, juntament amb l’excitació autoritària que recorre també bona part del món occidental, va propiciar l’escissió d’aquest sector, que en separar-se del PP va crear un instrument de pressió social, mediàtica i política per a la regressió democràtica de l’Estat espanyol. I va entrar en joc, sense eufemismes, el qüestionament directe de l’anomenada “descentralització” autonòmica de l’Estat, la imposició d’un constant retrocés de les minses quotes de respecte envers les llengües no castellanes o l’ús del poder judicial com a instrument de marcatge dels poders executiu i legislatiu, i de la limitada capacitat d’autogovern de les autonomies.

Tot i que podem parlar de punts comuns de les diverses dretes il·liberals europees i mundials pel que fa al seu programa polític (erosió de la divisió de poders, regressió dels drets civils, concepció organicista de la societat i criminalització de qualsevol mena de pluralisme, legitimació de la coacció com a instrument polític...), hi ha notables diferències i particularitats pel que fa a les seves fonts ideològiques. Parteixen d’històries, contextos i realitats molt diferents, i això fa que hi hagi també distincions en els respectius programes polítics: un accent, diguem-ne, social per al centre i el nord d’Europa, un caràcter més estrictament conservador i d’influència catòlica per a l’àmbit mediterrani.

En el cas de l’extremisme espanyol, cal cercar-li l’origen ideològic en el nacionalcatolicisme de la primera Restauració borbònica, observar com es revesteix d’influències feixistes amb el franquisme i com després, durant la llarga transició a l’actual monarquia parlamentària de la segona Restauració borbònica, a la seva manera es modernitza.

Aquesta extrema dreta manté una visió organicista (és a dir, negadora de res que pugui destorbar la unicitat del cos metàfora, ja siguin les classes socials, ja siguin les realitats nacionals) de la seva pàtria. I els queda legitimada per la mitificació i la mistificació d’un passat imperial creat sobre la base de la imposició de la força de Castella (i, per tant, de les seves lleis, institucions i llengua) i del catolicisme tridentí contrareformista (de valors reaccionaris de submissió al poder i a l’autoritat de l’Església i de la monarquia, a la família patriarcal i a la jerarquia social). El pluralisme, aquí, és sempre entès com una heretgia que cal combatre. Combatre i (aquest és un terme que empren tot sovint) “extirpar”.

L’extrema dreta espanyola pateix la síndrome de la “llegenda negra”. O la de la “fortalesa assetjada”. O totes dues alhora i en retroalimentació. Al capdavall, ha estat i és íntimament conscient del fet històric, i implacable, de l’encongiment del seu món. L’Estat espanyol s’ha anat reduint, des de la pretensió d’imperi universal que tenia en temps del seu Felip II fins als successius anar-se quedant sense el domini de Portugal i de Flandes i de les Amèriques i de les Filipines i de les colònies africanes de Guinea i del Sàhara. En aquesta consciència de la reducció es modela una agressiva extrema dreta nacionalcatòlica a la defensiva, decidida a “no perdre ni un pam més” a qualsevol preu.

El fet d’estar profundament imbricada en el mateix Estat és el que converteix aquesta extrema dreta il·liberal en un element més perillós que no pas el feixisme grupuscular. Perquè aquest darrer amenaça i agredeix i fins i tot mata, i compta per als seus actes amb la impunitat policíaca i judicial, però és incapaç de condicionar el futur polític de l’Estat.

A l’hora d’analitzar i confrontar aquesta extrema dreta, cal tenir-ne també present la modernització. Perquè el fet que el seu motlle ideològic sigui aquell nacionalcatolicisme de llarga durada en el pensament polític espanyol no significa que la puguem confondre amb la vella i casposa reacció. Ha evolucionat. Ha begut de corrents ideològics de renovació que han transformat tota l’extrema dreta europea. I ofereix respostes i projecte a sectors socials que d’entrada no responen al perfil ni al tòpic del reaccionari de tota la vida: ara combina una expressió modernitzada de l’identitarisme espanyol uniformista (inloent-hi braçalets i grups de rock i de rap i del que convingui) amb confrontacions amb la ciència, el feminisme i l’ecologisme (amb diatribes contra la crisi climàtica i a favor de la cacera, la tauromàquia o la desprotecció d’espais naturals), o amb l’exaltació insolidària de l’individualisme (és el “Madrid de la libertad” que propugna Ayuso igual com ho era el “no em diran si puc beure o no una copa de vi” que proferia Aznar).

De moment, tots els estudis assenyalen a la visibilització d’una extrema dreta que té una relació simbiòtica amb el PP (quan el PP té possibilitats de guanyar i de governar, concentra vots, però quan no és així, el seu sector d’extrema dreta vota “tal com realment pensa i se sent”) i que és fonamentalment urbana i de classe mitjana alta, directament relacionada amb la ideologia més espanyolista, i territorialment molt concentrada a Espanya, és a dir, amb menys presència a Galícia, el País Basc i els Països Catalans (si afinem la vista, trobarem que a casa nostra té encara menys pes al nord que no pas a la zona d’influència d’Alacant, posem per cas). Un altre tret característic? La gran sobrerepresentació en els sectors de poder de Madrid, cosa que li permet una força superior a la de la seva estricta representativitat social i electoral.

És clar que aquest perfil pot evolucionar. I que evoluciona. Ja fa intents d’entrar en barris perifèrics, ciutats petites i mitjanes, àmbits rurals. I assaja una mena de discurs d’aire “social” i, fins i tot, amb tocs “territorialitzats”. Alhora, pateix també el relatiu reviscolament de la dreta clàssica del PP, amb el consegüent estancament, o fins i tot retrocés, del vot explícitament extrem. En tot cas, cal tenir present que aquesta extrema dreta no desapareixerà ni esdevindrà marginal. És un fenomen global (i més important, i més perillós, que el violent però grupuscular i marginal feixisme espanyol que hem patit de l’anomenada Transició ençà). Pot ser derrotat, tal com ha demostrat Lula al Brasil; però també pot ser que guanyi, tal com ha demostrat Meloni a Itàlia.

I sí: condiciona. Directament o per via interposada, condiciona la política a l’Estat espanyol. Marcant tendències polítiques allà o actuant aquí com a espantall per al xantatge que pretén que, per evitar que a Madrid governi la coalició de la dreta del PP amb l’extrema dreta de Vox, forces independentistes esdevinguin element d’estabilitat del mateix estat que volen esquerdar. El parany és tan real com ho és també el perill que representa un govern d’aquelles característiques.

Aquest és un repte central per a l’independentisme, avui: com fer front a l’extrema dreta sense quedar reduït a simple element d’estabilització de l’Estat (i renunciant, així, de facto, al paper desestabilitzador que necessàriament ha de tenir un moviment independentista). La resposta no és senzilla, i comença per no banalitzar cap dels dos elements de la qüestió: ni el perill de l’extrema dreta, ni el risc d’estabilitzar l’Estat després del gran sotrac que li va significar l’èxit de l’emergència independentista expressada al referèndum del Primer d’Octubre.

Abans que res, potser caldrà conèixer bé aquesta extrema dreta, els seus fonaments ideològics, els seus suports, les seves connexions amb preocupacions i malestars socials, el context europeu i mundial. També haurem de ser conscients de les nostres fortaleses, començant per la capacitat de mobilització de la societat catalana, la força del caràcter democràtic, inclusiu i propositiu del seu moviment d’emancipació, i les complicitats que ha sabut crear entre sectors socials i ideològics tan diversos, a la manera del que Gramsci hauria anomenat “un pol històric de progrés”. I tot això, analitzant bé quines fites concretes ens hem de fixar per tal d’avançar vers la creixent desconnexió de l’Estat sense banalitzar el risc que representa l’extrema dreta, i contribuint, alhora, a combatre-la.

És un repte complex i al mateix temps apassionant que conjuga la voluntat i la necessitat de guanyar la independència amb la de contribuir a la derrota de l’extrema dreta al nostre país i, per la part que ens toca, al món. Segurament, el repte del nostre temps.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)