El dossier

Un tros de l’antic Egipte a Barcelona

A la vora de 3.000 quilòmetres separen Barcelona i el Caire, però dins del Museu Egipci de la capital catalana aquesta distància s’esfuma tot d’una. Un miracle que va fer possible fa tres dècades el col·leccionista Jordi Clos. La seva passió és contagiosa

1.300 OBJECTES
“Si avui volgués fer aquesta col·lecció no podria. Els preus al mercat s’han disparat”

wL’empresari hoteler Jordi Clos (Barcelona, 1950) ens rep al Museu Egipci molt afectat. És el matí del dimarts 15 d’aquest mes i només han passat dos dies des de l’atac dels activistes contra el canvi climàtic en una de les sales que precisament allotgen l’exposició dedicada a Tutankamon. “Com poden haver posat en perill un sarcòfag de 2.500 anys d’antiguitat? Són uns complets ignorants perquè protesten al lloc equivocat”, diu Clos, rabiós, davant la vitrina danyada (la van ruixar amb un líquid que simulava petroli) que preserva aquesta majúscula peça de fusta pintada que, segons els textos jeroglífics, pertanyia a un difunt de nom Hetepamon.

El personal del museu s’afanya a reparar els estralls de l’acció, visibles també a les parets tacades de pintura vermella, perquè l’activitat torni a la normalitat. En realitat, els visitants, una bona part nens d’escoles, es passegen hipnotitzats entre les meravelles que es mostren dins d’aquest trosset de l’antic Egipte que Clos va començar a construir fa mig segle. El seu primer tresor va ser un uixebti, una senzilla figureta funerària de terracota que va adquirir en el seu primer viatge al país del Nil. Fins que ha acabat erigint la col·lecció privada oberta al públic més important d’Europa, integrada per prop de 1.300 objectes. “Ens autofinancem: no rebem cap subvenció ni ajuda pública”, explica Clos, que el 1992 va crear la fundació arqueològica que du el seu nom i el 1994 va obrir el museu a la rambla de Catalunya. El 2000 es va traslladar a l’actual seu del carrer València, a quatre passes del passeig de Gràcia.

Com es poden imaginar, no posseeix cap obra procedent de la tomba de Tutankamon, però així i tot el conjunt aplegat per Clos és ric en antiguitats que evoquen i invoquen els tresors del faraó nen descobert per l’intrèpid Howard Carter el 1922. I amb tot aquest fons ha forjat l’exposició que, compte!, també en té molta, d’història. “A nosaltres el centenari del descobriment no ens ha agafat d’imprevist. Fa vint-i-cinc anys que vam crear el primer projecte de mostra de Tutankamon, que des de llavors s’ha exhibit en seixanta-dues seus de tot el món, on l’han visitat més de 2 milions de persones”, exclama Clos.

Òbviament l’exposició s’ha anat perfeccionant amb els anys, al mateix ritme que l’empresari, president del Grup Derby Hotels Collection i del Gremi d’Hotels de Barcelona, comprava noves obres. De l’última versió que ara passarà una bona temporada al carrer València, Clos ens ensenya una delicatessen ingressada recentment. És una estatueta de bronze de la deessa escorpí Selquet, que tenia la funció d’evitar o de curar les picades dels animals verinosos i també de protegir les vísceres dels difunts extretes durant el procés de momificació. El col·leccionista s’emociona quan ens confessa a qui havia pertangut: ni més ni menys que a Lord Carnarvon, el mecenes de la campanya per localitzar Tutankamon a la Vall dels Reis. Després de la seva mort, el 1923, en estranyes circumstàncies que han alimentat la llegenda de la maledicció de la profanació de la tomba, el bo i millor de la seva col·lecció va ser venut al Metropolitan Museum de Nova York, però una petita part va romandre oculta fins a finals dels anys vuitanta al seu castell d’Anglaterra. Clos va estar a l’aguait i va caçar la desitjada presa quan va sortir al mercat.

Selquet llueix els seus encants a tocar del taüt d’Hetepamon, imponent, però, és clar, res a veure amb el sarcòfag d’or del faraó més cèlebre de l’antic Egipte, que de fet era triple, com una matrioixka. Qui tingui dificultats per imaginar-se l’aspecte de la seva tomba, al Museu Egipci hi trobarà les pistes més fidels. Una immensa maqueta amb la situació exacta dels objectes més emblemàtics reproduïts a escala menuda. Un cop escodrinyada, cal alçar el cap i mirar les parets de la sala expositiva, folrada d’imatges de Harry Burton, el fotògraf que Howard Carter va contractar perquè fes de notari visual de tot el que contenia el sepulcre. Peça a peça. Més de 5.000. El museu català va rebre en dipòsit aquesta sèrie de còpies modernes del reportatge de Burton per part de les institucions que en posseeixen els negatius, el Griffith Institute d’Oxford i el Metropolitan Museum.

Clos aporta les seves pròpies peces que per disseny o per finalitat tenen molt en comú amb les que es van trobar al lloc de repòs de Tutankamon. Les joies són un dels punts forts del seu fons. Presumeix de collaret usekhet, fonamental en la indumentària dels antics egipcis. També atresora un pectoral que representa un escarabat amb cap de marrà que va pertànyer a Natacha Rambova, la segona esposa de l’actor Rodolfo Valentino. L’escriptor Terenci Moix, un altre malalt d’Egipte, se’l va posar divertidament per promocionar la que seria la darrera de les seves novel·les, El arpista ciego (2002).

Que a la tomba de Tutankamon hi havia trenta-cinc maquetes d’embarcacions, una fantasia dels antics egipcis per perpetuar l’activitat terrenal? Doncs resulta que el museu barceloní custodia un interessant exemplar d’aquests vaixells en miniatura, que es feien en fusta o en papir i que es col·locaven als mausoleus per facilitar els desplaçaments al més enllà.

Vasos canopis (els recipients on els embalsamadors dipositaven les vísceres del difunt), amulets, caixes i pots de productes cosmètics (ungüents, perfums, el famós maquillatge negre per als ulls anomenat kohl, que feien servir tant homes com dones...), objectes tan sorprenents com uns reposacaps... L’aixovar amb reminiscències tutankamonesques a can Clos és ampli. En el recorregut s’escola el seu pare i tot, Akhenaton, a qui veiem representat en un relleu parietal realitzant ofrenes florals al déu Aton.

“Si avui volgués fer aquesta col·lecció, no podria. No sé si algú podria. I no només perquè les normatives són molt més estrictes. Els preus al mercat s’han disparat”, sosté Clos, un dels homes més rics de l’Estat espanyol, que així i tot no oblida els seus orígens humils al barri del Raval barceloní al si d’una família republicana que va ser represaliada pel règim franquista.

L’entusiasme per reunir vestigis de la seva estimada civilització ha transcorregut en paral·lel a una altra passió: excavar al desert egipci. S’ha sentit mai un Howard Carter? I tant que sí, i algunes de les seves troballes han impactat en el món de l’egiptologia. D’entre totes, la que més il·lumina la seva cara quan l’explica és la que va fer el 2007 al jaciment de Kom al-Ahmar, a Sharuna. “Vaig trobar amb les meves pròpies mans el primer graó d’una escala que portava a una tomba. Es va fer fosc i vam haver de parar els treballs fins a l’endemà. Em vaig passar tota la nit mirant les estrelles i fantasiejant amb la possibilitat que fos una tomba inviolada.”

I així va acabar sent. Al final de tot, la porta estava segellada. “Quan vaig entrar a la cambra, no hi havia ni una sola trepitjada al terra. Tot estava tal com ho havien deixat milers d’anys abans, inclosa la mòmia, que malauradament no s’havia conservat gaire bé. Va ser emocionant i sí, encara que sigui incomparable, aquell dia em vaig sentir un Howard Carter”, relata. I l’aventura continua.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)