El dossier

Extrema dreta: d’amenaça a realitat

Els darrers anys, l’extrema dreta ha deixat de ser una amenaça per a la democràcia a Europa per esdevenir una realitat consolidada

EL MIRALL ITALIÀ
Itàlia ha estat, els darrers anys, el país de referència per a l’extrema dreta de l’Europa occidental
SENSE EXCEPCIONS
No hi ha cap país europeu que s’hagi escapolit de l’onada reaccionària que ha penetrat totes les capes de la societat
RESSÒ ENTRE ELS JOVES
L’extrema dreta ha sabut penetrar entre els joves i aconseguir vendre que ser fatxa és ser rebel contra allò políticament correcte

El gener del 2020, Frans Timmermans, vicepresident primer de la Comissió Europea, va fer una advertència que no podia ser més clara. “A Europa hi ha una emergència feixista”, va dir el polític neerlandès, i veient la passivitat de les institucions europees des de llavors davant l’auge de l’extrema dreta, és evident que va ser poc escoltat. L’any anterior havia estat el de la gran embranzida de la nova dreta radical populista, amb la francesa Marine Le Pen i l’italià Matteo Salvini al capdavant.

El maig del 2019 la plana major de l’extrema dreta europea es va reunir a Milà en un acte sense precedents per intentar mostrar unitat abans de les eleccions europees, i per coronar Salvini com a líder del moviment nacionalpopulista europeu. En aquell moment, a Salvini totes li ponien: era vicepresident del govern i ministre de l’Interior, i la Lliga es va convertir en el partit més votat a Itàlia en les eleccions europees, superant el 30% dels vots. A part de Salvini, aquells comicis europeus van donar grans resultats a Marine Le Pen i a Viktor Orbán, els seus dos grans aliats.

A la plaça del Duomo de Milà hi havia des de la líder del Reagrupament Nacional francès, Marine Le Pen, fins a Geert Wilders, líder del Partit per la Llibertat holandès, a banda de Jaak Madison, del Partit Popular Conservador d’Estònia, i Veselin Mareshki, el ric fundador del partit nacionalpopulista búlgar Volya, que s’emmiralla en Donald Trump i que fa uns mesos va ser sentenciat a quatre anys presó per extorsió. Aquell dia es van sentir les consignes que han anat penetrant amb força els anys següents arreu del continent, que tenen arrels en teories complotistes que fins fa pocs anys no sortien dels cercles neonazis, com ara la teoria racista del gran reemplaçament.

“És l’hora de seguir el lideratge de Salvini i de deixar enrere aquesta absurda i nefasta política migratòria”, va dir aquell dia el polític danès d’extrema dreta Anders Vistisen. “Si feu que la Lliga sigui el primer partit d’Europa, no hi entrarà ningú més, aquí!”, va cridar Salvini mentre desencadenava molts aplaudiments. Histriònic i amb ganes de jugar a fer-se el màrtir, va atrevir-se a afegir: “Res m’aturarà; estic disposat a donar la vida per Itàlia!” L’holandès Geert Wilders va respondre-li fent que sí amb el cap i va sintetitzar l’argumentari de l’extrema dreta europea: “Prou barques, prou ordres de Brussel·les i prou islam! Salvini ja ha canviat la política italiana i és un exemple per a tots nosaltres! Aturem la islamització i la pèrdua de la nostra identitat!”, va proferir per arengar els assistents.

Itàlia ha estat els darrers anys el país de referència per a l’extrema dreta de l’Europa occidental. Salvini va obrir el camí, i la seva sòcia Giorgia Meloni ha acabat rematant la jugada i aconseguint la cadira de primera ministra. Salvini ha perdut força pes des que va ser coronat al Duomo de Milà pels seus col·legues d’extrema dreta. Els motius són múltiples: va perdre el seu cap de comunicació –el que havia definit el “personatge Salvini”–, i la Lliga es va veure immersa en escàndols de presumpte finançament irregular i lluites internes. A més, hi ha dos fets que l’han perjudicat al mateix temps que beneficiaven Meloni. D’una banda, haver acceptat formar part del govern d’unitat nacional de Mario Draghi. Això va fer que tota l’estratègia comunicativa de Salvini –que com la de tota aquesta extrema dreta populista es basa a cridar molt sense proposar res– perdés sentit, ja que criticava un govern de “la casta” del qual, ai las, formava part.

En canvi, la postfeixista Meloni, convertida en l’única oposició, va obtenir un focus mediàtic continuat que li ha posat molt fàcil destacar enmig de la grisor. D’altra banda, l’esclat de la guerra a Ucraïna va aïllar Salvini, lligat a molts nivells a Vladímir Putin, al contrari que Meloni, que ja el 2019 havia decidit allunyar-se de Rússia i jurar fidelitat a l’extrema dreta nord-americana, la qual cosa li ha fet rebre suport de, per exemple, els potents lobbies provida. Amb tot, Salvini és el segon de bord del govern de Meloni. És vicepresident de l’executiu i, a més, ha aconseguit el Ministeri d’Infraestructures, des del qual pretén controlar els ports i jugar a bloquejar les embarcacions de les ONG de rescat humanitari.

Des d’aquell acte fundacional de la nova extrema dreta europea a Milà, poc o res s’ha fet des de les institucions europees per combatre-la. Ha anat guanyant terreny arreu i, a més, s’ha beneficiat dels estralls de la crisi de la pandèmia de la covid. L’extrema dreta sempre beu de les crisis, del patiment, de les situacions que provoquen més misèria i desigualtats socials. Així que també sabrà treure profit de la crisi energètica que estem vivint.

No hi ha cap país europeu que s’hagi escapolit de l’onada reaccionària que ha penetrat totes les capes de la societat, en aquesta lluita per l’hegemonia cultural que lliura l’extrema dreta arreu del món. La diferència més evident, però, rau en com els governs i els partits, sobretot el centredreta i la dreta, es posicionen davant l’extrema dreta.

És interessant observar els països que van ser bressol del nazisme, el feixisme i el franquisme, respectivament. Alemanya és el país europeu que s’ha pres més seriosament el perill del retorn del feixisme. Ha treballat la memòria històrica molt millor que Itàlia o Espanya, i la dreta ha triat no barrejar-se amb l’extrema dreta i, a més, fer-ne bandera. Els dos darrers ministres d’Interior alemanys han recordat que l’extrema dreta és “l’amenaça principal per a la seguretat del país”. I la ciutadania així ho percep. Segons un estudi recent de la Fundació Friedrich Ebert, el 70% dels alemanys considera que l’extrema dreta és “un gran perill” per a la democràcia.

En canvi on la dreta ha pactat amb l’extrema dreta duent-la al govern és a Espanya i a Itàlia, que no han passat prou comptes amb la pròpia història: Franco va morir al llit i Mussolini penjat cap per avall, però en ambdós països la majoria de jutges i militars van canviar de camisa d’un dia per l’altre i van esdevenir, sense més, “demòcrates”.

És impossible que els ciutadans percebin l’extrema dreta com una amenaça si la resta de partits i els mitjans la tracten com una força democràtica més. Si els programes matinals conviden els seus líders perquè puguin propagar missatges d’odi i mentides impunement. El cas d’Itàlia és clamorós. No només la dreta, amb Silvio Berlusconi com a principal artífex, ha blanquejat l’extrema dreta, sinó també el centreesquerra. Enrico Letta, líder del Partit Demòcrata, ha arribat a participar –i a ser ovacionat!– en la darrera festa del partit postfeixista Germans d’Itàlia, agermanat amb Vox.

Un dels èxits més recents de l’extrema dreta europea és el cas suec. Els Demòcrates de Suècia, un partit que amaga els seus orígens neonazis rere un logo amb una floreta blau cel, ha aconseguit ser la segona força més votada, i la dreta li ha aixecat el cordó sanitari. La capitulació del centredreta davant l’extrema dreta al país bressol de la socialdemocràcia és un clar exemple de la força amb què la nova dreta radical populista, sovint amb arrels en el feixisme, com en el cas italià, o en el nazisme, com en el cas suec, aconsegueix normalitzar-se i blanquejar-se.

Aquesta extrema dreta fa servir una retòrica anticasta, per exemple contra les “elits de Brussel·les”. S’erigeixen com la veu dels perdedors del sistema, dels que se senten abandonats pels partits tradicionals. En realitat, però, formen part dels pilars del sistema, i per això se’ls dona camp per córrer: perquè quan són al govern no van mai en contra dels poderosos.

I amb tot, l’extrema dreta ha sabut penetrar en els ambients adients per arribar als joves, com ara YouTube i Twitch, i aconseguir vendre la moto que ser “fatxa” és ser rebel contra allò “políticament correcte”. Una esquerra acomplexada que quan ha tocat poder ha renunciat als seus programes, sovint més concentrada en les formes que en l’arrel dels problemes, els ho ha posat fàcil. A hores d’ara l’extrema dreta ja no es pot considerar una amenaça, sinó una realitat consolidada.

Autor: Jordi Pubill (coordinador) Editorial: Revista Afers Pàgines: 837 Preu: 18,05 POPULISME EN L’EXTREMA DRETA
Un dossier que permet endinsar-se en la comprensió de l’extrema dreta i del populisme a través d’una perspectiva història.
Autor: Jordi Borràs Editorial: Ara Llibres Pàgines: 520 Preu: 21,37 TOTS ELS COLORS DEL NEGRE
Un treball del fotoperiodista Jordi Borràs que documenta l’ascens de l’extrema dreta a Europa i que tradueix en paraules la mirada del fotògraf.
Autor: Miquel Ramos Editorial: Capitán Swing Pàgines: 615 Preu: 23,75 ANTIFEIXISTES
Un repàs del periodista Miquel Ramos de les lluites contra la nova extrema dreta que han sorgit a Espanya des de mitjans dels anys vuitanta fins a l’actualitat.
Autor: Adam Majó Editorial: Pagès Editors Pàgines: 208 Preu: 16,15 SET DE MAL
Un llibre que ressegueix l’extrema habilitat del feixisme per adaptar-se a cada context social i per assumir totes les contradiccions.
Autora: Alba Sidera Editorial: Saldonar Pàgines: 288 Preu: 18,90 FEIXISME PERSISTENT
Un llibre per entendre l’ascens de l’extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel a l’auge a l’Estat espanyol.
Autores: Alba Sidera i Jordina Grau Editorial: Pagès Editors Pàgines: 184 Preu: 15,2 GUIA PRÀCTICA CONTRA L’EXTREMA DRETA
Una guia per identificar els nous feixismes i desemmascarar còmplices i blanquejadors.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor