El dossier

Extradició incerta

S’ha iniciat el camí per derogar el delicte de sedició. Hi ha incògnites, com ara de quina manera afectarà els exiliats. Set experts en parlen en aquestes pàgines

OLGA ARDERIU
“A l’1-O no hi va haver violència ni intimidació per part dels votants. Vol dir que no ens poden condemnar per res? És evident que no, perquè ja ho han fet
BENET SALELLAS
“La sedició és un fòssil jurídic, un delicte per castigar els moviments dissidents i transformadors, inclòs l’independentisme”
JOSEP COSTA
“És un delicte inaplicable ‘de facto’, mantenir-lo desacredita la justícia espanyola. Per això, pagar un preu polític per derogar-lo em sembla un error”
IÑAKI LASAGABASTER
“Es considera normal que els tribunals prohibeixin a un parlament parlar sobre la inviolabilitat del rei, així que per què no prohibir parlar del dret a l’autodeterminació?”
JOAN QUERALT
“L’ocupació pacífica d’edificis o oficines, si no es fa la interpretació correcta de la llei –ara no es fa–, pot generar problemes amb les penes de presó”

“El delicte de sedició s’hauria hagut de derogar fa molt! No havia de figurar al Codi Penal espanyol. És un delicte predemocràtic, que tenia sentit en el segle XIX, fonamentalment quan no hi havia forces de seguretat, només la Guàrdia Civil.” Parla Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla i un comentarista habitual als mitjans de comunicació. Segueix dibuixant el marc històric i el perquè del delicte de sedició. La Guàrdia Civil es constitueix el 1844, i el delicte de sedició apareix el 1848, connectat amb moviments revolucionaris a Europa. “Va ser una de les maneres com Espanya es va preparar davant dels disturbis que es podien produir al seu territori a semblança del que estava passant en altres països europeus. La sedició és un delicte per aplicar quan l’Estat no té instruments de defensa per actuar. Recorria a l’exèrcit, i d’aquí venia la declaració de l’estat de setge. Així ho reprimien tot plegat.” Però això, diu Pérez Royo, no té res a veure amb l’actualitat. “A més, aquest delicte no existeix en les democràcies contemporànies. Per això a Europa no hi ha hagut cap condemna per sedició després de la Segona Guerra Mundial.”

Seguim preguntant als experts. És bona, doncs, la derogació? L’advocada Olga Arderiu va representar l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell en el judici per l’1-O. Com gairebé tots, es felicita del canvi de paradigma i posa també l’accent en l’anacronisme. “És un delicte més propi de règims totalitaris que democràtics, i la seva aplicació criminalitza l’exercici de drets fonamentals com els de manifestació i reunió. A més, la definició i l’arbitrarietat del delicte de sedició i la seva aplicació contradiuen els principis del Conveni Europeu dels Drets Humans.” Per la seva banda, la resposta de Joan Queralt, catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona, és succinta i clara: “Va en la bona direcció. Es deroga un delicte antic, mal redactat tècnicament i mal aplicat, injustament aplicat. Baixa l’agulla de l’autoritarisme i del punitivisme.”

Benet Salellas, advocat –va ser també diputat de la CUP al Parlament català entre el 2015 i el 2017–, en destaca la càrrega política: “La valoració només pot ser positiva. La sedició és un fòssil jurídic, és un delicte configurat per castigar els moviments dissidents i transformadors, inclòs l’independentisme. És un invent del segle XIX que ha estat la base per perseguir i reprimir durant el segle XX. Durant el franquisme, per exemple, era l’eina per castigar els vaguistes amb el delicte de vaga sediciosa.”

Josep Maria Tamarit és catedràtic de dret penal i director del Màster en Ciberdelinqüència de la Universitat Oberta de Catalunya. També en fa una valoració positiva, en aquest cas, amb un matís: “Valoro negativament que no s’abordi també una revisió del delicte de rebel·lió, que necessitaria una modificació.”

Escassos de democràcia

La derogació és una nova oportunitat per analitzar els budells de la justícia espanyola. Iñaki Lasagabaster, catedràtic de dret administratiu de la Universitat del País Basc i advocat hi reflexiona. “La necessitat de la reforma és evident, però no suficient. El problema està en el fet que plantejaments plenament democràtics i possibles a Europa es castiguen amb sancions importants de caràcter penal a l’Estat espanyol. Per no parlar de l’actuació contra institucions parlamentàries o els seus membres. El processament i la condemna als membres de la mesa del Parlament és contrari al principi de la separació de poders. No hi ha cap norma legal que habiliti el Tribunal Constitucional per remetre mandats a les cambres, ni als tribunals ordinaris.” Però el cas és, diu, que l’acció dels membres de les cambres “es veu compromesa per la intervenció judicial”. “Hi ha uns comportaments que serveixen per dissuadir i condicionar l’activitat política o alguns plantejaments polítics.” I conclou: “Es considera normal i democràtic que els tribunals prohibeixin a un parlament parlar sobre la inviolabilitat del rei, així que per què no prohibir parlar del dret a decidir o el dret a l’autodeterminació? I si se’n parla es processarà a qui ho faci, per desobediència.”

Josep Costa, professor de teoria política de la UPF i exvicepresident del Parlament (JuntsxCat) discrepa del conjunt de fonts consultades: “En faig una valoració globalment negativa. Totes les instàncies internacionals que s’han pronunciat sobre el fons –ONU, Consell d’Europa, Tribunal de Schleswig-Holstein...– coincideixen a dir que a Catalunya no hi ha hagut cap sedició. Sabem que les sentències del Suprem seran anul·lades i les extradicions denegades per basar-se en aquest delicte. A dia d’avui és un delicte inaplicable de facto, mantenir-lo desacredita la justícia espanyola. Per això, pagar un preu polític per derogar aquest delicte em sembla un error monumental.”

El paper del Suprem

L’envergadura del tema de la sedició és gran. Javier Pérez Royo defensa: “La modificació s’hauria de fer mitjançant una proposició de llei i no d’un projecte de llei.” El projecte de llei és presentat pel govern, mentre que la proposició la presenten el Congrés, el Senat o altres instàncies, fins i tot la ciutadania. “S’ha de resoldre entre tots els grups parlamentaris que hi ha a les corts, on s’ha de veure quina és la majoria parlamentària representativa d’una majoria social en relació amb el tema.”

Com reaccionarà el Tribunal Suprem als canvis que s’anuncien? Segueix Pérez Royo: “Els membres del TS estan sotmesos a l’imperi de la llei com qualsevol altre jutge, i no poden ser jutges de la llei, han d’aplicar-la. El jutge de la llei només pot ser-ho el Constitucional. El Suprem el màxim que podria fer és elevar una qüestió d’inconstitucionalitat al Constitucional, res més. Sí que pot interpretar-la i aplicar-la, i ho haurà de fer. Quan deixi d’existir el delicte de sedició tal com està ara, totes les sentències del procés hauran de ser revisades!” Caldrà veure com queda el delicte de sedició, i també si es toca la malversació –per exemple, què passa amb el fet que es considerés que la malversació era un delicte mitjà per aconseguir la sedició...

Diu Benet Salellas sobre la possible reacció del TS: “És imprevisible, i això ja demostra que el valor de la seguretat jurídica està en joc. Si no hi ha previsió en la interpretació del dret, ja em direu en quin estat de dret vivim! El judici del procés ens va portar a interpretacions jurídiques injustificables que ens van demostrar que el dret penal es concep com una eina de guerra per defensar al preu que sigui la unitat territorial del Regne d’Espanya.”

Desordres públics?

La proposició de llei va acompanyada d’una nova redacció d’un delicte que passa a anomenar-se desordres públics agreujats. Ja no parlem de sedició, parlarem de desordres. Fa certa angúnia si tenim present la llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, coneguda popularment com a llei mordassa i que a la pràctica persegueix l’expressió de l’activisme polític i social dels ciutadans. Què entendran els jutges per desordres agreujats? Preguntem als experts si hi veuen un perill per al dret de protesta –pensem, per exemple, en la resistència als desnonaments– o per a mobilitzacions com les que es van viure el 2017. Pérez Royo hi reflexiona: “La redacció d’aquest delicte s’ha de fer amb molta cura i amb salvaguarda, perquè en cas contrari correm el risc, amb els jutges que tenim, que acabi sent pitjor el remei que la malaltia. El que passa és que s’ha de canviar la llei mordassa! No m’explico com pot ser... és una llei canalla!” No perdem de vista, tampoc, que ara mateix estem al davant d’una proposició de llei per a la qual es presentaran esmenes i que, per tant, caldrà veure quina redacció en queda. Ho diu Josep Maria Tamarit: “La redacció és molt deficient i són comprensibles els temors a l’ús que se’n pugui fer, tenint en compte la redacció, mancada de la deguda determinació, i les penes greus que es preveuen. Caldrà veure si en la tramitació parlamentària s’hi introdueixen millores.”

Joan Queralt, catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona, treu importància a les crítiques. “Els desordres públics agreujats han existit sempre; no és cap innovació de la proposició. És més, se’n rebaixen les penes i se suprimeixen supòsits, com ara la disfressa, actuar sol o a l’empara de grups... La situació serà substancialment millor des del punt de vista de la càrrega penal. La novetat és la reducció del que és punible i del càstig que això mereix. Cal llegir les normes abans de fer la crítica, fins i tot, política.” Dit això, compte amb la manera com s’interpreten les lleis: “L’ocupació pacífica d’edificis o oficines, si no es fa la interpretació correcta de la llei –que ara no es fa–, pot generar problemes amb les penes de presó que preveu. Caldria només posar penes de multa. En tot cas, és imprescindible una reforma, més aviat una poda, de la llei mordassa.”

Dret a la mobilització

La majoria dels experts esperen que la redacció final no ens deixi desprotegits a l’hora d’exercir el dret a la mobilització. En aquest sentit es manifesta Olga Arderiu. Cal esperar quin text s’acaba aprovant. El que es coneix fins ara té llums i ombres. “La redacció que es presenta ara de l’article 557 del Codi Penal –que ateny als desordres públics–, possiblement també segueixi criminalitzant l’exercici del dret a la protesta o a la manifestació; segons com s’interpreti la intimidació o el fet d’«ocasionar perill per a la vida o la salut de les persones» de què parla es podrien penar les mobilitzacions socials.” Cal tenir present que el text sempre deixarà més o menys marge a la interpretació, és inevitable.

Arderiu comenta, referint-se a l’1-O i a l’aplicació del delicte de desordres públics: “Aquestes conductes requereixen violència o intimidació. A l’1-O no hi va haver violència ni intimidació per part de les persones votants. Vol dir que els òrgans judicials no ens poden condemnar per res? És evident que no, perquè ja ho han fet. Han forçat els tipus penals per processar per rebel·lió i condemnar per sedició. Tanmateix, si, en el pitjor dels casos, un òrgan judicial volgués inventar-se aquesta violència o intimidació, amb aquesta nova redacció, les penes serien menors.”

Ja hi ha un delicte de desordres, ara tindrem un subtipus. Segueix Arderiu: “El subtipus agreujat, tot i tenir una pena màxima inferior, té una pena mínima superior, de tres anys, i això pot fer que els manifestants hagin d’afrontar penes més altes amb més risc d’entrar a presó.” Explica també, però, que hi ha millores, en la nova proposta. Per exemple, en algun aspecte de la definició del delicte, deixant clar que hi ha tres requisits: actes de violència i intimidació, la finalitat d’alterar l’ordre públic i el fet que s’ha de produir per part d’un grup –desapareix que es pugui penar una conducta individual–. Res no assegura, però, que no se’n puguin fer lectures pernicioses.

Josep Costa fa un discurs dur: “És el preu polític que l’independentisme mai no hauria de pagar per derogar la sedició. Quan el text proposat parla d’«una multitud el nombre, l’organització i el propòsit de la qual siguin idonis per afectar greument l’ordre públic» o quan es refereix a l’ocupació d’instal·lacions o edificis, estan pensant en la Catalunya del 2017. Les penes per a la gent del carrer no seran tan diferents respecte de la sedició, a banda que als desordres s’hi poden sumar altres delictes connexos. És el que passarà amb els càrrecs públics. Combinant desordres i malversació es podran imposar penes superiors a les de la sedició sola.”

Augmenta el perill per a la mobilització, manté Josep Costa. “L’ampliació del tipus penal de desordres és un risc evident per a qualsevol persona que lluiti per fer la independència de l’única manera que és pot fer: amb la mobilització. Abans requeria haver alterat la pau pública, i a partir d’ara només la intenció de fer-ho. Abans exigia violència i a partir d’ara també s’admet la mera intimidació. I finalment, però no menys important, ara es penalitza també la «provocació, conspiració i proposició» dels desordres públics, en termes idèntics al delicte de sedició que diuen que deroguen.” Coincideix en dos aspectes més en què altres experts consultats posen l’èmfasi. En el cas del delicte de desordre agreujat, la pena mínima seria de tres anys i no de dos, i s’entraria a presó. I s’introdueix també la pena d’inhabilitació, no prevista ara. “En aquest sentit, és un delicte més polític.”

El futur dels exiliats

El portaveu del PSOE, Patxi López, ha dit que amb aquesta reforma “no hi haurà santuaris a Europa per als que cometin delictes d’ordre públic”. És inevitable pensar en els exiliats i en com els poden afectar els canvis. Comencem per Javier Pérez Royo: “Ara mateix és impossible respondre a això.” Estem pendents, recorda, de la resposta a la qüestió prejudicial que l’instructor del procés al Suprem, Pablo Llarena, va presentar al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE). Pregunta per les competències dels diferents òrgans judicials i la denegació d’euroordres. Aquest estiu, l’advocat general del TJUE va ser favorable a les tesis de Llarena. Segueix Pérez Royo: “No queda clar que el TJUE faci seva l’opinió de l’advocat general i, a més, no sabem què passarà si hi ha la reforma del delicte de sedició a Espanya. Caldrà enviar una ordre de detenció i entrega i una qüestió prejudicial en altres termes, ja que el dret aplicable haurà canviat. Tot això portarà molt temps. En qualsevol cas, estic convençut que Carles Puigdemont no tornarà mentre no tingui garanties que no serà detingut i sotmès als tribunals espanyols. N’estic segur.”

Olga Arderiu –com Pérez Royo, i d’altres consultats–, no té una resposta unívoca. “Si el redactat del delicte de desordres públics que s’aprovi al final criminalitza el dret a la protesta, a la manifestació i a la reunió, és a dir no respecta el Conveni Europeu de Drets Humans ni la interpretació d’aquests drets que ha fet el Tribunal Europeu de Drets Humans, seguirà provocant que altres països –que sí que respecten aquests drets– no accedeixin a les peticions de les autoritats espanyoles. De tota manera, la situació política, jurídica i personal de cadascun dels exiliats és diferent i única.” Sobre el perill d’extradició, Josep Costa no creu que augmenti, però matisa: “Jurídicament no veig més risc que els exiliats siguin extradits. Una altra cosa és el risc de blanquejar l’Estat –donar-li un Codi Penal aprovat amb vots independentistes és exactament això–, que indirectament sí que pot afectar la predisposició dels jutges europeus.”

Desjudicialitzar

L’11 de novembre, el president Pere Aragonès va valorar els canvis sobre la sedició com un pas endavant cap a la desjudicialització del procés. “S’està fent el que es pot fer, més no es pot”, diu Javier Pérez Royo. “És clar que contribueix a desjudicialitzar, però no de manera completa. S’avança i s’ha d’anar avançant fins al punt que portar aquesta qüestió als tribunals de justícia no sigui rendible. Entre altres coses perquè un cop anem per aquí, altres solucions ja no són possibles. Tot el que no sigui una solució política no és solució. Els jutges serveixen per al que serveixen i quan es pretén que serveixin per al que no serveixen és quan es fan disbarats.” La resta d’experts hi estan d’acord. Iñaki Lasagabaster posa l’atenció en les implicacions polítiques. “La derogació del delicte de sedició és indispensable per superar la situació en què ens trobem i donar una resposta democràtica a la sentència del 2019 del Tribunal Suprem, que va suposar unes condemnes gravíssimes que han de ser superades. S’iniciarà la fase de la desjudicialització, imprescindible en la vida política, que afectarà òbviament les persones que han estat processades, condemnades o amenaçades amb processos.” Però només és un primer pas: “La democràcia espanyola ha d’arribar a ser una democràcia madura, en què de debò totes les opcions polítiques tinguin el seu espai sense l’amenaça constant dels tribunals. En una democràcia fins i tot la desobediència civil ha de tenir el seu espai com a forma d’intervenció política.”

El camí de la desjudicialització, o el que és el mateix, fer democràtica la política, diu, no és només qüestió de normes: “També té a veure amb les concepcions democràtiques d’alguns aparells de l’Estat. Pensem en el fet que la Fiscalia General de l’Estat va defensar fins a l’últim moment la condemna als afectats per la condemna del Suprem. O el cas dels joves d’Altsasu. Són fets i condemnes que reflecteixen un profund problema democràtic, de respecte del principi de legalitat i de garantia dels drets fonamentals. Com va dir fa anys un professor català, sembla que es vol emular el franquisme i convertir en l’espina dorsal de l’Estat una administració policial militaritzada –recordem el paper de la Guàrdia Civil– i una democràcia penalment judicialitzada.” I s’afegeix als que estan a l’expectativa de com s’acabarà regulant el desordre públic. “El dret penal és un instrument perillós per a la democràcia segons qui l’utilitzi. Els actors responsables del seu ús, de moment, no han demostrat una sensibilitat democràtica especial. La motivació de les seves resolucions ha estat insuficient, quan no deficient, en la recerca de satisfer determinades idees polítiques o interessos partidistes.”

No és més que el començament, hi estan d’acord tots. És el cas de Joan Queralt: “És un pas, lent, petit, en la bona direcció. Però falta molt per arribar a la fita de la desjudicialització plena.” I Benet Salellas: “És una visió compartida per part de sectors molt majoritaris a Catalunya que l’exercici del dret a l’autodeterminació en totes les seves expressions ha de quedar fora dels jutjats. La reforma no calibra el fenomen sencer de la repressió.” Josep M. Tamarit considera que valorar si és el camí per a la desjudicialització implica sortir de l’àmbit legal per entrar en el polític. Amb tot, diu: “Si la frase de Patxi López –“no hi haurà santuaris a Europa per als que cometin delictes d’ordre públic”– és una manera d’explicar i justificar l’acord amb ERC i Podemos davant del seu públic, la frase del president Aragonès és el mateix respecte al seu.”

Costa aporta la veu més crítica: “La desjudicialització no és un objectiu desitjable, en la mesura que la via per aconseguir-la és acatar el marc constitucional. La realitat és que ara mateix no hi ha ningú a la presó per sedició i no hi ha risc que extradeixin ningú per aquest delicte. Els ja condemnats, a més, està per veure que es beneficiïn de la derogació. En tot cas, supòs que ningú no és tan ingenu per pensar que si la sedició no hagués existit el judici de l’1-O hauria comportat penes inferiors. Hem oblidat que van començar acusant els presos de fins a cinc delictes? Mentrestant hi ha centenars de persones que tenen processos per desordres públics, i si hi ha mobilitzacions n’hi seguirà havent. A partir d’ara serà més probable que vagin a la presó. També se’ls inhabilitarà per ocupació o càrrec públic, cosa que ara no passa.”

J. PÉREZ ROYO

Catedràtic de la Universitat de Sevilla

“Aquest delicte no existeix en les democràcies contemporànies”

BENET SALELLAS

Advocat

“L’exercici del dret a l’autodeterminació ha de quedar fora

dels jutjats”

OLGA ARDERIU

Advocada

“La situació política, jurídica i personal de cadascun dels exiliats és diferent i única”

LASABAGASTER

Catedràtic de la Universitat del País Basc

“La desobediència civil ha de tenir el seu espai com a forma d’intervenció política ”

JOSEP M. TAMARIT

Catedràtic de la UOC

“Valoro negativament que no s’abordi també una revisió del delicte de rebel·lió”

JOAN QUERALT

Catedràtic de la UB

“És un pas, petit, en la bona direcció. Però falta molt per arribar a la desjudicialització”

JOSEP COSTA

Professor de la UPF

“Els ja condemnats està per veure que es beneficiïn de la derogació”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)